Però ací no fineix el tema, puix que, el mateix jorn, Rosanna Cantavella (https://x.com/i/status/2085096698246725831), una valenciana que havia llegit molt sobre Ausiàs March, coincidia amb Susi i, de pas, emparava el nostre parer inicial (i ens reportava a les qüestions que li féiem), el qual jo ja intuïa d’ençà de temps arrere pel fet que es realitzaven campanyes valencianes en pro de la forma “estimar”, però no anaven acompanyades d’una exposició resultat d’una recerca sobre la cultura vernacla valenciana i en tot l’àmbit lingüístic: “Castellanisme, no. Com dic: Ausiàs March, els coetanis i el seu públic eren ben conscients del significat filosòfic de ‘voler’ com a voluntat (March ho explica sovint). El mot, aplicat a tota inclinació volitiva[1], incloïa també l’afecte amorós i sexual. Però no sols. Vegeu al ‘Concormarch’ totes les ocurrències del mot ‘voler’ / ‘voluntat’ a l’obra d’Ausiàs March: https://concormarch.iifv.net”.
A continuació, hi hagué un diàleg amb intenció de compilar més informació per a aquest punt de l’estudi. Li posí:
“-És que anit cerquí ‘voler’, ‘vull’, ‘vullc’ (no sóc versat en literatura clàssica catalana, sinó mestre d’ensenyament primari i investigador) i no trobava poemes amb què defendre l’ús que en fem els valencians en el camp sexual i en l’eròtic.
-Heu de tenir present una cosa: Ausiàs March, que emprava certa terminologia filosòfica, no serveix de mostra de l’ús general coetani, ni actual, que fa de ‘voler’ la població valenciana no il·lustrada. Passa sovint amb les dites ‘autoritats’.
-Quines paraules, en les formes d’aquella època (segle XV), em recomaneu? Gràcies.
-Ausiàs March, sovint, es refereix al desig eròtic (i a la seua realització, per metonímia[2]), com a ‘Venus’, com a ‘primer moviment’ o sols ‘moviment’; terminologia tomista[3] (la cort d’Alfons el Magnànim era il·lustrada) per a designar l’impuls del desig no racional, que també tenen els animals”.
No deixarem fora que el 6 d’agost del 2026 consultàrem la web “Concormarch” (https://concormarch.iffva.net), de nom “Concordances tematitzades de les poesies d’Ausiàs March”, i que, en entrar a “cerca de la seqüència”, hi escriguérem “Venus”.
Immediatament, veiérem que hi havia poemes (com ara, el 20, el 45, el 47, el 75 i el 87), amb detalls significatius que reflectien el matriarcalisme: 1) la dona com a sopluig de l’home, 2) com a conreadora de la vida (i com a generadora dels fruits que en sorgeixen), 3) com a persona a qui ell creu (la muller té la darrera paraula), 4) com qui fa que l’home romanga lligat a la terra (mitjançant una servitud en un acte) i 5) amb un parlar dolç (fet que hem trobat associat a Pobles de la Terra molt agrícoles i de caire matriarcalista).
Després, recorreguérem a l’entrada “Venus” en l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, amb menys contingut que el “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, i hi havia comentaris sucosos per a aquest apartat i per al significat de “voler” en la poesia d’Ausiàs March i en la cultura catalana.
Així, en l’enciclopèdia esmentada, sota l’entrada “Venus”, diu que “és anomenat estel del vespre o de posta i de l’eixida del sol (...). Venus és el planeta femení -hi ha estels i esteles-; popularment, duu per nom la Donzella, la Roseta, la Marieta, la Margarideta i també la Senyora, la Dama del Cel”.
A més, si passem al diccionari dels símbols, la informació, molt més extensa, indica que, per als sumeris, “Com a deessa de la vesprada, afavoreix l’amor i la voluptuositat i, com a deessa del matí, presideix accions de guerra i les carnisseries. És filla de la Lluna i germana del Sol. (...) Per això, encara que té el Sol com a germà, té per germana la deessa dels inferns. Del seu parentiu amb el Sol -ella és la seua germana bessona- (...) se l’anomena ‘la valenta’ o ‘la dama de les batalles’. (...) Però, com a estel del vespre, predomina en ella la influència de sa mare la Lluna i es fa divinitat de l’amor i del plaer”.
Altrament, els autors del diccionari addueixen que Venus, com a deessa de l’amor i com a regina dels plaers, és coneguda com “’la que estima el goig i la joia’, el seu culte és associat a les prostitucions sagrades. El seu mite inclou un descens als inferns, fet que explica el seny iniciàtic del simbolisme venusià” i, com diu un rei de Babilònia (i enllaça amb versos d’Ausiàs March), “la que, en eixir el sol i en pondre’s, em fa bons presagis”.
Ben mirat, afegirem que el planeta Venus “encarna, en astrologia, l’atracció instintiva, el sentiment, l’amor, la simpatia, l’harmonia i la dolçor. És l’astre de l’art i de l’agudesa sensorial, del plaer (...). Se li atribueix el seny del tacte juntament amb totes les manifestacions de la feminitat”.
Després de totes aquestes línies, ens podríem demanar sobre la cultura valenciana que alenava Ausiàs March (o siga, la catalana i matriarcalista del segle XV): ¿qui podria aplegar, com aquell qui diu, a una qualitat tan alta i, al mateix temps, tant en nexe amb la terra, amb els fills, amb lo eròtic i amb la dolçor, sinó una dona que reflectís una sexualitat en què ella fes de mare (alliberaria l’home), receptiva (la part sensorial) i amb un lligam amb dolcesa i, més aïna, de caire tel·lúric, com no fos una Mare i, de pas, en un ambient acollidor del voler, de l’estimació, però no de les imposicions, ni de l’agressivitat cap a la dona (ni cap als altres éssers, ni cap a la natura), a qui es té com a Mare de tots i de la vida)?
I més: així com, més d'una vegada, llegim "niu", en al·lusió a la casa, a la mare..., ací, la deessa Venus fa eixe paper (però quant al "voler")... mitjançant un escriptor nascut en el Regne de València del segle XV.
És clar que això només podria arrelar en un Poble matriarcalista, com veurem tot seguit, i és simbolitzada i ben present en molta poesia d'Ausiàs March (1400-1459), ben allunyada de l’amor romàntica. Passa que, com fa més d’un escriptor que substitueix el mot “casa” per “niu”, ací, el poeta ho fa amb “Venus”, en compte de “dona”, de “voler”, de “mare”. Anem a pams, per mitjà de poemes. Com a aclariments, amb els abreujaments “v.” i “vv.”, ens referirem a un vers (en el primer cas) o a més d’u (en el segon dels exemples).
En l’entrada “Poema: 20”, llegim “cors gentils (...) obedients a Na Venus estela” (la dona en el punt més alt, ben considerada, vv. 31-32). En “Poema: 45”, posa que
“d’on voler creix tant com l’om s’hi delita;
mas perquè, en gran delitós l'amant puge
dins en l’hostal que Venus lo alleuja,
totes virtuts e seny de la persona
són desitjats en servitud de l’acte” (vv. 36-40)
i, per això, tot i que ell voldria pujar massa, ella l’acull en l’hostal (li fa de mare) i, de rebot, ell manté les virtuts, el coneixement i fa lo que la dona li diu.
En el “Poema: 47”, copsem que la dona (Venus) és qui conrea lo que seran els fruits de la terra, qui els prepara:
“Mas vostre cors per ventura es delita
usar dels fruits que Na Venus conrea” (vv. 29-30),
com si hi hagués una dona que, per una banda, fa la funció activa (llaurar) i, per una altra, la de ser el lloc on es colguen les llavors que un dia quallaran.
Ben mirat, en el “Poema: 75”, capim que
“Venus, del món, se trau la fina lesta;
tot home bo, en son hostal, se resta,
e val-se poc qui no hi és albergat” (vv. 42-44)
perquè, al cap i a la fi, si ella dona hospitalitat en sa casa a un home és senyal que ell la tracta bé; si no, el fa fora, puix que, al cap i a la fi, com es reflecteix en el mateix poema, “als peus del déu Venus, se deuen seure” (v. 51).
Però són unes relacions de caire matriarcal. Així, en aquest poema 75, hi ha que
“L’imperfet hom a Diana serveix
e tots aquells on la vida es devia,
car Venus ha tan dolça parleria
que tot voler a si lo redueix” (vv. 65-68).
Finalment, Venus (la dona) és l’educadora, potser, de la vida i tot, com diu el “Poema: 87”: “Los escolans de qui Venus és mestre” (v. 175).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Relativa a la voluntat.
[2] Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra. En aquest cas, com veurem, introduir “Venus”, “Na Venus”... en lloc de “voler”, de “dona” i, fins i tot, de “mare”.
[3] En relació amb Sant Tomàs d’Aquino (del segle XIII).
