Criaren fills d'altres cases

 

Àvies (o padrines) i mares que criaren fills d’altres cases.

El 5 de juny del 2026, en el meu mur i en diferents grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d’altres cases? Gràcies”[1].

Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren "Sí. A l'escala de casa, s'organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).

Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.

Recordo amb molta d'amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l'àvia m'havia dit que, quan veia que algunes de les mares que hi havia a l'edifici, no podien alletar el nadó, ella se l'emportava a la casa grossa i ella mateixa l'alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare" (Lydia Quera), "Només quan alletaven.

També quan les famílies no podien atendre els fills: s'adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure'n, però sí que ho vaig sentir" (Àngels Sanas Corcoy), "A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d'una botiga important de Mataró ('La Parisién')...

M'ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l'hauràs sentida: 'Més puta que les gallines'“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "En el cas meu, no, però ho he sentit dir" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l'àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment" (Rosó Garcia Clotet), "No. Ella ho hagués fet, si s'hagués donat el cas. Era bona i generosa" (Roser Canals Costa), "Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.

La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d'un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare" (Àngels Benaiges Martí), "Sí: era bastant habitual al final del segle XIX i a principi del segle XX" (Daniel Gros), "Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir...

El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l'anomenaven, 'germana de llet')" (Carmen Mahiques Mahiques), "Sí: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida" (Octavi Font Ten), "Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà per als altres fills" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Eren a dida, les tenien" (Maria Galmés Mascaró), "No, Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren "Sí! La meva àvia 'aguantava' (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se'n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d'aguantar nens..." (Angelina Santacana Casals).

Finalment, ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que "Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d'ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.

Alletar un altre, més d'una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.

La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l'àvia de Joana (d'Aldaia) i sa àvia deia: 'Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'".

 

 

---

[1] Aquesta qüestió parteix d’un comentari que ens posà Dyana Basi el en el 2022, en relació amb l’educació per a ser agraïts: “La meva àvia, que va ser qui em va criar”.

Nens espontanis, agraïts i altruisme

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Sempre endavant!", Àngels Benaiges Martí.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit bona part dels comentaris del tema del dia, li n'he parlat sobre uns altres i n'he plasmat els seus.

Ben mirat, ens ha dit que, en un lloc on ella havia estat fa poc, havia vist un xiquet de pocs anys que se li havia acostat i a qui ta mare, com aquell qui diu, li obrí els braços i li digué algunes cosetes i el nin se n'anà cap a una altra dona (com qui ha fet un amic) i mena cap a la mareta i ens ha afegit que "El nano és molt espontani i molt agraït" (sic) i ho hem posat en una llibreta.

Llavors, li indiques que, pel 2009, es féu una assaig amb xiquets menors de vint-i-quatre mesos. Doncs bé: la gran majoria, en veure que un adult havia llançat un objecte com si li hagués caigut, se n'anaven cap a on era l'objecte, l'agafaven i el portaven a l'adult. Cal dir que que això es féu en Europa.

Per tant, com que els nens, entre els dos anys i els tres, ja no actuen de manera tan generosa, portà a la deducció que l'ésser humà és altruista per naturalesa, que té molta tendència a la bonesa.

Finalment, agraesc el vostre altruisme i el vostre interés per les nostres tradicions vernacles en terres catalanoparlants, per les arrels i per molts temes de la investigació sobre el matriarcalisme.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Terrenys adobats i la bonesa en ma vida

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he tractat sobre una rondalla que m'ha agradat prou, potser perquè la bonesa hi té un paper molt important.

Igualment, capeixes que, tot i que passen els anys i que hages exposat rondalles (i, a banda, que n'hages analitzat) i que tingues intenció de fer-ho amb cançons, hi ha faena per a llarg, per a anys.

Aleshores, captem que convé dedicar la recerca, principalment, a eixos camps que ens van millor i que, al mateix temps, ens són més útils per a esbrinar sobre el matriarcalisme català.

Ben mirat, adés he llegit uns mots del mecenes cultural n'Antoni Gelonch, en nexe amb la bondat (https://x.com/i/status/2062592539262120045). Llavors, li poses (https://x.com/i/status/2062629647930499079). "Una de les coses que més valore d'una persona és la bonesa. Moltíssim. És clar, acompanyada de ser ella mateixa i de la creativitat, que governe així la seua vida.

Ja ho feia quan tenia set anys i una mestra ens contà la meua rondalla preferida".

Vos adduiré unes paraules lligades a aquest tema (https://malandia.cat/eres-innocent-ho-)pots-dir-a-qui-vullgues):

"A partir d’aquell dia, però, com si m’hagués nascut la consciència, la meua finalitat primordial en la vida ha estat que no em tracten de comprar com si fos un titella i, a més, no admetre ningú (ni res) que tracte de limitar la nostra llibertat i de posar-la a mercé de les persones que, amb males intencions, tracten de donar gat per llebre o, per exemple, de fer que la resta siguen esclaus seus". Cal agregar que això també val per a l'estudi sobre el matriarcalisme català.

Finalment, com digué un familiar acostat dels anys quaranta a ma mare, "Jo no sabria ser d'una altra manera": i, així, ell no es disfressa, sinó que és ell mateix.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Tots som importants en una recerca

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies. Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i ha eixit un tema a partir de vivències personals. Per exemple, li he dit que, durant una operació que em feren del cor en abril del 2004, hi hagué un metge que, en veure el resultat, comentà:

"— Me ha...".

Llavors, els altres membres de l'equip, (format per un altre cardiòleg i per la resta del personal mèdic) no li responguen, sinó que esperaven un canvi.

Això féu que el metge que coordinava el desenvolupament, amollàs (acompanyat d'un somriure i remarcant la primera paraula):

"— NOS ha salido bien".

Tot seguit, la responsió dels altres membres fou un somriure.

És d'eixes anècdotes (i d'eixes coses) que, com li hem afegit, "Ho tinc enregistrat. Ho recorde. Ell havia rebaixat l'orgull, perquè tots hi havien pres part i cada u havia fet el seu paper i tots eren igual d'importants, encara que el metge era el cap de colla del conjunt".

A continuació, et trau:

"— Sí".

¿No és això lo que, en bona mesura, fa possible que, fins i tot, una tasca que ens motiva, que va amb nosaltres i que és ingent, puga reeixir i acollir de fonts diferents, plasmar les aportacions de cada persona i, després, amb l'agraïment a tots ells, que tinga bona recepció i que, més d'una vegada, et diguen (o t'escriguen) que frueixen de la recerca i de lo que agreguen a lo que ja coneixien? Doncs sí.

Finalment, agraesc els qui han participat en aquest equip i, més encara, els qui l'adoben perquè continue la investigació sobre el matriarcalisme en els nostres avantpassats (molt sovint, en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920) i que fem com el nadó que xucla de la lleteta de la mare.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Semblances entre velletes i nens i dones emparades

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb una dona de més de huitanta anys i he capit la importància de fer amb els ancians lo mateix que amb els més xiquets: deixar-los parlar, fer-los valença i, sobretot, que se senten acollits, emparats i que els transmeten esperança.

Igualment, hem rebut un llibre de rondalles valencianes, "Rondalles de Beneixama" (de Francesc Gascó), en què el compilador reflecteix un interés per l'ús genuí de la llengua catalana, pel lector i per facilitar el seguiment del text.

Afegirem que, en un segon llibre de hui, lliges un exemple de la folklorista catalana Adelaida Ferré Gomis (1881-1955), qui, potser tinga punts en comú amb la maternitat, per trets que hi ha sobre el seu caràcter junt amb el seu sentiment de pertinença a la terra.

Finalment, destacaré el goig de captar que, en una contarella valenciana, una dona bonhomiosa i deixondida és emparada pel seu marit, qui no l'havia traïda mai i que, a banda, sempre l'havia tractada bé. En altres mots, detalls que moltes vegades has arreplegat en nexe amb dones catalanoparlants nascudes en els anys setanta i huitanta del segle XIX, a través de vivències que, àdhuc, et reporten sobre les teues arrels i que et lliguen amb la marona, amb lo tel·lúric i amb la senzillesa, tan habitual en personatges femenins, com ara, en dones provectes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era,  com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Mestres debades d'adults i aprenents d'ancians

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb una amiga de l'ànima (en ambdues direccions, entre ella i jo, perquè, en un cas de molta necessitat, cada u de nosaltres recorreria a l'altre). Per a nosaltres, Cristina.

Cristina és una dona que, ja en la seua joventut, com també féu un familiar acostat meu, ensenyava en un barri marginal de la vila d'Aldaia (l'Horta de València) per mitjà de l'alfabetització d'adults.

Mentres escrius aquestes línies, evoques el dia que ella s'acomiadà com a mestra d'adults en aquell barri, tot i no haver estudiat Magisteri. Poc o molt, Cristina et demanava com és que hi eres. I li responguérem que perquè ella ens ho havia tret.

Igualment, rememorem gent que, sense tenir estudis universitaris, compten amb un bagatge cultural que els permet viure i respondre com a caps de les seues vides, amb la seua identitat (mot que lliga amb el de ser u mateix, sense disfresses, ni complexos).

Per això, quan capte que hi ha qui, sense aquesta formació superior (com, formalment, se la sol considerar), és ell mateix, fa de rei de la seua vida (lo que també diem la lidera), és com la mare respecte del nen i de l'adolescent i del fill en plena joventut (les arrels i eixe fill, sia xic o sia xica) i, igualment, que viu amb bona consideració cap a la terra on està i cap a la cultura vernacla d'eixe territori (començant pel respecte unit a la promoció de la llengua autòctona), jo sent com unes noces amb l'altre i com quan ets receptiu a lo que et diu gent més versada que tu (principalment, persones de més de setanta anys).., i em relacione amb ells com el nen que mama de lo que li reporta la mareta mentres el xiquet xucla de la mamelleta: l'orgull és evaporat i la creativitat unida a la humilitat fan acte de presència. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Donar entrada als humils i als generosos de bon cor

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Fas un bon treball", Vicent Pla.

****

Molts anys arrere, llegia uns mots del pedagog brasiler Augusto Cury, els quals posí en pràctica en el 2012 i feren que un home que venia a sessions de franc que li feia en casa no tornàs a enganyar-me. Fins i tot, em demanà perdó, li'l doní i li permetí entrar en l'estatge.

A més, en parlar hui amb ma mare, ha eixit un tema molt present en la recerca i, més aïna, amb l'estil de treball, d'elaboració de la investigació. Així, com indiques a ta mare, hi ha una minoria molt vinculada amb partits, amb associacions feministes o bé pròximes a la línia de les autoritats polítiques espanyoles actuals i que, encara que no estan d'acord amb eixe model d'estudi, ni amb part del contingut, capten que, en temes punxosos i en nexe amb el món rural catalanoparlant, hi ha una quantitat ben alta de gent que empiula amb molts versos (de poemes i de cançons vernacles catalans)... del segle XIX i no cal dir que amb rondalles d'aquella centúria i del primer terç del segle XX.

Ben mirat, com hem tret en la conversa, és impossible contentar tots, però sí que és factible i molt positiu (per a tu i, altrament, per al treball i, de pas, per a la gran majoria) que rebem missatges en què, poc o molt, ens escriuen "Gràcies per la teua paciència", "Gràcies per haver acceptat aquestes paraules, encara que, potser, no siguen de la meua corda. Però, en la meua família, eren així", "Gràcies per haver-me fet possible que aquests versos no romanguen en l'oblit", "No pensí mai que podria parlar sobre aquests temes"... 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.