"El peix, per a qui se'l mereix", eixides i agraïments

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies per tot", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un amic sobre algunes opcions per a fer possible que els nostres projectes per Internet no se'n vagen a fer punyetes: per exemple, portar una segona web (o un altre blog) en què puguem alçar escrits, documents, etc. I, igualment, aprofitar eixos canals (com ara, "Mastodont.cat") organitzats com si fossen un jornal: articles diferents però acceptats, de la mateixa manera que cada membre d'una família en el col·lectiu.

Això, sobretot, si el grup arreplega informació de diferents temàtiques, pot ser ben rebut. Com a mostra, en les publicacions que Antoni Gelonch plasma en Twitter, copsem que, com que són sobre cultura en general, sobre història, sobre història de dones, sobre Catalunya, sobre cristianisme, sobre música, sobre articles de la premsa, sobre empreses emprenedores i amb un alt sentiment de pertinença a la terra,... hi ha una participació de gent molt diversa i, molt sovint, oberta a aprendre, a suggerir i a afegir part de lo que han viscut.

Finalment, dir-vos que, molt avançat el dia, hem capit que la recerca va per bon camí, adobat, amb una part considerable ja revisada i que, al capdavall, continuarem compartint amb vosaltres, principalment, amb els qui han tingut un paper fonamental i, fins i tot, clau. Com diu una rondalla eròtica arreplegada pel folklorista valencià Ximo Caturla, "El peix, per a qui se'l mereix", per a qui ha pencat: una altra forma de ser agraïts.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme,  com moltes persones que coneixes.

Arrelats, amb una flor en el cul i maternals

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge de Dyana Basi sobre eixir de la zona en què ens sentim còmodes. Ella és una dona molt oberta, amb bona empatia i d'eixes que es posa en la pell de la gent de bon cor. I, sense ajornar-ho, li he escrit:

"— Bon dia, Dyana,

Depén, perquè, per exemple, un voler arribar molt alt ens pot desarraïlar i, com en més d'una rondalla, ens pot generar tristor.

Ho he viscut (però sense ser eixe el meu objectiu) i me'n penedesc. Ara, orientant més les recerques cap a la terra i cap a lo maternal, estic creatiu, realista i, sobretot, en línia amb el meu personatge preferit des que era un xiquet: el rei (l'arquetip del rei).

Un rei que, com en moltes rondalles tradicionals vernacles en terres catalanoparlants, és favorable a lo maternal.

En eixe seny, en setembre del 2023, ma mare em digué que, poc o molt, fins que jo devia tenir onze anys, m'agradava jugar a la cuina...

En castellà, diuen 'Como Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como'".

Igualment, afegirem que, en diferents moments del dia, hem cercat llibres i articles en nexe amb el matriarcalisme, amb la maternitat, amb el dret maternal i amb l'orde simbòlic de la mare. Al capdavall, hem trobat algun article (lligat a poesia autòctona catalana) que deu estar interessant. 

I més: en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un personatge de la noblesa (príncep o rei) se'n va a la guerra i ordena que tracten bé la mare (o la seua muller) i el xiquet.

Ben mirat, et sents com qui ha nascut amb una flor en el cul, això és, afortunat, perquè ets arrelat i empeltat amb la figura de la mare. Fins i tot, perquè el dret maternal, propi dels Pobles matriarcalistes, no és coercitiu, ni impositiu. Això adoba el terreny del tronc àvia-mare-filla, com eixes rondalles en què hi ha tres personatges femenins i cada u representa una de les tres generacions i, entre totes tres, hi ha bona avinença.

Finalment, dir-vos que, entre 1) política / religiositat patriarcal, laïcisme, fugir de lo que diuen obscurantisme i 2) interés per la mare, per la natura i pels signes maternals (començant per la llengua vernacla, en el nostre cas, la catalana), abrace l'opció 2):

* vivim de manera acollidora,

* creativa, 

* sincera, 

* noble 

* i en línia amb el comunalisme. 

No debades, no podem voler que isca cara i creu.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Perfumaven la casa amb herbes beneïdes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿perfumaven la casa amb herbes beneïdes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, l'11 d'abril del 2026 comentaren "Sí. Posava llorer i herbes que recollia del camp, que assecava i que el dia de Ram les portava a beneir; a la mainada, la palma (com la majoria) i portava una branqueta petita a la bossa de mà o a la cartera" (Antonia Verdejo), "La casa, no, però armaris i calaixeres, sí. I feien una olor boníssima. Fins i tot, anys després de morta la meva àvia, l'olor continuava allí" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Octavi Font Ten), "El que teníem a la porta de l'entrada, sempre, era llorer beneït, olivera i el palmó del dia de Rams. I jo continuo fent el mateix" (Lydia Quera), "Sí: amb llorer beneït Diumenge de Rams. I, en dies de forta tempesta, també en cremaven unes fulles a la llar de foc" (Rosa Rovira), "Doncs, a casa, sempre teníem herbes del bosc i en fèiem sopes, cuinats i, sobretot, tasses de begudes, molt bones!!! I saludables" (Roser Canals Costa), "Sí, però, al balcó o a l'entrada, el ram del dia de Rams. Al balcó, principalment, palmes i palmons. El llorer, a dins, a casa, que també feien servir per a cuinar" (Anna Babra),"No record. El que sí tenc present és que posaven un ram de la porta d'entrada, per a protegir dels llamps i dels mals averanys" (Xec Riudavets Cavaller),"No ho sé" (Lurdes Closa),"No. Els calaixos de la roba, armaris amb un pom de plantes fetes, treballades, d'espígol" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí: les àvies perfumaven la casa com també els armaris i calaixeres amb herbes (no sé si beneïdes)" (Rosó Garcia Clotet), "Abans, la padrina posava un ram de llorer beneït i una ferradura a la porta de la casa i li agradava molt tenir herbes per als constipats: com ara, flor de saüc, malva, borratja, arrels de malví, farigola (timó), etc., etc." (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguí "És un privilegi poder comptar amb informació de persones que ja passeu dels noranta anys.

Justament ahir [ , 10 d'abril del 2026,] escrivia sobre una rondalla valenciana en què apareix una ferradura.

Gràcies de tot cor"; "Per fer olor, sí; però beneïdes, no necessàriament" (Maria Dolors Sala Torras) "Jo no recorde (ni a ma mare, ni a la meua iaia) perfumar mai la casa" (Reme Canet), "No. Però, si penjaven, crec que era 'Borja', per l'olor, que allunyava les mosques i mosquits" (Àngels Benaiges Martí), "Les àvies, no ho sé. A mi, m'agrada posar espígol. La gent posava, al balcó, rams beneïts" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No crec" (Lurdes Gaspar), "Sí. Abans, les cases sempre feien bona olor, perquè hi havia coixineres amb herbes naturals dins, i sempre estaven perfumades" (Esther Farres Casas), "El que sí que sé és que la palma (palmó) es penjava a la finestra i que es cremava (quan anàvem a la vila)" (Montserrat Cortadella), "A casa meva, no" (Angelina Santacana Casals), "A casa meva, no ho recordo. Sí que penjàvem, al balcó, els palmons beneïts, durant tot l'any" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Pere Baladron).

En el meu mur, l'11 d'abril del 2026 posaren "Amb espígol. Posaven saquets dins els armaris, dins els calaixos i entre la roba de llit. També per Nadal. Recordo olors d'eucaliptus florits als gerros. I, a la cuina, llorer i julivert" (Rosa Canela), "Això sí que ho puc comentar. No sé si, en aquest aspecte de perfumar, però jo recordo que, a casa, com en altres cases de la vila, potser serà una procacitat, però era així.

A les cases, hi havia comunes i les latrines anaven directe a un dipòsit fet a propòsit. Cada cert temps (mig any, poso per cas) s'havia de buidar.

Recordo que el dia que això es feia, a casa, hi cremaven farigola o romaní" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Matriarcalisme, comunalisme i la cultura vernacla catalana

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosa Rovira.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i li he dit que, en la llengua catalana, hi ha un seny col·lectiu. Així, si demanem sobre una tercera persona, amollem "Com li diuen?". Per tant, depén del grup de persones, no és un idioma en què el "jo" vaja per davant del "nosaltres" matriarcalista.

Això explicaria per què, si trobes informació sobre la història medieval en els territoris vernacles, et sents com qui és entre els seus i no enmig d'una cultura llunyana simbòlicament, en les tradicions i, és clar, en la cosmovisió.

En eixa línia, de vesprada, hem rebut un missatge de Josefina Moya Martínez lligat al tema de hui:

"— La meva mare va nàixer en 1920".

Tot seguit, li respons:

"— D'acord, Josefina. Podeu escriure'n.

La data, més que res, és perquè, a partir de 1920, hi hagué uns fets polítics que influïren prou en el futur: la dictadura del general Primo de Rivera, la República, la guerra i el franquisme.

De fet, les respostes en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 són més de caire matriarcalista que, per exemple, les de nascudes en els anys trenta. Curiosament, hi hagut qui, sense saber-ho jo abans, ha fet estudis sobre la llengua catalana genuïna en el segle XX i ha posat la línia en 1930. [ Sobre açò, en reporta Josep Maria Virgili en el seu llibre].

La castellanització lingüística va unida a la castellanització cultural.

Això és una realitat".

Més avant, Josefina Moya Martínez et plasma "I tant!".

Finalment, dir-vos que hui he accedit a un vídeo en què el mestre Josep Maria Virgili i Ortiga diu que, en la nostra llengua, predomina el verb, el qual és dinàmic, no  estàtic (com el nom amb què ens presentem):

"— Bon dia, Josep Maria,

En relació amb un vídeo en què dieu que el català remarca el verb, mentres que el castellà atorga més importància al nom.

En aquesta foto, del llibre 'El matriarcalismo vasco', ho reflecteix.

La columna referida a la cultura tradicional basca serveix per a la catalana.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada".

És un fet que lliga amb detalls que exposa Jaume Vicens Vives, historiador, en el seu llibre "Notícia de Catalunya", de mitjan segle XX.

I tu, de bon matí, també vas a l'era,  com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rudiments, infermeres i reis en pro de la mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre persones amables (en aquest cas, amb el client), correctes, que adoben el terreny perquè els qui van a ells (bé a un comerç, bé a un servici, bé a una empresa, bé, per exemple, a una conferència), ho tornen a fer, que hi acudesquen altra vegada.

Adduirem que hem gaudit d'una cançó ("Rudiments d'anatomia") de què, de matí, ens havia reportat el cantant Miquel Pujadó i en què hem capit molts trets matriarcalistes i que hem escrit amb intenció d'afegir-la a la recerca: https://www.miquelpujado.net/lletres-inedites-rudiments-danatomia.

Ben mirat, t'entra un missatge d'Esther, amb aquesta foto, la qual et fa somriure i plasmar-li uns mots:

"— Bon vespre, Esther,

Quan eres una xiqueta, a tot estirar, de deu anys, ¿què volies ser en el futur? Jo volia ser rei.

Ho dic perquè la foto m'ha recordat la creativitat de molts xiquets.

Ser rei simbolitza governar la nostra vida, ser-ne els moderadors, els qui la dirigim, tocar els peus en terra, jutjar abans de decantar la balança cap a una banda o cap a una altra, evitar els excessos, protegir els més febles i no cal dir que les persones de bon cor i els qui afavoreixen una vida contrària a les discriminacions, als maltractaments; emparar els qui promouen la formació de la gent (no sols l'escolar), l'honestedat,...

— Jo, infermera (...), però m'ha anat bé per a la guarderia".

Llavors, li he adduït:

"— El meu joc preferit, volar un catxirulo (estel), té molt en comú amb l'arquetip del rei en les rondalles.

Són professions de la rama de les Humanitats i en què la paciència, l'empatia i la senzillesa en les explicacions són importants".

Finalment, una qüestió: vosaltres, quan teníeu deu anys o menys, ¿què volíeu ser en el futur? Amb quin personatge literari (o de rondalles) vos identificàveu més? Jo, amb el rei. Gràcies.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Mestres, mares i nens en un ambient creatiu i acollidor.

 Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he vist que, en Internet, hi ha poemes en línia amb el fulletó "Virtuts del cagar" en català.

Igualment, hem capit investigadors i antropòlegs que exposen sobre el tema (i açò val per a altres del mateix ram o d'eixos que alguns considerarien punxosos) i algunes vegades hem evocat unes paraules que, poc o molt, ens digué Roser Santolaria (mestra de Lengua española en Magisteri, en el curs 1991/1992):

"— Els xiquets, quan els deixes que agafen un diccionari i que cerquen si hi haurà mots com 'caca', 'merda'..., al principi, més d'una vegada, pensen que no hi seran enregistrats. 

En canvi, quan els troben, diuen: 'Sí, sí que hi és!'".

Així, en bona mesura, l'ensenyant trau que és important que l'estudiant (com qualsevol persona) estiga en un ambient creatiu, acollidor, que puguen fer qüestions i rebre resposta a lo que, aleshores, els interessa.

En eixe seny, diré que, si algú em demana amb correcció sobre un tema, tu fas com la mare al nen petit: li ho expliques, li ho adobes i, a més, els fas comentaris amb moderació, amb sinceritat i com l'anciana que frueix de la vida amb senzillesa i amb bon cor, àdhuc, amb més de noranta anys. N'he conegut, de gent així que eren provectes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

.

La realitat i l'optimisme adoben el terreny de la vida

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit un escrit de n'Antoni Gelonch, en relació amb els jóvens i amb l'esperança, publicat en l'agència cristiana "Flama" (https://www.agenciaflama.cat/carta-antoni-gelonch-jovent-radar-social): "He escrit una carta als joves, publicada a 'Radar social', de la @fedcristianscat i que ha reproduït la @agenciaflama.(...): "Els grans mals de la teva generació són la desesperança i la soledat no volguda. Però soc dels convençuts que, quan no queda res, queda l’esperança".

I li he respost:

"— Bon vespre, n'Antoni,

Molt sucós, el vostre escrit.

Justament Diumenge de Pasqua me n'aní amb els meus pares i poguí volar un catxirulo.

Sabia que a penes faria vent (i així fou). En el primer intent, a penes volà: uns minuts. 

I, quant més, si fa no fa, deu.

És el meu joc preferit.

I, en honor a la veritat, com que el vent era molt fluix, no estava segur que volàs, però mantenia l'esperança.

Fins i tot, s'enganxà i no poguí recuperar-lo i haguí d'emprar-ne un segon que m'havia emportat per si de cas.

Amb tot això, vull dir que, àdhuc, com jo sol dir a ma mare en moments així, 'Volarà'. I, ara per ara, encara que haja estat com enguany, ho he assolit.

Avant les atxes i amb els vostres projectes culturals.

Una forta abraçada".

Aquests mots són vàlids per a l'estudi sobre el matriarcalisme. Així, més d'una vegada, fins a ben entrada la vesprada, a penes hem rebut informació per a una qüestió. I, puntualment, les respostes han estat poques i, el resultat, poc de contingut en total.

Ara bé, penses que, almenys, hi ha hagut qui t'ha reportat. Ben mirat, en altres dies, te n'escriuen a manta o hi ha algun comentari molt extens. 

Però, què voleu que fem? Els vents bufen com bufen. I no els podem forçar.

Per això mateix, sí que compensa plasmar la recopilació final en blogs, en webs i en altres mitjans que ens adoben el terreny i, sobretot, si els portes tu. Ah! I compartir-la amb gent que t'ho han posat més fàcil i que t'han estat generosos. 

Finalment, dir-vos que ara hi ha molta informació que, en iniciar la recerca, era quasi inexistent en Internet: si, per exemple, hi consulteu "el sentiment de pertinença a la terra", podeu capir moltes entrades sobre aquest tema com a resultat d'"Afegir més pes en l'altra balança" , com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri. 

Heus ací una foto d'aquesta setmana.

I tu, de bon matí, també vas a l'era com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.