L'etnopoètica, instrueix; el folklore matriarcal, ensenya i arrela

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda per tot. Sempre endavant", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, quan li he dit "rondalles", m'ha demanat:

"— Quantes?".

Llavors, li dius que, poc o molt, n'havies llegit (i analitzat) unes dues mil. Més avant, has fet comptes, has cercat obres i ha capit que sí, que devia ser cert. I, això, sense comptar les que hi ha en Internet o les que t'han enviat.

Altrament, hem llegit uns mots de la Neus, una dona que és mestra i amant dels balls i de la cultura tradicional catalana (https://x.com/neusparce/status/2090859191288152272):

"— Gairebé tots els països i altres llocs de la Península veneren amb honor el seu vestit típic, tots, llevat dels catalans. Per què no els fem servir en celebracions i festes nostrades? Per què ens fa vergonya i ens limitem a treure'ls per fer de pastorets per Nadal? És lamentable".

Tot seguit, li he respost (https://x.com/LluisBarbera50m/status/2091256496244011374):

"— Bon vespre, la Neus,

No he estudiat el tema, però sí que he capit que, en relació amb el mot 'folklore', en articles, poc o molt, del 2013 ençà, es prefereix parlar emprar 'etnopoètica':

1) 'folklore' s'associa a la superficialitat en temps del franquisme, a lo que, despectivament, es diu 'folklore': 'Això és pur folklore'...

2) En canvi, he observat que gent molt arrelada a la terra, a la llengua catalana i no a partits polítics (vull dir, dels qui no semblen com els gossos de l'amo), que no decideixen en funció de les línies del partit, sí que aproven l'ús del terme 'folklore' i actes en què es plasme. Això sí, com una part més de la cultura tradicional catalana. 

Un exemple: entre el 2017 i el 2020, torní a una recerca sobre Sant Nin i Sant Non. Quan un històric mestre de Magisteri, Pere Riutort Mestre, ja havia consultat l'exemplar que li doní editat, em digué:

'— Cultura i folklore'.

Com que l'estudi anava unit a la cultura autòctona, ell considerava que n'omplia un buit.

Avant les atxes i gràcies pels vostres escrits.

Una forta abraçada".

Finalment, vos diré que, en distints moments de la vesprada, he captat que, com ja indicava ahir a Catalina Portell Buades, "En les cançons, en les rondalles i en els poemes, com més antics, més solen reflectir trets de caire matriarcalista.

Les cançons, millor si són anteriors a 1980. Si, per exemple, són gloses (no cançons tradicionals), d'abans de 1940.

Les rondalles, poc o molt, millor si no són dels noranta o posteriors.

I els poemes, preferiblement, de gent amb un alt sentiment de pertinença a la terra, i que no siguen poetes de renom del segle XX o d'ara.

El motiu: són més en línia amb la tradició autòctona".

Com em digué un amic valencià, "Un 'professor', instrueix; un 'mestre', ensenya'", puix que el mestre no fa ostentació del seu títol, ni fa lloança de qui el protegeix, sinó que compta amb aliats i arrela en la terra, entre els autòctons.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Filles que donaven órdens al pare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de filles que donaven órdens al pare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 d'agost del 2026 comentaren "... ordres, no; però 'consells' per a complir, sí" (Joan Marrugat), a qui indicàrem que "Hi ha narracions, per exemple, en què una sirena, una dona o un altre personatge, diu a un home que, si vol salvar-se, li haurà de portar les filles.

Llavors, cada una diu al pare què haurà de fer ell.

I n'hi ha exemples en què és més manifest", "Síí. Moltes", (Àngels Sanas Corcoy), "No, Lluís. No va escaure's" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Lurdes Gaspar), "Potser en alguna rondalla, però no" (Rosó Garcia Clotet), "Ordres, no; més aviat, consells amb cura segons quina era l'edat dels pares, qui havien de menester una mica d'ajuda" (Antonia Verdejo), "Jo no ho sé. No recordo res d'això!!!" (Roser Canals Costa), "No" (Anna Babra), "Jo no ho tenc present" (Xec Riudavets Cavaller), "No. En ma casa, no" (Carmen Mahiques Mahiques), "Les dones tenien poca veu; algunes, gens, fins i tot, als anys cinquanta, als seixanta i als setanta del segle passat.

En la meva joventut, les amigues, companyes de treball, més grans que jo la majoria, tenien por dels seus pares.

Sa meva casa: la mare parlava de moltes coses amb el seu pare. Jo i els meus fills, amb el pare, sempre vam parlar de tot amb molta confiança i amb coherència, sense ordenar a ningú. Tot estava donar consells, opinions, etc.

Amigues meves recorden els meus pares amb estima.

Els pares i els iaios d'una amiga meva, també estava igual. Els altres, els recordo amb un líder de la seva casa, qui era el pare,...; i la resta, a callar" (Àngels Benaiges Martí), "Jo, a casa, parlava amb tots. La meva mare ens va treure la il·lusió d'anar a Austràlia. No va voler que jo hi anés a viure.

El meu pare i jo sempre coincidíem. Ell era qui em portava al cinema. Ell era acomodador, em presentava els actors i, allà, parlava amb ells.

La meva mare coneixia també un munt de gent. Quan era més gran, jo la substituïa. Feia de bitlletera i també de bitlletera al 'football'. Ella era modista i sastressa, de bona.

Els avis eren gent avançada a l'època. Tots quatre: els materns i els paterns. Jo, feliç" (Maria Dolors Sala Torras), "Mai. Les ordres, a casa, eren donades pels avis i, directament, als fills i als néts. I les seves paraules eren un fet" (Lydia Quera), "'Ordres', en el seny de 'donar ordres', no" (Joan Prió Piñol), "Em sap greu, no ho sé" (Lurdes Closa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Felipe González (PSOE) retirà les Humanitats de Magisteri

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda per tot. Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Àngels Benaiges Martí.

"Molt interessant. Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys sobre la intel·ligència artificial, sobre els polítics i la seua mediocritat (juntament amb el seu silenci quan els fan qüestions que els poden paréixer incòmodes o bé impopulars, perquè haurien d'afegir la creativitat en les seues vides): hem estat com un empelt.

Igualment, has capit un escrit de la psicòloga María José (https://x.com/majosevn/status/2090811416739471508):

"— Si poguéssiu sortir demà a dinar amb una sola persona, sabeu amb qui?...🤔

(No val dir família i amics. Val qualsevol persona o personatge, d'ara i de tots els temps)".

Llavors, li hem respost:

"— Bon vespre, María José,

Amb Pere Riutort (1935-2021), un històric mestre de Magisteri en la matèria 'Valencià'. Sinceritat, generositat, bon cor, amor per la natura, senzillesa, molta pedagogia, saviesa, creativitat en el camp de l'ensenyament, amor per la llengua catalana i per la cultura vernacla en terres catalanoparlants, lluitador contra la manipulació, etc.

La persona que més empremta m'ha deixat en la vida. Tinc cinquanta-cinc anys. Sense la seua generositat, no hauria accedit a informació molt desconeguda".

Ben mirat, has escrit a Xavier Díez, sobre la pedagogia en les darreres dècades (https://x.com/LluisBarbera50m/status/2090895287116276107):

"— Bon vespre, Xavier,

Si l'esquerra (durant els anys de Felipe González com a president del govern espanyol) elimina l'especialitat Humanes de Magisteri i la resta de partits 'progressistes' no fan res per restaurar-la, ¿quina pedagogia podem esperar sinó una, més aïna,.... en línia amb la potenciació de l'individualisme, de lo econòmic, de lo que no represente haver de pensar un poc per a no ser manipulats i, com ara, de tenir empatia (abans, se solia dir 'comprensió'? 

Com més va, més veig que els governants 'd'esquerres', els 'progressistes', els partidaris del famós "eixamplar la base", els 'inclusius', els 'transversals',... en el fons, prefereixen una instrucció mediocre i amb intenció de crear gent més dòcil i més manipulable.

Quan feia de mestre d'adults, de franc, els ho deia".

Finalment, si després ve l'augment de la violència de gènere, de la violació dels drets humans (àdhuc, dels lingüístics als catalanoparlants en terres catalanoparlants), l'homofòbia, etc. i els polítics que assisteixen a concentracions, a manifestacions,... no promouen les Humanitats, per a mi, són uns hipòcrites i, per això, els deixe caure: "Tal faràs, tal trobaràs".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

"M'agrada com ensenyes" (sic)

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un escrit que he enviat a una històrica mestra de Magisteri, Estrella Somoano Ojanguren, qui m'ensenyà "Filosofia" (el segon curs) i "Antropologia" (en el següent, el darrer). 

Mentres escrius aquestes línies, evoques que un dia digué als alumnes:

"— M'agradaria que l'any que ve, algú de vosaltres triàs 'Antropologia', una matèria voluntària que ensenye en tercer".

Doncs bé, el curs vinent, en una de les primeres classes, em demanà personalment:

"— Com és que ets ací, en les classes?".

Llavors, li amollàrem:

"— ¿Tu no deies l'any passat que t'agradaria que, algú dels alumnes a qui ensenyaves 'Filosofia', fes 'Antropologia' en tercer? Doncs, ací em tens. A més, m'agrada com ensenyes".

No deixarem fora que, en eixe tercer curs, llisquí un llibre que és el resultat d'una entrevista a Rigoberta Menchú. M'hi sentia molt identificat, per exemple, en la seua consideració cap a la Mare Terra, cap a la natura. Ben mirat, captí el tema dels indígenes, dels "ladinos" (els indígenes que han renunciat a les seues arrels autòctones) i dels qui, clarament, són, per dir-ho així, els castellanitzadors de soca-rel, els opressors.

Altrament, em cridava l'atenció el diàleg entre la mare prenyada i el futur nadó.

Passaren, poc o molt, cinc anys, i una dona que seria mare, comentà a uns quants que li havien dit que era interessant parlar al nen, tot i que estigués dins de la marona. Era d'eixes que, més d'una vegada, et diuen que tal cosa és de poble. Llavors, li comentàrem que això devia ser molt antic en la cultura tradicional de què reportava Rigoberta Menchú. La seua resposta fou de sorpresa. 

Finalment, dir-vos que hi ha moltes semblances entre aquesta cultura i la vernacla en terres catalanoparlants. En aquest cas, les coses, com són.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nota: La foto és de l'exemplar del llibre que llisquí, en la versió que eixí en aquells anys.

Emprar la llengua catalana afavoreix la creativitat

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge de Júlia Aixut Torres, una dona molt arrelada a la terra, que té un estil maternal d'escriure i interessada per la llengua catalana i per les tradicions autòctones.

A més, adés hem capit un escrit de La Neus (https://x.com/neusparce/status/2090094905913704585), en què deia:

"— Els fa més ràbia que defensem la nostra llengua que qualsevol altra cosa. Salten bordant i insultant com energúmens. És el tema que més els treu de polleguera. Per què creieu que passa tan exageradament només en això?".

Llavors, li poses aquests mots (https://x.com/LluisBarbera50m/status/2090175072963051941):

"— Bon vespre, la Neus,

Al meu coneixement, perquè la llengua va unida a la identitat. Si deixes una llengua (no, per exemple, mentres n'aprens, en aquest cas, una tercera, com ara, l'anglés, per creativitat) que és la materna i que és l'autòctona, però no l'oficial de l'Estat, hi ha qui li fot que tu, jo i més persones, fem ús de la llengua catalana.

Quan jo aprenia anglés amb un irlandés, captí que m'identificava més amb la cultura anglosaxona (més 'creativa') que amb la castellana i trobí motius per a reduir l'ús del castellà quan parlava amb estrangers que sí que dominaven prou més l'anglés que el castellà, encara que només fos en una fruiteria i verduleria i en altres llocs.

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

Finalment, dir-vos que, en la recerca, després d'haver plasmat molt del contingut que hi havia, vaig decidir traduir a la llengua vernacla entrevistes, documents, escrits, articles,... encara que, en la font original, haguessen estat en castellà. 

U del motius fou perquè consideràrem 1) que la major part dels lectors interessats pel tema serien catalanoparlants, 2) perquè, de pas, creixia la presència de la llengua en l'estudi i senties la investigació com més pròxima a tu i als catalanoparlants (més enllà dels qui han aprés el castellà en Espanya) i 3) perquè, així, la llengua dels teus pares i dels teus antecessors passava a ser la del projecte, indistintament de la de les fonts de partida. Al capdavall, quan ho lliges, et sembla més acostat.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ancianes que feien detallets, ben tractades i senzilles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, qui, un dia, una tia seua li digué que tractàs bé la muller. I així ho ha fet.

Com a mostra, més d'un dia et diu que, si la seua dona li amolla que no, ell segueix els dictats de la dona. I ella tracta bé el marit.

Afegirem que les àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta i huitanta del segle XIX, es desenvolupaven en un ambient creatiu, molt acollidor, en què les dones tenien la darrera paraula, en què la maternitat era un tema ben rebut, amb un contacte habitual amb la natura (puix que, la gran majoria dels catalanoparlants d'aquell temps, es dedicaven al camp), la qual era considerada una mare.

Altrament, tant l'àvia paterna (Consuelo , 1878) de ta mare com també ta àvia materna (Amparo, 1910) feien detallets als néts i, fins i tot, als familiars i a altres persones. Per exemple, la besàvia, amb coques Cristines als néts i a una bestia de ta mare; la padrina, amb rosquilletes (per als néts) i amb pastissets de moniato per a familiars. I hi eren ben rebuts.

També ens han reportat que, a aquestes dues padrines del segle XIX, els marits les deixaven fer i en tenien bona opinió. Ben mirat, eren gent senzilla, disposada a fer valença a persones de bon cor, deien molts refranys, eren emprenedores i, com en cançons catalanes del segle XIX, amb molta espenta i arriscades, tot i l'edat.

Finalment, dir-vos que, a mitjan de la tardor del 2021, rebérem un esborrany relatiu al passat, en què hi ha una dona de les Illes Balears que era petita, però amb molta força i de qui l'autora havia arreplegat molts detalls i evocacions "femenines" que encara perduraven en ella. 

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nota: Les besàvies esmentades i el marit (1874) de l'àvia Consuelo, en una foto junt amb els dos primers besnéts, feta cap a gener de 1965.

Dones del segle XIX, creatives, maternals i senzilles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut molts missatges de Ramona Ibarra, una dona que, més d'una vegada, m'ha dit que, en sa àvia (com també en sa mare), es capien molts trets matriarcalistes.

Igualment, evoques comentaris de ta mare i de moltes persones sobre dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX i copses un Poble matriarcal, "femení", acollidor, molt creatiu, en què la dona té la darrera paraula, en què les ancianes i les àvies (o padrines) són ben rebudes, en què, per exemple, la vaca és ben considerada (això és, la maternitat, com ho podem veure en rondalles anteriors a 1932), amb personatges femenins que lliguen molt amb una provecta, en què la dona marca les directrius als altres i li ho accepten...

Altrament, el camp, la figura del llaurador, la del jardiner i la de la mare feien acte de presència i determinant. Com a mostra, la dona sense fills que dóna hospitalitat a tres nins que ha arreplegat el seu marit... amb dolçor, és a dir, la part creativa de la persona. Ah!, i la muller és la senyora ama (la mestressa o la madona) i, per això, com diuen per les Illes Balears, "Sa madona du es maneig".

Finalment, després de llegir uns mots de la mare relatives a Doloretes (una dona que visqué noranta-nou anys), hem remembrat  dones de més de huitanta anys i que eren senzilles i creatives, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.