Llavors que colguen i gaubança creativa

 Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb unes veïnes i, en acabant, en entrar a ma casa, he sentit com qui capeix que la llavor ha colgat en bona terra i que hi ha fructificat. En altres mots, que havia triat residir en un barri que afavoria la creativitat.

Altrament, fas valença qui, en altres moments, te n'ha fet, el diàleg és senzill, de bon cor, comparteixes vivències en relació amb l'edifici (i una veïna, amb tu). Potser per l'ambient creatiu que hi havia on visquí fins a trenta-huit anys, tot seguit, prossegueixes més de gust la recerca. 

Cal dir que, una de les coses que aplana la creació de la nostra vida, és estar un temps (ací, de manera presencial) amb persones amb bona empatia.

Afegirem unes paraules que plasmàrem en febrer del 2010 (https://aprenambplaer.blogspot.com/2010/02/gossera-i-creativitat.html?m=1):

"Si algun dia comentàssem sobre gossera i creativitat, potser la primera idea fos que és una actitud poc formal respecte de la vida. No obstant això, l'experiència demostra el contrari (i, sobre això, hi ha estudis). Així, hi ha hagut persones que han estat creatives i que semblaven gossarres. Per exemple, Bertrand Russell, Mark Twain, Oscar Wilde o Robert Louis Stevenson. Són persones que prefereixen esperar el moment en què la creativitat els cride interiorment i, així, passar a la faena. Igualment, pareix que són persones més productives del que es podria imaginar.

(...) Resulta curiós que, quan trobem una activitat que ens fa goig, resulte molt fàcil trobar-nos de gust en el moment en què en participem, tot i que bona part del dia la dediquem a fruir de la vida, de les coses senzilles, de les relacions humanes, de l'estudi interior (bàsic per a millorar) i de raonar amb persones". 

Finalment, dir-vos que, de vesprada, he comentat a una dona que, si jo hagués pogut, en acabar Magisteri, hauria estudiat "Antropologia", perquè, en el darrer curs, captí que era la matèria que més m'agradava i perquè no inclouria el llatí... Doncs bé, la investigació que faig ara, és la més extensa (i de bon tros!) entre les que he fetes.

Gràcies als col·laboradors, als qui m'heu reportat fins ara: tota pedra fa paret... creativa.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes n

Una educació atrevida, creativa i que arrela en l'estudiant

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he escrit a una mestra en relació amb el tema d'ahir i, en un missatge, m'ha respost:

"— S'ha de ser una mica diferent, si vols que la cosa tiri endavant. Ara: s'ha de jugar una mica entre les formes més atrevides i les formes més tradicionals. Entre això i allò, n'hi ha un espai intermedi que s'hauria de fer entenedor perquè, després, la persona pogués anar (perquè es pogués dirigir) cap a un lloc i cap a un altre sabent que, a cada lloc o a cada manera, què hi trobarà i si li és beneficiós o no" (Maria Dolors Sala Torras, mestra d'institut, nascuda en 1956). 

Més avant, li has posat una anècdota:

"— En el curs 2003/2004, aní a un curs de Política en una escola d'adults. Un dia, la mestra que el menava, començà a parlar sobre la Il·lustració i el segle XVIII i eixiren personatges masculins de l'època.

Jo demaní la paraula i vaig afegir:

'— Som més de quinze persones ací i em crida l'atenció que, essent la gran majoria dones, no haja demanat ningú si hi ha alguna dona que formàs part del moviment de la Il·lustració. N'hi hagué alguna, Lola?'.

Ella m'amollà:

'— Ai, Lluís: mira que ets punyeter!

— És que la gran majoria sou dones!'.

En acabant, respongué:

'— Bé: ho faré'.

I, en una de les sessions posteriors, entrà en classe i ens digué:

'— Sí. Sí que n'hi havia una dona d'aquesta època. L'aragonesa (...). Lluís...'.

I és que, en Magisteri, un mestre de 'Didàctica de la Història' ens havia parlat de la rama d'historiadors que es dedicava a investigar sobre la dona en la Història. I m'interessà allò".

Altrament, mentres hui redactaves part de la recerca, has trobat unes paraules que Conxita Pladevall Vila plasmava el 4 de maig del 2024 en el teu mur (i que ampliava l'endemà): 

"— Us expliqueu molt bé. Feu una bona tasca i vós també us expliqueu la mar de bé. Tenim unes maneres de profundes arrels catalanes i, és clar, emociona. Avant les atxes".

Tot seguit, el 5 de maig del 2024 li déiem:

"— Gràcies per les vostres paraules, que fan que u pense que continua tenint seny lo que fas".

Finalment, agregaré part d'una entrada meua de setembre del 2009 (https://aprenambplaer.blogspot.com/2009/09/el-valor-de-la-contribucio-positiva.html?m=0):

"— La contribució positiva, comparable al respecte per la persona, és u dels punts forts del mestre interessat pels alumnes (bé a classe, bé en privat, bé durant una festivitat entre mestres i estudiants). Ara, mentres escric aquestes línies, n'he recordat una (...) que féu un mestre de l'institut d'Alaquàs (curs 1990-1991), Enrique, durant els exàmens del selectiu. Més enllà d'alguns aspectes en què manifestà el seu atreviment i la seua part creativa (...): hi fou present. I fou l'únic professor de l'institut que ho féu.

(...) una presència que anima a viure la prova amb un seny més humà, de sensibilitat i d'estima pel mestre. Són mestres que recordes tota la vida. A més de convidar-nos a un berenar al restaurant del local universitari en què ens examinàrem i de compartir els nostres riures i moltes emocions, demostrà que, més enllà d'haver estat mestre d'Història o de ser cap d'estudis, tenia un component humanista i de sensibilitat tan important o més que el fet de ser docent". 

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

"Les xiques són roses fines" i tradicions matriarcals

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he presentat idees que se m'ocorrien (sovint, fruit de vivències i de lectures capdavanteres d'educació o bé de creativitat). És una cosa que m'agrada, puix que fruesc fent de mestre i, això sí, estant creatiu davant l'altre, tinga l'edat que tinga, perquè, potser, et diga (o t'escriga) res que t'adobe el terreny.

Altrament, hem enviat un missatge a Maria Dolors Sala Torras, una amiga que també ha estat mestra (i que delectava de la professió), de més de setanta anys, i n'hem escoltat una responsió en què hi havia atreviment, moderació, soltesa i, com moltes vegades, una dona dialogant i que té un model de vida que segueix i que li va bé. 

Afegirem que, com escrigueres el 29 de setembre del 2009 en el primer blog que creares (https://aprenambplaer.blogspot.com/2009/09/els-jocs-poligonals-o-de-ments.html?m=0),

<<mentres plovia amb coneixement i prou, un amic i psicòleg, d'ara en avant, Felip (mas que no siga el seu nom real), m'exposava amb espontaneïtat i amb interés el tema de les formes dels jocs d'ara, sobretot, dels electrònics (els autocompetitius). Interessen els que tinguen formes més diferents a la quadrada o a la rectangular, és a dir, aquelles que empenyen la persona cap a la creativitat. Felip em deia, poc o molt:

"Si has observat, els jocs infantils o per a adolescents, com de marcianets, estan organitzats amb formes quadrades, com la ment que pretenen preparar. Per tant, si volem una societat més lliure i creativa, hem de traure la persona cap a formes doblades -per exemple, les tres dimensions- o cap a formes corves... Els mareja, en aquests temps, perquè els envolta molta forma quadrada. I, davant això, hi ha una alternativa: la creativitat">>.

Ben mirat, dir-vos que, de vesprada, mentres revisava la recerca, he capit uns comentaris que deien que l'ambient en què es criaren i en què foren educades àvies i mares nascudes abans de 1920 era matriarcalista i també la seua manera d'educar els fills i els néts. 

En resum, amb un estil en què hi havia moltes roses fines amb bona avinença amb clavells daurats, com diu la lletra d'una cançó tradicional d'Alaquàs (l'Horta de València).

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes 

 

Cançons, rondalles i ambients creatius

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit unes quantes vegades la lletra d'una cançó eròtica mallorquina anterior a 1966 i que figura en el "Cançoner popular de Mallorca. Volum primer", de Rafel Ginard Bauçà (1899-1976): un home desitjaria casar-se amb una dona i, si no fos possible així, romandre fadrí i, més encara, com posen alguns versos,

"i li diràs: — Camarera: 

tu ja seràs sa darrera 

fadrina que miraré;

que, si no em vols, faré fer 

una fossa i em faré 

sepultar davant ca teva" (p. 20).

Després, li hem afegit que, per tant, el jove no li fa xantatge, ni es proposa matar-la, si no és acceptat..., detall en què ta mare hi estava d'acord. 

Cal dir que hi ha rondalles, cançons i, per exemple, comentaris a qüestions que hem fet i que lliguen amb eixa actitud masculina. A banda, en el cas de moltes dones que capim en cançons igualment mallorquines, la dona fa lo mateix amb l'home, això és, aprova la decisió de qui aspirava a ser el seu futur marit. 

Ben mirat, aquestes responsions i signes així vénen aplanats per un ambient creatiu, així com, en una classe amb alumnes, si el mestre permet que els estudiants (o bé els xiquets) amollen el seu parer, les seues opinions, experiències que han tingut, remembrances...

Finalment, dir-vos que, en el 2022, un home que havia començat a conéixer-me més de trenta-cinc anys arrere, em digué "Creativo" i que m'ha agradat molt adobar els entorns creatius, fins al punt que alguns participants en la recerca t'agraeixen que no els censures vivències que encara no havien compartit amb ningú (o bé amb poca gent), puix que fa que prosseguesques amb eixe estil: 1) demanar, 2) arreplegar, 3) enllaçar i escriure-ho i, al capdavall, 4) fer que més persones puguen aprendre de lo que has compilat i, fins i tot, que et puguen reportar més. Com en un ambient maternal i amb un paper femení molt important i en línia amb la tradició vernacla catalana.

Gràcies a tots vosaltres.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

****

Una qüestió. Què opineu sobre els versos plasmats? Gràcies.

Música valenciana i rondalles i cançons tradicionals mallorquines

 Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, de matí, he vist que ahir m'havien enviat un correu electrònic en relació amb la recerca sobre els Sants de la Pedra... a un missatge que els havia remés fa un poc més... de nou anys. Així, com sona:

"Bona vesprada...,

La 'Crida dels Sants de la Pedra' del Genovés es toca com a crida que van a començar les danses al carrer dels Sants de la Pedra...

Tinc al voltant de tres mil temes valencians...: dansades, jotes, crides, dianes, processons... La institució 'Els xirimiters de Castelló de la Ribera' fem, d'ací a dos anys, mig segle d'existència tocant pels pobles del món... Som els darrers joglars europeus".

Llavors, has pensat que val més tard que mai i has cercat què era lo que t'havia portat a reportar-te:

"— U dels punts que m'agradaria desglossar amb informació és, precisament, el musical, el qual, a vegades, podria anar unit al de la poesia popular, d'on, per ara, només compte amb dos poemes: u, d'Alcàsser; i u, d'Aielo de Malferit".

Finalment, dir-vos que hui he parlat amb ma mare i li he comentat sobre una cançó mallorquina anterior a 1966 en què una xica diu que, quan aplegarà el nuvi i es vegen tots dos, ho sentirà com si allò fos sa mare ressuscitada: 

"— Com en moltes rondalles, la dona apareix molt amb un paper que, en el cas de l'home (per exemple, el del pare), és secundari".

Finalment, copsem que la música i les contarelles encara ens interessen. Gràcies a tots els qui me n'heu enviat.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

"

"En aquesta vila, no es pega cap dona", matriarcalisme català

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de setembre del 2021, els comentaris foren “Avui dia, la dona valenciana, com la resta de dones d’Espanya i del món, ja no és tan respectada. Fa dues dècades que són maltractades, anul·lades i assassinades per les seues parelles.

El món continua evolucionant, però molta part de la població ha donat un pas enrere, quant a tolerància, respecte, igualtat... ¡Quina pena, tant que hem lluitat per defensar els drets de les dones, les minories, la condició social, la tolerància, etc.! Què fem malament?” (Pura Escriva Eleneta). A aquesta qüestió, posí a Pura Escriva: “Ho veig ben plasmat en Internet i et convide a fer-ho: les persones de més setanta anys, de parelles catalanoparlants, són molt més obertes i van molt en línia amb el matriarcalisme, Pura. Els seus comentaris ho reflecteixen”. Pura Escriva, després, em deia “És clar. Tu parles dels nostres avis i dels nostres besavis, però hui dia no ho veig tan clar”. I, immediatament, li escriguí “Eixe tenir-ho més clar, al meu coneixement, passa per assumir que el contacte amb una altra cultura fa que, mentres que, per exemple, aprenem una llengua, hi ha una manera d’entendre la vida que no és aliena a eixa llengua i que, durant eixe procés, n’hi ha coses que considerem bones, d’interessants i de roïns. Segons les que triem, tenim els resultats posteriors associats a l’aprenentatge”, com es capeix en el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” (pp. 22-23).

Altrament, el 19 de setembre del 2021, en el grup “Dialectes”, amollaren “Dos factors:

-Aquí no tenim (Deo Gratias[1]), el ‘macho ibérico’.

-Els forasters, com emigrants que són, sovint, provenen dels sectors més desarrelats i desangelats de la societat on la violència és dins el seu brou.

Ara, el que diu aquesta senyora és un fet. Incòmode i comprovable” (Joan Cubells Fullana), a qui diguí “Totalment d’acord amb les teues paraules”. Com a exemple diré que, quan era xiquet, els dos primers anys d’ensenyament primari, els fiu en uns baixos que deixaven molt a desitjar i, segons informació que es presentà en l’associació de pares de l’escola, un 90% de les persones de l’escola no tenien accés a servicis bàsics a nivell casolà. Doncs bé, una cosa que vull destacar és que, si bé hi havia castellanoparlants de tots els gusts, els primers insults forts que aprenguí foren en castellà (parlem dels cursos 1977-1979). Vinc de família catalanoparlant per part de pare i de mare i dels avis i dels besavis, tant hòmens com dones.

Un altre comentari, del 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, però de Narcís Ramió Diumenge, fou “En una vila de les Guilleries[2], un foraster borratxo pegava la dona davant els tres fills. El batle, en persona, i el jutge de Pau, el van agafar a part, quan estava seré, i li van dir: ‘En aquest poble, no es pega cap dona’. No va tornar a alçar la mà. Al cap d’uns mesos, fugí sol.

Al cap d’uns anys, uns portuguesos vingueren per treballar al bosc: el més fort, quan bevia, picava la dona i en estat. Vaig anar a dir-ho al batle i, en dos dies, solucionat. Aquest també abandonà el poble.

Els fills de les dues famílies han crescut bé, són treballadors i bones persones.

Vull dir que, en les poblacions més petites, és més difícil que el mateix poble permeti aquests actes denigrants”. Al moment de llegir aquests mots, escriguí a Narcís Ramió “Cert. És més propi d’ambients en grans ciutats”.

El 20 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Montserrat Bosch Angles comentà “També en tenim aquí i de no tan llunys, que són ben bèsties i assassins”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Gràcies a Déu”, en llatí.

[2] En Catalunya.

Sobre dones sabateres

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones sabateres? Gràcies.

Figura en una cançó del llibre "Aportació al cançoner popular de Mallorca.  Tom II", d'Antoni Gili i Ferrer (1932-2010): "Vagi a una sabatera / i el servirà molt millor" (p. 81).

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 23 de setembre del 2026 i posteriorment comentaren "No. No he sentit mai parlar-ne. Molt bé! Lluís, he vist els comentaris...

Sabates, no... Sí que he sentit de cases de dones que feien 'barrets', però en llocs d'apuntaments sexuals clandestins" (Àngels Benaiges Martí), "No" (Lurdes Gaspar), "No: sempre homes" (Àngels Sanas Corcoy), "Nooo, però jo tenia una bestia que li dèiem Rosa 'la sabatera' (era el seu malnom). Encara que no he sabut mai¿? Ara que ho pense..., devia ser perquè xarrava massa sense 'voler' d'altres o perquè deia alguna barbaritat.

Però, certament, també he sentit per la vila 'Eixa és una sabatera'. I no tenia cap paradeta de vendre sabates" (Reme Gadea), "Parlaven de dones que feien, a casa seva, espardenyes; les cosien, posaven vetes, etc." (M Pilar Fillat Bafalluy), "No. Sempre s'havia esmentat 'el sabater' o 'el ràpid', mai en femení. Als sabaters (que arreglaven les sabates), se'ls anomenava 'ràpid', en el seny que, si no era un problema gros, ho feien de seguida o en poca estona" (Rosó Garcia Clotet), "A Menorca, hi ha molta tradició del calçat, però les dones no feien mai el parell. Feien el repuntat, els acabats, etc." (Xec Riudavets Cavaller), "No" (Francisca Farre), "Res, d'això, te'n puc dir" (Roser Canals Costa), "No. No ho havia sentit mai" (Rosa Bernat), "Les que no tenien diners per a fer arreglar les sabates, al sabater. Una de les seves filles. I no: no eren sabateres.

El món és complex, Lluís: ara i abans" (Anna Babra), "Sabateres, d'arreglar sabates, no; dones que treballaven en sabateries, sí. Almenys, en Xàtiva.

Ací, en Xàtiva, no ho he sentit mai, de cap sabatera. Hòmens sabaters, sí" (Reme Canet), "Jo no puc dir-ne res. No havia pensat en això. Sabaters, sí: eren homes" (Maria Dolors Sala Torras), "No. Sabien de dones que coneixien que ajudaven els marits a fer esclops. Ho sé perquè, quan era petita, aquests amics dels avis, de present, el dia del meu sant em van fer uns petits esclops" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 23 de setembre del 2026 posaren "No, mai... D'homes sabaters, sí que n'hi havia, pertot" (Maria Galmés Mascaró), "Sa meua padrina per part de pare era sabatera. Jo encara conservo algunes de les seves eines. No sé bé l'any que va néixer, però va ser abans del 1920 perquè el meu pare va néixer el 1913.

Tota la meva família (tant per part de pare, com de mare) som de Mallorca" (Maria Magdalena Comas Pons).

Finalment, ma mare, el 23 de setembre del 2026, per telèfon, em digué "Jo, lo que se sol dir 'sabateres', no n'he conegut: no era normal això. Una altra cosa és fer calces en la fàbrica: això, sí. I fer peces de la sabata i repunts: això sí. Sobretot, en zones de València (com ara, Elda), de Mallorca...

I, sobre 'sabatera' com a 'xarradora', això no ho he sentit mai. Més fàcil 'peixcatera' ('pescatera') o 'verdulera'". 

Agregarem que li exposàrem la possibilitat que hi hagués dones mallorquines que fossen sabateres, en línia amb mots que, més de quatre anys arrere, ens havien tret sobre mallorquines que, en els anys seixanta del segle XX, desenvolupaven activitats que, en aquells anys (i més avant), eren associades a hòmens (per exemple, poder conduir un cotxe). I també ho vinculàvem amb el fet que, sovint, les cançons i les rondalles trauen detalls que són presents en el dia rere dia d'un Poble, malgrat que no ho siguen en actes polítics o de partit.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.