Dones de més de noranta anys, molt senzilles i maternals

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre el paper decisiu que fan les zones verdes, els espais amb arbres, amb plantes, amb vegetació,... en les viles, com ara, pel barri on visc i pel barri on viu ella. En eixe seny, tenen molts punts en comú.

Igualment, hem començat el dia sentint-nos emparats, com quan estàvem junt amb gent senzilla, que salvaven la terra (començant per la llengua catalana, això és, per l'autòctona), que protegien lo maternal, les ancianes i lo vernacle.

Com a exemple, en moltes rondalles de la banda occidental de Catalunya, hi ha relats en què els catalans continuen en el terreny sense que hi entren els sarraïns, ni els francesos i, ben mirat, més d'una vegada, i, així, és defesa la llengua, les tradicions antigues i de fa segles, com capim del narrador, del compilador.

Finalment, dir-vos que les rondalles, les llegendes, la música i la poesia catalana de caire matriarcalista, et lliguen a lo matern, a la natura, però, més encara, a arreplegar, a reportar-te i a acollir com eixes velletes que, tot i que passen dels noranta anys (en coneguí una d'Alaquàs, qui li faltà poc per a fer els cent anys), són d'eixes persones que et protegeixen, disposades a aprendre i a continuar la pervivència de lo pretèrit, i que tu copses que et sents entre els teus i en un ambient molt creatiu, fresc, amb persones sensibles, molt senzilles i que mantenen lo ancestral i vincles amb lo antic, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Sempre hi ha collita i gent acollidora i molt senzilla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant!!", Àngels Benaiges Martí.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he dit:

"— Hui, mentres llegia una llegenda de l'Horta, en relació amb les séquies de Benàger i de Faitanar, he pensat en tu perquè alguna vegada me n'has transmés alguna (com ara, una sobre la Mare de Déu de l'Olivar,...".

Llavors, ens ha amollat:

"— Apareguda".

Tot seguit, li afiges:

"— Sí, una marededéu trobada. 

¿Vols que te la conte? Me la narrà...".

A continuació, li la llegia i ella es mantenia en silenci, com la velleta molt senzilla, expectant i receptiva.

Al capdavall, li he parlat sobre qui me la contà (un home nascut en 1930, qui me la passà en desembre del 2006 en un centre de retirats i de pensionistes d'Alaquàs), sobre què en capim (la generositat, la sensibilitat, la cooperació i aprofitar l'aigua, tan menester per a l'horta)...

Aleshores, ens ha agregat:

"— No l'havia sentida".

Per això, li hem adduït:

"— Te la passaré per correu electrònic".

Més avant, ho fas i, molt avançat el dia, evoques qui te la relatà i, un poc després, et sents en la terra on vius i dels catalanoparlants que salven i que protegeixen lo maternal, lo vernacle en terres catalanoparlants, entre els teus i, sobretot, que continua en tu el paper d'aprenent, el de l'anciana molt senzilla que feia de transmissora de lo que havia compilat i de lo que li havien reportat. 

Per eixe motiu, ens sentim emparats, en un ambient en què sempre hi ha collita femenina, lligada a lo autòcton i a coses més velles que el camí de la font.

Per tant, un agraïment a tots els qui heu pres part en la recerca i als qui ho feren.

Finalment, dir-vos que, ma mare també n'ha aprés de les rondalles que contaven en cals seus avis (dels anys setanta i huitanta del segle XIX), com ens ha comentat alguna vegada, entre persones molt empeltadesça lo tel·lúric, a lo ancestral, creatives, acollidores i de caire predominantment feminal, en què es feia lo que deia la dona, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i  d'arrels catalanoparlants i molt senzilles.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Suggeriments acollits per aprenents creatius

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un amic que, el curs que féu els seixanta anys, es tragué el graduat d'ensenyament secundari. Fou en el 2014.

En setembre del 2013, molt prompte, li diguérem:

"— Antonio: si vols aprovar les sis matèries que et resten, seria convenient que fesses algunes coses:

1) Seure't prop dels mestres, perquè, així, serà més difícil que et distragues.

2) Quan no sàpies què significa alguna cosa (o quan tingues algun dubte), demana i, així, aprendràs. Tot i això, hi hauria dies que consideraràs que no cal fer-ho. De totes maneres, tu, fes-ho moltes vegades.

I 3), no estigues a prop de gent que no tinga interés per les classes. Així, et serà més fàcil aprovar".

Afegirem que, un dia, ens comentà:

"— M'agrada com ensenyes perquè, en l'escola d'adults a què vaig, hi ha mestres que són damunt de tu, de l'estudiant".

La meua resposta fou:

"— Gràcies".

Cal dir que és dels millors records que tinc des que he ensenyat o, si no, des que he fet alguna recerca.

Això, de manera pareguda als participants se senten en un ambient creatiu, cap a lo autòcton, molt acollidor, maternal, receptiu, com quan la marona els lligava al passat, a les arrels dels seus ancestres i, així, a lo vernacle, com ja feien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants, i, de pas, romaníem sota un sopluig amb mantellina i emparats.

Finalment, uns mots que hem rebut sobre les mantellines, per dones catalanoparlants nascudes abans de 1955 i d'arrels catalanoparlants: "Sí. En guardo en una capseta: la del casament de la meva mare i dues (de meves) juntament amb mocador negre del cap (de la meva iaia). També diverses agulles amb el cap negre i blanc que subjectaven la mantellina als cabells

Del vel de la Primera Comunió, la mare en va fer-me mantellines" (Àngels Benaiges Martí)

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La senzillesa i la creativitat en gent de més de setanta anys

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Àngels Benaiges Martí.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, una persona de qui destaque tres coses: 1) la seua senzillesa, 2) la seua disposició a ajudar a persones de bon cor i 3) els xicotets detalls.

Entre les seues àvies (dels anys setanta i huitanta del segle XIX) i ella, també has capit un punt en què coincidien: que eren servicials.

Ben mirat, totes tres "baixaven a terra". Diem això perquè, en acollir la simplicitat,  comptes amb informació, amb moments en què hi ha qui t'allarga la mà (i a qui tu li l'agafes) i un ambient acollidor, planer, receptiu i creatiu.

Com a mostra, més de quinze anys arrere, captàrem que majors de més de setanta anys, ancians i, fins i tot, provectes nascuts abans de 1930, se sentien rebuts en converses en què agafàvem així com l'esponja ho fa amb l'aigua. Quin n'era el resultat? Un ambient en què totes elles eren com un sopluig en què lo vell, lo antic, el passat, eren com qui entra en una casa i rep bona hospitalitat, com ja copsàrem en desembre del 2009.

Adduirem que hui ens han entrat comentaris sobre les mantellines en dones d'abans de 1955: "Totes les dones portaven mantellines. Més ençà, algunes, en entrar, s'hi posaven un mocador de mocar deixat anar!!!!"(Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "Ma marona i les àvies, sí. Jo també en vaig portar, [ de mantellina]' (Ramona Ibarra, de mare nascuda en 1923), "I tant que vaig portar mantellina! Sóc nada de l'any 1947!" (Encarnació Sanchez).

Finalment, hem compilat molts exemples de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants en què eixa baixada al terreny feia que, dones que ara ja han passat els setanta anys, hagen continuat aquell estil de vida femení, ancestral, que lliga amb lo tel·lúric, que prenen lo vernacle, com les dones lligades al sopluig de la terra, de la llengua catalana i que cada dia van amb la mantellina de lo autòcton i de la senzillesa, dins la cova.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones del segle XX amb mantellines i morts en terres matriarcals

Paraules de hui:

"Endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut comentaris en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1955 i que portaven mantellina.

Igualment, hem plasmat la major part dels mots que anit ens entraren mitjançant Júlia Aixut Torres (una catalana nata en 1933, molt senzilla, maternal, acollidora i que reporta com si fos la marona que alleta el nadó i que, sobretot, el lliga amb la terra i amb el passat, amb les arrels matriarcalistes vernacles i, així, amb les dels seus ancestres):

"— De l'any 1956 endavant, any en què em vaig casar, poques dones portaven mantellina per anar a l’església, però, quan vaig anar-me'n de Lleida, l'any 1950, sí. 

Totes les noies i totes les dones portaven mantellina i, si no la portaves, havies de posar-te un mocador al cap…

Ara, tot això ha acabat com també el dol d'un familiar: que et posaves tota de negre i que la mare tenyia la roba d'algun familiar a la torre de la padrina…

Ara no te n'adones, de res: si és viuda o no… Jo, quan vaig restar viuda l'any 2001, la gent ja no anava de dol… i molts ja no entren ni a l’església…

El marit va morir de Parkinson i em tenia escrites les seves voluntats i no volia esqueles, ni església: volia incineració i que sols ho sapigués la família més acostada (tot i això, ell era creient).

La casa de la meva filla té un gran jardí en què nosaltres plantàvem moltes coses. I un any, en anar a València [ , d'on era el meu marit], vam comprar un taronger. Crec que deu tenir més de quaranta anys i és molt ben cuidat. I, en aquest taronger, estan les cendres del meu marit, les de la meva germana i les del seu marit i també dos gossets Teckel. I, per ara, sols falten les meves. Aquest és el nostre taronger…".

Afegirem que, a la darreria d'octubre del 2018, anares al despatx d'un amic que havia viscut cinc anys en contacte amb la cultura colla en Xile, la qual és matriarcalista, i et digué que els colles tenen per costum soterrar en les seues cases els morts.

Doncs bé, en un viatge per la Catalunya rural dels anys noranta del segle passat, poguí capir una casa en què reposava un difunt, potser nascut més de cent anys arrere.

Finalment, dir-vos que, en Alaquàs, almenys, fins al 2017, encara hi havia un cas paregut al de Catalunya, un detall que empelta amb la tradició autòctona, puix que la casa, com també ho fa en la cultura basca, és en nexe amb la mare i, així, amb lo femení.

Més encara perquè els morts estan dins de la marona, en la terra, com qui hi ha retornat i, així, lligats al passat i a lo tel·lúric, al sopluig, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligam amb el passat, amb la terra i sota el sopluig

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!"Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres. 

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema de dones catalanoparlants nascudes abans de 1955 i que portaven mantellina. 

Llavors, ens ha dit que, pel País Valencià, abundava la negra. A més, li hem llegit part de la introducció d'un llibre que havíem arreplegat sobre mantellines i sobre indumentària tradicional de Catalunya. Hi abunda la color negra.

Més avant, capeixes la importància dels detalls i, altrament, la senzillesa de dones catalanoparlants del segle XIX (com ara, una besàvia teua per part de mare) i ta àvia materna, dues persones planes i que baixaven al nivell del feble i no el deixaven caure, ans al contrari. Però també entre les que hui t'han informat.

Ben mirat, he copsat que aquest eixart amb el passat fa que aculles la maternitat, lo maternal, que davalles a lo tel·lúric, a lo vernacle i que, així, dones entrada a la creativitat i, per tant, que faces com la dona que, encara que, al seu costat, hi ha una velleta o, fins i tot, una provecta, fa com, en eixe ambient rural i feminal en què, sota el sopluig de l'anciana, hi ha disposició a aprendre dels altres.

Finalment, dir-vos que adés m'ha entrat un missatge de Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933, molt senzilla, rural, maternal, com una marona acollidora), en què posava que les cendres d'alguns familiars seus acostats... són al costat d'un taronger de València, on reposaran les seues. En altres mots, enllaçats amb... la terra, un altre signe de caire matriarcalista. Agraesc aquest comentari i el detall de la foto de l'arbre, el qual "deu tenir més de quaranta anys i que està molt ben cuidat", això és, com si fos una mare i, així, lo pretèrit, l'aixopluc, la cova.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes altres persones que coneixes.

Personatges masculins que baixen a la terra

  

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre personatges masculins que baixen a la terra? Gràcies.

N'hi ha en una rondalla valenciana i en altres que representen la humilitat.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de juliol del 2026 comentaren "No et puc ajudar" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Per a mi, és un tema desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Lydia Quera), "Poc et puc explicar d'aquest tema" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "He sentit parlar, però, a la meva família, no.

Si també feien por als xiquets i xiquetes amb homes ficticis? Per exemple: l'home del sac; i, un altre, el pare Botero.

La iaia, la mare i jo, 'tots', no som partidaris de fer por als infants. La iaia sempre els feia acabar bé.

I, als nostres xiquets, els agrada, des que són molt petits, inventar-nos històries. També parlar d'anècdotes i de coses de la família" (Àngels Benaiges Martí), "No. No he sentit mai parlar d'això" (Reme Canet), "En el meu cas, no se'n va parlar mai" (Roser Canals Costa), "No, no me n'han parlat" (Octavi Font Ten).

En el meu mur, el 3 de juliol del 2026 posaren "No" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 3 de juliol del 2026, per telèfon, em demanà si n'hi havia més enllà de les rondalles. Llavors, li diguí que el pintor català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938 en un castell i de la noblesa) era un home senzill, que "baixava" fins al punt que havíem rebut fotos seues (del 20 de setembre del 2025) en què estava junt amb una colla de xiquets que observaven com pintava i, a més, una en què hi havia un menor de cinc anys al costat de l'artista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.