Bon dia,
El 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una vila de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li demaní si el seu besoncle Manuel Alfonso Iglesia (“'l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i si havia faltat en 1952, em comentà que l’avantpassat es morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [ ‘la lliberal’]. Era un home molt culte, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric, però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.
Igualment, m’agregà que, a voltes, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver-se mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Era subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.
[ Tocava] Clarinet i violí”.
Com veiem, el tema de l’acolliment també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia liberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.
Ben mirat, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, m'indicà que, en relació amb la cultura popular, l'avi Nelo, qui nasqué cap a 1869, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [ el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: 'Sindicato Agrícola San Isidro'. I el senyor Manuel Alfonso, l'oncle, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.
El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I, del Sant Antoni d’ell, n'és el lleó. Es féu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà [ , el que hi havia] abans de la guerra i [ el que feren] després de la guerra [ , 1936-1939]”.
I més: aquest antecessor nostre, com he tret hui al meu amic Antonio Samper (històric alumne de classes de franc de "Valencià", nat en 1954), devia ser un lector voraç.
Deia que la gent havia de ser formada perquè no hi hagués revoltes i, així, la cultura escrita i la del dia rere dia la fes més dialogant.
Altrament, conta mon pare que l'avi Nelo col·leccionà tots els comunicats de guerra de la Primera Guerra Mundial.
També alçava un llibre antic sobre la vida de Sant Antoni publicat en Barcelona cap a 1824, el primer volum de la història universal de l'historiador italià Cesare Cantù (la versió original era de 1838; la castellana, cap a 1845, a què vaig accedir), un diccionari general gros de llengua castellana amb etimologia i amb dades sobre poblacions espanyoles (que eixí a la llum cap a 1904 en Espanya), el Quixot (en castellà, de la primera dècada del segle XX), un llibre sobre la història d'Espanya (de 1940), etc. que se salvaren d'una decisió de mon avi patern (soterrar tota aquesta biblioteca als afores d'Aldaia) i que he pogut fullejar, llegir i, en el cas de l'obra de l'historiador italià (1804-1895), aprofitar per a la matèria "Didàctica de la Història" (en el darrer curs de Magisteri).
I discs antics junt amb un gramòfon... que jo he vist i que he fet sonar puntualment.
Finalment, dir-vos que tenia una màquina d'escriure Underwood (amb què jo treballí i que es féu malbé amb la DANA, puix que restà enfangada). A mitjan dels noranta del segle passat, encara es podia usar aquesta màquina d'escriure, tot i que, uns anys després, hi hagué una peça per a falcar el paper que es trencà. En els anys huitanta, mon pare em deia que la màquina era de segona mà i recorde que, cap a 1990, tenia, si fa no fa, cent deu anys.
