Lligats a la història local i folklore vernacle

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he vist que una dona (Chesa) havia escrit sobre un grup de Facebook que ahir comencí a portar, després que m'ho oferissen. El tema era sobre si es podria posar informació sobre animals en un grup en què no és eixa la seua finalitat, sinó reportar en relació amb Aldaia (una vila de l'Horta de València). Llavors, li he respost:

"— Bon dia, Chesca,

Si de cas, puntualment, perquè, si no, encara que la publicació tinga relació amb Aldaia, hi hauria qui en posaria de temes que no són culturals, ni lligats a la història de la vila.

Avant les atxes i amb els vostres projectes".

Un poc després, Chesa ens ha escrit:

"— Lluís Guibacons. Gràcies!

Entenem que la nostra labor és d'actualitat del poble, medioambiental, social (i animal🙂).

 Intentaré fer-te arribar només les publicacions que siguen urgents. 🙏".

Igualment, per exemple, li afiges:

"— Finalment, sobre el tema de si podríeu posar informació relativa a l'associació, si de cas, puntualment, perquè el grup no és sobre animals, encara que la informació siga sobre Aldaia. De fet, no entra en el títol del grup. És com si, en un grup impulsat per la vostra associació, algú demanàs si podria publicar sobre poesia, sobre pintura... Jo, en un cas així, li proposaria crear-ne u de poesia, de pintura... 

Avant les atxes i amb els vostres projectes. 

Atentament".

Ben mirat, agregaré que adés he vist una responsió de Dani Rangil, un investigador molt respectuós, a un tweet seu en nexe amb l'Arxiduc Lluís-Salvador d'Àustria-Toscana, de què ahir li havíem amollat uns mots i una foto d'un llibre que tragué Caterina Vilrau en el 2022. Li havíem escrit açò:

"— Bon dia, Dani,

En el 2022, eixí el llibre 'Les rondalles que l'Arxiduc no va publicar', de Caterina Valriu Llinàs.

Hi ha rondalles eròtiques.

Avant les atxes i amb els teus projectes culturals".

Finalment, gràcies als qui preneu part en la recerca.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles de l'Horta de València i història local

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes!", Kike.

"M'ha agradat molt [ l'escrit]. Avant les atxes", Vicent Pla.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he escrit a la biblioteca de Quart de Poblet (una vila que, juntament amb la d'Aldaia, ambdues, de l'Horta de València, romangueren vinculades amb el Monestir de Poblet (de Catalunya). En acabant, ho he fet a la de la vila on visc. I tot, per si, en el cas de la primera, em podrien facilitar l'arribada del llibre "Contes per als néts", de Pep i Cento Sancho (https://wp.me/p2M6bj-nS), publicat en els anys noranta del segle passat i que, en alguns detalls, em serví per a una recerca sobre la séquia de Benàger, una de les que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València de fa segles ençà.

Adduirem que, en aquest tribunal (llevat que haja canviat en els darrers vint anys), les decisions jurídiques finals són orals, un tret característic de temps del feudalisme i, possiblement, de molts Pobles matriarcalistes.

Aquest darrer fet lliga amb el llenguatge, en dir allò de "prendre a u per la paraula", "ser home de paraula", "ser dona de paraula" o, per exemple, "Al bou, per la banya; a l'home, per la paraula".

El fet és que, un poc després, com he indicat adés a ma mare, he vist que hi havia un grup d'Aldaia en què m'havien proposat ser-ne l'administrador: "Crònica d'Aldaia (Ahir, Hui, Sempre)". I ho he acceptat. Al cap i a la fi, estic molt lligat a aquesta vila, perquè hi vaig residir fins a trenta-huit anys (2009), hi portares un programa de ràdio, hi fiu classes a adults que a penes sabien la llengua catalana i feres un estudi sobre una séquia que també fa camí per la vila on estàs ara.

Agraïm la informació amb què ens ha reportat qui feia d'administrador, Abelard Comes, un home molt obert, amb bona empatia, moderat i amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Ja li has informat d'alguns canvis i has acollit en el grup publicacions en línia amb el propòsit i, de pas, retorna a la vida.

Finalment, dir-vos que he parlat amb ma mare i li he reportat que Abelard Comes havia participat en el diari "Levante-EMV", aportant fotos i notícies sobre Aldaia i que viu en Paterna, una vila de la mateixa comarca i on nasqué en 1878 l'àvia paterna de ma mare, una dona molt arriscada, realista i amb molta espenta, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc a Rosa Rovira un vídeo en relació amb trets de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb detalls de la llengua castellana, en què Josep Maria Virgili i Ortiga ho explica en "Ràdio Estel" i que hem posat en Facebook.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles, comentaris i fets que agermanen

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Sempre endavant les atxes", Tonet.

"Avant", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i hem coincidit que cal aprofitar les opcions que ens són favorables per a fer accessible la cultura vernacla en terres catalanoparlants.

Igualment, hem escrit a la mestra i investigadora valenciana Oreto Doménech i Masià (qui ha tractat contarelles valencianes i en altres cultures), després d'haver trobat una rondalla de Tàrbena, curiosa:

"— Bon dia, Oreto, i bona tornada a les classes.

He trobat aquesta rondalla de Tàrbena, en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (p. 201).

Una mare mata el fill (el cap).

La filla, a qui la dona 'tots es dies li posava recapte, a son pare [ de la filla], de sa carneta d'en Peret'.

'[ La germaneta] tirava tots els ossets al ras i, en es pocs dies, ix una perera que tenia en Peret as capdamunt i carregada de peres'.

El xiquet, al capdavall, diu:

— Ma mare m'ha bullit 

i mon pare m'ha menjat;

i sa meua Margarideta 

m'ha volgut i m'ha estimat.

Cal supondre que, com en altres narracions paregudes, la germana plora (aigua) i, així, fa fèrtil la terra i, de pas, la llavor (els ossets).

Crec que és el primer relat que trobe amb un exemple de canibalisme. A més, no és sacrificat el personatge femení, sinó el masculí. En altres paraules, la Mare Terra pot prescindir de les persones, però nosaltres no podem sobreviure sense la Mare Terra".

Més avant, ens ha enviat un enllaç amb una rondalla amb semblances, amb informació simbòlica en nexe amb el pas de mitjan tardor a setembre i amb diferències qualitatives, i ha plasmat:

"— Em fa molt de goig que hages trobat una versió catalana, només coneixia el [ relat] dels Grimm. 

A més, qui devora és el pare al fill; en canvi, la filla i la mare del xiquet (germanastres) es vinculen amb la vida/natura".

Ben mirat, li agregues:

"— Bon vespre, Oreto,

El simbolisme inicial (els mesos) lliga amb el pas de la tardor al part.

Les colors blanca (hivern, neu i innocència) i les gotes roges (la regla?, el pas a la joventut de la filla).

Ara bé, els personatges tenen uns papers diferents als de moltes rondalles d'ací.

Els ossets, sí que van en la mateixa línia que el relat de Tàrbena".

Un poc després, m'ha posat:

"— Sí. De vegades, resten en trossets prou intactes d’una rondalla i el context s’adapta al 'terreny'. És que és emocionant!

El cap també cau tallat".

Altrament, li fem aplegar un missatge relatiu a l'enllaç rebut:

"— En un llibre de Pere Riutort, hi ha una narració en què un adolescent fa un ritu de pas a jove.

Son pare li dóna una bossa amb unes pedres, però ell no les veu.

Arriba a un altre país, on viu un amic del pare. Obri la bossa: blanc i verd. El fill hi fa vida un temps.

Després, el fill supera proves, torna a la seua terra i lliura una bossa a son pare.

El pare l'obri i interpreta el missatge de les pedres (ara, blanques i roges). 

A continuació, el fill s'acosta a sa mare i ella li diu:

'— Ells dos s'entenen sense necessitat de parlar, per mitjà de les pedres.

Quan hi anares, eres un xiquet. Ara ets un home'.

Carles Macià n'és l'autor".

Prosseguim:

"—Que bonic!!".

Finalment, dir-vos que sempre hi ha coses interessants en les rondalles i que, àdhuc, ens serveixen per a lligar punts en comú entre Pobles del mateix ram i amb el simbolisme.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Nota: Un agraïment, de hui, al músic i escriptor Miquel Pujadó, en Xiuxiuejar: https://xiuxiuejar.com/xiu/befe4a28-509a-4720-abcd-a117207e14b4.

"El peix, per a qui se'l mereix", eixides i agraïments

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies per tot", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un amic sobre algunes opcions per a fer possible que els nostres projectes per Internet no se'n vagen a fer punyetes: per exemple, portar una segona web (o un altre blog) en què puguem alçar escrits, documents, etc. I, igualment, aprofitar eixos canals (com ara, "Mastodont.cat") organitzats com si fossen un jornal: articles diferents però acceptats, de la mateixa manera que cada membre d'una família en el col·lectiu.

Això, sobretot, si el grup arreplega informació de diferents temàtiques, pot ser ben rebut. Com a mostra, en les publicacions que Antoni Gelonch plasma en Twitter, copsem que, com que són sobre cultura en general, sobre història, sobre història de dones, sobre Catalunya, sobre cristianisme, sobre música, sobre articles de la premsa, sobre empreses emprenedores i amb un alt sentiment de pertinença a la terra,... hi ha una participació de gent molt diversa i, molt sovint, oberta a aprendre, a suggerir i a afegir part de lo que han viscut.

Finalment, dir-vos que, molt avançat el dia, hem capit que la recerca va per bon camí, adobat, amb una part considerable ja revisada i que, al capdavall, continuarem compartint amb vosaltres, principalment, amb els qui han tingut un paper fonamental i, fins i tot, clau. Com diu una rondalla eròtica arreplegada pel folklorista valencià Ximo Caturla, "El peix, per a qui se'l mereix", per a qui ha pencat: una altra forma de ser agraïts.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme,  com moltes persones que coneixes.

Arrelats, amb una flor en el cul i maternals

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge de Dyana Basi sobre eixir de la zona en què ens sentim còmodes. Ella és una dona molt oberta, amb bona empatia i d'eixes que es posa en la pell de la gent de bon cor. I, sense ajornar-ho, li he escrit:

"— Bon dia, Dyana,

Depén, perquè, per exemple, un voler arribar molt alt ens pot desarraïlar i, com en més d'una rondalla, ens pot generar tristor.

Ho he viscut (però sense ser eixe el meu objectiu) i me'n penedesc. Ara, orientant més les recerques cap a la terra i cap a lo maternal, estic creatiu, realista i, sobretot, en línia amb el meu personatge preferit des que era un xiquet: el rei (l'arquetip del rei).

Un rei que, com en moltes rondalles tradicionals vernacles en terres catalanoparlants, és favorable a lo maternal.

En eixe seny, en setembre del 2023, ma mare em digué que, poc o molt, fins que jo devia tenir onze anys, m'agradava jugar a la cuina...

En castellà, diuen 'Como Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como'".

Igualment, afegirem que, en diferents moments del dia, hem cercat llibres i articles en nexe amb el matriarcalisme, amb la maternitat, amb el dret maternal i amb l'orde simbòlic de la mare. Al capdavall, hem trobat algun article (lligat a poesia autòctona catalana) que deu estar interessant. 

I més: en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un personatge de la noblesa (príncep o rei) se'n va a la guerra i ordena que tracten bé la mare (o la seua muller) i el xiquet.

Ben mirat, et sents com qui ha nascut amb una flor en el cul, això és, afortunat, perquè ets arrelat i empeltat amb la figura de la mare. Fins i tot, perquè el dret maternal, propi dels Pobles matriarcalistes, no és coercitiu, ni impositiu. Això adoba el terreny del tronc àvia-mare-filla, com eixes rondalles en què hi ha tres personatges femenins i cada u representa una de les tres generacions i, entre totes tres, hi ha bona avinença.

Finalment, dir-vos que, entre 1) política / religiositat patriarcal, laïcisme, fugir de lo que diuen obscurantisme i 2) interés per la mare, per la natura i pels signes maternals (començant per la llengua vernacla, en el nostre cas, la catalana), abrace l'opció 2):

* vivim de manera acollidora,

* creativa, 

* sincera, 

* noble 

* i en línia amb el comunalisme. 

No debades, no podem voler que isca cara i creu.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Perfumaven la casa amb herbes beneïdes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿perfumaven la casa amb herbes beneïdes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, l'11 d'abril del 2026 comentaren "Sí. Posava llorer i herbes que recollia del camp, que assecava i que el dia de Ram les portava a beneir; a la mainada, la palma (com la majoria) i portava una branqueta petita a la bossa de mà o a la cartera" (Antonia Verdejo), "La casa, no, però armaris i calaixeres, sí. I feien una olor boníssima. Fins i tot, anys després de morta la meva àvia, l'olor continuava allí" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Octavi Font Ten), "El que teníem a la porta de l'entrada, sempre, era llorer beneït, olivera i el palmó del dia de Rams. I jo continuo fent el mateix" (Lydia Quera), "Sí: amb llorer beneït Diumenge de Rams. I, en dies de forta tempesta, també en cremaven unes fulles a la llar de foc" (Rosa Rovira), "Doncs, a casa, sempre teníem herbes del bosc i en fèiem sopes, cuinats i, sobretot, tasses de begudes, molt bones!!! I saludables" (Roser Canals Costa), "Sí, però, al balcó o a l'entrada, el ram del dia de Rams. Al balcó, principalment, palmes i palmons. El llorer, a dins, a casa, que també feien servir per a cuinar" (Anna Babra),"No record. El que sí tenc present és que posaven un ram de la porta d'entrada, per a protegir dels llamps i dels mals averanys" (Xec Riudavets Cavaller),"No ho sé" (Lurdes Closa),"No. Els calaixos de la roba, armaris amb un pom de plantes fetes, treballades, d'espígol" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí: les àvies perfumaven la casa com també els armaris i calaixeres amb herbes (no sé si beneïdes)" (Rosó Garcia Clotet), "Abans, la padrina posava un ram de llorer beneït i una ferradura a la porta de la casa i li agradava molt tenir herbes per als constipats: com ara, flor de saüc, malva, borratja, arrels de malví, farigola (timó), etc., etc." (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguí "És un privilegi poder comptar amb informació de persones que ja passeu dels noranta anys.

Justament ahir [ , 10 d'abril del 2026,] escrivia sobre una rondalla valenciana en què apareix una ferradura.

Gràcies de tot cor"; "Per fer olor, sí; però beneïdes, no necessàriament" (Maria Dolors Sala Torras) "Jo no recorde (ni a ma mare, ni a la meua iaia) perfumar mai la casa" (Reme Canet), "No. Però, si penjaven, crec que era 'Borja', per l'olor, que allunyava les mosques i mosquits" (Àngels Benaiges Martí), "Les àvies, no ho sé. A mi, m'agrada posar espígol. La gent posava, al balcó, rams beneïts" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No crec" (Lurdes Gaspar), "Sí. Abans, les cases sempre feien bona olor, perquè hi havia coixineres amb herbes naturals dins, i sempre estaven perfumades" (Esther Farres Casas), "El que sí que sé és que la palma (palmó) es penjava a la finestra i que es cremava (quan anàvem a la vila)" (Montserrat Cortadella), "A casa meva, no" (Angelina Santacana Casals), "A casa meva, no ho recordo. Sí que penjàvem, al balcó, els palmons beneïts, durant tot l'any" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Pere Baladron).

En el meu mur, l'11 d'abril del 2026 posaren "Amb espígol. Posaven saquets dins els armaris, dins els calaixos i entre la roba de llit. També per Nadal. Recordo olors d'eucaliptus florits als gerros. I, a la cuina, llorer i julivert" (Rosa Canela), "Això sí que ho puc comentar. No sé si, en aquest aspecte de perfumar, però jo recordo que, a casa, com en altres cases de la vila, potser serà una procacitat, però era així.

A les cases, hi havia comunes i les latrines anaven directe a un dipòsit fet a propòsit. Cada cert temps (mig any, poso per cas) s'havia de buidar.

Recordo que el dia que això es feia, a casa, hi cremaven farigola o romaní" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Matriarcalisme, comunalisme i la cultura vernacla catalana

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosa Rovira.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i li he dit que, en la llengua catalana, hi ha un seny col·lectiu. Així, si demanem sobre una tercera persona, amollem "Com li diuen?". Per tant, depén del grup de persones, no és un idioma en què el "jo" vaja per davant del "nosaltres" matriarcalista.

Això explicaria per què, si trobes informació sobre la història medieval en els territoris vernacles, et sents com qui és entre els seus i no enmig d'una cultura llunyana simbòlicament, en les tradicions i, és clar, en la cosmovisió.

En eixa línia, de vesprada, hem rebut un missatge de Josefina Moya Martínez lligat al tema de hui:

"— La meva mare va nàixer en 1920".

Tot seguit, li respons:

"— D'acord, Josefina. Podeu escriure'n.

La data, més que res, és perquè, a partir de 1920, hi hagué uns fets polítics que influïren prou en el futur: la dictadura del general Primo de Rivera, la República, la guerra i el franquisme.

De fet, les respostes en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 són més de caire matriarcalista que, per exemple, les de nascudes en els anys trenta. Curiosament, hi hagut qui, sense saber-ho jo abans, ha fet estudis sobre la llengua catalana genuïna en el segle XX i ha posat la línia en 1930. [ Sobre açò, en reporta Josep Maria Virgili en el seu llibre].

La castellanització lingüística va unida a la castellanització cultural.

Això és una realitat".

Més avant, Josefina Moya Martínez et plasma "I tant!".

Finalment, dir-vos que hui he accedit a un vídeo en què el mestre Josep Maria Virgili i Ortiga diu que, en la nostra llengua, predomina el verb, el qual és dinàmic, no  estàtic (com el nom amb què ens presentem):

"— Bon dia, Josep Maria,

En relació amb un vídeo en què dieu que el català remarca el verb, mentres que el castellà atorga més importància al nom.

En aquesta foto, del llibre 'El matriarcalismo vasco', ho reflecteix.

La columna referida a la cultura tradicional basca serveix per a la catalana.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada".

És un fet que lliga amb detalls que exposa Jaume Vicens Vives, historiador, en el seu llibre "Notícia de Catalunya", de mitjan segle XX.

I tu, de bon matí, també vas a l'era,  com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.