Dones del segle XIX, creatives, maternals i senzilles

Paraules de hui:

"Avant les atxes,", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut molts missatges de Ramona Ibarra, una dona que, més d'una vegada, m'ha dit que, en sa àvia (com també en sa mare), es capien molts trets matriarcalistes.

Igualment, evoques comentaris de ta mare i de moltes persones sobre dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX i copses un Poble matriarcal, "femení", acollidor, molt creatiu, en què la dona té la darrera paraula, en què les ancianes i les àvies (o padrines) són ben rebudes, en què, per exemple, la vaca és ben considerada (això és, la maternitat, com ho podem veure en rondalles anteriors a 1932), amb personatges femenins que lliguen molt amb una provecta, en què la dona marca les directrius als altres i li ho accepten.

Altrament, el camp, la figura del llaurador, la del jardiner i la de la mare, feien acte de presència i determinant. Com a mostra, la dona sense fills que dóna hospitalitat a tres nins que ha arreplegat el seu marit... amb dolçor, és a dir, la part creativa de la persona. Ah!, i la muller és la senyora ama (la mestressa o la madona) i, per això, com diuen per les Illes Balears, "Sa madona du es maneig".

Finalment, després de llegir uns mots de la mare relatives a Doloretes (una dona que visqué noranta-nou anys), hem remembrat  dones de més de huitanta anys i que eren senzilles i creatives, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Àvies del segle XIX i les mares de llet

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, a qui, en febrer del 2025, en relació amb el desalletament, li diguí:

"— Hui he acabat de llegir la tesi sobre maternitat. I, no sols he aprés molt, sinó el paper tan important que té la relació mare-fill en el futur de tots dos i en la vida (fins i tot, en la sexualitat i en la part afectiva)".

A més, et deia que, a vegades, una dona comentava a a una altra (qui necessitava llet):

"— Jo, al meu fill, l'he deslletat. Però, mira: em cuidaré un poquet, a veure" (sic) si podia fer de mare de llet del xiquet.

A banda, poguérem plasmar aquests mots, en nexe amb un familiar meu que, en nàixer prematur, en l'hospital on el tractaren, li hagué de menester llet i unes gotetes de llet de la de sa mare:

"— El xiquet s'agarrà i el tragueren avant. Això, en ma casa, ho contaven la mare [1910], les ties i les àvies [ del darrer quart del segle XIX]" (sic).

Doncs bé: per rondalles, per cançons i, ben mirat, per comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants, hem capit que les mares de llet (les dides) eren prou comunes en aquella època. 

Agregarem que el paper de l'àvia (o padrina) incloïa que, com ara, en moltes cases, ella era qui presidia la taula i que hi havia un ambient creatiu, d'acolliment i en què l'àvia tenia la darrera paraula.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Paganisme ancestral i rondalles anteriors a 1932

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda. Sempre endavant", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, per exemple, sobre la benedicció dels camps. I li he dit:

"— Pere Riutort em digué que era una cosa antiquíssima, pagana. Ja es feia en temps de l'imperi romà.

I, quan anàrem a Orkoien [ , una vila molt pròxima a Pamplona], en acabar la missa, el capellà, mirant cap a la vall, ho féu.

Doncs això també es fa, per exemple, en Cullera [ , una vila de la Ribera Baixa]".

Afegirem que hi ha hagut molts detalls pagans (això és, dels qui conservaren les seues tradicions camperoles i que no abraçaren el cristianisme) que encara perduren, de què reporta Pere Riutort en la seua explanació.

Cal dir que, en més d'una conversa telefònica amb ell, ens confirmà que hi havia molts signes anteriors al naixement del cristianisme, com ara, de l'antiga Grècia, i que havien passat a nosaltres. I més: ens n'agregà uns altres. Sempre consideràrem que eixe detall informatiu provenia d'una persona de bon cor.

Finalment, dir-vos que, en les narracions mallorquines compilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932) com també en les que no havia publicat l'Arxiduc Lluís-Salvador (1847-1915) i de què reportà Caterina Valriu, en les catalanes de Pineda de Mar i arreplegades per Sara Llorens (1881-1954),... hi ha personatges amb un llenguatge "femení", la dona (l'anciana i tot) és ben tractada, copsem un ambient creatiu i amb passatges de caire maternal,... sense deixar fora que la dona té la darrera paraula.

Per això, recomane llegir, transmetre i, si també vos interessa, consultar, explicar, analitzar..., rondalles, llegendes i, igualment, cançons, del segle XIX (o anteriors); i, si passeu al segle XX, sobretot, d'abans de 1932. Hi hem capit molts trets matriarcals, molts,... i que es reflecteixen en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

El folklore, la vida quotidiana i la creativitat

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, sobretot, he captat que em sent de gust amb els xicotets detalls, amb la gent senzilla, amb temes relacionats amb la vida quotidiana.

Són camps molt amples com també el nombre de persones que hi poden prendre part.

Amb qui és senzill, et resulta més fàcil raonar de molts temes, de manera creativa, com si ho fesses amb una velleta que t'amolla sobre el folklore ancestral i sobre el dels seus avis i, sovint, molt en relació amb sa padrina i amb sa mare i amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants.

Afegirem que el folklore inclou tradicions, música, rondalles, llegendes, endevinalles, refranys i dites, vida quotidiana, la natura, el paper de la mare i el de l'àvia, lo que ha passat de generació en generació, l'art, etc., més d'una vegada, sense haver estat compilat, difòs i, fins i tot, només conegut per alguns (i que, com que t'ho donen, tu els ho agraeixes).

Sobre aquest darrer punt, com algunes vegades he dit a ma mare, hi ha hagut qui ens ha enviat llibres, cançons que encara no havien compartit amb ningú, escrits que consideren que ens poden ser profitosos, informació que romania com si fos un testament i que t'indiquen que no sabien què fer amb ella... i que te la remeten.

Gràcies a tots els qui heu pres part en la recerca i als qui ho feren. 

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Preservar el folklore català dels antecessors

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i ha eixit el tema de la llengua catalana, del seu ús en les terres on és la llengua vernacla.

Més avant, he rebut els volums del "Cançoner popular de Mallorca", de Rafael Ginard i Bauçà (1899-1976), i, una de les primeres reaccions ha estat pareguda a quan, en 1998, comprí el DCVB. 

Així, captes la riquesa informativa que hi ha en l'obra, detalls lingüístics i, més encara, la paciència, la continuïtat i l'interés pel folklore autòcton de Mallorca i fins i tot, ús del femení genuí en més d'un mot.

Però bé: primer, les fonts que ja hi ha en la llista i, una rere l'altra, la resta.

Afegirem que adés hem evocat uns mots que hi ha en aquesta entrevista en què un historiador, Josep Guzmán, comenta sobre el sentiment de pertinença a la terra i sobre preservar (http://zona-sec.cat/2024/04/02/josep-guzman-coneixer-la-historia-local-genera-sentiment-de-pertinenca): "Sempre dic: escriviu i preserveu. Escriu un dietari i preserva, ja que vivim en un món digitalitzat amb la generació que té més imatges i de la que perduraran menys imatges. (...) Fes vint fotografies i, almenys, una en paper. Si no, perdràs el disc dur, canviaràs el mòbil… La immediatesa va molt bé, però cal pensar de cara al futur. (...) Si no, què ensenyarem a les generacions que vindran?".

Finalment, no deixarem fora que, com has plasmat a Maria Dolors Sala Torras, una dona molt creativa, després de capir, tu, dues composicions mallorquines, "Dues cançons tradicionals mallorquines. Si falla una relació sexual, l'home no es proposa matar la dona, ni ella es revenja.

Un altre tret en línia amb el matriarcalisme.

Del llibre 'Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom I', d'Antoni Gili i Ferrer (1932-2010)", una obra en què copsem molts trets de caire matriarcal.

Cal dir que això va en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

Ah! I unes paraules a Rosó Garcia Clotet, una dona que ha rebut una educació matriarcalista, senzilla, amb bonesa, creativa i maternal:

"— Estic molt agraït als qui, a més de fer valença, sou com sou i defeneu el català genuí i la terra".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Deien "obrir l'armari" (passar a ser jove)

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "obrir l'armari" (passar a ser jove)? Gràcies.

Figura en "Rondalla de Juniveldana", de l'Alguer, compilada per Pasqual Scanu, com a símbol del pas a la joventut: un xic obri un armari i n'ix na Juniveldana, qui tenia ja quinze anys.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 12 d'agost del 2026 i posteriorment ens comentaren "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "Lluís: digues-me què significa, per a tu, 'obrir l'armari' o passar a ser 'jove'... És una cosa sexual" (Júlia Aixut Torres), a qui responguérem "Pel context, és el pas d'adolescent (simbòlicament, tenir la primera regla, quan ja pot tenir fills, quan ja pot ser mare), però, com diu un passatge del relat, ho fa a quinze anys.

Aquesta edat (els quinze), en molts Pobles, és vinculada, bé amb el xic, bé amb la xica que ja han passat 'la fase intermèdia'. la següent, en un minyó, és quan té al voltant dels vint anys; però, si és una fadrina, quan té un primer fill (abans, hi havia jovenetes que eren mares cap a vint anys)", qui ens adduí "Jo m'ho havia pensat que voldria dir això. En el meu temps, a casa, no es parlava de la sexualitat. La meva germana tenia tres anys més; i, el dia que em va venir la menstruació, ho vaig dir a la meva germana (això que era bastant espavilada en moltes coses i, si no ho sabia, ho demanava).

Amb el temps, amb una amiga, anàvem a les firetes del passeig de Boters i ens trobàvem algunes vegades amb dos amics. En aquell temps, devíem tenir uns dotze anys i un dia ens van dir que, si volíem anar al cinema, havíem de deixar-nos tocar les cuixes... I jo vaig dir que sí, però que havíem d’anar a platea; i, quan vam entrar amb l'amiga, vam anar al 'galliner' i ells ens cercaven a platea. En sortir, ens esperaven i es van enfadar i ja vam deixar de trobar-nos...

Amb el meu nuviet dels setze anys, besos i abraçades. I la resta era pecat, però ens hagués agradat alguna cosa més…

A vegades, he pensat amb les ocasions que hem tingut i que no vam fer res mai… L'any 1950 vam anar a viure a Badalona… I l'any 1956 em vaig casar: sempre hi ha alguna ocasió per a fer res, però sempre em va respectar les meves decisions. Va ser l'únic home de la meva vida. El meu marit era un home que l’agradava guardar les coses i vaig trobar totes les lletres que jo li vaig escriure i, fa uns anys, vaig donar al meu fill el plec de lletres lligades amb un cordill.

El matrimoni és una loteria, Lluís. Jo hi vaig tenir molta sort: en poc temps, coneguts i casats"; "No recordo que em parlés d'això" (Rosó Garcia Clotet), "No, rei" (Maria Dolors Sala Torras), "A casa, explicava sense embuts la sexualitat... Ben feta..., sense cap risc i sí amb plaer. Molt avançada al seu temps" (Lydia Quera), "Totalment desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Mai sentit. Demanaré a un fill meu, lexicògraf.

El meu fill diu que és una al·lusió sexual, lo d''obrir l'armari'" (Lucila Grau, en dos moments), a qui plasmí "Això, pel context de la rondalla, era d'esperar".

En Xiuxiuejar, el 12 d'agost del 2026 posaren "No en tenc record" (Pilar).

Finalment, ma mare, el 12 d'agost del 2026, per telèfon, em digué "No ho havia sentit mai". 

No deixarem fora que, en línia amb informació per a l'estudi que férem sobre els Sants de la Pedra (Abdó i Senent), coincidint amb unes paraules que vaig enviar a Joan Roig i Montserrat, després d’intuir que la 'mort dels dos jóvens' fos, fins i tot, vinculada amb el pas de ser xiquets (o adolescents) a ser persones que manegen la seua vida i que es tractàs d’una espècie de ritu, observí que podia ser així. A més, em cridava l’atenció el fet de l’edat que assenyalaven alguns goigs: a setze anys (en el cas del més gran) i a quinze (en el més jove). Ben mirat, en el llibre 'La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)', de Francisco Javier Fernández Conde, en què, curiosament, se’n parla d’un ritu i, altrament, en nexe amb aquest detall, apareixen… els mateixos anys i lliga amb jóvens del gènere masculí, malgrat que referit a territoris de l’històric Regne de Lleó (nord-oest peninsular) i sense que es parle dels sants Abdó i Senent, i en relació amb un altre Poble matriarcalista: l'asturià, associat a Astúries i a l'esmentat reialme.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sinceritat, creativitat i dones respectades pel marit

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit alguns comentaris del tema del dia i, a més, m'ha dit "bonhomiosos", un mot derivat de "bonhomia" i que no recordava haver-li'l oït abans. 

Sí que hi ha qui empra "bonesa" (i, a més, prou): per exemple, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

Ara bé, hem tingut un diàleg amb Maria Dolors Sala Torras, una catalana molt receptiva i que es crià en un ambient molt creatiu, a qui hem reportat:

"— Figura en 'Rondalla de Juniveldana', de l'Alguer, compilada per Pasqual Scanu, com a símbol del pas a la joventut: un xic obri un armari i n'ix na Juniveldana, qui tenia ja quinze anys.

— Que bo!

—En la cultura asturiana, matriarcalista, cap a quinze anys, el xic (adolescent) passa a la comunitat i, com aquell qui té dret a votar. Això, segons Francisco Javier Fernández Conde (1937), estudiós dels territoris del futur Regne de Lleó en els segles VII-X.

— Collins! Impresionant.

— És una edat, al meu coneixement, present en moltes cultures: 'quasi un xic'.

—I sembla que els estudiosos actuals no cerquen veritats. Tu, sí. Em cativa".

Llavors, li respons:

"— Hui, m'ha dit ma mare (1943): 'Tu ets sincer, tu no ets diplomàtic'.

I Maria Dolors Sala Torras, després d'accedir a aquest fragment en què es tracta aquest tema, m'ha afegit:

"— Nen. Ostres! Com ho organitzes!

Perquè, total: qui ens ha de reconèixer la feina, es deixen comprar".

Finalment, vos pose unes paraules que m'ha enviat Júlia Aixut Torres (nascuda en 1933 amb un estil maternal, creativa, de bon cor i arrelada a la terra i a la llengua catalana, qui evoca moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 que eren d'arrels catalanoparlants), en un missatge extens:

"— I l'any 1956 em vaig casar: sempre hi havia alguna ocasió per a fer res, però sempre em va respectar les meves decisions. Va ser l'únic home de la meva vida...".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.