La senzillesa i la creativitat en gent de més de setanta anys

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Àngels Benaiges Martí.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, una persona de qui destaque tres coses: 1) la seua senzillesa, 2) la seua disposició a ajudar a persones de bon cor i 3) els xicotets detalls.

Entre les seues àvies (dels anys setanta i huitanta del segle XIX) i ella, també has capit un punt en què coincidien: que eren servicials.

Ben mirat, totes tres "baixaven a terra". Diem això perquè, en acollir la simplicitat,  comptes amb informació, amb moments en què hi ha qui t'allarga la mà (i a qui tu li l'agafes) i un ambient acollidor, planer, receptiu i creatiu.

Com a mostra, més de quinze anys arrere, captàrem que majors de més de setanta anys, ancians i, fins i tot, provectes nascuts abans de 1930, se sentien rebuts en converses en què agafàvem així com l'esponja ho fa amb l'aigua. Quin n'era el resultat? Un ambient en què totes elles eren com un sopluig en què lo vell, lo antic, el passat, eren com qui entra en una casa i rep bona hospitalitat, com ja copsàrem en desembre del 2009.

Adduirem que hui ens han entrat comentaris sobre les mantellines en dones d'abans de 1955: "Totes les dones portaven mantellines. Més ençà, algunes, en entrar, s'hi posaven un mocador de mocar deixat anar!!!!"(Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "Ma marona i les àvies, sí. Jo també en vaig portar, [ de mantellina]' (Ramona Ibarra, de mare nascuda en 1923), "I tant que vaig portar mantellina! Sóc nada de l'any 1947!" (Encarnació Sanchez).

Finalment, hem compilat molts exemples de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants en què eixa baixada al terreny feia que, dones que ara ja han passat els setanta anys, hagen continuat aquell estil de vida femení, ancestral, que lliga amb lo tel·lúric, que prenen lo vernacle, com les dones lligades al sopluig de la terra, de la llengua catalana i que cada dia van amb la mantellina de lo autòcton i de la senzillesa, dins la cova.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones del segle XX amb mantellines i morts en terres matriarcals

Paraules de hui:

"Endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut comentaris en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1955 i que portaven mantellina.

Igualment, hem plasmat la major part dels mots que anit ens entraren mitjançant Júlia Aixut Torres (una catalana nata en 1933, molt senzilla, maternal, acollidora i que reporta com si fos la marona que alleta el nadó i que, sobretot, el lliga amb la terra i amb el passat, amb les arrels matriarcalistes vernacles i, així, amb les dels seus ancestres):

"— De l'any 1956 endavant, any en què em vaig casar, poques dones portaven mantellina per anar a l’església, però, quan vaig anar-me'n de Lleida, l'any 1950, sí. 

Totes les noies i totes les dones portaven mantellina i, si no la portaves, havies de posar-te un mocador al cap…

Ara, tot això ha acabat com també el dol d'un familiar: que et posaves tota de negre i que la mare tenyia la roba d'algun familiar a la torre de la padrina…

Ara no te n'adones, de res: si és viuda o no… Jo, quan vaig restar viuda l'any 2001, la gent ja no anava de dol… i molts ja no entren ni a l’església…

El marit va morir de Parkinson i em tenia escrites les seves voluntats i no volia esqueles, ni església: volia incineració i que sols ho sapigués la família més acostada (tot i això, ell era creient).

La casa de la meva filla té un gran jardí en què nosaltres plantàvem moltes coses. I un any, en anar a València [ , d'on era el meu marit], vam comprar un taronger. Crec que deu tenir més de quaranta anys i és molt ben cuidat. I, en aquest taronger, estan les cendres del meu marit, les de la meva germana i les del seu marit i també dos gossets Teckel. I, per ara, sols falten les meves. Aquest és el nostre taronger…".

Afegirem que, a la darreria d'octubre del 2018, anares al despatx d'un amic que havia viscut cinc anys en contacte amb la cultura colla en Xile, la qual és matriarcalista, i et digué que els colles tenen per costum soterrar en les seues cases els morts.

Doncs bé, en un viatge per la Catalunya rural dels anys noranta del segle passat, poguí capir una casa en què reposava un difunt, potser nascut més de cent anys arrere.

Finalment, dir-vos que, en Alaquàs, almenys, fins al 2017, encara hi havia un cas paregut al de Catalunya, un detall que empelta amb la tradició autòctona, puix que la casa, com també ho fa en la cultura basca, és en nexe amb la mare i, així, amb lo femení.

Més encara perquè els morts estan dins de la marona, en la terra, com qui hi ha retornat i, així, lligats al passat i a lo tel·lúric, al sopluig, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligam amb el passat, amb la terra i sota el sopluig

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!"Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres. 

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema de dones catalanoparlants nascudes abans de 1955 i que portaven mantellina. 

Llavors, ens ha dit que, pel País Valencià, abundava la negra. A més, li hem llegit part de la introducció d'un llibre que havíem arreplegat sobre mantellines i sobre indumentària tradicional de Catalunya. Hi abunda la color negra.

Més avant, capeixes la importància dels detalls i, altrament, la senzillesa de dones catalanoparlants del segle XIX (com ara, una besàvia teua per part de mare) i ta àvia materna, dues persones planes i que baixaven al nivell del feble i no el deixaven caure, ans al contrari. Però també entre les que hui t'han informat.

Ben mirat, he copsat que aquest eixart amb el passat fa que aculles la maternitat, lo maternal, que davalles a lo tel·lúric, a lo vernacle i que, així, dones entrada a la creativitat i, per tant, que faces com la dona que, encara que, al seu costat, hi ha una velleta o, fins i tot, una provecta, fa com, en eixe ambient rural i feminal en què, sota el sopluig de l'anciana, hi ha disposició a aprendre dels altres.

Finalment, dir-vos que adés m'ha entrat un missatge de Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933, molt senzilla, rural, maternal, com una marona acollidora), en què posava que les cendres d'alguns familiars seus acostats... són al costat d'un taronger de València, on reposaran les seues. En altres mots, enllaçats amb... la terra, un altre signe de caire matriarcalista. Agraesc aquest comentari i el detall de la foto de l'arbre, el qual "deu tenir més de quaranta anys i que està molt ben cuidat", això és, com si fos una mare i, així, lo pretèrit, l'aixopluc, la cova.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes altres persones que coneixes.

Personatges masculins que baixen a la terra

  

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre personatges masculins que baixen a la terra? Gràcies.

N'hi ha en una rondalla valenciana i en altres que representen la humilitat.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de juliol del 2026 comentaren "No et puc ajudar" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Per a mi, és un tema desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Lydia Quera), "Poc et puc explicar d'aquest tema" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "He sentit parlar, però, a la meva família, no.

Si també feien por als xiquets i xiquetes amb homes ficticis? Per exemple: l'home del sac; i, un altre, el pare Botero.

La iaia, la mare i jo, 'tots', no som partidaris de fer por als infants. La iaia sempre els feia acabar bé.

I, als nostres xiquets, els agrada, des que són molt petits, inventar-nos històries. També parlar d'anècdotes i de coses de la família" (Àngels Benaiges Martí), "No. No he sentit mai parlar d'això" (Reme Canet), "En el meu cas, no se'n va parlar mai" (Roser Canals Costa), "No, no me n'han parlat" (Octavi Font Ten).

En el meu mur, el 3 de juliol del 2026 posaren "No" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 3 de juliol del 2026, per telèfon, em demanà si n'hi havia més enllà de les rondalles. Llavors, li diguí que el pintor català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938 en un castell i de la noblesa) era un home senzill, que "baixava" fins al punt que havíem rebut fotos seues (del 20 de setembre del 2025) en què estava junt amb una colla de xiquets que observaven com pintava i, a més, una en què hi havia un menor de cinc anys al costat de l'artista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Acollença de vivències i de tradicions vernacles anteriors a 1932

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit comentaris del tema del dia i, a més, li he afegit un cas en què un home de més de huitanta anys, Miquel Torner de Semir (1938), es posa a un nivell senzill, receptiu.

Adduirem que hem rebut un missatge de Júlia Aixut Torres, una catalana nascuda en 1933, amb un estil maternal, rural, molt lligat al camp i matriarcalista, senzill, "femení", qui nasqué en un ambient molt acollidor i autòcton.

A més, t'han aplegat fotos, vídeos, llibres,... de pintors, d'escriptors, de persones lligades a la terra i que dediquen bona part de la seua vida a deixar que els informe gent major de la seua família (o, per exemple, de la vila on viuen).

Afegirem que has compilat, sobretot, informació, vivències, experiències i més encara, evocacions relatives a terres catalanoparlants, de quan eren mares i d'ara que són àvies, velletes o, en més d'un cas, provectes.

Ben mirat, hem obert els braços a persones de més de noranta anys, les quals, junt amb les qui ara en tenen més de huitanta, són com eixa cova a què compensa endinsar-nos com si fóssem nadons i mamàsem de la marona.

Finalment, dir-vos que així és possible que perdure lo maternal, lo femení, les tradicions vernacles, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana junt amb el folklore autòcton i que, com en moltes rondalles anteriors a 1932 i amb signes matriarcalistes, t'endinses en lo tel·lúric, com quan la mare era prenyada i el menor era emparat i en una mena de sopluig, creatiu i acollit, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberts, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nens de qui aprenem rondalles i detalls amb senzillesa

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre el tema de deixar-se ajudar, de confiar en gent que t'ha fet valença altres vegades. I, mentres raonàvem, he evocat una dona que m'adobà el terreny una volta i a qui alguna vegada li he allargat la mà.

Igualment, recordes quan una xiqueta de pocs anys et demanava si li podries contar una rondalla: si tenies un llibre, li la llegies tranquil·lament perquè el contingut (i, si no, els passatges claus) fossen ben assimilats i ella restava lligada a la terra.

A més, hi havia moments que et feia la qüestió sobre un mot (1), sobre com es desenvoluparia el relat (2),  per què havia passat un fet de la contalla i no un altre (3) i, com ara, si acceptaries que ella et narràs una contarella que havia aprés (4),

Llavors, davallàvem de nivell i li responíem: "Això vol dir..." (1), "Ja ho veurem..., encara no hi hem arribat" (2) "Perquè aquesta rondalla és així" (3), "Bé, conta-me-la" (4).

En acabant, ella comença a narrar-te la rondalla i tu, com si fosses un nen i ella fos ta mare o l'àvia, passes a una actitud receptiva, disposat a aprendre i, altrament, a aprofitar-ho per a capir detalls que ella t'amolla en un entorn de protecció i cadascú amb una capa.

Finalment, tots dos heu baixat, heu baixat i eixa senzillesa i la humilitat permeten que, en eixe ambient matern paregut a quan l'al·lot mama de la mare, acolliu la creativitat i, per consegüent, romangueu lligats a lo tel·lúric, a la marona i, ben mirat, al passat, a lo vernacle, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Acolliment de la humilitat i de la senzillesa infantils

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, en molts moments del dia, he evocat la senzillesa i, adés, fins i tot, una conversa que tinguérem Pere Riutort i jo el 23 de març del 2020 i que, tot seguit, plasmí.

Em deia que li agradava la natura i el camp, tots dos vinculats amb la mare, amb lo terrenal i amb la simplicitat.

Igualment, li afegírem que el nostre joc preferit era volar un catxirulo. Llavors, ens respongué:

"— Com un xiquet! Però un home volant-lo".

Ben mirat, recordes el lligam entre la mare i el fill, en què la marona tira i el subjecta a la terra, al mateix temps que ambdós, receptius a l'altre, aprenen, i, com tu, acarones l'al·lot però, sobretot, baixes, baixes, com aquella mestra que, assenyalant el terra, deia que ella reduïa molt el nivell perquè era interessada pels alumnes. I, si no, com quan hi havia una nena al teu costat i et demanava si et podia llegir una rondalla d'un llibre que portava.

A continuació, jo li deia que sí i, a partir d'eixe moment, callaves i feies el paper de mare, li deixaves que llegís, respectaves el seu ritme, copsaves que la respiració de tots dos era tranquil·la, que hi havia bon cor i, al capdavall,... ella tornava a confiar en tu. Al cap i a la fi, davallar del ruc té això de bo i et guanyes la seua valença. 

Per això, com quan comença la nit, li posaves una capa, la protegies, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, i ella entrava en l'espluga que, com Pere Riutort (llavors, amb huitanta-cinc anys), era una mena de recipient on podia haver-hi aigua, fins i tot, dels més humils, de les velletes i feminal.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.