dimecres, 29 d’abril del 2026

El sentiment de pertinença a la terra en refranys i en frases

 

No deixarem fora unes dites que posàrem en Facebook, en Twitter i en Xiuxiuejar el 25 d’abril del 2026, dia en què molts catalanoparlants evocàvem i publicàvem sobre la batalla d’Almansa (del 25 d’abril de 1707):

“ El mal d'Almansa, a tots alcança’, també dit ‘Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança’.

Refrany en relació amb la batalla esdevinguda el 25 d'abril de 1707 i que, arran del Decret de Nova Planta del 29 de juny del mateix any, generaria l'anul·lació dels furs del Regne de València i dels del Regne d'Aragó.

‘Més es perdé en Almansa’.

Frase tradicional que digué un oncle meu (1935-2021), lligat al camp dels dotze anys fins que en tenia, si fa no fa, setanta-sis, a un familiar acostat per a indicar-li que hi havia coses més importants i que deixàs unes quantes garrofes que restaven”.

El 25 d’abril del 2026 rebérem un missatge de Júlia Aixut Torres (1933): El pare també la deia a vegades. Era un home que li agradava les dites i recordo que deia que, moltes vegades, quan algun amic li deia que no estava massa bé, ell li responia: ‘Viuràs més que un cul de morter’”. Ben mirat, en el grup “El refraner valencià!!!!”, el mateix dia, Neus Moreno ens amollà “Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. És un luxe mantindre vives les paraules de l’oncle i la nostra història. Eixe cordó matriarcal no s’ha de trencar. A més, avui, que és 25 d’abril, la frase ve com anell al dit” i li comentí “L’he posada a propòsit per la data”.

Tot seguit, reportarem en comentaris que férem en relació amb aquesta batalla i amb una frase que, sovint, per eixos dies, és exposada en Internet, en Facebook, en Twitter, etc. i que aprofitàrem l’endemà, 26 d’abril del 2026, per a fer una qüestió a diferents persones, a grups, a partits,... que l’havien plasmada: “Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres”[1], atribuïda a Felip V de Borbó, el primer rei de la dinastia en terres hispàniques. El mateix dia, en Twitter, posàrem “Bon dia,

Estic interessat per fonts del segle XVIII (començant per documents oficials) en què es fes esment de les paraules que heu plasmat, preferentment, de temps del regnat de Felip V.

Gràcies.

flotant.43@gmail.com

Atentament”.  

El 26 d’abril del 2026, Tirant Lo Blanc.Parvo (@Calvaller Blanc) i jo tinguérem un diàleg (de què ací escriuré quasi tots els tweets entre ambdues bandes i amb la traducció de tots els comentaris seus, quasi sempre, en castellà):

“-No cerqueu només als arxius polsosos de la Generalitat. Aquesta frase de Felip V, no sols va ser un càstig reial, va ser un ritual d’esborrat gnòstic. Els Borbons, sota la tutela de certes lògies que operaven a les ombres de Versalles, sabien perfectament que, per a sotmetre els Regnes de la Corona d’Aragó, havien de derruir el seu egrègor.

Felip V no solament volia ‘picar els escuts'; volia extirpar la memòria de la llibertat foral perquè València i Catalunya representaven un model de sobirania que feia nosa a l’absolutisme satànic que preparava el terreny per al Nou Ordre Mundial de l’època.

Aquesta cita, tot i que la historiografia oficial intenti diluir-la, ressona en les actes secretes del ‘Consejo de Castilla’.

Voleu fonts? Mireu més enllà dels Decrets de Nova Planta. Cerqueu la correspondència privada de l’Ordre de l’Esperit Sant. Allà veureu que la ‘damnatio memoriae’ contra els valencians va ser una ordre directa de les jerarquies que avui continuen controlant Europa. La Història és una arma i ells l’empunyen del 1707 ençà”. 

Com a aclariments, l'Orde de l'Esperit Sant és de cavalleria i que fou fundat en 1578 pel rei Enric III de França. Tocant a la "damnatio memoriae", és una forma llatina en al·lusió a esborrar qualsevol memòria del passat , a tombar vestigis i lo que podríem dir la història d'un Poble, d'una ciutat, d'un indret...

Després, el mateix dia li agregàrem “Bon dia i gràcies,

¿Em podríeu reportar amb una web en què s’estudie sobre aquest Orde? Gràcies.

Ho faig per a un estudi sobre el matriacalisme.

Atentament”.

Tirant Lo Blanc.Parvo ens afegí “Malauradament, això no és en cap web” i, quan li férem les qüestions 1) sobre qui li havia transmet eixes frases, 2) si la cita formava part d’alguna obra de teatre, com havia fet pensar a alguns usadors de Twitter i 3) si figurava en algun llibre del segle XVIII (del segle més pròxim al Decret de Nova Planta), ens indicà “Qui va transmetre això? La Història no es transmet només en plecs oblidats, sinó mitjançant les societats secretes que van dissenyar l’Estat-nació modern.

Aquesta frase és el ressò de l’Egrègor de la tirania. Felip V no era només un rei, era una peça al tauler dels ‘Illuminati’ de Baviera i de les lògies franceses per a trepitjar les identitats tradicionals i per a substituir-les amb el centralisme maçó.

Obra de teatre? És clar! La política és teatre per a les masses. Si la frase apareix en una obra és perquè l’art és el vehicle que l’elit usa per a refregar-nos els seus plans en la cara (‘Hidden in plain sight’).

Que els usadors de Twitter discuteixin si és ficció o si és realitat és exactament el que vol el Vaticà: que es barallen per la closca mentre ells es cruspeixen la fruita.

Llibres del segle XVIII? La censura dels Alts i dels nous Decrets de Nova Planta va netejar qualsevol rastre documental que fos inconvenient. No cerqueu la biblioteca oficial, cerqueu allò que va ser esborrat. L’objectiu de Felip V, sota la guia dels seus confessors, era derruir la memòria gnòstica dels pobles de la Corona d’Aragó o de Catalunya.

No importa si la cita és exacta mot a mot; el que importa és que el ritual de submissió s’ha complert. ¡Desperteu! La Nova Planta va ser el protagonista del Nou Ordre Mundial a la Península Ibèrica.

Nova Planta = Nou Ordre Mundial”.

Altrament, en una publicació en Facebook per part de “Valencia Viva Walks”, hi ha un post del 25 d’abril del 2025 que comenta que la frase referida als escuts és “atribuïda a un funcionari borbònic després de la caiguda de València”, que la cita “simbolitza aquest intent d’esborrar la memòria col·lectiva i la identitat valenciana” i que no és documentada, oficialment, en fonts de l’època.

Finalment, adduirem que, el 15 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí per telèfon amb Pere Riutort, quan li diguí els mots de mon oncle, em respongué “La consciència popular és molt important”. Modernament, l'esmentada dita hauria estat substituïda per una que vaig oir quan era xiquet i en nexe amb uns fets històrics dels darrers anys del segle XIX i amb colònies espanyoles en ultramar: “Més es perdé en la guerra de Cuba”. 

dimarts, 28 d’abril del 2026

"La iaia, per a tot, tenia refranys"

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant sempre", Àngels Benaiges Martí.


****


Hui, entre d'altres coses, he parlat amb mon pare i, sobretot, amb ma mare. Ambdós m'han reportat en relació amb una expressió que ahir m'havia dit ma mare.

Igualment, parles amb ta mare sobre persones que, tot i l'edat (en aquest cas, una dona de noranta anys), són arriscades, que encara tenen bon pas, fortalesa i una manera de raonar que fa agradable estar a prop d'elles.

Ben mirat, li hem afegit que, entre ahir i hui, l'escrit que ahir posí sobre la festa del Porrat en Alaquàs, ha tingut bona acollida. En qualsevol cas, com ens deia una dona que ara deu tenir més de huitanta anys, "Acosta't a bon arbre i tindràs bona ombra".

En eixe seny, hui m'han aplegat uns quants missatges en nexe amb el tema del dia, com ara, per part d'Àngels Benaiges Martí:

"— Síí. La iaia, per a tot, tenia refranys. També parlava versant".

Finalment, dir-vos que els refranys, les dites i l'ús d'expressions, de comparacions i de semblances, fan que el text i una conversa tinguen més suc i un llenguatge més ric. I més, si són de genuïns i, en el nostre cas, en la llengua vernacla, la catalana.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

dilluns, 27 d’abril del 2026

La festa del Porrat (d'Alaquàs), la sopada i ma mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes!!", Tonet.


****


Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare en relació amb una festa tradicional en Alaquàs (l'Horta de València), la vila on visc: el Porrat, en nexe amb les seues padrines i amb ma àvia paterna. Així, m'ha dit uns mots que he plasmat en una llibreta:

"— L'àvia Paquita [1909], gent d'Aldaia i de Torrent solien anar a la festa del Porrat d'Alaquàs.

L'àvia Amparo [ 1885] tenia fama de fer sopada. Un 'present', que deien.

L'altra àvia [, Consuelo, 1878], eren més ensaïmades, coques Cristines,..." (sic).

Tot ha vingut perquè, en un moment de la conversa, li comentes que Pere Riutort (1935-2021), un dia que tu eres en sa casa de València, et tragué que la sopada (un menjar resultat, per exemple, d'ametles, de molt de sucre i d'alguns bescuits) havia estat creada per l'orde dels Mínims, vinculat amb Sant Francesc de Paula, sant molt arrelat en Alaquàs.

Ara bé: curiosament, aquest plat és molt típic d'Aldaia, una vila veïna i que no era precisament lligada a l'altra, això és, que no es tocaven (si ens referim a cases), com ho reflecteix la gran distància entre les darreres cases de cada una d'aquestes viles i el fet que hi ha un barranc (entremig i ample). Almenys, poc o molt, fins a la segona meitat del segle XX.

Finalment, quan li he parlat sobre una amiga seua de noranta anys, arriscada i forta, amb qui has raonat hui, m'ha tret l'expressió "Donar-li a la sabatilla", la qual, pel context, significa parlar, estar de xarreta, donar-li a la llengüeta.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

diumenge, 26 d’abril del 2026

Versions de Pobles en la foscor i matriarcalistes

Paraules de hui:

"Molt agraïda", "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies per compartir aquest refrany tan interessant", Neus Romero.


****


Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, quan m'ha demanat què havia fet jo al llarg del dia, li he dit que, per exemple, he escrit amb intenció de rebre informació sobre un fet que s'atribueix al rei Felip V de Borbó (https://www.facebook.com/100067604173302/posts/995347576062039/?app=fb).

Després, hem aconseguit un diàleg amb un dels qui havien plasmat la frase, segons una minoria, atribuïa a un funcionari reial. En qualsevol cas, vos en reportarem, per exemple, perquè considerem que és un fet molt important:

1) Assumir que, moltes vegades, els vencedors tracten d'esborrar la memòria dels territoris sotmesos militarment,

2) que cal transmetre açò als qui viuen i a les generacions més jóvens,

3) acceptar molts detalls de la versió tradicional i, alhora, vernacla, 

4) promoure la llengua i la cultura autòctones en terres catalanoparlants, més enllà de la versió dels polítics (dels actuals i dels qui ja no viuen)

i 5) interpretar què volen dir aquestes fonts i fer-ho amb un estil molt pròxim al de la mare que alleta un nadó i que procura respondre-li d'acord amb la poca informació que ell li passa, però que ella acull esperançada i pacient.

Finalment, dir-vos que aquesta actitud maternal i amb senzillesa en el vocabulari, ha fet que, qui m'escrivia, al capdavall, em qualificàs de "Gran Mestre". Gràcies per la vostra actitud de servici.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Decidien quan aprovaven la humor del marit

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿decidien quan aprovaven la humor del marit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 25 d’abril del 2026 comentaren “Mira: la humor del marit, a casa, sempre agradava, sobretot, la de l’avi…, qui, dia rere dia, de bon matí, ja en tenia una per a dir” (Lydia Quera), “A casa meva, hi havia llibertat i per a tot, dins d’un respecte” (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. A casa, la meva àvia menyspreava força el seu marit. Era molt manaire. La meva mare era viuda” (Angelina Santacana Casals), “Totalment desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Era barber i pintor. Era bohemi. Pintava quadres” (Àngels Sanas Corcoy), “No et comprenc lo que vol dir?” (Júlia Aixut Torres), a qui responguí que, “En el 2020, un valencià em comentà que els hòmens feien humorada amb el permís de les dones”. Llavors, ens inclogué “El pare era un enamorat de la mare (i lo mateix, la mare). Segur que un bon marit al llit. Recorde que, una vegada, a Lleida (que és el lloc en què van nàixer), jo era una nena i em fixava en tot. Abans, a les cambres, hi havia la ‘palometa’ de la llum i, al llit, una pereta. I em va estranyar que, amb un drap, tinguessin embolicada la pereta. I vaig demanar a ma mare i em va dir: ‘És que el pare es belluga molt per la nit i, en fer soroll, em fa por que us desperti i, per això, la tinc tapada’…

Tinc una cançó que cantava el pare i és bastant coneguda a Lleida. Crec que hi diu ‘El melisiano’ [= ‘El miliciano’]…”. El 25 d’abril del 2026 ens enviaria un vídeo amb la composició: https://share.google/wCwicO8FYn6lCfW4P.

Amb la meva història, es podria fer una novel·la, en nàixer l’any 1933″ (Júlia Aixut Torres) i li agregàrem “Gràcies pel detall, Júlia. Francament, estic molt agraït per la teua aportació, sovint, privilegiada, vull dir, mots que són com un tresor a preservar”“No ho sé” (Lurdes Closa), “Els avis eren molt sorruts. L’únic amb seny de la humor i bromista, el pare” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 25 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que, “Abans, en els mercats (més que en les botigues), hi era més habitual ravaleres, dones més alliberades. La situació ha estat més ‘de la llengua més solta’. Això ho he conegut”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

dissabte, 25 d’abril del 2026

Arrelats a la terra i amb la mare

 Paraules de hui:

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. Eixe cordó matriarcal no s'ha de tallar mai", Neus Moreno.


****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia, he escrit els seus i, a més, li he afegit que hi havia una cançó que devia ser de temps de la guerra. I, en acabant, Júlia Aixut Torres m'ha enviat un vídeo i ho he confirmat.

Igualment, hem respost a un missatge de Júlia Aixut Torres:

"— Gràcies, Júlia, i bon vespre,

M'agraden les dites. Ma mare m'ho diu alguna vegada: 'Va: tu que ets més de refranys...'.

Altrament, Isabel Inés Aranda (una argentina d'arrels valencianes catalanoparlants) i interessada per les seues arrels, et plasma aquests mots:

"— Em restà pendent lo d'arrelats a la terra. M'agradà molt lo que escrigueres i ho he tornat a llegir. Crec que sentir la pertinença a un indret ens atansa a donar seny al nostre viure.

Gràcies!!!".

Llavors, li poses "Sí. El sentiment de pertinença a la terra fa que tinga seny viure".

Afegirem que, després de llegir un tweet de Josep Maria Virgili i Ortiga en nexe amb la forma "la humor", li hem reportat (https://x.com/i/status/2048126307469238624):

"— Gràcies, Josep Maria, per la vostra dedicació altruista a l'ensenyament de l'ús genuí de la llengua. 

El meu interés per aquest ús degué començar quan jo devia tenir uns set anys. Ma mare, més d'una vegada, m'ha dit 'A tu, t'ha agradat parlar bé'".

I ell ens ha adduït:

"— Us en felicit!".

Finalment, dir-vos que, al llarg d'aquest vespre, he capit un major interés per part meua per la part oral (cançons, rondalles, llegendes...), per l'educació (principalment, per la transmissió i per les relacions entre els pares i els fills i entre els avis i els néts), en lloc de la política. Més que res perquè, encara que el meu personatge simbòlic preferit és el rei (l'arquetip del rei), la inclinació per viure dedicat a la política o bé a la religió no han estat els meus camps. I sí, com ara, després de l'esmentat arquetip, el de la mare i per tot lo vinculat amb la maternitat. I vos assegure que no és una qüestió passatgera, sinó de la meua infància ençà.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.



Respectaven la dona en la tria de nuvi

 

Àvies (o padrines) i mares que respectaven la dona en la tria de nuvi.

El 24 d’abril del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies”.

Primerament, direm que, en relació amb aquest tema, el qual traguí en el meu mur, sota l’escrit “la comunitat respectava la dona en la tria del nuvi”, el 22 de novembre del 2023, eixe mateix dia ens escrigueren “La meva àvia per part de pare li va triar la dona, a ell, segons cròniques familiars” (Gabriela Gils), “A ma àvia, i van arreglar el casament en nàixer. Quan es va fer guapeta, la que va anar a moments perquè aprenguera a dur la casa com ella. Ma àvia, al cap d’uns dies, va dir a son pare: ‘Si vol, es casa vosté amb ell’. Se’n va anar de casa i es posà en amo [1](Lourdes Hernandis). “Vaja unes! Les meves iaies, pels que es triessin els marits” (Natalia Farreras Costa).

Tot seguit, exposem les respostes en nexe amb la qüestió que férem el 24 d’abril del 2026: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies”.

Quant a missatges, el 24 d’abril del 2026 comentaren “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí. La meva mare, i a mi, sí; però la meva padrina (germana de la meva mare), no. S’estimaven amb un altre i no sé el perquè. Es va casar amb un altre: és el que em va dir, a mi, la mare. He recordat que, a una tia del meu marit, li va passar el mateix; però aquesta va aconseguir casar amb qui estimava” (Àngels Benaiges Martí), “I tant!! A casa, sempre es va respectar la nostra voluntat.

Jo vaig casar-me amb dinou anys. Més bé el meu espòs. I sempre feliços. I el meu germà, amb la meva cunyada, set anys menys. I feliços encara. N’hi va haver, de persones, que, per força, van haver d’acceptar-ho” (Roser Canals Costa), “Sííí. Les decisions eren del qui estimava. Encara que no funcionés. Veure’ls feliços era el que importava. Si s’acabava, era la vida…” (Maria Dolors Sala Torras), “En la meva família, sí” (Rosó Garcia Clotet), “La mare va nàixer abans de 1920 i sempre ens va respectar la nostra decisió. Era un altre temps i l’horari de retir era quan senties les notícies de la ràdio (‘el comunicat’, que dèiem): a les nou o a dos quarts de deu del vespre, a casa.

Quan vaig tenir nuvi, era una mica més tard, estàvem a la porta de casa i allí podíem estar una estona més. Tot és molt diferent d’aquells anys amb els d’ara. Moltes noies anaven ‘pures’ al matrimoni (i jo, una d’elles) i també algunes havien fet ‘Pasqua abans de Rams’. Jo crec que tot, a poc a poc, ha canviat moltíssim i no tothom pot dir que ha estat d’un sol home. I et diré una cosa: estic orgullosa d’haver-ho estat; i fa molts anys que en faltà i sempre el recordo amb afecte i l’enyoro, com més passen els anys, més (i ja en tinc noranta-tres). Et diré lo que deia el meu marit: ‘Les vídues sempre parlen bé del marit, encara que no sigui veritat’…” (Júlia Aixut Torres), “A mitges, si bé és cert que ma mare es va casar amb el meu pare perquè va voler. Abans, la meva àvia havia arreglat el casament entre ma mare i un pagès amb molts diners i amb moltes terres. Ma mare, quan ja era decidit el dia del casament, va refusar casar-s’hi i va amenaçar a anar-se’n de la vila i a no tornar-hi mai més. Va ser un daltabaix” (Àngel Blanch Picanyol), “No ho sé. Sincerament” (Angelina Santacana Casals), “I tant! No s’hi van oposar mai, a la decisió” (Montserrat Cortadella), “Ufff! Moltes vegades, no. Si el teu pare tenia diners, et cercaven un nuvi ric. I, si en volies un altre, no cal dir que no consentien que et casaren amb ell” (Reme Canet), “A pagès, no: solien tenir els comptes fets. La pubilla rica. Era el pare que triava: així assegurava… el seu fill hereu; i la filla, compensada, havia de casar-se amb un altre. Hereu i tots guanyaven” (Lydia Quera), “La iaia paterna tenia quatre fills; i la iaia materna, dos fills i una filla. Quan el fill gran, l’Eudald, es va casar amb la Mercè (qui no era de Torelló), van passar a viure a la casa de pagès, tot i que era ben bé al mig de la vila.

La iaia Maria es feia valer ser la mestressa i, a la nora, li tocava fer la feina de casa. I això no ajudava gens a tenir bona relació fins que es va morir la iaia Maria” (Nuri Coromina Ferrer), “No ho sé” (Lurdes Closa), “Jo. En ma casa, quan ma mare i jo anàvem amb algú que no l’agradava, sí que posava impediments. I sí: quan érem jovenetes, sí que va aconseguir desgraciar el festeig” (MCarmen Bañuls), “Alguns, sí. Les dones triaven el xic que els agradava i ja està,… Però n’hi havia, d’altres, que els pares tenien mirat i aparaulat el nuvi (o la núvia) per als seus fills… En la meua vila, deien que eixa parella havia estat ‘un festeig arreglat’… Sempre solien ser una filla (o un fill) únics o més acabalats… Quan jo era petita. Sí que ho recordo” (Carmen Mahiques Mahiques).

En Xiuxiuejar, el 24 d’abril del 2026 posaren “A la meva àvia de part de mare, la van casar molt jove. Eren molt pobres i una boca menys era una boca menys.

A la meva altra àvia, no sé ben bé com va anar, però diria que també hi va haver participació de la família” (Flòstic).

Finalment, ma mare, el 24 d’abril del 2026, per telèfon, em digué “[ Manuel] Nácher [ 1917-2008, d’Aldaia, ciclista,] em deia ‘Jo estava enamorat de ta tia Amparito [ , germana de ton pare], però no festegí amb ella perquè no ho volia son pare’. La tia Amparito era la meua padrina”.



[1] En relació amb aquesta expressió, ma mare, el 23 de novembre del 2023, per telèfon, em digué que voli dir “posar-se a servir” i que anava lligada a cases que eren puixants.

El sentiment de pertinença a la terra en refranys i en frases

  No deixarem fora unes dites que posàrem en Facebook, en Twitter i en Xiuxiuejar el 25 d’abril del 2026, dia en què molts catalanoparlants ...