Actuaven, sobretot, pel bé comú

 

Àvies (o padrines) i mares que actuaven, sobretot, pel bé comú.

El 27 de març del 2026, en el meu mur, en distints grups de Facebook i en Xiuxiuejar, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿actuaven, sobretot, pel bé comú? Gràcies”.

Quant a missatges, el 27 de març del 2026 comentaren "Sí. En aquella època, s'actuava més pel bé comú, és el que he arribat a viure. Avui dia és més habitual que cadascú vagi més a la seva" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Teníem cura dels grans. Dels petits i de tota la família que podien ser entre vuit i deu germans per part paterna / materna" (Margarita Pou Marfany), "Crec que tenien prou feina per resoldre a casa, a la família. No crec que tinguessin opció. Segurament, algunes ho deurien haver desitjat. A altres, segons el que recordo, 'Tant se'ls en fotia'" (Anna Babra), "Sí. En aquella època, tot el carrer era una família i s'ajudaven quan feia falta" (Joan Prió Piñol), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "En resposta a les àvies, ties i padrines, jo puc explicar l'exemple de casa meva. No sé si era comú a altres famílies.

Tinc entès que vivien molts en una casa: avis, pares, fills i oncles fadrins. Això era una forma de cuidar-se entre ells i, a més, la manera de pujar un mas, amb terres i amb bestiar, on, a l'albada, s'aixecaven a munyir i no paraven de feinejar. La seva manera de descansar era canviar de feina: de cavar a l'hort, anaven a abeurar el bestiar. I això no sols era feina d'homes: també era feina de dones. I recollir l'alfals, farratges. A aquesta manera de fer, també hem d'afegir cuidar de la canalla i dels més grans impedits, dels malalts..., que solia ser més feina de dones i dels mateixos germans més grans (qui cuidaven els xics).

Ara es parla molt de l'Alzheimer. Abans, com, quan eren grans i no podien per manca de forces, feien les farinetes de tota la vida amb un altre caire, regar i coses no tan enrevessades i quotidianes, gairebé rutinàries i passaven desapercebudes malalties com l'Alzheimer i els factors ambientals. També estaven barrejats grans i xics, i això aportava experiències als xics, qui escoltaven dels grans que parlaven i alguna cosa en recordaven: ja sabem que la memòria no escrita, que es passava de boca a orella, era molt gran i ara, progressivament, es perd. I, als grans, se'ls encomanava una miqueta la innocència, la força i l'espurna de vida dels xics, i aquella solitud de la vellesa no era tal. Es parlava del dia rere dia a taula, del bestiar; i, dels veïns, poc perquè es vivia amb separació de terres. Es visitaven els familiars.

Les Festes Majors eren festasses: venia la família i hi romania a dormir, s'ajuntaven per les matances i s'organitzaven per anar-se'n a ajudar entre veïns i família, fins i tot, d'altres contrades. I, si s'havien d'arreglar cunetes, recs al costat de la carretera o camins de carro, es reunien: entre tots, hi feien la vila. Jo crec que sí, que tots miraven pel bé, en comú.

Lluís: altra vegada he fet un llarg escrit, explicant les meves vivències. Desitjo et sigui d'utilitat.

Una forta abraçada i molt bona Pasqua. Que també era una diada de reunió interessant" (Joana Cabiscol Calvès), "I tant que actuaven pel bé comú! Com estimaven, feien el més encertat per fer feliços" (Roser Canals Costa), "Sempre! La gent s'ajudava molt entre ells. Per exemple, quan hi havia naixements, quan hi havia un malalt, quan s'havia mort algú (sempre hi havia gent que anava a ballar, que anava a vestir i gent que anava a ajudar). A més, feien molta pinya, era gent que sempre estaven units. Era l'esperit del Carrer de Gurb, de Vic: encara estem units" (Maria Dolors Sala Torras), "Sempre explicat que, per la guerra, tenien amics amagats perquè eren perseguits pel feixisme. En aquell temps, els avis, molts mesos, tenien rebosts i taverna i tenien una casa a Calonge i, cada dia, els portava menjar i begudes, en bicicleta, l'avi, l'àvia o la meva mare. Era un perill i teníem molta visita de la Guàrdia Civil. I tot, així: feien el que havia de menester. Així és que estic educada d'una manera que creus que pots fer tot el que sigui un bé" (Lydia Quera), "En tenien prou a procurar el manteniment de la família" (Xec Riudavets Cavaller), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "A casa, sobretot, en temps de la guerra del 1936-1939. Vaig sentir a dir d'ajudes entre veïns a viudes amb fills i a gent gran que s'havien trobat sense recursos... A la vila de Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona" (Joan Marrugat), "Sí. Entre les veïnes, era molt familiar. I totes intentaven ajudar-se unes a altres. I pel bé comú, per al barri. També hi havia enveges... Però bé" (Reme Canet), "Síí. Sempre que podien" (Àngels Sanas Corcoy), "És cert!" (Josefina Moya Martínez), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Sempre!!" (M Pilar Fillat Bafalluy).

En Xiuxiuejar, el 27 de març del 2026 posaren "La meva padrina era de Sencelles i va néixer l'any 1907. Quan jo anava a passar dies amb ella, sempre anàvem a visitar malalts i recordo que hi havia feines que es feien en comú, entre dues o més dones. Enfilar tomates, pelar ametlles, empotar mel... I els ous i les verdures fresques es repartien" (Xesca Verd).

Assaig, encert i "mecenes" vernacles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he fet uns comentaris sobre el tema del dia i, sobretot, li he demanat si ella havia oït el mot "assajar", en lloc del castellanisme "provar", de què escrigué Josep Maria Virgili i Ortiga en Twitter (https://x.com/i/status/2037103901963383284):

<<— ''Emprovar'" (la roba) és un verb creat modernament, derivat de "provar". El verb genuí és "assajar", ben viu a les illes. I potser també al valencià (?).

Dir "prova't la roba" és castellà. I em sembla que dir "emprova't la roba" és dissimular la mateixa cosa amb un prefix (em-). Hauríem de dir 'assaja't la roba'>>.

Aleshores, hui li havies respost:

<<— Bon vespre, Josep Maria,

Ma mare (1943), hui, per telèfon: "Sí. Potser. Sí que he sentit dir això d''assajar'. Per exemple, la darrera prova de roba per a una clavariessa, per a la núvia; per a coses un poc més de vestir: un pantaló, per a alguna cosa més especial, per a un cortinatge... Les modistes: 'Haurem d'assajar un poc ací, a veure com para...'.

També deien "assajar". Quan era música, deien sempre "assajar".

De família de l'Horta de València.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada>>.

Afegirem que com que, en general, les dones ens han reportat més detalls que ens han aprofitat per a la recerca, hem pensat "Mira que si la mare em digués que sí i que havia oït 'assajar' i, de pas, puc ampliar la informació que he arreplegat...". Doncs bé: així ha estat.

Finalment, has comentat a ta mare que la primera resposta per al tema de hui ha estat en Xiuxiuejar:

"— És un canal que creà en febrer un home, crec que de Paquistan [* de Síria], i en el qual el català és la llengua del grup. I, si s'empra una altra llengua, ho fa acompanyada del català. Això permet trobar informació més en valencià i no una miqueta entre un muntó i estàs prou de gust i emparat".

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles i gent lligada amablement a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"M'estimo cobrar menys i fer lo que m'omple personalment", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, qui m'ha dit que la rondalla "La princesa del cigró" és antiquíssima. Llavors, ho he escrit i ha continuat la conversa, agradable.

A més, li hem llegit bona part d'una contarella que analitzàrem (i de què reportàrem) ahir, la qual, com li hem comentat, és eròtica i, bàsicament, admet dues lectures.

Igualment, captes que la moderació és un gran aliat teu i, ben mirat, per a aconseguir respostes de gent benparlada i, àdhuc, de mestres que, com tu, compten amb molta informació que, allà on van, els fa com si fos eixe banc en què t'asseus i que et dóna suport, això que, popularment, diríem que no et deixa amb el cul a l'aire. Per exemple, d'Antonia Verdejo.

Encara més: en alguns moments en què escrivia sobre la rondalla esmentada, he sentit com una veu que em deia que continuàs amb la recerca, perquè hi ha molt de temps per davant per a fer una bona obra.

Finalment, dir-vos que frueixes, afegint detalls que ens posa Josep Maria Virgili i Ortiga sobre el vocabulari genuí en la llengua que mamaves quan eres xiquet i, de pas, l'incorpores en usos futurs. Només per això i perquè la recerca que fas t'és senzilla i molt fèrtil,... paga la pena continuar-la i, així, romandre lligat a la terra, a eixa mareta de qui xuples lleteta i a qui dones vida i que la respectes amablement.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Viure creativament, com quan ho fem amb un xiquet

Paraules de hui:

"Molt agraïda" i "Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge de Rosó Garcia Clotet:

"— Molt bona nit, Lluís,

Agraïda, per tot i per la paciència que tens amb mi.

Una forta abraçada".

Aleshores, li hem escrit:

"— Bon vespre, Rosó,

Hui, poc o molt, he dit a ma mare: 

'— Jo em relacione amb la gent, amb els qui participen en l'estudi, com si foren xiquets'.

I ella m'ha respost:

'— Doncs no em pareix bé'.

I li ho he explicat:

'— Vull dir: de manera amable, amb dolçor, amb paciència, obert, donant-los molta llibertat...'.

Llavors, m'ha afegit:

'— Això sí. Que ser amable no vullga dir aparençar que vols enganyar...'.

'— És clar que no'.

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

Ben mirat, hem accedit al aquesta entrevista a en Francesc Torralba publicada ahir en el diari "La Vanguardia" (https://x.com/i/status/2036722702606541223), la qual ha posat Gemma, una històrica mestra de Filosofia, en Twitter, i que, al capdavall, lliga esperança i creativitat. Al cap i a la fi, ¿no són els xiquets el símbol d'ambdós elements de la vida? Sí. 

Finalment, una cosa: els Pobles matriarcalistes promouen i adoben el terreny a ambdues: ens empelta amb la terra, amb la mare que ens alleta (àdhuc, simbòlicament) i ens aplana dormir i somiar amb els angelets,... començant per la llengua vernacla on vivim. Jo estic més creatiu en fer un dia en què la recerca sobre el matriarcalisme català és lo més important en el viure i, és clar, això implica connectar amb la terra. I hi lligue. I per a vosaltres? Gràcies.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Lligams amb la terra, amb la mare i amb els germans de llengua vernacla

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit un comentari que ahir m'havia fet un home (Rafel) i, a continuació, m'ha tret fets en relació amb dos carrers de la vila on visc i amb noms que rebien. 

Igualment, com que estava interessada a resoldre una qüestió, ens ha dit que escriguéssem a Rafel (aquest home, de la vila on visc, en què nasqueren la majoria dels meus familiars acostats per part de mare).

Tot seguit, plasmes un tweet a Rafel i ell, més avant, et respon. I, mentre que escrivies, notaves una connexió amb la terra, amb la figura de la mare, de què, un dia, Bartomeu Mestre t'havia posat uns mots en què, poc o molt, et deia que actuasses en pro de la mare, perquè era de qui més informació podries recopilar en nexe amb lo vernacle. En eixe seny, puc dir que, en el meu cas, coincideix amb el majoritari entre els catalanoparlants: ella és qui més t'hi ha reportat.

Ben mirat, hem evocat eixe esperit d'aprenent amb què assistíem a les classes de Magisteri que ens feien mestres que, amb el temps, han deixat empremta a històrics companys, que ens han fet valença en els nostres projectes d'investigació i, a banda, que ens han ajudat a saber diferenciar la informació que pretén que siguem titelles i la informació que ens adoba el terreny de la llibertat que toca els peus en terra: la creativitat. Així, per una banda, fas de xiquet i, per una altra, fas de mare, altrament, de rei de la teua vida.

Finalment, diré que, quan ja tens un fonaments (la base de la recerca), els estatges pugen i, a més, et permeten ser en distints nivells i, és clar, deixant fora lo que forma part del passat i que no acceptaries més: els mentirosos i els qui tracten que siguem titelles seus. Així que, com diu un amic meu, 1) "Formació, formació, formació" ... És clar, acompanyada 2) de moderació i 3) d'amor per la terra on nasqueres, pels teus germans de llengua catalana i pels qui la respecten. Eixe és el meu limit i això et defineix com a pertanyent a una cultura tradicional (en aquest cas, matriarcalista), amb què ets empeltat de gust i no a una altra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I, demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Les dones, més ben considerades entre els majors de setanta anys

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha tret el tema d'unes dones de Sagunt (ciutat valenciana del Camp de Morvedre) que tractaven de formar part d'una festa de Setmana Santa "reservada" per a hòmens.

Llavors, ens ha afegit que, en haver escoltat ella la notícia i en haver capit que la gent més major hi era la més dialogant i la més tolerant,...

"— M'he recordat de tu i he pensat 'Mira: lo que Lluís em diu moltes vegades'".

I tu li respons:

"— És que és així. Pot no agradar a més d'un polític, sobretot, de lo que se sol dir 'd'esquerres', però és que és així: la gent que més accepta les dones i cada persona com a persona, són els majors de setanta anys (i, més encara, si no són afiliats a cap partit, ni a cap associació molt relacionada amb alts càrrecs d'ajuntaments). 

Això, on millor es reflecteix, és en la psicologia. Tu observa com responen (als altres i en la vida) i veuràs que 'l'etiqueta' és secundària, que lo que val són els fets i si eixes persones afavoreixen un ambient creatiu, perquè la creativitat implica ser realista".

Igualment, li addueixes:

"— També el captes en el fet que, com he comentat més d'una vegada, en els Pobles matriarcals, la gent és més amable, més natural, toca els peus en terra, no és agressiva.

Justament hui he llegit la lletra d'una cançó mallorquina que m'ha recordat que, a principi del segle XIX, la societat valenciana no era precisament militarista, sinó que rebutjava la guerra, com ens explicava en el curs 1993/1994 un mestre de Magisteri".

Ben mirat, li he llegit uns versos d'una cançó de festeig arreplegada pel capellà Antoni Gili i Ferrer (1932-2010) en què això és una realitat d'aquest ram, de caire matriarcalista, com en altres composicions en què la separació dels festejadors no comporta el desig de matar l'altre membre de la parella.

Finalment, dir-vos que escriurem sobre aquesta cançó, recollida en el llibre "Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom IV", d'Antoni Gili i Ferrer, qui fou continuador de la tasca del frare Rafel Ginard, qui féu una obra folklòrica impressionant d'arreplega de cançons mallorquines i que féu públiques.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles que recompensen la bonesa, que acullen i que empelten

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit part d'una rondalla en què un jove compta amb el suport dels seus pares i amb una bossa amb monedes d'or i, quan ell passa a fer món, ajuda unes persones. 

Llavors, els adults, com que ho consideren una bona acció, el recompensen amb una segona bossa. I, més avant, amb una tercera que li permetrà alliberar una jove.

Prou després, aquesta jovencella, aprofitant la seua condició de princesa, el salvarà i, fins i tot, es casaran.

Escric això perquè podem dir que les rondalles i les llegendes ens reflecteixen molt la cosmovisió d'un Poble: parents que agraeixen els fills i que aproven lo que podríem qualificar com ajuda social, però, com capim en aquest relat, units amb un alt sentiment de pertinença a la terra: una retorn que enllaça el fill amb els pares, amb la realitat i amb l'indret on ell havia nascut.

Igualment, hi ha contarelles en què un jove que no pertany a la noblesa, hi accedeix arran de la decisió de la princesa (qui té la darrera paraula): casar-se amb aquest fadrí, puix que, com que ha superat les proves que ella havia posat i ell ha complit amb lo que demana la fadrina, la dona considera que és de justícia que siga ben acollit. 

A més, com que el xicot no prové d'una família rica, la filla del rei també dóna hospitalitat als pares del minyó, encara vius.

Finalment, dir-vos que, més d'una vegada, després de llegir part d'una contalla (o bé de tractar-la), hi ha qui et comenta el seu punt de vista i, de pas, es crea un empelt entre tu i els altres i ambdues bandes n'eixim beneficiades, com la mare que alleta amb tendror i amb gaudi el nen.

Un afegitó: agraïm tots els qui ens han reportat amb alguna narració (o obra) o que ens han comentat sobre obres que en plasmaven.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.