Pervivències matriarcals en el Rosselló i religiositat naturalista

 

Revenint a l’antologia “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha una secció amb uns mots que no tenen pèrdua i de què tractarem. Així, en “Quaresma i Pasqües”, captem que “Los Plants de Nostra Dona són a l’origen del Drama Sagrat; són coneguts diversos escrits a mà en llengua llemosina i en llengua catalana: els lligams eren estrets entre Catalunya i el Migdia de França. Entretant, convé de marcar algun límit.

Ens diu Josep Sebastià Pons (traduïm):

            ‘El Rosselló ha retingut la concepció de l’Edat Mitjana, això fa que guarda un caràcter distint de la França del segle XVIII...’” (p. 348).

Com podem veure, primerament, ens enllaça amb dos Pobles matriarcalistes (l’occità, ací, amb la llengua llemosina; i el català), els quals tingueren molta relació en època medieval (com ara, literàriament, en poesia, en política, en la semblança lingüística...).

Ara bé, quan la investigadora entra en la cultura catalana i en l’associada a la llengua francesa, comenta que el Rosselló ha mantingut les arrels de l’Edat Mitjana (les quals són matriarcalistes) i que és diferent de la segona. Al cap i a la fi, la francesa s’inclina 1) per la uniformitat, 2) al capdavall d’eixa centúria, per la raó, i, 3) més avant, àdhuc, pel laïcisme, tres detalls que la desarrelen i que reflecteixen que és patriarcal, per molt que molts llibres i moltes publicacions del primer quart del segle XXI i tot encara fessen una mena de lloança de les valors de la Revolució Francesa i silenciassen (o bé, no s’aturassen a esbrinar) sobre les arrels autòctones en terres catalanoparlants.

Un altre passatge interessant i, ben mirat, amb simbolisme que empelta amb el matriarcalisme, és el punt “La samaritana (A)”, de què desglossarem bona part. L'estudiosa diu així: “No puc deixar d’esmentar la supervivència de la representació teatral de La conversió de la samaritana a Illa, gràcies al catalanista i poeta mossèn Bonafont, rector d’Illa, i a les monges que feien escola a Illa. L’escenari era l’antiga església de la Rodona. Un record en perdura. Encara en 1910, Dijous Sant feien un pou al costat de l’altar de la capella de l’Hospital, era encerclat de tarongers; al mig, penjava una cadena i n’hom sentia el degotadís de l’aigua en el pou: cloc, cloc, cloc, feia l’aigua baixant d’una ferradeta. Una estàtua representava Nostre Senyor, d’una part del pou; i, de l’altra, una verge vestida de negre figurava la samaritana” (p. 362).

Anem a pams. Per a començar, l’escriptor i promotor de què fa esment és Josep Bonafont (1854-1935), nascut en la Catalunya Nord. Tocant als signes, cal destacar el nom del temple (Rodona, el qual empelta amb la tendència a lo circular en els Pobles matriarcals), que el forat fos molt pròxim a on vivia la gent (puix que equival a la vagina i, per extensió, a la vulva), que es parle d’un altar (la vulva), d’una capella (la vagina i, molt sovint, la vulva), que romanga en rogle (encerclat) i no cal dir que ho fa per tarongers.

En altres mots, la presència femenina és molt important, fins al punt que l’indret és envoltat de tarongers (no sols d’u), arbre que fa taronges (fruit que, com que conté llavors, empiula amb la fecunditat). Aquesta mena de veïnatge té moltes semblances amb la cultura basca, atenent al llibre "Europa índígena matrilineal. Los vascos", de Mari Carmen Basterretxea: "En Berriatua, a uns 200m. de l'ermita de Magdalena, hi ha un pou l'aigua del qual es considera guaridora per a les malalties de la pell" (p. 60).

Altrament, el pou ens porta a la bossa maternal en què es cria el futur nadó; i la ferradeta ho fa amb un poal (recepció) de metall.

Quant a les colors i a les estàtues, hi ha un eixart entre home i dona: el Senyor i una marededéu vestida de negre (i, així, vinculada amb la foscor i amb la nit). I, més encara: el personatge masculí i el femení són dins, no fora (en la marona, en la terra). Això ens representa un lligam mare-fill. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Agraïments i bona avinença entre generacions

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he comentat que coneguí una dona que, com també la seua filla, treballaven en una empresa i que feien valença els qui, després de fer-los elles una favor, els el tornaven de manera que poguessen confiar altra vegada en el treballador.

Ben mirat, li hem adduït:

"— Sempre els estaré agraït, perquè, sense eixa confiança que totes dues posaren en mi, no hauria pogut fer els estudis, ni pràctiques...".

Llavors, et diu:

"— Molt bé: cal ser agraïts".

Igualment, li has amollat que un amic teu, tot i que és fadrí i un any més jove que tu, encara viu en cal pare i que podria haver-se independitzat i, quasi segur, haver-se comprat un estatge, però que, àdhuc, hi residia junt amb un germà seu. Això és: un pare i dos fills de més de cinquanta anys i en un mateix habitatge.

Finalment, vos afegiré els resultats d'una enquesta que es féu per Internet en el 2009, i de què hui he parlat una miqueta amb ma mare (https://aprenambplaer.blogspot.com/2009/11/per-una-cultura-dels-valors.html?m=0). La segona part enllaça prou amb els Pobles matriarcals:

<<<Aquestes són les dades, una orientació, com qualsevol enquesta neta i en què el factor emocional o manipulatiu no siga implícit:

Les valors que més dominen

1. Individualisme (178)

2. Influència (150)

3. Marquisme (131)

4. Esperit combatiu (78)

5. Amistat (34)

6. Civisme (24)

7. Autoestima (16)

8. Tolerància (15)

9. Honradesa (15)

10. Solidaritat (14)

11. Creativitat (12)

12. Igualtat (6)

Les valors que més haurien de dominar

1. Solidaritat (139)

2. Honradesa (107)

3. Tolerància (100)

4. Igualtat (90)

5. Civisme (59)

6. Amistat (54)

7. Creativitat (37)

8. Autoestima (34)

9. Esperit combatiu (24)

10. Influència (5)

11. Individualisme (4)

12. Marquisme (1)>>.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Maternitat matriarcal i marits que canten i que bressen el nadó

Prosseguint amb composicions amb el tema de la maternitat, i compilades per la folklorista Simona Gay, hi ha “Nadal dels torrons (A)”, amb Nostra Senyora oberta a dos minyons, transmesa per Antoinette Margall (1885):

“’-D’altres presents, me n’han portats’,

la Verge Maria els ha acceptats:

ous i gallines

i mantes fines

 

per abrigar lo infantet” (p. 340).

 

Així, ella actua pensant més en el nen que en si mateixa. 

Afegirem que l'estudiosa comenta uns mots molt interessants i en què es posa de part del pas de la informació de generació en generació: “Amb el seu oncle Josep Margall, nascut en 1872, hem parlat de les vetllades d’abans, quan l’àvia Rosita, nascuda en 1836, els ensenyava els cants vells. Si no els han descuidats, és que sempre els refilen” (p. 342).

En una altra nadala, “Nadal dels torrons (B)”, capim la figura paternal com un eixart amb l’atenció al nen, al nounat. La lletra, de Maria Siné (1876), diu així:

“Quan Sant Josep veu lo Infant,

de l’alegria, va cantant.

Ell li cantava, ell li dictava

aqueixa cançó, galindrín, galindró;

quina alegria de tenir un minyó!” (p. 342),

 

de manera que ell també participa en l’educació del xiquet i, a més, en gaudeix. En eixe seny, ma mare m’ha dit que son avi Francisco (el matern, nat en 1879) fruïa amb els néts (per exemple, els ensenyava endevinalles), tot i que era un home prou formal.

Tornant als versos de la cançó, el Nen Jesús es dirigeix als minyons i, com que encara no té dentetes, fan les presentalles a la Mare (i, així, copsem, altra vegada, la importància de la marona):

“D’altres presents, van oferir,

Maria Verge va consentir

de farinetes 

ensucradetes:

totes calentes se’ls-e va menjar

i, amb un xurrup, se’ls-e va empassar” (p. 342).

 

Per tant, la dona té la darrera paraula (ella accepta els dons que li fan), indica quins s’ajusten a les necessitats del xiquet (les farinetes) i, ben mirat, prefereix els que aporten dolçor, els calentets (perquè el nadó ha nascut pocs dies arrere, en l’inici de l’hivern). I, quant al noi, els ha gaudits i se'ls ha menjats amb un glopet.

No deixarem fora que, en la plana 344, la investigadora plasma una composició de què li havia reportat Maria Soubrà (potser nascuda cap a 1860), perquè, en acabant, amolla que “L’hi ha ensenyat la seva àvia Margarida Bonafé”, nada cap a 1830. Això ens permet veure que havia recollit informació de més de cent anys arrere.

També inclourem una “Nadalenca per bressar l’Infant”, amb el pare prenent part en l’educació del nen (ací, mitjançant la tasca maternal, associada al marit i tot, en els Pobles matriarcalistes), quan llegim
“Nit de Nadal, nit d’alegria,

Jesús és nat, fill de Maria,

bressa Josep, Josepet bressa

a poc a poc, que no el despertis,

que ploraria la mia perla.

‘-No ploris, fill: deixa ser dia’” (p. 344).

 

És a dir, encara que, d’acord amb la lletra, pareix que la Mare de Déu parla al marit i que li demana que tinga cura en bressolar-lo, l'home també fa de marona (si de cas, més aïna, com a aprenent, al costat d’una mareta més avesada a fer-ho). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal en cançons i en poemes (del segle XIX)

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, en un ambient d'harmonia i acollidor 

Igualment, has assajat a veure si una de les opcions que ahir veies com a alternatives, t'era profitosa i et permetia escriure, copiar i passar a una altra font sense que hi hagués canvis que et fessen anar costera amunt. I sí: així ha estat.

A més, hem rebut un missatge de Rosó Garcia Clotet (una dona molt participativa en la recerca i que ha rebut una educació matriarcal), li hem exposat una explicació i hem prosseguit esperançats.

Ben mirat, en ple vespre, has captat unes quantes cançons mallorquines compilades per Rafel Ginard Bauçà (1899-1976) en què es plasma una sexualitat matriarcalista: el fet de deslligar-se els dos nuvis no és problema per a continuar una relació tots dos (encara que diferent, ara, com a coneguts).

Per això, he evocat una dona que, uns anys arrere, portà avant un estudi i un treball sobre les dones en les rondalles arreplegades per un folklorista valencià: Oreto Doménech Masià.

Finalment, dir-vos que aquesta obra de cançons tradicionals mallorquines junt amb poesia de la Renaixença (del segle XIX) i amb versos de caire popular i del segle XVIII-XX, són un camí molt bo per a una investigació sobre la cosmovisió matriarcalista de terres catalanoparlants. Així que, ja sabeu...

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La maternitat en nadales amb pastoretes que salva la dona

Una altra part interessant de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), és la dedicada a “Nadales”, puix que, en la introducció, ja hi ha un detall que apareix en cançons i en altres fonts: Sant Josep fent bugada. Diu així: “Bonaventura Petit, sonador d’orgue a la catedral de Perpinyà, ha recollit paraules i música, algunes nadales cantades en les nostres esglésies, com ‘Ala, fidels’’ (...). I, de més, diu ell: ‘els nadals amb los quals la meua àvia me gonxolava en mon bressol’. I ens dóna el text complet i la música de ‘Ara, al bon punt’, del segle XVI, ‘Sant Josep fa bugada’, que encara es canta” (p. 332). Per tant, es refereix a una cançó de Nadal que pervivia en el segon terç del segle XX.

No deixarem fora quan indica que, la composició “Els pastorets (A)”, li la transmeté la viuda Fabre (nascuda cap a 1855), qui “guardava una memòria prou fidel per a les antigues pregàries, nadales i caramelles” (p. 334) i que, com que era pastora, l’estudiosa hagué de tenir paciència fins que la informadora li amollà part de la seua base cultural.

En aquesta font, hi ha la maternitat, plasmada quan un personatge parla a un pastoret que demana ballar amb una dona:
“-No pot ser, gran pastoret,

jo no vaig tan delitosa:

una dona que ha infantat, encara

no hi ha una hora.

 

No tinc res per amagar el fillet,

sinó un tros de flassada.

-Pastoret, bon pastoret:

me vols vendre la samarra?

-Preneu-la, la bona Dona,

que, a l’espatlla, la portava” (p. 336).

 

Crida l’atenció la senzillesa de la manera d'expressar-se el personatge religiós, com una mare amb un fill. I, com en altres lletres, capim la dona compradora, en lloc d'un marit que fes eixe paper.

Afegirem que, com que el vailet és generós, ella el recompensarà amb una glòria al cel i, tot seguit, el xic no pensa en lo celestial, sinó en els afers terrenals, a diferència d'una cançó compilada per Joaquim Maideu ("La vida dels pastors"), en què un pastor comença a passar el roser i a resar amb l'escapulari i amb el llibret, mentres que el ramat fa la seua tasca. No debades, ell li agrega 

“tinc soleta la ramada.

Respon la Mare de Déu:

-Prou la tens ben guardada:

hi tens trenta-tres àngels,

te li donen la girada” (p. 336),

 

o siga que els àngels fan que el ramat prenga per on convé que pasture.

Aquest darrer passatge podríem lligar-lo amb el de la típica imatge de Sant Isidre (patró castellà) pregant mentres que un àngel li llaura el camp. Ara bé, ací hi ha una forma diferent: 1) en les pintures, la mirada del sant van cap al paradís i, en aquests versets, ho fan de persona a persona i orientada cap a passatges femenins, en hivern (estació associada a la dona), 2) el personatge que connecta amb la Mare de Déu no és un adult, sinó un ramader (qui, al capdavall, és emparat per ella) i que, de pas, 3) l’home no desconsidera el poble, ni els més humils, sovint, representats per les dones i pels infants (per la seua indefensió).

Com a resultat, la dona (la Verge) salva l’home.

Cal adduir uns mots que trau més avall la investigadora, respecte d’una altra obra de Nadal: “on la Verge empara una pobra dona prenys” (p. 336). Açò va unit a la religiositat naturalista i no mística, ni ascètica, de la cultura catalana, la qual mira més cap a les persones i cap a la vida mundanal, cap a les coses quotidianes i que és en nexe amb el refrany “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’”, ben present en els versets esmentats.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: Hui, de matí, hem pogut accedir i copiar informació de la web "Malandia" (https://malandia.cat), però no era possible a migdia, ni entrar-hi molt avançada aquesta vesprada.

 

 

La cistella, diversitat de fonts i branques que enllacen

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Vicent Pla.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, igualment, amb Vicent Pla, un amic molt obert, molt generós, qui viu en Benigànim i li agrada anar en bicicleta.

Altrament, has recordat un dia, potser del 2009, en què un amic (ací, Miquel) i tu parlàreu sobre els Estats Units, Gran Bretanya, la Unió Europea, França i Alemanya.

A mitjan conversa, Miquel et diu:

"— Gran Bretanya ho té més fàcil: per una banda, hi ha relacions històriques amb els Estats Units i amb Canadà. 

A més, compta amb la Commonwealth, en què també hi ha països com Sud-àfrica i l'Índia, i amb la Unió Europea.

En canvi, les antigues colònies de França no tenen el mateix ressò que el de les britàniques.

I, quant a Alemanya, depén molt de la Unió Europea.

Per això, com diem popularment, cal no ficar tots els ous en la mateixa cistella, per si, en un altre moment, calguera una alternativa, tindre'n a què recórrer i, de pas, poder no dependre tant d'u".

Doncs bé, el fet de plasmar lo que et diuen, lo que trobes, lo que et suggereixen, etc., en una d'aquestes alternatives, t'adoba el terreny per a casos puntuals i, a vegades, u d'eixos camins ens pot fer un gran paper.

Finalment, dir-vos que, en una recerca, passa igual: si acollim informació de diversitat de fonts, al capdavall, podem demanar-ne i rebre'n i, ben mirat, obrir temes nous o, per exemple, enllaçar-ne amb uns altres així com les xicotetes branques ho fan amb les més grosses. Això he fet hui, com altres dies. 

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Trets distintius d'àvies i de mares nascudes abans de 1920

 

Trets que destacarien d’àvies (o de padrines) o bé de mares nascudes abans de 1920.

El 27 de novembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post que deia “¿Què destacaríeu de les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.

En el cas de la meua àvia materna, nascuda en 1910, que era una dona molt arriscada i molt oberta”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 27 de novembre del 2021 i posteriorment les respostes foren “La meva besàvia era un llibre i una pencaire[1]” (Climent Pont Barbosa), “La meva àvia, que em va fer de mare, era molt poruca per tot lo viscut, però em va ensenyar a lluitar per la llibertat i per la vida” (Dyana Basi), “La meva iaia Elvira va ser una dona forta. Amb tres criatures, va travessar la frontera amb França durant la guerra, per a retrobar-se amb l’avi. Es va saber adaptar al nou país i tirar endavant. Com tantes altres... dones valentes”(Regina Calante Bertran), “Les dues, molt bones, però molt diferents. Amb la que jo vivia, era molt llesta i es feia el que ella volia sense que es notés. Ara, quan hi penso, veig que va ser així” (Maria Serra Mallart), “La meva, nascuda al 1895, va ser la dona més valenta i treballadora del món. El iaio, mort; el pare, desaparegut i, la mare, prenyada. I tot va anar endavant” (Olga Navarro), “La meva iaia va néixer al 1892. Va ser una dona molt treballadora, peixatera. Anava a comprar en carro de cavall. Es deia ‘El xato’. Ara, amb la perspectiva dels anys, la ‘veig’ amb una gran psicologia innata, o saviesa, aquella que tenien moltes persones abans que vingués el progrés.

M’entenia molt bé amb ella, cosa que no vaig aconseguir amb la mare...” (Dolors Rodulfo Gimenez), a qui Eduard Roura Roca li comenta “Dolors Rodulfo Gimenez. La meva àvia per part de mare, nascuda el 1896, era una dona amb molta empenta, treballadora i molt lluitadora... I una persona que no sabia de lletres. Era molt sàvia. L’enyoro moltíssim”. Més comentaris en aquest grup: “La meva iaiona per part de mare. El seu home la va deixar amb tres criatures: una d’elles, era la meva mare. En un judici, va dir que no els coneixia.

La meva mare rentava la roba a les senyores de bona casa en el safareig del barri, i els portava la roba neta a casa.

També cuidà de la meva mare i el noi, el meu oncle” (Maria Dolors Del Baño).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 27 de novembre del 2021, ens comentaren "La meva àvia era, i és, el meu referent. Que en vaig aprendre ‘de viure’ de la seva gran saviesa. Gràcies, mamamia!” (Maria Josep Salvadó Carraté).

En el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens escrigueren “La meva iaia materna va néixer al 1905 i els tenia molt ben posats” (Teresa Martí Porta), “La meva iaia va néixer al 1900. Treballava cosint i brodant per a famílies de la burgesia catalana, malgrat que també era filla de propietaris d’una fàbrica important en aquells temps. Viuda i amb ma mare, petita, brodava per a cases benestants a les quals ella anomenava ‘els senyors’” (Lui Sarrià).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 27 de novembre del 2021 i després ens plasmaren "Ses meves padrines, tant una com s’altra, eren ses qui duien es calçons posats, a casa seva, i ses qui comandaven” (Toni Mussol), “Feineres com bèsties, no hi havia hores. Molt, massa servils, fins i tot, ja retirades, amb els seus antics senyors. Generoses amb sa feina. A ma mare, l’ajudaren molt perquè, amb vuit criatures i malalta,... i això que ma mare també era una dona molt feinera” (Isabel Lliteras Fiol), “De 1914 (1914-2014). De nom, Maria. Forta com un roure. Feinera i emprenedora, sempre amb molta energia. Anà a escola el que era obligatori i, després, a costura.

Obrí una lleteria a Santa Catalina, quan encara es venia gel en barres i ses cuines eren econòmiques.

Cuidà s’home quan, després d’operacions a Madrid i d’estades a Toledo, acabà en cadira de rodes.

Ajudà sa filla a tenir tres fills.

No la vaig sentir mai dir que estigués cansada. No la vaig sentir mai queixar-se.

Per sa Nit de Nadal, ens feia cantar nadales tocant una paella amb una cullera de fusta.

Quan era viuda, sempre viatjava i travessava mitja Palma a peu i tota sola, per a anar a trobar-se amb els amics i coneguts de barri.

Una dona amb caràcter que duia sempre un bon remànec” (Catalina Lladó Martínez), “Molt feinera, senzilla, generosa i animalera” (Carme Burg), “Sa meva padrina materna va ser una dona valenta i molt bona persona, pel que m’han explicat. No la vaig conèixer, però l'he estimada sempre” (Carme Andreu), “Sa meva padrina materna era del 1910. Dona forta i valenta. Molt feinera... Era emblanquinadora. És va morir l’any 2012. Tenia cent dos anys i es dia abans havia emblanquinat ella, tota sola, es seu corral. Era una dona d’empenta!!!!!” (Carme Garcia Cerdá).

Igualment, també el 27 de novembre del 2021, Jose V. Sanchis Pastor, ens envià un missatge en què deia “La meua àvia paterna, una dona molt patida... Va criar quatre fills mascles en temps de postguerra. Un comerç clandestí amb productes que duia mon avi, de l’estraperlo. De nit i en bicicleta.

Ma àvia materna, una font de saviesa popular. Brodava a maquina per a altri. Es morí a huitanta-cinc anys” i Vicent Pla, un home molt col·laborador, em comentà “De la meua mare, no et puc contar-ne res, puix que va faltar i jo tenia vint-i-dos mesos.

La mare de mon pare va criar amb biberó el meu germà, qui tenia tres mesos. Ja pots pensar tu com era: molt de caràcter... i això que no era gran d’alçada. A mi, no m’estimava tant perquè em va criar fins a quatre anys. No sabria què destacar, però, en casa, les dos eren les que portaven el comandament”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 27 de novembre del 2021 llisquí a ma mare els comentaris que havia arreplegat fins aleshores; i, ma mare, en sentir la paraula “pencaire”, em digué “Com la majoria [de dones] d’eixa època”.