Lligam amb el passat, amb la terra i sota el sopluig

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!"Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris que hem rebut en relació amb el tema de dones catalanoparlants nascudes abans de 1955 i que portaven mantellina. 

Llavors, ens ha dit que, pel País Valencià, abundava la negra. A més, li hem llegit part de la introducció d'un llibre que havíem arreplegat sobre mantellines i indumentària tradicional de Catalunya. Hi abunda la color negra.

Més avant, capeixes la importància dels detalls i, altrament, la senzillesa de dones catalanoparlants del segle XIX (com ara, una besàvia teua per part de mare) i ta àvia materna, dues persones planes i que baixaven al nivell del feble i no el deixaven caure, ans al contrari. Però també entre les que hui t'han informat.

Ben mirat, he copsat que aquest eixart amb el passat fa que aculles lo maternal, que davalles a lo tel·lúric, a lo vernacle i que, així, dones entrada a la creativitat i, per tant, que faces com la dona que, encara que, al seu costat, hi ha una velleta o, fins i tot, una provecta, fa com, en eixe ambient rural i feminal en què, sota el sopluig de l'anciana, hi ha disposició a aprendre dels altres.

Finalment, dir-vos que adés m'ha entrat un missatge de Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933, molt senzilla, rural, com si fos una marona acollidora), en què posava que les cendres d'alguns familiars seus acostats.... són al costat d'un taronger de València, on reposaran les seues. En altres mots, enllaçats amb... la terra, un altre signe de caire matriarcalista. Agraesc aquest comentari i el detall de la foto de l'arbre, el qual "deu tenir més de quaranta anys i que és ben cuidat", això és, com si fos una mare i, així, lo pretèrit.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes altres persones que coneixes.

Personatges masculins que baixen a la terra

  

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre personatges masculins que baixen a la terra? Gràcies.

N'hi ha en una rondalla valenciana i en altres que representen la humilitat.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de juliol del 2026 comentaren "No et puc ajudar" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Per a mi, és un tema desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Lydia Quera), "Poc et puc explicar d'aquest tema" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "He sentit parlar, però, a la meva família, no.

Si també feien por als xiquets i xiquetes amb homes ficticis? Per exemple: l'home del sac; i, un altre, el pare Botero.

La iaia, la mare i jo, 'tots', no som partidaris de fer por als infants. La iaia sempre els feia acabar bé.

I, als nostres xiquets, els agrada, des que són molt petits, inventar-nos històries. També parlar d'anècdotes i de coses de la família" (Àngels Benaiges Martí), "No. No he sentit mai parlar d'això" (Reme Canet), "En el meu cas, no se'n va parlar mai" (Roser Canals Costa), "No, no me n'han parlat" (Octavi Font Ten).

En el meu mur, el 3 de juliol del 2026 posaren "No" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 3 de juliol del 2026, per telèfon, em demanà si n'hi havia més enllà de les rondalles. Llavors, li diguí que el pintor català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938 en un castell i de la noblesa) era un home senzill, que "baixava" fins al punt que havíem rebut fotos seues (del 20 de setembre del 2025) en què estava junt amb una colla de xiquets que observaven com pintava i, a més, una en què hi havia un menor de cinc anys al costat de l'artista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Acollença de vivències i de tradicions vernacles anteriors a 1932

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit comentaris del tema del dia i, a més, li he afegit un cas en què un home de més de huitanta anys, Miquel Torner de Semir (1938), es posa a un nivell senzill, receptiu.

Adduirem que hem rebut un missatge de Júlia Aixut Torres, una catalana nascuda en 1933, amb un estil maternal, rural, molt lligat al camp i matriarcalista, senzill, "femení", qui nasqué en un ambient molt acollidor i autòcton.

A més, t'han aplegat fotos, vídeos, llibres,... de pintors, d'escriptors, de persones lligades a la terra i que dediquen bona part de la seua vida a deixar que els informe gent major de la seua família (o, per exemple, de la vila on viuen).

Afegirem que has compilat, sobretot, informació, vivències, experiències i més encara, evocacions relatives a terres catalanoparlants, de quan eren mares i d'ara que són àvies, velletes o, en més d'un cas, provectes.

Ben mirat, hem obert els braços a persones de més de noranta anys, les quals, junt amb les qui ara en tenen més de huitanta, són com eixa cova a què compensa endinsar-nos com si fóssem nadons i mamàsem de la marona.

Finalment, dir-vos que així és possible que perdure lo maternal, lo femení, les tradicions vernacles, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana junt amb el folklore autòcton i que, com en moltes rondalles anteriors a 1932 i amb signes matriarcalistes, t'endinses en lo tel·lúric, com quan la mare era prenyada i el menor era emparat i en una mena de sopluig, creatiu i acollit, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberts, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nens de qui aprenem rondalles i detalls amb senzillesa

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre el tema de deixar-se ajudar, de confiar en gent que t'ha fet valença altres vegades. I, mentres raonàvem, he evocat una dona que m'adobà el terreny una volta i a qui alguna vegada li he allargat la mà.

Igualment, recordes quan una xiqueta de pocs anys et demanava si li podries contar una rondalla: si tenies un llibre, li la llegies tranquil·lament perquè el contingut (i, si no, els passatges claus) fossen ben assimilats i ella restava lligada a la terra.

A més, hi havia moments que et feia la qüestió sobre un mot (1), sobre com es desenvoluparia el relat (2),  per què havia passat un fet de la contalla i no un altre (3) i, com ara, si acceptaries que ella et narràs una contarella que havia aprés (4),

Llavors, davallàvem de nivell i li responíem: "Això vol dir..." (1), "Ja ho veurem..., encara no hi hem arribat" (2) "Perquè aquesta rondalla és així" (3), "Bé, conta-me-la" (4).

En acabant, ella comença a narrar-te la rondalla i tu, com si fosses un nen i ella fos ta mare o l'àvia, passes a una actitud receptiva, disposat a aprendre i, altrament, a aprofitar-ho per a capir detalls que ella t'amolla en un entorn de protecció i cadascú amb una capa.

Finalment, tots dos heu baixat, heu baixat i eixa senzillesa i la humilitat permeten que, en eixe ambient matern paregut a quan l'al·lot mama de la mare, acolliu la creativitat i, per consegüent, romangueu lligats a lo tel·lúric, a la marona i, ben mirat, al passat, a lo vernacle, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Acolliment de la humilitat i de la senzillesa infantils

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, en molts moments del dia, he evocat la senzillesa i, adés, fins i tot, una conversa que tinguérem Pere Riutort i jo el 23 de març del 2020 i que, tot seguit, plasmí.

Em deia que li agradava la natura i el camp, tots dos vinculats amb la mare, amb lo terrenal i amb la simplicitat.

Igualment, li afegírem que el nostre joc preferit era volar un catxirulo. Llavors, ens respongué:

"— Com un xiquet! Però un home volant-lo".

Ben mirat, recordes el lligam entre la mare i el fill, en què la marona tira i el subjecta a la terra, al mateix temps que ambdós, receptius a l'altre, aprenen, i, com tu, acarones l'al·lot però, sobretot, baixes, baixes, com aquella mestra que, assenyalant el terra, deia que ella reduïa molt el nivell perquè era interessada pels alumnes. I, si no, com quan hi havia una nena al teu costat i et demanava si et podia llegir una rondalla d'un llibre que portava.

A continuació, jo li deia que sí i, a partir d'eixe moment, callaves i feies el paper de mare, li deixaves que llegís, respectaves el seu ritme, copsaves que la respiració de tots dos era tranquil·la, que hi havia bon cor i, al capdavall,... ella tornava a confiar en tu. Al cap i a la fi, davallar del ruc té això de bo i et guanyes la seua valença. 

Per això, com quan comença la nit, li posaves una capa, la protegies, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, i ella entrava en l'espluga que, com Pere Riutort (llavors, amb huitanta-cinc anys), era una mena de recipient on podia haver-hi aigua, fins i tot, dels més humils, de les velletes i feminal.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

L'escatologia catalana en el segle XIX, les tapadores i la mare balena

"Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, sobretot, he capit el paper de la humor eròtica i de la de caire escatològica en la cultura vernacla catalana.

Així, és prou fàcil que te'n traguen, si viuen en viles i en un ambient rural, molt vinculada amb el camp i amb lo tel·lúric ) llengua catalana, maternitat, terra...). Com a mostra, hem posat aquests mots:

"Dona: '- Escolteu! Vós, per a tot, teniu tapadora!'.

Home: '- Sí, senyora. Fins i tot, per a la vostra bacora!'.

Part d'una contarella publicada per Jose V. Sanchis Pastor en el seu mur el 30 d'octubre del 2020".

Altrament, has trobat uns versos del segle XIX en nexe amb fer de cos i has recuperat un poema escatològic publicat en Lleida en 1845, de què posem una foto. És el "Trobo divertit, sens pecar, de la merda i del cagar", a què accedírem en febrer de l'any passat.

Finalment, en plasmar notícies relatives al papa, al president Donald Trump, a Elon Musk i a altres persones junt amb la NASA, però com a persones senzilles, humils, receptives,... els baixes a lo terrenal, a lo creatiu, a acollir, a aprendre i, ben mirat, com la joveneta abrigada que lliga amb la mare balena (en rondalles del segle XIX) i, de pas, hi ha un cordó matriarcalista i, igualment, maternal, que fa que dormes bé i que l'endemà estigues creatiu, en què compiles informació referent a la terra on vius i no cal dir que a la cultura autòctona en altres terres catalanoparlants, com ja feies més de trenta anys arrere i en una línia amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants. I, així, continuem amb la marona que ens alleta, amb lo fosc, de colors obscurs i ens endinsem en la cova on està l'àvia que protegeix, que va amb mantellina.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones que protegeixen i hòmens de bon cor i decidits

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!...”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (...) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut mai!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (...) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!...” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos, qui, a eixa edat, em féu una acusació falsa). Deu anys després,  en setembre del 2016, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia... ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes!

I no cal dir que, d'aleshores en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals (ni vaig assistir a cap acte presentat com a antimatxista o com a antipatriarcal), perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusàs més de tu, dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana) i de gent amb bonhomia.

Finalment, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,... i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d'esquerres, mitjançant el silenci i a través d'una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre "Lo Crestià".