Prosseguint amb l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor d’Osona, en la composició “Poetes podem ser tots” (pp. 51-52), es reflecteixen trets matriarcals, com ara, la tendència a un estil de vida molt més igualitari i no piramidal:
“Poetes podem ser tots
si afaiçonem a la cara
el sentiment que ens amara
malgrat de no escriure mots.
No cal que siguem lletrats,
ni que ens hi trenquem la closca
(...).
Cal vestir la nostra llar
amb la paraula prou pura
si ens subjuga la natura
o l’ombra se’ns torna far”.
Com podem veure, la poesia no va
unida a un grup reduït, ni molt cultivat en lletres. A més, es pot escriure o
llegir davant d’un públic (quan parla d’afaiçonar) i empiular amb el cor, amb
els sentiments d'altri.
Igualment, els versos poden ser
senzills (com, molt sovint, es plasma en molts poemes de la literatura
matriarcalista, en el sentit de tocar els peus en terra, de ser realista, de
reportar sobre detalls de la terra o de la natura d’on es viu o d’indrets catalanoparlants).
A banda, la persona apareix
subjugada, dependent, de la natura (la qual representa la figura de la mare) i
enllaça amb la Mare Terra: l’home (no sols, com ara, el marit, sinó tot lo
masculí) en depén. De fet, en els Pobles matriarcalistes, no s'explota i se li
sol demanar permís, així com un fill, més d'una vegada, ho faria a la mare. I
més encara: la natura és portadora d’esperança, de llum, ella fa de guia: la
dona salva l’home i el Poble.
Tot seguit, Ramon Pagès i Pla
trau el sentiment de pertinença a la terra (però en nexe amb la noblesa de la
persona):
“Si cerquem la llibertat
per una raó ben noble;
si lluitem pel nostre poble
o la seva dignitat...”.
En acabant, exposa unes paraules
que lliguen amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud) com també amb el
cristianisme: la figura masculina baixa a lo tel·lúric (en terres ameríndies,
mitjançant els raigs solars; en el Nou Testament, quan Déu descendeix i el Nen
naix en zona terrenal). Així, diu
“Si amb la fe
més natural
del mar baixem a l’entranya;
si lloem la llum companya
que ens enfila al cim més alt...”.
La llum (lo masculí) s’endinsa en
una part molt interior de la dona (ací podria tenir relació amb la llavor del
semen i, de pas, amb l’embaràs) i, després, en veure la llum (el moment del
naixement del nounat) s’acosta cap a un altre espai que toca terra (el cim de
la jovenesa madura físicament) i, així, no se’n va al cel.
En els versos següents, altra
vegada, la dona (sia l'obagor, sia la mare protectora, sia la mare que engega,
sia la dona cercadora) salva el Poble (i, per consegüent, l’escriptor Ramon
Pagès i Pla):
“Si trobem dintre la nit
un instant que el cor defensi
i faci parlar el silenci
per descobrir l’infinit...”.
Això, en un ambient
matriarcalista, el qual si, com indica l’autor (encara que no diga res sobre
matriarcalisme),
“Si vivim per estimar;
si flairem camins de roses
i sentint aquestes coses
sabem riure o bé plorar...
Malgrat de no escriure mots
si el sentiment que ens amara
afaiçonem a la cara...
poetes podem ser tots”.
Per tant, el poeta, amb la mirada
cap als oïdors que estan oberts a escoltar versos, no solament pot connectar
amb els altres en un entorn suau, grat, noble i receptiu als sentiments
externs, ans pot portar moltes persones a ser escriptors de composicions.
Com a afegitó, la primera vegada
que escriguí sobre aquests versos (el 30 de desembre del 2024), pensí la
tendència, en els poemes de línia matriarcal, a concentrar simbolisme en poques
paraules i de manera pregona, en lloc de cercar el barroquisme en l'expressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada