Vos parlaren de dones que feren d'escolans

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de dones que feren d'escolans? Gràcies.

Apareix en una cançó arreplegada per Antoni Gili i Ferrer en el Tom II de l'obra "Aportació al Cançoner popular de Mallorca" (p. 41): "Una formiga i un gri [ = grill] / feien d'escolans a Randa".

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 de setembre del 2026 ens comentaren "No. No n'havíem parlat" (Daniel Gros), "No. I jo, quan era petita, sempre vaig veure que eren nens. Ara seria diferent: les nenes pugen a l'altar i ajuden" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Mon pare tenia una parenta que, quan era jove, va ser uns anys escolana i, a la vila, la coneixien com a Rosario 'l'escolana'" (Octavi Font Ten),"No ho recordo, però, en aquella època, no ho crec. Jo sí que he conegut dones que portaven la Comunió a persones malaltes" (Rosó Garcia Clotet), "Que jo recordi, els escolans eren sempre fillets, mascles" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Francisca Farre), "No. Mai" (Lydia Quera), "No recordo haver-ho sentit mai. Demanaré al meu marit si ha sentit alguna cosa" (Àngels Benaiges Martí), "No. Fer d'escolanes, en aquella època, no. Més endavant i ara, sí" (Maria Dolors Sala Torras), "Les àvies de casa només deien que eren 'priores'. N'hi havia una, de casada; i una, de fadrina, que donaven flors a la sortida de l'església. Molt abans, als anys seixanta [ del segle passat], donaven estampes de sants.

I, després, jo mateixa havia fet d'escolana (a l'adolescència) i també de lectora" (Joana Cabiscol Calvès).

En el meu mur, el 18 de setembre del 2026 posaren "No ho sé" (Lurdes Closa), "Lluís: mai de la vida.

No eren catòlics a casa l'àvia. La mama, sí, però no em va dir mai res; però l'àvia Teresa deia 'Als sants i als minyons, no els prometis si no els dons'" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 18 de setembre del 2026, per telèfon, em digué "'L'escolanet'. 'Mira l'escolanet: que espavilat que és!'. En Alaquàs, en el carrer Venerable Sarrió, hi havia u que feia d'escolà i, a la filla, li deien Lolin 'l'escolana' (encara que ella no ho fou i que 'l'escolana' li venia pel pare)". En nexe amb els mots de Rosó Garcia Clotet, ens adduí que "[ En Alaquàs,] Hi havia qui era de la 'Pastoral de la Comunió', persones que es dedicaven a ajudar a la parròquia... Abans, si de cas, ho feia el capellà o el seminarista; però, fa uns anys, ja ho feien algunes dones.

Quan hi havia algun soterrar, el xiquet també hi anava, acompanyava el capellà".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Encaixades de mans, àvies "priores" i escolanes

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda. Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia, he afegit els seus i, a més, li he tret que la qüestió (com altres dies) prové d'una cançó (en aquest cas, de Mallorca) i he aprés un poc més sobre una part de la vila on visc, Alaquàs.

Igualment, hem rebut un missatge de Júlia Aixut Torres (una lleidatana nascuda en 1933, molt creativa i que, més d'una vegada, ens plasma la figura de la mare):

"— A Lleida, molts anys enrere, hi havia el costum que, al mercat dels animals, si hi havia acord en la compravenda, es feien una encaixada de mans i deien 'D’acord'… I es complia... Era un temps molt diferent del que avui es viu: donar la paraula era molt important per a les dues parts…".

Ben mirat, capeixes un escrit que reps de Joana Cabiscol Calvès:

"Bona nit, Lluís,

Les àvies de casa només deien que eren 'priores'. N'hi havia una, de casada; i una, de fadrina, que donaven flors a la sortida de l'església. Molt abans, als anys seixanta [ del segle passat], donaven estampes de sants.

I, després, jo mateixa havia fet d'escolana (a l'adolescència) i també de lectora".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Les rondalles, per a aprendre i per a respondre

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre vivències en què vaig aconseguir que, com aquell qui diu, un altre no entràs en el meu terreny.

És paregut a eixes rondalles en què un rei, davant les provatures que un enemic ho fes, coordina persones del seu reialme i el fa fora. Per exemple, quan u pretén que els de dins subjuguen a les tradicions, als costums, a la manera de viure del foraster.

Com podem veure, en aquest cas, la diferència entre les narracions i el dia rere dia és mínima, fins al punt que, sovint, llegint-ne, penses o, àdhuc, plasmes aquests mots en el paper... ¡o et diuen! "Com en la vida real!".

Per això, quan ho traiem a relluir en una conversa o en un missatge, hi ha gent molt creativa que ens amolla: "Això ho he viscut, però no en rondalles, sinó...", "Ma padrina també m'ho deia i li ho agraesc". 

Finalment, dir-vos que aquest lligam entre la contalla i la vida quotidiana esdevé perquè, molt sovint, els humans hem narrat relats amb intenció que, els qui les aprenguen, puguen tenir estratègies per a respondre en el dia rere dia (la transmissió de la cultura tradicional), independentment de l'edat de cada u. No cal dir que, als més xicotets (i als novells), els ho explicarem de forma que ho puguen capir: amb més didàctica. Ah!: i el paper de les dones, especialment, el de les àvies i el  de les mares, molt important, entre d'altres coses, pel seu estil matriarcalista d'educar.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Pregàries a la Mare de Déu i als protectors dels llauradors

Unes altres pregàries matriarcalistes, i amb el paper de la marona com a aliada dels fills que la tracten bé, són dues relatives a l’Àngelus (una oració que es diu de matí, a migdia i en el vespre) i a l’inici de l’eixida del sol. En reproduïm alguns fragments:

“Àngelus (A)

(...) A la fi de l’Àngelus, es diu:

‘Déu vos salve, alta Regina,

 tot lo món, a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu.

 

(...) Àngelus (B)

(...) Alabada sigui la Mare de Déu.

Tot lo món en té, Regina,

tot lo món,  a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu” (p. 98).

 

Com podem veure, en els versos de la primera, la dona (ací, la Verge) rep la consideració més alta que li podrien donar en una cultura: la de Reina. Lo femení, per  tant, és per damunt de lo masculí.

A banda, tothom la té per madona (s’hi inclinen) i ella, com a recompensa, els il·lumina amb l’esperança del fill (el lligam entre la part maternal i l’associada a la llavor que és colgada en el camp, en aquest cas, connectada amb el vespre, com si ho fos el Nen Jesús amb l'arribada de Nadal). I més encara: hi ha un eixart entre la part masculina i la femenina (Nostre Senyor i Nostra Senyora).

En canvi, en la segona versió de l’Àngelus, no apareix el personatge masculí (almenys, en les línies seleccionades), la Senyora és lloada i... el Fill (Jesús) torna a fer acte de presència.

Adduirem una mena de nota de la folklorista Simona Gay, molt en línia amb la primera impressió que em féu en llegir aquests versets: “En aquesta pregària, el món s’inclina devers la Verge, mare de tota claror, com l’anomenava el meu germà J. S. Pons. Ho he recollit de la seva boca. Ella ens dóna l’única llum: el Fill de Déu. Els catalans sempre han expressat llur amor a la Mare de Déu” (pp. 98 i 100), un detall que empelta amb la tradició matriarcalista catalana.

Com a darrera pregària d’aquest subgrup, en “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha “Germana de l’alba...” (p. 100), la qual m’evocà un comentari de ma mare sobre Quico Guillem Fluixá (1838), el padrí patern de son pare (1906). Així, les dues primeres línies diuen “Germana de l’alba / que Déu, de l’alba, cria” i, d’aquesta manera, la criança del jorn és unida a la infància (o siga, a la primera claredat del sol ixent).

Sobre aquesta cançó, l’estudiosa catalana agrega una nota de Joan Amades: “la cantaven els segadors ripollesos en albirar el sol per primera vegada i abans de posar-se a la feina. Solia iniciar-la el cap de colla, descobert i de cara al sol i, a voltes, àdhuc, agenollat” (p. 100).

Doncs bé: revenint al meu antecessor nascut en 1838, ma mare (durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020) deia que, “moltes vegades, arribava l’avi [ Quico] a casa i desenganxava el carro, l’animal. I la dona li deia coses, li parlava, li demanava... I ell no li responia. I [ ella] tornava a demanar-li i [ ell] no li responia. A vegades, a la tercera, [ l'avi Quico] li deia:

-Però, dona, ¡espera un moment, que acabe de resar!”. Uns anys després, per exemple, ens afegia aquests mots per telèfon: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força” (19 de gener del 2023) i “Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa sagrada, la tenen completament incorporada a la vida” (12 de març del 2024).

"Et vull més que a un bon cagar" (rondalla i expressió)

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, en relació amb l'expressió "ser el súmsum corda" i amb uns mots d'una de les versions de la rondalla "Et vull més que a un bon cagar".

En aquesta contarella, un rei demana a les tres filles si l'estimen. En fer-ho a la xicoteta (qui era senzilla i sincera), ella li amolla:

"— Et vull més que a un bon cagar".

La sorpresa ens ha vingut quan l'adult ens ha contat que, en tres moments de sa vida, li costà molt de fer de cos.

Prosseguint amb la narració, li addueixes,:

"— La filla, quan el pare (qui no la reconeix, però sí ella al monarca) li respon 'Que jo sóc el rei!', li diu 'Com si voleu ser el súmsum corda!'".

Més avant, el sobirà reconeixerà que la filla petita és la que ell prefereix i, simbòlicament, el relat ve a dir que, així com hi ha distintes estacions en l'any i en la vida humana, també ocorre en la digestió. No debades, hi ha la dita popular "Qui no caga, rebenta", la qual he oït en l'Horta de València.

Finalment, dir-vos que, quan llisquí per primera vegada aquesta versió de la rondalla esmentada, em féu gràcia, principalment, pel caràcter arriscat de la filla, present en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Ah!, i que hui he notat com un fil entre un antecessor meu nascut en 1838  (de la nissaga de mare) i jo: mentres escrivies sobre cançons del Rosselló.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

El Pare Ginard (1899-1976), un espigolador del folklore mallorquí

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit part del volum primer del "Cançoner popular de Mallorca", de Rafel Ginard Bauçà (1899-1976) i, més d'una vegada, he evocat unes paraules que em digué Pere Riutort en nexe amb Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i amb aquest folklorista: el tema de lo eròtic. I això, en el pròleg de Francesc de B. Moll (un home molt obert i respectuós amb la cultura tradicional, amb la saviesa del poble i que, igualment, es mostra acollidor a compilar cançons eròtiques), és manifest.

Cal dir que els mots del lingüista i editor foren plasmats en els anys seixanta del segle XX i que, com que el llibre comptava amb llicència eclesiàstica, capim que devia haver-hi alts càrrecs en pro d'aquesta part de la cultura autòctona que ha passat de generació en generació i que, més encara, el poble la sent com a seua i no com a passatgera o com a fruit de certes modes.

Ben mirat, així com, de les contarelles i de relats orals, n'hem tret moltes qüestions i, àdhuc, detalls que, en acabant, hem captat en altres Pobles (per exemple, la vaca sagrada, animal unit a la mare i, per exemple, a la maternitat), també n'hem forjat mitjançant la lletra de composicions musicals.

Finalment, dir-vos que he llegit uns mots del P. Ginard amb què m'he sentit identificat i que m'han dut al dia de Pasqua del 2019, quan ma mare em digué que podries fer una recerca sobre res "Que no estiga tan espigolat": "he recorregut personalment, gairebé arreu, els indrets de la nostra terra i he procurat no florejar, o sigui seleccionar, sinó espigolar tots els racons" (sic, p. XXXI). I, en eixe seny, el fet de no estar jo afiliat a cap partit polític i també unir la creativitat a la sexualitat i a l'erotisme, m'ha permés obrir molt aquest punt i rebre informació molt sucosa. Gràcies a tots els qui ho han aplanat.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La mentira no era part de les nostres besàvies catalanoparlants

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he capit un article que havia escrit un amic i de què, més avant, he comentat a ma mare. Era sobre la mentira.

Tot seguit, li he amollat:

"— Bon dia i gràcies pel teu escrit, el qual he llegit adés.

En el meu cas, el preu de ser sincer i de posar tots els partits i tendències, formalment, diferents (dreta, esquerra, feminista, antipatriarcal...), ha estat que, per exemple, en octubre del 2024, Facebook m'eliminà dos comptes (u, iniciat en el 2015) i com a administrador únic de, poc o molt, sis grups que havia creat jo.

I un dia, un llibertari valencià, en un grup de Facebook, em qualificà 'de dretes': havies exposat informació que podia resultar incòmoda a partits valencians 'd'esquerres', 'progressistes'...

D'un escrit meu d'anit:

<<n'addueixes un altre [ tema] que els fa nosa (bé a polítics, bé a partits, bé a publicistes, bé a escriptors, bé a associacions que compten amb subvencions de les paeries): que, 'mil anys arrere, les catalanes eren més ben tractades en els comtats catalans que ara en Catalunya, molt, i que això continuà, sobretot, quatre segles més' (fins al XVII) en terres catalanoparlants. I més, com més ens acostem al segle X. D'esquerres, llibertaris, de centre, liberals..., però calladets>>.

Un altre tema tabú per a votants d'esquerres, d'ERC,....i que els porta a silenciar el pactisme (basat en el matriarcalisme) i a lloar la revolució francesa i la suposada democràcia que afavorí. Àdhuc, he reportat a gent que formà part del sindicat d'estudiants valencià BEA (inicialment, nacionalista) i continuen lloant la revolució francesa i les valors de llibertat, igualtat i fraternitat.

Ben mirat, entre els partits favorables al procés, hi ha hagut una mena de por a traure l'Edat Mitjana... per si algú els considerava retrògrads.

És més: l'11 de setembre, amb motiu de la Diada de Catalunya, viu una notícia en què uns jóvens deien que lo que importava era el futur, uns mots que poden evocar-nos la política de Podemos, en línia amb el 15-M. Com a mostra, en el 2011, Eduard Punset tragué un llibre sobre l'optimisme. En la versió en castellà, deia 'No es verdad que cualquier tiempo pasado fue mejor' i apareixia en alguna foto junt amb impulsors del 15-M.

Per això, dic que caldria fer com l'àvia Damiana: estudiar la cultura tradicional castellana i la francesa i ensenyar sobre la vernacla en terres catalanoparlants, començant per entrevistes, per articles i no cal dir que pel folklore (sobretot, rondalles, llegendes, cançons i poesia)".

Igualment, has parlat amb ta mare, li has dit que hui et trobaries amb una dona (ací, Mariana) per a qui lo més important és el seny de la justícia i que ho captes fàcilment. Altrament, Mariana accepta la seua humanitat i que, com has pogut capir hui, defén les humanitats. I també ta mare.

No deixarem fora que hem llegit (tant a ma mare com també a la dona) part d'un article de més de dotze anys arrere: érem en un ambient de tu a tu, acollidor, maternal.

Finalment, he copsat unes paraules del "Cançoner popular de Mallorca. Volum primer", de Rafel Ginard Bauçà (1899-1976), plasmades per Francesc de Borja Moll i en què atorgava importància al folklore (p. XIX). I la tenia per a les àvies de molts dels participants en la recerca sobre el matriarcalisme català i per a moltes dones catalanoparlants. Com a mostra, el paper de les padrines com a transmissores de les tradicions (les quals també inclouen la part musical i les narracions).

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.