Perfumaven la casa amb herbes beneïdes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿perfumaven la casa amb herbes beneïdes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, l'11 d'abril del 2026 comentaren "Sí. Posava llorer i herbes que recollia del camp, que assecava i que el dia de Ram les portava a beneir; a la mainada, la palma (com la majoria) i portava una branqueta petita a la bossa de mà o a la cartera" (Antonia Verdejo), "La casa, no, però armaris i calaixeres, sí. I feien una olor boníssima. Fins i tot, anys després de morta la meva àvia, l'olor continuava allí" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Octavi Font Ten), "El que teníem a la porta de l'entrada, sempre, era llorer beneït, olivera i el palmó del dia de Rams. I jo continuo fent el mateix" (Lydia Quera), "Sí: amb llorer beneït Diumenge de Rams. I, en dies de forta tempesta, també en cremaven unes fulles a la llar de foc" (Rosa Rovira), "Doncs, a casa, sempre teníem herbes del bosc i en fèiem sopes, cuinats i, sobretot, tasses de begudes, molt bones!!! I saludables" (Roser Canals Costa), "Sí, però, al balcó o a l'entrada, el ram del dia de Rams. Al balcó, principalment, palmes i palmons. El llorer, a dins, a casa, que també feien servir per a cuinar" (Anna Babra),"No record. El que sí tenc present és que posaven un ram de la porta d'entrada, per a protegir dels llamps i dels mals averanys" (Xec Riudavets Cavaller),"No ho sé" (Lurdes Closa),"No. Els calaixos de la roba, armaris amb un pom de plantes fetes, treballades, d'espígol" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí: les àvies perfumaven la casa com també els armaris i calaixeres amb herbes (no sé si beneïdes)" (Rosó Garcia Clotet), "Abans, la padrina posava un ram de llorer beneït i una ferradura a la porta de la casa i li agradava molt tenir herbes per als constipats: com ara, flor de saüc, malva, borratja, arrels de malví, farigola (timó), etc., etc." (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguí "És un privilegi poder comptar amb informació de persones que ja passeu dels noranta anys.

Justament ahir [ , 10 d'abril del 2026,] escrivia sobre una rondalla valenciana en què apareix una ferradura.

Gràcies de tot cor"; "Per fer olor, sí; però beneïdes, no necessàriament" (Maria Dolors Sala Torras) "Jo no recorde (ni a ma mare, ni a la meua iaia) perfumar mai la casa" (Reme Canet), "No. Però, si penjaven, crec que era 'Borja', per l'olor, que allunyava les mosques i mosquits" (Àngels Benaiges Martí), "Les àvies, no ho sé. A mi, m'agrada posar espígol. La gent posava, al balcó, rams beneïts" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No crec" (Lurdes Gaspar), "Sí. Abans, les cases sempre feien bona olor, perquè hi havia coixineres amb herbes naturals dins, i sempre estaven perfumades" (Esther Farres Casas), "El que sí que sé és que la palma (palmó) es penjava a la finestra i que es cremava (quan anàvem a la vila)" (Montserrat Cortadella), "A casa meva, no" (Angelina Santacana Casals), "A casa meva, no ho recordo. Sí que penjàvem, al balcó, els palmons beneïts, durant tot l'any" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Pere Baladron).

En el meu mur, l'11 d'abril del 2026 posaren "Amb espígol. Posaven saquets dins els armaris, dins els calaixos i entre la roba de llit. També per Nadal. Recordo olors d'eucaliptus florits als gerros. I, a la cuina, llorer i julivert" (Rosa Canela), "Això sí que ho puc comentar. No sé si, en aquest aspecte de perfumar, però jo recordo que, a casa, com en altres cases de la vila, potser serà una procacitat, però era així.

A les cases, hi havia comunes i les latrines anaven directe a un dipòsit fet a propòsit. Cada cert temps (mig any, poso per cas) s'havia de buidar.

Recordo que el dia que això es feia, a casa, hi cremaven farigola o romaní" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Matriarcalisme, comunalisme i la cultura vernacla catalana

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosa Rovira.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i li he dit que, en la llengua catalana, hi ha un seny col·lectiu. Així, si demanem sobre una tercera persona, amollem "Com li diuen?". Per tant, depén del grup de persones, no és un idioma en què el "jo" vaja per davant del "nosaltres" matriarcalista.

Això explicaria per què, si trobes informació sobre la història medieval en els territoris vernacles, et sents com qui és entre els seus i no enmig d'una cultura llunyana simbòlicament, en les tradicions i, és clar, en la cosmovisió.

En eixa línia, de vesprada, hem rebut un missatge de Josefina Moya Martínez lligat al tema de hui:

"— La meva mare va nàixer en 1920".

Tot seguit, li respons:

"— D'acord, Josefina. Podeu escriure'n.

La data, més que res, és perquè, a partir de 1920, hi hagué uns fets polítics que influïren prou en el futur: la dictadura del general Primo de Rivera, la República, la guerra i el franquisme.

De fet, les respostes en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 són més de caire matriarcalista que, per exemple, les de nascudes en els anys trenta. Curiosament, hi hagut qui, sense saber-ho jo abans, ha fet estudis sobre la llengua catalana genuïna en el segle XX i ha posat la línia en 1930. [ Sobre açò, en reporta Josep Maria Virgili en el seu llibre].

La castellanització lingüística va unida a la castellanització cultural.

Això és una realitat".

Més avant, Josefina Moya Martínez et plasma "I tant!".

Finalment, dir-vos que hui he accedit a un vídeo en què el mestre Josep Maria Virgili i Ortiga diu que, en la nostra llengua, predomina el verb, el qual és dinàmic, no  estàtic (com el nom amb què ens presentem):

"— Bon dia, Josep Maria,

En relació amb un vídeo en què dieu que el català remarca el verb, mentres que el castellà atorga més importància al nom.

En aquesta foto, del llibre 'El matriarcalismo vasco', ho reflecteix.

La columna referida a la cultura tradicional basca serveix per a la catalana.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada".

És un fet que lliga amb detalls que exposa Jaume Vicens Vives, historiador, en el seu llibre "Notícia de Catalunya", de mitjan segle XX.

I tu, de bon matí, també vas a l'era,  com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rudiments, infermeres i reis en pro de la mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre persones amables (en aquest cas, amb el client), correctes, que adoben el terreny perquè els qui van a ells (bé a un comerç, bé a un servici, bé a una empresa, bé, per exemple, a una conferència), ho tornen a fer, que hi acudesquen altra vegada.

Adduirem que hem gaudit d'una cançó ("Rudiments d'anatomia") de què, de matí, ens havia reportat el cantant Miquel Pujadó i en què hem capit molts trets matriarcalistes i que hem escrit amb intenció d'afegir-la a la recerca: https://www.miquelpujado.net/lletres-inedites-rudiments-danatomia.

Ben mirat, t'entra un missatge d'Esther, amb aquesta foto, la qual et fa somriure i plasmar-li uns mots:

"— Bon vespre, Esther,

Quan eres una xiqueta, a tot estirar, de deu anys, ¿què volies ser en el futur? Jo volia ser rei.

Ho dic perquè la foto m'ha recordat la creativitat de molts xiquets.

Ser rei simbolitza governar la nostra vida, ser-ne els moderadors, els qui la dirigim, tocar els peus en terra, jutjar abans de decantar la balança cap a una banda o cap a una altra, evitar els excessos, protegir els més febles i no cal dir que les persones de bon cor i els qui afavoreixen una vida contrària a les discriminacions, als maltractaments; emparar els qui promouen la formació de la gent (no sols l'escolar), l'honestedat,...

— Jo, infermera (...), però m'ha anat bé per a la guarderia".

Llavors, li he adduït:

"— El meu joc preferit, volar un catxirulo (estel), té molt en comú amb l'arquetip del rei en les rondalles.

Són professions de la rama de les Humanitats i en què la paciència, l'empatia i la senzillesa en les explicacions són importants".

Finalment, una qüestió: vosaltres, quan teníeu deu anys o menys, ¿què volíeu ser en el futur? Amb quin personatge literari (o de rondalles) vos identificàveu més? Jo, amb el rei. Gràcies.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Mestres, mares i nens en un ambient creatiu i acollidor.

 Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he vist que, en Internet, hi ha poemes en línia amb el fulletó "Virtuts del cagar" en català.

Igualment, hem capit investigadors i antropòlegs que exposen sobre el tema (i açò val per a altres del mateix ram o d'eixos que alguns considerarien punxosos) i algunes vegades hem evocat unes paraules que, poc o molt, ens digué Roser Santolaria (mestra de Lengua española en Magisteri, en el curs 1991/1992):

"— Els xiquets, quan els deixes que agafen un diccionari i que cerquen si hi haurà mots com 'caca', 'merda'..., al principi, més d'una vegada, pensen que no hi seran enregistrats. 

En canvi, quan els troben, diuen: 'Sí, sí que hi és!'".

Així, en bona mesura, l'ensenyant trau que és important que l'estudiant (com qualsevol persona) estiga en un ambient creatiu, acollidor, que puguen fer qüestions i rebre resposta a lo que, aleshores, els interessa.

En eixe seny, diré que, si algú em demana amb correcció sobre un tema, tu fas com la mare al nen petit: li ho expliques, li ho adobes i, a més, els fas comentaris amb moderació, amb sinceritat i com l'anciana que frueix de la vida amb senzillesa i amb bon cor, àdhuc, amb més de noranta anys. N'he conegut, de gent així que eren provectes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

.

La realitat i l'optimisme adoben el terreny de la vida

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit un escrit de n'Antoni Gelonch, en relació amb els jóvens i amb l'esperança, publicat en l'agència cristiana "Flama" (https://www.agenciaflama.cat/carta-antoni-gelonch-jovent-radar-social): "He escrit una carta als joves, publicada a 'Radar social', de la @fedcristianscat i que ha reproduït la @agenciaflama.(...): "Els grans mals de la teva generació són la desesperança i la soledat no volguda. Però soc dels convençuts que, quan no queda res, queda l’esperança".

I li he respost:

"— Bon vespre, n'Antoni,

Molt sucós, el vostre escrit.

Justament Diumenge de Pasqua me n'aní amb els meus pares i poguí volar un catxirulo.

Sabia que a penes faria vent (i així fou). En el primer intent, a penes volà: uns minuts. 

I, quant més, si fa no fa, deu.

És el meu joc preferit.

I, en honor a la veritat, com que el vent era molt fluix, no estava segur que volàs, però mantenia l'esperança.

Fins i tot, s'enganxà i no poguí recuperar-lo i haguí d'emprar-ne un segon que m'havia emportat per si de cas.

Amb tot això, vull dir que, àdhuc, com jo sol dir a ma mare en moments així, 'Volarà'. I, ara per ara, encara que haja estat com enguany, ho he assolit.

Avant les atxes i amb els vostres projectes culturals.

Una forta abraçada".

Aquests mots són vàlids per a l'estudi sobre el matriarcalisme. Així, més d'una vegada, fins a ben entrada la vesprada, a penes hem rebut informació per a una qüestió. I, puntualment, les respostes han estat poques i, el resultat, poc de contingut en total.

Ara bé, penses que, almenys, hi ha hagut qui t'ha reportat. Ben mirat, en altres dies, te n'escriuen a manta o hi ha algun comentari molt extens. 

Però, què voleu que fem? Els vents bufen com bufen. I no els podem forçar.

Per això mateix, sí que compensa plasmar la recopilació final en blogs, en webs i en altres mitjans que ens adoben el terreny i, sobretot, si els portes tu. Ah! I compartir-la amb gent que t'ho han posat més fàcil i que t'han estat generosos. 

Finalment, dir-vos que ara hi ha molta informació que, en iniciar la recerca, era quasi inexistent en Internet: si, per exemple, hi consulteu "el sentiment de pertinença a la terra", podeu capir moltes entrades sobre aquest tema com a resultat d'"Afegir més pes en l'altra balança" , com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri. 

Heus ací una foto d'aquesta setmana.

I tu, de bon matí, també vas a l'era com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Ensenyar a estudiants adults i ambients respectuosos

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un tema que, després, he tret en Twitter a Biel Ferrer Puig. L'amic havia plasmat uns mots sucosos (https://x.com/i/status/2041462397341245764):

"— 'En Pedagogia, hem de fer d’un ésser apàtic, amb temors, desinformat, amb falta de destreses manuals i mentals, un ser sensible, lliure, comunicatiu i creatiu. Parlem d’un ésser interiorment apagat que cal educar sentimentalment, fer que esdevingui actiu, culte i atent'. 

R. Mesa".

Llavors, li hem posat:

"— Bon vespre, Biel, 

Hui he contat a ma mare el cas d'un home nascut en 1954 i que a penes havia estudiat, quan començà a fer-ho en una escola d'adults, perquè no treballava.

Passà de ser un manta i un 'buenrollista' a traure's dues de les huit matèries (el primer any) i, en el segon curs, les altres sis.

Li comentí algunes estratègies per a estudiar i per a aprofitar les classes.

Un dia, [ sense haver-li-ho demanat,] en la casa on jo vivia, em digué:

'— M'agrada com ensenyes, Lluís, perquè no fas com la mestra que està damunt de l'alumne'.

En acabar el segon curs, [ en el 2014,] em comentà:

'— El curs que ve vull estudiar Filosofia en l'EPA (*)'.

Li responguí:

'— Doncs estudia Filosofia! A tu, t'agrada la Filosofia'.

Ara és un home sincer, de bon cor. Pinta, toca la guitarra i m'envia diaris en pdf".

Igualment, afiges a ta mare que, en el curs que feres els quinze anys, un mestre d'Ètica afavorí un entorn molt respectuós, tolerant i obert. Aixi, en u dels primers dies, la majoria dels quasi vint alumnes, decidírem que no volíem que un llibre de faules fos el model per a les sessions. Ben mirat, hi eixiren temes com la pena de mort i la tortura, la llibertat d'expressió i la premsa, la discriminació de les dones, els deu anys de la mort del general Franco, l'antibel·licisme (vespres de Nadal), la mort del batle de Madrid (Enrique Tierno Galván) segons el diari que portava el mestre i comparar-ho amb un jornal prou diferent i que pagàrem els estudiants, la tolerància,... i, en les darreres setmanes del curs, recorreguérem a aquelles faules. Afegiré que no férem cap examen, però sí moltes redaccions i lectures de llibres: d'Eric Maria Remarque, d'Italo Calvino i d'Aldous Huxley. Com ha dit ma mare, un ambient "Respectuós" (sic).

Finalment, li he dit que les rondalles, les llegendes,... es poden usar per a educar, per a tractar temes per a viure en societat i per a la vida i, en tercer lloc, per a aprendre sobre com és un Poble.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

(*) Escola de Persones Adultes.

Nota: Recomane aquests dos llibres, especialment, a mestres i a estudiants de Magisteri.

Recopilar informació, enllaçar-la i la tradició vernacla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies per tot", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre detalls de vivències en relació amb la Setmana Santa i, més encara, amb el cristianisme. Així, hi ha qui ho centra en les normes, en el compliment (allò que alguns, recorrent a aquest mot en castellà, cumplimiento, el transformen en cumplo y miento).

No obstant això, li hem dit que, en el nostre cas, jo practique un cristianisme i, de pas, una vida, molt lligats als capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, amb unes línies de la Lletra als Gàlates (quan s'indica que ja no hi ha diferència entre jueu / no jueu, esclau / lliure, home / dona perquè tots són fills de Déu).

Altrament, li agregues que aquestes fonts, entre octubre del 2017 i abril del 2018, et permeteren capir (i, després, deduir) que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana era matriarcalista.

Altrament, li hem adduït uns mots que, despús-ahir, ens havia posat un home empiulant amb les seues àvies, les quals, en paraules seues, eren les directores d'orquestra de la família, tot i que tenien molts fills.

Ben mirat, ens han reportat en nexe amb una cançó eròtica que havíem plasmat hui. I, per l'edat de l'home que ens ho ha fet, copses que, altra vegada, una persona de més huitanta anys reflecteix una sexualitat naturalista, amb una humor de caire tel·lúric, no de menyspreu cap a la dona (àdhuc, cap a les prostitutes). Doncs bé: tant la prostituta com la foscúria són ben rebudes en els Pobles matriarcals, encara que, en les persones, es faça amb empatia, amb no jutjar malament, ni de manera impulsiva.

Finalment, dir-vos que ahir amollí un fet a ma mare: per a parlar sobre una persona, principalment, quan es junten temes complexos, punyeters, en què entren moltes variables,... resulta molt profitós recopilar informació sobre la seua vida, en quin ambient es desenvolupava la seua infantesa i la cosmovisió (i la història) de la cultura tradicional on havia nascut. Per exemple, el papa Joan Pau II en el tema del comunisme, del capitalisme, de la religió i del seu nacionalisme catòlic connectat amb la llengua polonesa.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.