Agraïments, empelt amb la terra i amb la tradició vernacla

 Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha dit que un home de més de huitanta anys rebria un agraïment pel seu paper d'arxiver en un orfeó de l'Horta de València, potser, durant més de vint anys.

Afegirem que el fet que tingués bona part de la documentació musical, ha permés conservar obres que es perderen com a resultat de la DANA, com ell ens ha indicat, perquè hem capit molt de temps la tasca (ben mirat, altruista) que ell feia, ja retirat amb cinquanta-cinc anys.

Igualment, copses que, gràcies a la protecció que has fet de lo que escrivies, ara roman sota un sopluig i, de pas, has donat entrada a fonts que no figuraven en Internet.

Altrament, per mitjà de la creativitat, fem com el nin que mama de la mare: lliguem amb la terra, amb els nostres avantpassats i, més encara, quan et parlen d'aquells ancestres i de dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Finalment, aquesta actitud d'aixopluc et permet estar com en les zones rurals: en una disposició a rebre com la del nen que demana a la marona i, principalment, com un empelt amb la terra, com moltes persones del segle XIX, senzilles, acollidores, que baixen a terra perquè el llegat vernacle romanga emparat per lo tel·lúric i per lo maternal, com l'anciana que ho fa per una mantellina.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligam amb la terra, senzillesa i la llengua vernacla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit algunes rondalles del segle XIX que m'han portat al tema de la senzillesa i, més encara, amb el lligam amb la terra.

A més, capeixes un enllaçament amb la maternitat, amb la mare (simbòlicament), fins al punt que et sents com el nen que compta amb una marona que li ofereix molta lleteta (perquè en té) i ell en mama.

Adduirem que, en paraules de ma mare, la seua àvia Consuelo (nascuda en 1878 i que visqué noranta anys) féu de mare de llet (dida).

En eixe seny, quan algú ens demana si li podem ajudar en un tema (i no és eixe el nostre fort), el millor present que li fas es un "No et puc ajudar".

Tornant a la humilitat, prefereixes baixar (com has copsat en una contarella) i, així, poder estar entre més gent, encara que ho faces en ta casa. Ah!, això sí: en la terra on nasqueren els teus ancestres, els avantpassats que has conegut (i els qui encara viuen), amb la llengua vernacla i com qui es mostra receptiu amb qui respecte la cultura tradicional autòctona vinculada amb les terres catalanoparlants (començant per la llengua catalana).

Finalment, dir-vos que, no sols entre familiars acostats meus, sinó entre una part molt important dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme, la gent més senzilla és acollidora, agraïda, d'eixos que, com alguns veïns de l'edifici on vius, si hi ha hagut alguna qüestió, t'han adobat el terreny. Ah!, preferesc viure en una vila. Qüestió de prioritats.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Parlaren sobre músics de la terra

 

Àvies (o padrines) i mares que parlaren de músics de la terra.

El 12 de juny del 2026, en el meu mur, en distints grups de Facebook i en Xiuxiuejar demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de músics de la terra? Gràcies”.

Quant a missatges, el 12 de juny del 2026 comentaren "Sí: li agradava molt la música i les sardanes" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes vegades" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Hi havia una rondalla a la vila. I la iaia cantava

'Ji, Jim, pom, la guitarra;

jo, Jim, pom, el guitarró.

A les dones, punyalades;

i, als homes, un cop de bastó.

Lluís: no és gens de bonica. Jo recordo quan passàvem pels carrers. Enguany faré setanta-set anys. Per l'edat, es van morir i, és clar, es va acabar" (Àngels Benaiges Martí), a qui escriguí "És la primera cançó que llig d'aquest estil"; "Sí: ma mare" (Octavi Font Ten), "Ma mare, de 1918, sí" (Eusebia Rayó Ferrer); "No. L'àvia parlava d'en Machín [, un cantant cubà (1903-1977)]" (Anna Babra), "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, era una normalitat parlar dels músics i de la música. L'avi patern era el segon d'en Pau Casals. El pare era un àngel amb el violí.

A tooots, agradava la música, sobretot, la clàssica" (Montserrat Cortadella), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Alguna vegada, sí. Músics sense cap coneixement de solfeig que animaven els balls i altres celebracions" (Xec Riudavets Cavaller), "Parlava d'un músic que, de tant en tant, passava amb un carro, amb una mula i amb una pianola, i que la gent li tirava monedes.

Qui sí que hi passava sovint, potser cada mig any, era un venedor ambulant que anava per totes les masies i que, segons el que explicava, era com els venedors del 'Far West': et venia llençols, objectes per a la llar,... De tot" (Àngel Blanch Picanyol), "Recordo només que parlava d'Emili Vendrell (1893-1962), qui cantava 'Rosó'. En aquella època, penso que no n'hi havia gaire. O cap" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Ella tenia bona veu i cantava al Cor de Sant Andreu de la Barca. Ara no recordo, però valorava molt la Victòria dels Àngels [ , una soprano i cantant barcelonina (1923-2005)]" (Roser Canals Costa). Afegirem que Maria Dolors Sala Torras ens envià un vídeo i un missatge que deia "És la cançó tradicional del 'Mercat del Ram', a Vic. És típica. La cantàvem tots".

En Xiuxiuejar, el 12 de juny del 2026 reportaren "La meva mare em cantava cançons tradicionals catalanes, com 'La dama d'Aragó', 'Ai, adéu, Mariagneta', 'La presó de Lleida', 'A la vora de la mar'... I 'La Balanguera'" (Jaume Fàbrega). 

 

El lligam àvia-nét: senzillesa, creativitat i eixart

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut uns missatges d'una dona que ja té huitanta anys. Doncs bé: mentres escric aquestes línies, evoque la figura de la velleta en moltes rondalles. És una dona que, tot i els anys, és forta, que connecta fàcilment amb xiquets, amb jóvens i amb adults i tot.

Igualment, hi ha l'anciana que, malgrat l'edat, és activa i que encara empunya les regnes de la seua vida i de la família.

En relació amb aquest darrer tema, un amic escrivia que l'àvia Damiana (la matriarca dels colles en el nord de Xile, un Poble matriarcalista), amb noranta anys, encara anava per les muntanyes i negociava amb les autoritats.

Ben mirat, hem rebut un altre missatge: una anciana estaria junt amb un nét de pocs anys. Hi ha bona avinença entre tots dos.

Agregarem que, des que era un xiquet, m'ha interessat la figura de la mare i el seu eixart amb el nin, els més petits, els xiquets i... els vellets. 

Finalment, considere que, sovint, hi ha bona acollida entre els provectes i els xicotets perquè... 1) acullen la senzillesa, 2) solen ser de bon cor i 3) són creatius. Algunes frases típiques (per part d'ambdues generacions) són "Què fas, àvia / rei?", "Has sentit aquesta cançó?", "Què vol dir eixa paraula?". Adduirem que, més d'una vegada, una mare passa per on estan àvia i nét i, de la mateixa manera que en el segle XIX, aquest segon adult diu "Que bé vos ho passeu tots dos!". Aleshores, tots tres capeixen que els lligams entre generacions de qualsevol edat, adoben una vida creativa, senzilla i en què les diferències són mínimes i en què, en canvi, hi ha molts punts en comú.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligats a la terra, a la llengua catalana i a la mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant" i "Bon relat", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, durant la conversa, he capit la importància de la relació amb la mare, amb la terra i no cal dir que amb la llengua catalana, això és, amb la llengua vernacla en terres catalanoparlants.

Quan eres xiquet de sis anys, ja t'interessaves per la llengua dels teus ancestres, per eixa que adobava la continuïtat creativa de generació en generació i entre les diferents generacions, en la teua família, en el barri i amb més gent.

Afegirem que la recerca sobre el matriarcalisme junt amb lo que podríem dir una acollida que fas a persones de la mateixa corda i que tenen un fort lligam amb la marona, fa que et sentes emparat, que sempre hi ha qui, com tu, també protegeix la llengua esmentada, les tradicions autòctones, les dones, lo femení, els orígens, la identitat del Poble vernacle, la senzillesa, els nadons, els infants, els adolescents, els jóvens, els adults, les velletes, la figura de l'àvia i, és clar, la terra. 

Igualment, Antonia Verdejo, una dona molt oberta i amb un alt sentiment de pertinença a la terra, m'ha respost:

"— Agraïda per explicar-me amb tanta paciència".

Tot seguit, li he posat:

"— M'agrada explicar com ho faria a un xiquet: amb senzillesa, amb paciència i de bon cor, Antonia.

Gràcies i avant les atxes".

Finalment, passen els anys i, com més va, més, aprofites el dia i arreplegues detalls, trets, fonts d'informació i, a banda, fas com qui aplana l'hospitalitat a gent que dia rere dia està pel mateix objectiu i que, així, fa un eixart amb lo tel·lúric com el nen que mama dels pits de la mareta que l'acarona, que l'escolta, que li respon, que li obri els braços, que li ensenya i que, igualment, li adoba una bona nit i un bon son. I tot, amb bonesa i amb tots dos agraïts, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ancians de 1929, molt creatius i acollidors

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes" i "Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, en aquest cas, sobre la creativitat de Joan Sala Vila (1929), un poeta català que, a mitjan 2023, encara escrivia i reportava prou en un blog seu:

"— Resultava curiós veure que un home de més de noranta-quatre anys publicava sobre un llibre que tractava sobre la conveniència de conservar lo que se sol dir 'el nen (o el xiquet) interior', o siga, la part creativa i bondadosa de quan les persones som molt xiquets. 

Doncs bé, ell, creatiu, coincidia amb l'autora.  Ha estat escolapi, es casà ja major i quan, en el 2020, tragué un llibret de poesia, una néta jove li féu un agraïment".

Llavors, et diu:

"— ¡Noranta-quatre anys i encara escriure!".

Li responem:

"— Sí. Solen ser persones que aprofiten que ja s'han retirat i, com en el cas d'un altre [ , Ricard Hortoneda] (també nascut en 1929 i que, per exemple, hui m'ha fet un comentari i que sol participar en diferents escrits en Facebook), són creatius i l'edat no els és un impediment per a procurar ser, en bona mesura, com faria un xiquet en un ambient molt acollidor".

Enllaçant amb això, vos posaré uns mots de la psicologia María José, de hui:

"— Ets capaç de més.

Creu en tu i actua d’acord amb allò que vols i amb allò que sents dins teu.

Pas a pas. Dia a dia.

Perquè cada dia compta. I les decisions que prenem avui són les que, a poc a poc, van construint el nostre futur.

Cal saber cap on volem anar, encara que la vida ens sorprengui i que, de vegades, ens porti per camins que no havíem ni imaginat.

Perquè hi ha una part de nosaltres que pot canviar, créixer i aprendre. Però n’hi ha una altra que roman intacta: la nostra essència. 🤍".

Hi estic totalment d'acord. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

A Lleó XIV: el castellà, una llengua repressiva i exterminadora

 Missatges al papa Lleó XIV.

«El castellano es una lengua internacional muy rica, de una gran cultura, de gente de ciudad, de alto standing». La preferida pel papa entre les parlades en Espanya.

 

1. Hijo de puta, subnormal profundo, retrasado mental, hijo de perra, imbécil, idiota (*), tonto, maricón, capullo, cerullo.

Això aprenguí en una escola pública (entre 1977 i 1979), en un ambient en què, poc o molt, un 75% o més dels alumnes eren castellanoparlants i, la gran majoria, emigrants de terres castellanes i que havien passat a viure en Aldaia (una vila de l’Horta de València, on jo vivia).

 

2. hijo de la gran puta, hija de la gran puta, malnacido, ¡me cago en tus muertos!

 

****

 

Nota: Dedicat al papa i als seus escolans que exalten la llengua castellana com a portadora de cultura, de civilització i que silencien que va unida a una cosmovisió patriarcal ben reflectida en la figura del «macho ibérico», en la del «conquistador», en la del repressor i en la del místic i, així, en la de l’actual papa.

 

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l’Horta de València)

Nascut en 1971.

 

(*) Paraules d’un psicòleg, pel 1989: «Si tienes que insultar a alguien, no les digas ‘imbécil’, sino ‘idiota’, porque los idiotas tienen el coeficiente de inteligencia màs bajo» (sic).