Àvies (o padrines) i mares que
eren fidels a la llengua.
El 7 de febrer del 2026 en el meu
mur, en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o
bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren fidels a la
llengua? Gràcies”.
Quant
a missatges, el 7 de febrer del 2026 i posteriorment ens comentaren "Sí.
El meu pare va vindre de l'Aragó i mai va parlar castellà. La meva mare era de
les Terres de l'Ebre. A casa nostra, no es va parlar mai castellà i així ho
faig a les meves filles. La meva néta, la reny perquè canvie
l'idioma" (Àngels Salvador), "Les meves àvies, com la
majoria de les de la meva vila, pràcticament, no sabien parlar en
castellà" (Montserrat Junqué Plaja), "Síí, síí, Lluís. La
iaia basca parlava bastant castellà i moolt de català, tenint en compte que el
marit era aragonès i que ell sempre parlava català.
Els
avis materns, sempre català. Com que aquest tenia negoci, en l'època
franquista, canviava la llengua segons el client" (Montserrat
Cortadella), "Sí" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí,
l'avia. I, especialment, la mare" (Joan Prió Piñol), "No
en tenien, d'altra. A penes entenien el castellà i el parlaven molt malament i
amb dificultats" (Xec Riudavets Cavaller), "Sííííí" (Maria
Dolors Sala Torras), "La mare del meu pare, l'única que he
conegut, no sabia parlar castellà" (Octavi Font Ten), "A
casa, sempre es parlava català" (Margarita Pou Marfany), "Sí!!!!" (Lurdes
Closa), "Sí. Només parlaven català, sobretot, l'àvia materna: li
costava molt parlar el castellà, tot i que l'entenia" (Rosó Garcia
Clotet), "Sí. Quasi sempre només parlaven el català" (Àngels
Sanas Corcoy), "La meva àvia no és que fos fidel al català, és que
el castellà quasi no el sabia parlar; l'entenia i el llegia, però
parlar-lo..." (Àngel Blanch Picanyol), "I tant!!!
Des que tinc ús de raó, la meva llengua ensenyada pels meus pares, avis i
germans, sempre l'he estimada i l'he ensenyada als meus fills i als meus
néts!!!" (Roser Canals Costa), "Sempre
fidels" (Conxita Pladevall Vila), "Si: la mare era
una defensora de la llengua i sempre defensant la unitat de la llengua. El pare
també era així. És clar que la mare era molt culta, llegia molt, no era la dona
a l'ús del temps que li va tocar viure" (Josep Ferrer Ferrer), a qui
reportàrem que, segons Pere Riutort em digué el 18 d'abril del 2020, en Bòsnia
i Hercegovina, les dones catalanoparlants que hi havien anat feien ús de la
llengua catalana, a diferència dels hòmens, que parlaven turc; "La
meva mare, un dia del final dels anys cinquanta, em va posar 'Som i serem gent
catalana'. D'amagat, amb la porta tancada... Ens van passar la torxa. Com diu
el gran historiador Ruiz Doménec, 'A Franco, Catalunya li va esclatar des de
dins als anys cinquanta" (Assumpció Cantalozella), "Tan fidels
que la meva mare, que tenia noranta anys, no sabia parlar en foraster. L'única
que hi sabia parlar era la meva bestia, nascuda abans del 1920, perquè havia
fet de criada amb uns botiflers de Ciutat" (Antònia Rotger
Tous), "Ma mare, més aïna, li costava parlar en castellà. Sabia
llegir-lo, però escrivia a espaiet.
Mon
pare, sempre parlàvem en valencià, ja que, si havien de parlar-lo o
d'escriure'l, se les arreglava bé" (M Carmen Bañuls), "Totalment.
Els avis mai van canviar el català, ni amb la Guàrdia Civil. I això que sabien
tres idiomes, el de Franco i el francés" (Lydia Quera), "Molts,
fins després de la guerra del 1936, quasi no sabien el castellà" (Miquel
Vila Barceló), a qui exposí que "Relativament prompte, pensí que
posar la línia en 1920 (anterior a la dictadura del general Primo de Rivera), a
1931 (la República) i, més encara, a 1940, plasmaria més el matriarcalisme. Ho
encertí"; "Sí. Vaig aprendre català d'elles. De la
d'Alacant, l'ús dels pronoms febles; de la de Barcelona, el parlar, la
fonètica, els usos lingüístics, les maneres de dir, el lèxic,... I només calia
escoltar-les" (Anna Babra), "I tant que ho eren! No
sabien parlar d'altra manera" (Reme Canet).
En
el meu mur, el 7 de febrer del 2026 posaren "Sí: pares i
avis" (Montserrat Carulla Paüls), "Sí. Ho
eren" (Angelina Santacana Casals), "La mare, al
1921. I sempre em va dir: 'Tu ets catalana, com la besàvia, primera actriu del
Romea'. L'àvia i ella mateixa" (Muntsa Lacima Riba), "I
tant! La padrina, nascuda abans del 1900, no sabia d'altre idioma. Fins i tot,
quan la meva cosina es va casar amb un xicot d'Osca, no va saber com
parlar" (Pepita Roig Armengol), "Sí. Mon pare parlava el
català de Girona; ma mare, el català de Ciutadella" (Joe Tur), "La
meva mare va néixer el 1912 i no va parlar mai el castellà. Mai!" (Catalina
Portell Buades).
En
el grup "La Catalunya del Nord", el 7 de febrer
del 2026 posaren "Fidelíssimes!!!" (Glòria
Reverter), "Parlada i escrita. Mare, 1912" (Maricreu
Roteta).
En
el grup "Coses de Reus i de fora", el 7
de febrer del 2026 agregaren "Per la meva experiència, les
persones que jo he conegut, nascudes abans de 1920, no és que fossin fidels a
la llengua, és que directament no sabien parlar en castellà" (Santiago
Martínez Arrieta), "De fet, la meva àvia, qui ara tindria uns cent
quaranta-cinc anys, no parlava res més que català. Els pares ja parlaven bé les
dues llengües; això que eren del 1910 i del 1912..." (Montserrat Ferré
Rofes), "Els meus avis materns de Vila-seca i de Reus, nascuts el
1901 i el 1905, parlaven català" (Gemma Arrieta).
Finalment,
ma mare, per telèfon, el 7 de febrer del 2026 em digué que, "En
València, nosaltres teníem botiga i, quan entrava gent que parlava
castellà, li ateníem en castellà".
