El retorn a l'espluga maternal, senzilla i creativa

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i, a més, he capit la conveniència de fer accessible lo que he compilat en nexe amb la recerca, de què ja podríem traure un primer volum. De totes maneres, ho deixaré per a més avant.

A més, capeixes que la gent que més et reporta és senzilla i, com que tu també abraces la simplicitat, a poc a poc i creativament, ho faràs.

Ben mirat, ens hem sentit acollits per gent que demana i que t'evoca el sopluig en què et cobreixes i, de pas, hi poses la llengua vernacla en terres catalanoparlants, el folklore, les tradicions matriarcalistes i lo autòcton junt amb lo maternal, amb lo femení i amb els sentiments.

Algú et podria demanar per què aquest interés creatiu pel passat, per lo ancestral, per les arrels catalanes i, altrament, per les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants. Doncs, simplement, perquè et sents més còmode, emparat, perquè és com un retorn a l'espluga en què ta mare i altres dones, t'informaven, eixe lloc on tu et reportaves i en què arreplegaves detalls, a vegades, sucosos.

Com a exemple, un dia, quan jo devia tenir deu anys, ma àvia materna (nascuda en 1910) era en la vila on jo vivia i em digué que, quan ella era xiqueta, anà a una escoleta que hi havia molt pròxima a ma casa (a menys de trenta metres)... i en el mateix carrer!

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Arrelats a la terra, a la senzillesa i sota la capa maternal

Paraules de hui: 

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i, després, he capit que em sent agafat amb gent senzilla, acollidora, que em fa de sopluig, com moltes dones catalanoparlants del segle XIX.

Altrament, copsem com un empelt amb lo maternal, amb paciència, agafats a la terra on vivim i amb la llengua dels teus pares, la mateixa que la de ta àvia materna i que la de les teues besàvies i que la de quasi tots els teus ancestres, poc o molt, fins a 1815.

Això fa que ens arrelem a on residim, que ens interessem per lo vernacle, per lo autòcton i no cal dir que per lo femení, per lo matriarcalista i per les velletes com a pou.

Ben mirat, lliges sobre els segles XV-XVII i capeixes un ambient hospitalari als catalanoparlants, als qui estaven en eixos territoris i, a banda, en un entorn que evoca prou els segles XI-XII, sobretot, i en bona mesura, la Catalunya rural (en la gran majoria dels indrets) i, així, terres valencianes i en les Illes Balears (en aquests dos darrers casos, d'ençà del segle XIII).

Finalment, he notat una semblança amb la dona en les rondalles anteriors a 1932 i, de pas, en comentaris a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants. I com qui és sota una capa de la mare, emparat (com les dones), en sopluig i creatiu, simple, principalment, quant a les tradicions folklòriques autòctones i antigues d'on nasquí i d'on es parla la llengua catalana.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones del segle XIX lligades a la terra, senzilles, pacients i acollidores

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he evocat comentaris que em féu ma mare (1943), en l'entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, sobre les seues àvies i sobre una bestia.

Així, ens digué que la padrina Consuelo (1878) havia acollit una bestia (la tia Vicenteta, qui, poc o molt, devia haver nascut cap a 1867) i que, quan la tia començà a afluixar de les cames, passà a viure junt amb l'àvia.

Afegirem que ta marona t'adduïa que aquelles dones s'aguantaven i que hi havia harmonia, molt senzilles.

Així, per exemple, una d'elles deia a la resta que posassen una emissora valenciana (Ràdio Guadassuar), "Perquè fan un programa molt bonic". Cal dir que el fet de posar un canal valencià, podem considerar-ho com un signe d'interés per lo vernacle.

Altrament, he recordat que tres generacions (ma àvia materna, el seu marit, ma mare i jo) jugàvem al dòmino: la padrina era arriscada i creativa; ell era prudent; ma mare participava per passar el temps amb la família; i jo, més en línia amb l'àvia i creatiu. 

Finalment, el fet de jugar i en un ambient acollidor, era un exemple que tres generacions poden compartir amb senzillesa part de la vida i de romandre sota un sopluig, com aquelles dones del segle XIX.

Com a afegitó, dir-vos que, com adés he indicat a una dona, des que començà la pandèmia, en març del 2020, estic més creatiu, isc poc de casa i que et sents molt lligat amb el passat, amb lo matern, amb lo tel·lúric, amb els ancestres i, sobretot, amb les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants: la senzillesa, la creativitat, lo maternal i el lligam amb la terra i amb les tradicions autòctones.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones de més de noranta anys, senzilles, maternals i acollidores

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys sobre un altre que en té més de setanta-set i que ahir, per exemple, havia fet al·lusió a una tia de ma mare, potser nascuda entre 1915 i 1920.

Aquesta dona, com moltes dels primers vint anys del segle passat, era molt acollidora, amb un tracte maternal, senzilla, d'eixes persones que et somriuen i que et fan qüestions i... tu et sents com si fosses en un sopluig, emparat.

Ben mirat, després de llegir una anècdota que ens plasmà Ricard Jové Hortoneda (nat en 1929) en novembre del 2020, hem evocat la seua dona (Teresa Hortoneda), de qui un dia rebérem un registre de veu en què incloïa que era velleta. 

Finalment, dir-vos que hi ha qui té més de noranta anys, com ara, Júlia Aixut Torres (1933), molt simple, maternal (en la manera de reportar, de respondre, de comentar), amb un llenguatge suau, terrenal, interessada per lo vernacle en terres catalanoparlants, molt creativa, que té records i que, sovint, t'informa sobre el passat i, que, més d'una vegada, captes que, lo que et posa, lliga amb la línia de moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, en el darrer terç del segle XIX... i que eren d'arrels catalanoparlants i agafades a la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Aprovaven que les xiques anassen a soles

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven que les xiques anassen a soles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 de juliol del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Fins major d'edat, no. Llavors, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "Segons l'hora del dia" (Octavi Font Ten), "No" (Eusebia Rayó Ferrer), "Nooo. Sempre volia la típica CARRABINA. La mama, igual o més" (Montserrat Cortadella), "La mare va donar-me plena llibertat. Confiava en mi. No volia fer-la infeliç" (Roser Canals Costa), "No. En general, no" (Anna Babra), "No. Sempre venia alguna mare (o més) darrere quan anàvem a qualsevol lloc. Era un poc vergonyós... Tot pel que podia dir la gent de nosaltres (sobretot, a les xiques, perquè els xics tenien més llibertat)" (Carmen Mahiques Mahiques), "No. Estava mal vist" (Xec Riudavets Cavaller), "Uf! Que va!  Quan jo era joveneta, van obrir una discoteca ací, en Xàtiva, que es deia 'El parador la nit'. La meua mare no em deixava anar-hi. Jo cascava prou que volia anar-hi. A les meues amigues, no les deixaven tampoc.

Solució: ma mare se'n venia amb nosaltres, s'asseia en una tauleta i tota la vesprada sense llevar-nos ull de damunt. 'Vejam què veieu. Un San Francisco té alcohol, nom i...', 'Eixe xic que està parlant, qui és? Conec jo sa mare?'. Potser sí que la coneixia i no en deia res. Però, si era foraster, 'Prou de ballar amb ell'. Bo: lo que es deia la típica carrabina.

Les mares d'aquesta època volien que fores decent i que et casares amb un bon xic. I ja tenies la vida resolta" (Reme Canet), "Als anys 1960-1970, no podíem anar a soles i, principalment, amb els nuvis al ball: ni de viatge, etc. Hi havíem d'anar amb els pares, amb les mares o amb alguna veïna.

Una vegada vam anar a veure un partit de futbol a Cambrils el meu nuvi i jo amb la meva germana i amb dues amigues amb la condició d'estar junts tot el dia. I així va estar. Ha, ha, ha, ha.

No vaig estar mai a soles en tots els més de sis anys de festeig.

Quan ens vam casar, la meva germana sortia amb nosaltres i, quan vaig tenir fills, ella sortia sola amb el seu nuvi i la iaia s'enfadava molt: trobà la mare i sempre li deia 'No sé com no en passa més, de coses'" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, cap problema. Però deien 'Compte amb els xulos'.

A casa, primava la igualtat. Sempre. Homes i dones tenen els mateixos drets i deures!

Feliç de tenir una família que ens deixava ser a tots. Un gust" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí, totalment" (Lydia Quera), "Sí, però, si tenien nuvi, per exemple, la meva mare, segons on anava, havia de dur l'espelma (la tieta)" (Rosó Garcia Clotet).

En el meu mur, el 17 de juliol del 2026 indicaren que "Les meues iaies, a determinades hores de la nit, em deien que o a casa o acompanyada. Preferiblement, d'algun xic conegut. I si, damunt, eren amigues de les iaies del meu amic, redó i perfecte: era un xicon de fiar" (Llum Grau Borrás).

En el grup "La cultura valenciana és matriarcal", el 17 de juliol del 2026 plasmaren "A la nit, no. Però, durant el dia o durant la tarda, sempre anava sola amb les amigues... Era una vila petita on tots ens coneixíem" (Rosa Bernat).

En Twitter, el 17 de juliol del 2026 posaren "Segons el lloc, l’hora i el motiu. De nit, mai" (Montserratp).

Finalment, ma mare, el 17 de juliol del 2026, per telèfon, em digué "Una torrentina valenta. El 'Festival de Bandes de Música', que això era un concurs.

I ella, a qui son pare li digué que ella no hi aniria amb el nuvi. Llavors, ella li respongué:

'— Com que no? M'envies a les quatre de la matinada a regar... ¿I no puc anar amb el nuvi?'.

Després de casar-se, no tornà mai més per la vila". 

Adduirem que, en nexe amb el comentari de ma mare, el mateix dia l'enviàrem a unes quantes dones que ens havien reportat i ens respongueren: "Valenta!!!!" (Reme Canet),  "Uff" (Maria Dolors Sala Torras), "Molt bona!!

La meva germana, quatre anys més petita que jo, van obrir la primera discoteca a Gandesa i volia anar-hi amb el nuvi. Un amic va venir a casa nostra i li digué:

'Dona: deixeu-los vindre'. 

I la mare contestà 'No i no'.

La meva germana treballa en una fàbrica de punt i deia a la mare: 'Mare: hi vaig tots els dies. I, a festes, a casa d'una amiga!'. 'No i no'

El meu cunyat: 'Que no us fixeu de mi!'.

La mare: 'Separat, sí; junts, no. Ja hi anireu quan us caseu!'.

'Dona: només faria falta', respongué el nuvi.

I ja no va demanar més.

(...) he pensat en el teu comentari" (Àngels Benaiges Martí).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones valentes i realitats de les zones rurals

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant sempre", Reme Canet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, m'ha dit uns mots sobre una dona que ella conegué:

"— Una torrentina valenta. El ‘Festival de Bandes de Música’, que això era un concurs.

I ella, a qui son pare li digué que ella no hi aniria amb el nuvi. Llavors, ella li respongué:

‘— Com que no? M’envies a les quatre de la matinada a regar… ¿I no puc anar amb el nuvi?'.

Després de casar-se, no tornà mai més per la vila".

Més avant, hem enviat aquestes paraules a unes quantes dones que ens havien reportat i ens han respost: "Valenta!!!!" (Reme Canet),  "Uff" (Maria Dolors Sala Torras), "Molt bona!!

La meva germana, quatre anys més petita que jo, van obrir la primera discoteca a Gandesa i volia anar-hi amb el nuvi. Un amic va venir a casa nostra i li digué:

'Dona: deixeu-los vindre'. 

I la mare contestà 'No i no'.

La meva germana treballa en una fàbrica de punt i deia a la mare: 'Mare: hi vaig tots els dies. I, a festes, a casa d'una amiga!'. 'No i no'

El meu cunyat: 'Que no us fixeu de mi!'.

La mare: 'Separat, sí; junts, no. Ja hi anireu quan us caseu!'.

'Dona: només faria falta', respongué el nuvi.

I ja no va demanar més.

(...) he pensat amb el teu comentari" (Àngels Benaiges Martí).

Ben mirat, hem enviat un missatge a Maria Dolors Sala Torras, una dona de més de setanta anys, molt oberta i que es crià en un ambient acollidor i creatiu:

"— Hi ha uns quants tòpics que es poden desmuntar, d'acord amb la informació i, més encara, si la reforcem amb comentaris en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants:

1) en les zones rurals, la dona era més ben considerada que en la ciutat;

2) l'Església rural era més respectuosa amb la dona i amb la tradició matriarcalista,

3) la dona de ciutat podia tenir més tendència a abraçar la cultura tradicional castellana i, així, trets patriarcals. I el marit, a tractar-la com un drap.

L'arrelament a la terra va unit a un arrelament a la mare, a lo maternal i a més harmonia en la família i en la parella. Poemes del segle XIX també ho reflecteixen. 

Cal dir que hi ha molta gent posada en política i que es defineix com d'esquerres, progressistes, antiPP, etc., que prefereixen el buenrollismo i fer com si aquestes realitats que em comenten no haguessen format part de la Història.".

Finalment, com ara, ens ha plasmat:

"— Uff. Fas un bon estudi, però la gent, a vegades, ni ho han pensat i van a la seva. Ostres: és interessant el que fas. L'antropologia aporta seny a les relacions de la comunitat. 

També depèn, de les famílies, el seguiment de normes establertes (escrites o no)".

Gràcies a tots vosaltres.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Catalanoparlants sense el confit de l'amo encisador

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda per tot", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Més d'una vegada, et conviden a agafar el confit de l'opressor, de qui, durant segles, ha tractat de fer xixines i, fins i tot, d'anihilar tot un Poble... i més, en nom de la cultura, de la civilització, del progrés, de la urbanitat, de les modes, de lo políticament correcte i, sobretot, perquè no volen que perdure cap Poble diferent al seu (com ara, fer-ho a l'autòcton en terres catalanoparlants).

Això passa en el cas de la cultura castellana i en el de les que no són del seu ram (bé en la península ibèrica, bé allà on hi ha hagut colònies castellanes). Però també en l'anglesa (vegeu el cas d'Austràlia) i en la dels Estats Units i no cal dir que en l'associada a la llengua francesa.

És més: si consultem, per exemple, polítics de partits que es presenten com que són d'esquerres, progressistes, transversals,... podem capir que, si no ets dels seus, no et responen.

Uns exemples: potser fa més de cinc anys, vaig enviar un missatge a un polític i líder molt conegut, en relació amb la recerca sobre el matriarcalisme: silenci absolut. De partit transversal. En el 2019, un batle, per telèfon, em demanà en què podia ajudar-me (ell i el seu equip). Li ho diguí: no hi hagué cap responsió. Políticament correcte i d'esquerres.

A vegades, ha estat a polítics "pel poble": més callats que un mort. Aquests darrers dies.

Igualment, a filàntrops i a publicistes. Poques setmanes arrere.

¿Sabeu què hi ha darrere, moltes vegades?  Que els acollona que els seus mots vagen més enllà de les quatre parets del despatx, de lo que el partit considera acceptable i, ben mirat, que veuen que el seu punt de vista en serà u més i no, en canvi, el parer que, com aquell qui diu, romandrà dalt del pedestal de la plaça de la vila o de la ciutat.

Adduirem que, sortosament, hem decidit no acceptar que ens posen cap collaret daurat, sinó que hem preferit no ser un gos més de l'amo. 

Per eixe motiu, a vegades, pense que, gràcies a la gran majoria de la gent que ha pres part en la recerca, la investigació va avant i ho fa amb creativitat, amabilitat maternal i, quan cal, dient les coses pel seu nom, com ja feien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.