Sobre el xafardeig (doctorejar)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el xafardeig (doctorejar)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de juny del 2026 comentaren "Quan jo era petita i quan era gran, anàvem al safareig a rentar la roba i era un dels llocs (juntament amb la pescateria) on es feia 'safareig' i algunes deien el que passava per la vila; altres feien mala crítica, com ara, que algunes s'ajunten a fer un café i critiquen les que no hi són mentres la rentadora els 'llava' la roba.

A mi, personalment, no m'agrada: és una pèrdua del temps i la realitar, a vegades, no hi té cap relació" (Àngels Benaiges Martí), "Sempre es fa algun comentari, però no era massa: no tenia gaire temps" (Àngels Sanas Corcoy), "No tenint cap tele, se sortia al carrer, s'hi parlava. Era una pràctica habitual. Un diari que llegia molta gent en aquella època era 'El Caso'. Era tot més divertit" (Maria Dolors Sala Torras), "No els agradava el xafardeig. Puc assegurar-ho" (Rosó Garcia Clotet), "Feia gràcia perquè no les agradaven les xafarderes, se n'apartaven, però ho sabien tot de quasi tothom. O sigui que, de safareig, en feien" (Àngel Blanch Picanyol), "La figura del 'dotor/a' sempre creava desconfiança al seu voltant. A vegades, podia ser útil per espargir alguna cosa. En assabentar-lo, s'hi garantia que tothom ho sabera" (Emili Rodríguez Bernabeu), "No me'n va dir res mai" (Maria Teresa Marquez Bartolomé), "Aquesta paraula de 'doctorejar', he recordat la padrina Aixuta (qui era la mare del pare). Alguna vegada m'havia fet una torcada de canell i l'altra padrina sabia molt de plantes i picava alfals verd i ens ho posava com a cataplasma i ens anava bé. Li agradava (i coneixia) les plantes i agafava flors de malva, borratja, de saüc, farigola, etc. I recordo que l'altra padrina em deia 'Ta padrina, la muntanyesa, sap més que el Dr. Mercé'. I, segurament, ho deia així per una mica d'enveja: perquè una era pagesa; i, l'altra, menestral" (Júlia Aixut Torres), "A la mare, no li agradava xafardejar.

A vegades, venien les meves ties i comentaven coses que passaven, però tot romania a casa" (Roser Canals Costa), "No els agradava gens el bodinejar (doctorejar). Criticaven qui ho feia.

'Bodí/ina'. Paraula típica de la Vall d'Uixó" (Octavi Font Ten), "No agradava; però no recordo diguessin alguna cosa" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Deien que el xafardeig era un costum en moltes cases" (Lydia Quera), "Ufff. En casa la meua iaia, hi havia, fora, al carrer, una barana que parava l'aigua que baixava de la serra. Allí, tots els dies venien les veïnes i doctorejaven de tots els hòmens i de les dones: si el nuvi d'esta,  que si eixe es va fer ric de l'estraperlo, etc., etc." (Reme Canet), "Ma mare (1918) deia que era perdre el temps.

D'altra banda, era molt sociable i d'anar de visites" (Eusebia Rayó Ferrer), "Més que opinar, en feien. Una, tenia una botigueta, la iaia Carme (paterna). I, l'altra, venien llet de vaques, en ser una casa de pagès, la iaia Maria (materna). Diria que era inevitable. De fet, com ara, tot i els canvis" (Nuri Coromina Ferrer), "La meva mare no xafardejava mai" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2026, per telèfon, em digué que hi havia gent que els agradava doctorejar.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Exemples manifests de matriarcalisme vernacle en terres catalanoparlants

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Emili Rodríguez Bernabeu.

"Endavant les atxes", Àngels Benaiges Martí.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he comentat sobre les respostes al tema del dia i, més encara, sobre detalls que jo havia trobat anit i que li podrien interessar (com també a mon pare i a mi), de què hui vos he reportat (aquesta vesprada, en aquest blog), en relació amb Aldaia i, igualment, amb el barri on viuen i en què visquí fins a trenta-huit anys.

Afegirem que adés hem capit que hi ha una part important de gent interessada per temes locals, comarcals o bé referents al passat autòcton, més que a persones ansioses pels càrrecs de poder com a mitjà per a la fama. Per tant, tornem a lo tel·lúric, a lo matern.

Altrament, com has indicat en una de les vies que hi ha ara:

"Estampetes i clavariesses de Sant Antoni (Aldaia, 1947)

Aquesta festa, si més no, de 1947 fins a la segona dècada del segle XXI, ha estat un exemple manifest de matriarcalisme: l'organització i el desenvolupament.

L'he viscuda fins a trenta-huit anys, això és, fins al 2009.

Esperem que les monges jóvens i establides en el barri, qui enguany n'han pres el relleu, continuen per molts anys amb l'alt sentiment de pertinença a la terra que acompanyava les clavariesses".

Podrà agradar, podrà no agradar als qui pretenen desvalorar els qui no són de la seua seua corda, però si, per exemple, demanàsseu sobre aquest tema a gent de més de setanta anys i que encara viu en el barri on resideixen els meus pares, coincidiran amb tots dos i amb el paper molt determinant de les dones i que els hòmens (dels marits, fins al capellà i, com ara, a qui reportava sobre els diferents cavalls junt amb els qui els menaven amb motiu de la festa) eren complementaris, com en moltes cases de dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Finalment, la qüestió del milió: si aquest repartiment de papers és present en rondalles tradicionals en la Catalunya del segle XIX, en narracions mallorquines compilades abans de 1932 i en molts comentaris sobre famílies catalanoparlants d'arrels vernacles i, altrament, ho capim, àdhuc, en signes com estampetes dels anys quaranta del segle XX i en fets reals de què he escrit..., al meu coneixement, lo que cal és 1) no acceptar el sí perquè sí i 2) sí, en canvi, arguments amb consistència i hipòtesis, com fan tants participants en la recerca.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Estampetes i clavariesses de Sant Antoni (Aldaia, 1947)

Bon dia,

Anit, a fosques, traguí un xicotet cantoral ("Celebrem el Senyor") que em donà Pere Riutort cap a 1997, publicat per Editorial Regina en 1990, i de què ell féu la revisió literària.

Llavors, viu que dins hi havia detalls de l'àvia Paquita (ma àvia paterna) i de Manuel Alfonso ("l'avi Nelo", besoncle de mon pare i oncle de l'esmentada padrina, nat cap a 1870) i, per exemple, d'un acte religiós de gener de 1936 i el nom de les clavariesses de la festa de Sant Antoni de 1947, en què figurava l'àvia Paquita ("Francisca Iglesia"). 

Ací ho teniu.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís 

****

Ací en teniu les fotos, fetes hui, 27 de juny del 2026. 

Com podem capir en una estampeta de 1947 en relació amb la festa de Sant Antoni "del porquet", fou organitzada per dones, una constant en la història d'aquesta vila de l'Horta de València, si més no, fins a la segona dècada del segle XXI. 

Aquell any esdevingué el 4 de maig, després que una nova escultura hagués estat feta. D'acord amb informació de mon pare transmesa en el 2022, la pagà Manuel Alfonso.

Afegirem que ma mare i jo, hui, hem parlat un moment sobre el detall de la mirada de Sant Antoni i que és mística (mira cap al cel... en 1947, en la primera dècada del franquisme). Hi hem coincidit i, com m'ha dit, "Ell [ , quasi sempre,] mira la gent" (sic).

Finalment, esperem que les monges jóvens i establides en el barri, qui enguany n'han pres el relleu, continuen per molts anys amb l'alt sentiment de pertinença a la terra que acompanyava les clavariesses.

Sobre les persones reservades

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre les persones reservades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 26 de juny del 2026 comentaren "Tothom té el seu caràcter" (Àngels Sanas Corcoy), "No n'he sentit parlar. Tenim una dita que diu 'Li han de treure ses paraules amb unes tenalles'" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Res" (Lurdes Gaspar), "Aquesta foto és dels meus padrins. La nena és la meva mare, i el seu germà... [ Aquesta padrina] era molt diferent de la padrina de part del pare. Ella era pagesa amb vuit fills i recordo que un dia va sentir dir 'A les dones, no ens agrada gens que ens donin consells'.

La mare m'havia dit que era molt morruda. Crec que tenia més estima que la meva germana perquè ella anava molt a l'altra padrina i li deia 'la muntanyesa' (perquè era d'Esterri d'Àneu) i tota una senyora. Jo, sempre m'ha agradat el camp, el temps de batre i fer pa a un forn que tenien i anar al mercat a vendre les verdures" (Júlia Aixut Torres), "Doncs, em sap greu: no puc dir-te'n res" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No en tinc constància de res. Tothom és com és! A casa, no en parlàvem. Només si eren bones persones o no" (Maria Dolors Sala Torras), "A mi, em deien que havia de ser reservada. La iaia em deia 'Els romerets tenen orelles'. També 'Te cuento un secreto, amigo. Mejor me lo callarás, si no te lo digo'" (Àngels Benaiges Martí), "Que eren persones rares, sense esma de participar en res" (Lydia Quera), "La mare deia sobre les persones que parlaven poc: 'Se li han de treure les paraules de la boca'" (Joan Prió Piñol).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Algunes estratègies per a dormir bé i principis forts

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Joana Cabiscol Calvès.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i encara prou actiu, esperançat i realista.

En un moment de la conversa, li hem dit algunes de les estratègies que fem per a dormir bé al llarg de l'any:

1) Parlar i escriure de temes positius i de vivències agradables.

2) No respondre a publicacions que, de nit, trauen imàtgens del matí, del migdia i que ni tan sols lliguen amb el vespre (que és el moment anterior a la nit). I, si ho fas en un missatge, eliminar immediatament la foto, el vídeo...

3) Diversitat d'activitats i de temàtica al llarg del dia perquè, com deia una estudiosa del cervell, Jeanette Norden, triada per a u dels llibres de Ken Bain sobre les universitats, "Al cervell, li encisa la diversitat".

4) La generositat, perquè, com em confirmava un neuro en el 2015, després de més d'any i mig fent valença a una iniciativa social perquè més de dos-cents cinquanta xiquets d'Alaquàs poguessen nodrir-se bé tres vegades al dia, hi ajuda.

5) Una miqueta d'humor. Ell hi estava d'acord i ho considerava bàsic.

i 6) la creativitat.

I encara vos n'afegiré un seté que he pensat adés: tenir uns principis i aplicar-los, com ja feien els teus antecessors nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX (bé els avis, bé les padrines). I, així, marcar les fronteres del teu reialme i no permetre que hi entren els qui rebaixen lo vernacle, la llengua catalana i la possibilitat que una persona (i, àdhuc, un Poble) puga decidir el seu futur, ni tampoc els qui promouen la mentira, la manipulació o que tergiversen la realitat i, de pas, les arrels.

¡Ah! I aquests són els teus principis, la teua columna vital... I , si et diuen que, si no t'agraden, en tenen uns altres, tu no n'agafes els segons, puix que no aculls els collarets que et lligarien a rebaixar-te com a persona. 

Al cap i a la fi, decidesc per mi mateix i visc de manera creativa i matriarcalista.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Familiars amb què et sents lligat i de què aprens

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge d'un amic, Antonio Samper (1954), en aquest cas, sobre el càncer. Immediatament, he pensat en un familiar (un cosí de ma mare), Vicente Guillem Porta, de qui he escoltat un vídeo del 2023 en què ell parla després de guanyar un premi (https://youtu.be/UytyRimYcKg?is=AYHk5GURvZXcAttF); i, a més, li he respost:

"— Gràcies pel detall, Antonio, i bon dia,

Un cosí de ma mare, Vicente Guillem Porta, és un estudiós del càncer. En 1991, digué a ma mare: 'A ton pare, li queden sis mesos de vida'. Uns sis mesos després es morí. Ell era el cap de la unitat d'oncologia (...).

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

Després, li hem adduït detalls i hem evocat que, en la meua família, com he dit a mon pare, hi ha hagut nascuts en el segle XIX i amb estudis superiors: el pare de l'àvia paterna de ma mare era jutge; el padrí de mon avi matern (1906) era advocat i té un carrer dedicat en Alaquàs (advocat Palop Guillem) i, ben mirat, un tercer membre fou capellà (el pare Guillem) i el seu nom figura en un carrer de la vila.

Afegirem que, quan ho has tret a ton pare, li agregues un familiar seu per part materna: son besoncle Manuel Alfonso Mas, de qui , en acabant, has reportat en diferents punts.

Finalment, dir-vos que, tot això, junt amb altres fets, m'han fet capir la importància d'acollir el passat, de lligar-nos-hi i, al moment, he captat que tinc molts punts en comú amb alguns d'aquests antecessors (de qui estic més informat) i amb l'àvia Consuelo (la padrina paterna de ma mare): dialogants, amb espenta, no eren revolucionaris, llegien molt i no cal dir que tenien un alt sentiment de pertinença a la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Avantpassats liberals, creatius, cultes i dialogants de la meua família (segle XIX)

Bon dia,

El 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una vila de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li demaní si el seu besoncle Manuel Alfonso Mas (“'l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i si havia faltat en 1952, em comentà que l’avantpassat es morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [ ‘la lliberal’]. Era un home molt culte, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric, però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a voltes, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver-se mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Era subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[ Tocava] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acolliment també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia liberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.

Ben mirat, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, m'indicà que, en relació amb la cultura popular, l'avi Nelo, qui nasqué cap a 1869, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [ el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: 'Sindicato Agrícola San Isidro'. I el senyor Manuel Alfonso, l'oncle, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I, del Sant Antoni d’ell, n'és el lleó. Es féu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà [ , el que hi havia] abans de la guerra i [ el que feren] després de la guerra [ , 1936-1939]”.

I més: aquest antecessor nostre, com he tret hui al meu amic Antonio Samper (històric alumne de classes de franc de "Valencià", nat en 1954), devia ser un lector voraç.

Deia que la gent havia de ser formada perquè no hi hagués revoltes i, així, la cultura escrita i la del dia rere dia la fes més dialogant.

Altrament, conta mon pare que l'avi Nelo col·leccionà tots els comunicats de guerra de la Primera Guerra Mundial. 

També alçava un llibre antic sobre la vida de Sant Antoni publicat en Barcelona cap a 1824, el primer volum de la història universal de l'historiador italià Cesare Cantù (la versió original era de 1838; la castellana, cap a 1845, a què vaig accedir), un diccionari general gros de llengua castellana amb etimologia i amb dades sobre poblacions espanyoles (que eixí a la llum cap a 1904 en Espanya), el Quixot (en castellà, de la primera dècada del segle XX), un llibre sobre la història d'Espanya (de 1940), etc. que se salvaren d'una decisió de mon avi patern (soterrar tota aquesta biblioteca als afores d'Aldaia) i que he pogut fullejar, llegir i, en el cas de l'obra de l'historiador italià (1804-1895), aprofitar per a la matèria "Didàctica de la Història" (en el darrer curs de Magisteri).

I discs antics junt amb un gramòfon... que jo he vist i que he fet sonar puntualment.

Finalment, dir-vos que tenia una màquina d'escriure Underwood (amb què jo treballí i que es féu malbé amb la DANA, puix que restà enfangada). A mitjan dels noranta del segle passat, encara es podia usar aquesta màquina d'escriure, tot i que, uns anys després, hi hagué una peça per a falcar el paper que es trencà. En els anys huitanta, mon pare em deia que la màquina era de segona mà i recorde que, cap a 1990, tenia, si fa no fa, cent deu anys.