Àvies (o padrines) i mares que opinaven sobre els bons resultats (succés)

 

Àvies (o padrines) i mares que opinaven sobre els bons resultats (succés).

El 6 de juny del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats (succés)? Gràcies.

Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren "No ho sé" (Xec Riudavets Cavaller), "Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s'arreglaven, estaven contents.

Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també! 

Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d'expressió de la paraula, amb respecte" (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Això sempre agrada tothom" (Àngels Sanas Corcoy), "Res en especial" (Angelina Santacana Casals), "Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, 'El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar'. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.

El teu missatge m'ha portat a aquests pensaments" (Lurdes Pino Anglès), Sí: l'àvia ho valorava. A vegades, l'èxit s'entenia de manera diferent al d'avui" (Anna Babra), "Doncs  encisades per l'alegria que això produïa!!!!!!" (Roser Canals Costa), "A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.

Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.

En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l'avi: 'Hem quedat bé, oi?'.

La cosa era 'fer fi' i semblar gent 'de món' i no fer mai el ridícul..." (Joan Marrugat), "El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parròquia de la Llacuna l'any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l'any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.

La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "A casa, el que ens deien era estudiar i aprofitar tot el temps per a tu i per als altres i tenir una vida completa" (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué "'És agradable ser important, però més important és ser agradable'. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar,] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant".

Bondat, humilitat i l'arquetip del rei en la teua vida

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre!" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, he escrit els seus i li he dit que, com més va, més, he capit una diferència substancial entre les respostes (i, sobretot, l'actitud) dels majors de setanta anys (i, més encara, dels de setanta-cinc en avant) i les dels que passen dels seixanta. Molta.

El lligam entre ambdues generacions és quan la bonesa, la sinceritat i, més encara, el ser u mateix, sense disfresses, ni complexos, ni responsions en la vida com si preferissen seguir els dictats d'algun partit, d'algun líder (polític, religiós, televisiu...), van per davant de les reverències perquè no els deixen en una soledat fruit de voler ser com tots, de renunciar a prendre d'ací, d'allà, a comparar, a enllaçar i... no cal dir que a posar-hi el teu parer. Sí, el teu.

Un exemple, nostre i que hem plasmat hui en Twiter: "L'especialitat Humanes fou retirada en temps de Felipe González com a president del govern espanyol, no en temps del PP.

Vaig ser dels darrers estudiants de Magisteri que poguérem triar eixa especialitat (1991-1994).

Silenciat pels antiPP d'esquerres. Ens ho digué un mestre en una de les primeres classes, en 1991, en aquesta escola de la Universitat de València".

Per això, quan traus un tema i el tractes atenent a l'arquetip del rei, hi ha qui se sent incòmode i, fins i tot, et qualifica de parcial. Al meu coneixement, passa que no els agrada la rigorositat, ni que procures escriure, publicar i, més encara, aprofitar Internet, Facebook, Twitter, Xiuxiuejar, els missatges, els correus electrònics i, és clar, les converses, perquè hi haja més gent que no siguen titelles dels qui intenten moure al seu gust els fils d'altri o, per què no, que el proïsme continue amb collars daurats i practicant el sisenyorisme.

Gràcies a tots els qui, amb bonhomia unida a altruisme, m'heu informat, fins ara, per a la recerca i... per a la vida. M'identifique molt més amb els més grans de setanta-cinc anys i amb un alt sentiment de pertinença a la terra (començant per la protecció de l'ús de la llengua catalana), no per motius d'edat, ans perquè hi ha més punts en comú, més semblances.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Criaren fills d'altres cases

 

Àvies (o padrines) i mares que criaren fills d’altres cases.

El 5 de juny del 2026, en el meu mur i en diferents grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d’altres cases? Gràcies”[1].

Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren "Sí. A l'escala de casa, s'organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).

Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.

Recordo amb molta d'amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l'àvia m'havia dit que, quan veia que algunes de les mares que hi havia a l'edifici, no podien alletar el nadó, ella se l'emportava a la casa grossa i ella mateixa l'alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare" (Lydia Quera), "Només quan alletaven.

També quan les famílies no podien atendre els fills: s'adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure'n, però sí que ho vaig sentir" (Àngels Sanas Corcoy), "A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d'una botiga important de Mataró ('La Parisién')...

M'ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l'hauràs sentida: 'Més puta que les gallines'“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "En el cas meu, no, però ho he sentit dir" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l'àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment" (Rosó Garcia Clotet), "No. Ella ho hagués fet, si s'hagués donat el cas. Era bona i generosa" (Roser Canals Costa), "Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.

La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d'un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare" (Àngels Benaiges Martí), "Sí: era bastant habitual al final del segle XIX i a principi del segle XX" (Daniel Gros), "Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir...

El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l'anomenaven, 'germana de llet')" (Carmen Mahiques Mahiques), "Sí: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida" (Octavi Font Ten), "Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà per als altres fills" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Eren a dida, les tenien" (Maria Galmés Mascaró), "No, Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren "Sí! La meva àvia 'aguantava' (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se'n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d'aguantar nens..." (Angelina Santacana Casals).

Finalment, ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que "Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d'ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.

Alletar un altre, més d'una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.

La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l'àvia de Joana (d'Aldaia) i sa àvia deia: 'Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'".

 

 

---

[1] Aquesta qüestió parteix d’un comentari que ens posà Dyana Basi el en el 2022, en relació amb l’educació per a ser agraïts: “La meva àvia, que va ser qui em va criar”.

Nens espontanis, agraïts i altruisme

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Sempre endavant!", Àngels Benaiges Martí.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit bona part dels comentaris del tema del dia, li n'he parlat sobre uns altres i n'he plasmat els seus.

Ben mirat, ens ha dit que, en un lloc on ella havia estat fa poc, havia vist un xiquet de pocs anys que se li havia acostat i a qui ta mare, com aquell qui diu, li obrí els braços i li digué algunes cosetes i el nin se n'anà cap a una altra dona (com qui ha fet un amic) i mena cap a la mareta i ens ha afegit que "El nano és molt espontani i molt agraït" (sic) i ho hem posat en una llibreta.

Llavors, li indiques que, pel 2009, es féu una assaig amb xiquets menors de vint-i-quatre mesos. Doncs bé: la gran majoria, en veure que un adult havia llançat un objecte com si li hagués caigut, se n'anaven cap a on era l'objecte, l'agafaven i el portaven a l'adult. Cal dir que que això es féu en Europa.

Per tant, com que els nens, entre els dos anys i els tres, ja no actuen de manera tan generosa, portà a la deducció que l'ésser humà és altruista per naturalesa, que té molta tendència a la bonesa.

Finalment, agraesc el vostre altruisme i el vostre interés per les nostres tradicions vernacles en terres catalanoparlants, per les arrels i per molts temes de la investigació sobre el matriarcalisme.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Terrenys adobats i la bonesa en ma vida

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he tractat sobre una rondalla que m'ha agradat prou, potser perquè la bonesa hi té un paper molt important.

Igualment, capeixes que, tot i que passen els anys i que hages exposat rondalles (i, a banda, que n'hages analitzat) i que tingues intenció de fer-ho amb cançons, hi ha faena per a llarg, per a anys.

Aleshores, captem que convé dedicar la recerca, principalment, a eixos camps que ens van millor i que, al mateix temps, ens són més útils per a esbrinar sobre el matriarcalisme català.

Ben mirat, adés he llegit uns mots del mecenes cultural n'Antoni Gelonch, en nexe amb la bondat (https://x.com/i/status/2062592539262120045). Llavors, li poses (https://x.com/i/status/2062629647930499079). "Una de les coses que més valore d'una persona és la bonesa. Moltíssim. És clar, acompanyada de ser ella mateixa i de la creativitat, que governe així la seua vida.

Ja ho feia quan tenia set anys i una mestra ens contà la meua rondalla preferida".

Vos adduiré unes paraules lligades a aquest tema (https://malandia.cat/eres-innocent-ho-)pots-dir-a-qui-vullgues):

"A partir d’aquell dia, però, com si m’hagués nascut la consciència, la meua finalitat primordial en la vida ha estat que no em tracten de comprar com si fos un titella i, a més, no admetre ningú (ni res) que tracte de limitar la nostra llibertat i de posar-la a mercé de les persones que, amb males intencions, tracten de donar gat per llebre o, per exemple, de fer que la resta siguen esclaus seus". Cal agregar que això també val per a l'estudi sobre el matriarcalisme català.

Finalment, com digué un familiar acostat dels anys quaranta a ma mare, "Jo no sabria ser d'una altra manera": i, així, ell no es disfressa, sinó que és ell mateix.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Tots som importants en una recerca

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies. Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i ha eixit un tema a partir de vivències personals. Per exemple, li he dit que, durant una operació que em feren del cor en abril del 2004, hi hagué un metge que, en veure el resultat, comentà:

"— Me ha...".

Llavors, els altres membres de l'equip, (format per un altre cardiòleg i per la resta del personal mèdic) no li responguen, sinó que esperaven un canvi.

Això féu que el metge que coordinava el desenvolupament, amollàs (acompanyat d'un somriure i remarcant la primera paraula):

"— NOS ha salido bien".

Tot seguit, la responsió dels altres membres fou un somriure.

És d'eixes anècdotes (i d'eixes coses) que, com li hem afegit, "Ho tinc enregistrat. Ho recorde. Ell havia rebaixat l'orgull, perquè tots hi havien pres part i cada u havia fet el seu paper i tots eren igual d'importants, encara que el metge era el cap de colla del conjunt".

A continuació, et trau:

"— Sí".

¿No és això lo que, en bona mesura, fa possible que, fins i tot, una tasca que ens motiva, que va amb nosaltres i que és ingent, puga reeixir i acollir de fonts diferents, plasmar les aportacions de cada persona i, després, amb l'agraïment a tots ells, que tinga bona recepció i que, més d'una vegada, et diguen (o t'escriguen) que frueixen de la recerca i de lo que agreguen a lo que ja coneixien? Doncs sí.

Finalment, agraesc els qui han participat en aquest equip i, més encara, els qui l'adoben perquè continue la investigació sobre el matriarcalisme en els nostres avantpassats (molt sovint, en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920) i que fem com el nadó que xucla de la lleteta de la mare.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Semblances entre velletes i nens i dones emparades

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb una dona de més de huitanta anys i he capit la importància de fer amb els ancians lo mateix que amb els més xiquets: deixar-los parlar, fer-los valença i, sobretot, que se senten acollits, emparats i que els transmeten esperança.

Igualment, hem rebut un llibre de rondalles valencianes, "Rondalles de Beneixama" (de Francesc Gascó), en què el compilador reflecteix un interés per l'ús genuí de la llengua catalana, pel lector i per facilitar el seguiment del text.

Afegirem que, en un segon llibre de hui, lliges un exemple de la folklorista catalana Adelaida Ferré Gomis (1881-1955), qui, potser tinga punts en comú amb la maternitat, per trets que hi ha sobre el seu caràcter junt amb el seu sentiment de pertinença a la terra.

Finalment, destacaré el goig de captar que, en una contarella valenciana, una dona bonhomiosa i deixondida és emparada pel seu marit, qui no l'havia traïda mai i que, a banda, sempre l'havia tractada bé. En altres mots, detalls que moltes vegades has arreplegat en nexe amb dones catalanoparlants nascudes en els anys setanta i huitanta del segle XIX, a través de vivències que, àdhuc, et reporten sobre les teues arrels i que et lliguen amb la marona, amb lo tel·lúric i amb la senzillesa, tan habitual en personatges femenins, com ara, en dones provectes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era,  com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.