Acollida i disposició a aprendre com la nineta que mama

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un amic de més de setanta anys, qui, en novembre del 2020, em passà cançons que, fins i tot, no hi havia en altres llocs (en algun cas, conegudes per son pare o bé per la muller).

A banda, li has dit que, en agraïment a aquesta generositat seua, havies pensat en ell i en la possibilitat de reportar-li de manera molt sucosa. 

Agregarem que, un poc després de fer-ho, hem capit que l'acollida dels altres (ací, per a una recerca) ens permet arreplegar més per al bagatge i per a l'estudi i, de pas, àdhuc, sentir-nos com el nen que mama quan la mareta li ofereix la lleteta i, altrament, com la xiqueta que, malgrat estar en companyia de sa àvia, deixa que l'anciana li conte una rondalla al costat del llit i que, al capdavall, hi haja un lligam entre totes dues i, així, una actitud receptiva que adoba que la nina puga aprendre.

Finalment, dir-vos que, per novembre del 2019, aní al despatx d'un amic i li diguí uns mots que encara recorde:

"— M'agrada aprendre".

I ell em respongué:

"Aleshores, has d'estar obert".

Per consegüent, amb una actitud humil i acollidora en la vida, com la de moltes dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Mares, àvies, fills i ancians sota el mantell maternal

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Moltes gràcies. Sempre endavant!", Rosa Rovira.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un informatiu que, de fa més de sis anys ençà, m'envia una parròquia de la ciutat de Barcelona, el capellà de la qual em reportà amablement en l'anterior recerca.

Cal dir que aquest mossén me'l feia aplegar, com se sol dir, sense esperar res a canvi. 

En relació amb aquests darrers mots, un dia et diu ta mare: 

"— Si has aconseguit que algú et seguesca, que crega en el teu projecte, en l'estudi, ja pots estar content".

Sí que ho has assolit, com li digueres. I no cal dir que, amb aquestes paraules, la senzillesa és present. Ara bé, tu capeixes que, per exemple, per gener del 2010, uns quants retirats i pensionistes (hòmens i dones) estàvem en un banc i, com solíem fer, tractant temes que ens permetien aprendre. Llavors, un home féu un comentari i un tercer (però nascut en 1918, de temperament pacífic, acollidor, respectuós amb gent de totes les edats i, igualment, que era ben tractat), li respongué amb una frase que encara evoque i que lliga amb moltes dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, sobretot, les que ho feren en el segle XIX o abans:

"— La vida es de todos" (sic).

Ara ho captem, principalment, en dones de més de setanta anys i que tenen una bona consideració cap a la natura, cap al camp, cap al llaurador i, és clar, cap a la llengua catalana: els seus comentaris, els dels seus escrits, el vocabulari que empren (i com), el fet que acullen els nens, els més febles, els qui pateixen, els qui no hem pogut usar la llengua vernacla en terres catalanoparlants, les dones i, sobretot, el seu eixart amb la figura de la mare,... fan que tu, que també adoptes una actitud receptiva (perquè t'agrada aprendre, com molts d'aquells vellets i com gent que ara té més de huitanta anys i que són catalanoparlants), passes el dia "sota el mantell maternal", com quan eres petit i la marona et contava cosetes, et relatava vivències de la seua generació (o bé d'anteriors) i, fins i tot, com quan ta àvia materna et deia que ella havia anat a una escoleta que hi havia en el carrer on tu vivies. ¡Quantes coses aprenem en davallar-nos del ruc i, encara que no deslligats de l'animalet, l'acaronem i l'agraïm, com la gent que ens fa valença... i com els qui ho feren!

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Feien un cos contra la maldat

 

Àvies (o padrines) i mares que feien un cos contra els dolents.

El 23 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien un cos contra els dolents? Gràcies”.

Quant a missatges, el 23 de maig del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes dones ho feien. Sabem cadascú de nosaltres en funció d'on vivien, com i contra qui.

La majoria de les vegades, pel cap baix, no era just.

L'àvia prou feina tenia a fi de no veure-s'hi inclosa.

Sé que el que fas és difícil, però hi ha qüestions que...

La vida, a la ciutat (i, als barris, encara més), era diferent de les zones rurals.

No et molestis pel que dic. M'atreveixo perquè crec que ho fas de bona fe, però compte! No sóc ningú per dir-ho" (Anna Babra), "Sí" (Josefina Moya Martínez), "Sí. I tant! En van ensenyar unes valors que sembla que avui van escasses. No és el mateix viure en una vila que en una ciutat, Lluís. Tu ja ho saps: a pagès o en una vila, es palpava més la terra" (Rosó Garcia Clotet), a qui responguérem "I tant que no!" (que no es viu igual en l'ambient rural que en una ciutat); "Nooo" (Maria Dolors Sala Torras), "No ho conec" (Xec Riudavets Cavaller), "No, Lluís. Nosaltres vam tenir una vida bastant amunt i avall i no vam tenir temps per a veure gaire coses" (Júlia Aixut Torres), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Mai" (Lydia Quera), "Lluitaven contra la maldat, però no podien destacar, van tenir un 'fre': els van acusar falsament. Els meus iaios, exiliats a França: un, va morir al camp de concentració de Bram; i l'altre, va morir dels patiments poc temps després d'acabar la guerra. El meu pare era menor, li van falsificar l'edat i el van tancar a la presó: prop de nou anys de treballs penats.

La meva mare, presó. Tot i ser menor, hi havia un correccional.

No podien lluitar: els va tallar 'la dictadura'. Però sempre lluitaren per la dona, per tothom desvalgut i contra la mala gent" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, no ha suportat ningú la maldat. Ningú. I jo he estat la més revolucionària: abans i ara, que sóc vella. Que no puc: em reivindico amb escrits" (Montserrat Cortadella), "Em sorprèn una mica la qüestió. Jo diria que NO" (Angelina Santacana Casals).

 

Educació matriarcal, maternal i ser agraïts

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat un moment amb ma mare i he capit el paper tan bo que fan 1) l'experiència, 2) les vivències amb persones ja grans i que, com solem dir, han viscut molt: aprofiten els xicotets moments, les converses i, de pas, aprenen i s'omplin (i tu, també).

Així, molts anys arrere, més d'una vegada, recorries a un familiar acostat i ell, de la generació anterior i molt pacient, t'escoltava i, en acabant, et feia un suggeriment. Encara parlem en dies puntuals, però hi ha un lligam, bonesa.

Afegirem que, hui, dues dones ens han respost a qüestions que els havíem fet amb intenció de resoldre part del contingut en relació amb el tema del dia. I que totes dues han fet com la mare que alleta el nadó (en una de les dues, àdhuc, ho notàvem en la veu).

També he captat que les dones majors de setanta anys (i les que en passen dels huitanta) són persones que, com les padrines de ma mare (nascudes en 1878 i en 1885) i, com m'ha indicat Rosó Garcia Clotet, "A pagès o en una vila, es palpava més la terra". Així, ma mare, en gener del 2021, em digué, en relació amb els seus avis (les dones i els marits): "Es vivia de la terra" (sic).

Finalment, com que eixa terra és la mareta que ens acarona, que ens alleta, que ens educa, que ens ensenya refranys (com també cançons, rondalles, oracions, vivències del passat i seues, sobre plantes i sobre la natura...), com més va, més, trobe molts motius per a ser agraït amb tots els qui m'heu informat fins ara (i amb els qui ho feren i ja no viuen amb nosaltres, però sí en el record). A tots vosaltres, gràcies i una forta abraçada.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Vos parlaven sobre arbres fruiters

 

Àvies (o padrines) i mares que parlaven sobre arbres fruiters.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre arbres fruiters? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 22 de maig del 2026 comentaren "No ho recordo" (Àngels Sanas Corcoy), "No, però tenien una figuera" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. I tant!  Eren dones camperoles. Fins jo, també quan era jove, he anat a treballar al camp, a recollir diversitat de 'fruits'" (Àngels Benaiges Martí), "No" (Lurdes Gaspar), "I tant! La família de la mare eren pagesos a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Tenien un camp ple de presseguers, de pomeres, unes pereres i algun cirerer.

Quan veien el temps una mica insegur, patien i resaven.

Jo deia als meus avis: '¿Per què no poseu una tela per tot el camp i, així, la pedregada no serà tan dolenta?'.

Ells responien '¿No veus que seria molt car?'.

I ara, a molts camps, se'n posa!!!!

El temps és el temps!!!" (Roser Canals Costa), "Sí: sobre un ametller que hi havia a la carretera de l'Estany. I en parlava i el cuidava com si fos d'ella, fins al punt que s'afanyava a recollir les ametlles perquè, 'Si no, aquell cony de castellanots fotuts, me les fotran!!!'" (Àngel Blanch Picanyol), "Això sí: nespreres, tarongers de la sang, llimeres..." (Reme Gadea Blasco), "Sí: sobretot, l'àvia materna" (Rosó Garcia Clotet), "Sempre m’ha agradat el camp, diferent dels meus germans. La padrina de part de la mare, la casa on vivia tenia l'hort emmurallat i arbres fruiters i jo ja sabia quan podia menjar la fruita de cada arbre.

Recordo que tenia un ginjoler que la fruita era vermella com les cireres i, a la rama de l'arbre, hi havia uns pinxos que els fèiem servir per a menjar caragol. Jo en tinc un, de ginjoler, a l'hort, que no és el mateix: el van comprar un any a València. També té pinxos, més petits.

De part de la família del pare, tots els estius anava a passar uns dies quan era el temps de batre i, al costat de l'era, hi havia un arbre d'albercocs que eren tan dolços que les formigues es posaven dintre als de terra. Allí vaig aprendre a empeltar els arbres fruiters.

Jo sempre he pensat en Lleida i en els camps de la meva família: sempre l’he enyorada i fa setanta-sis anys que ja no hi visc. Alguna vegada hi he estat, però poquet… Poca cosa puc explicar-te, però sempre pots trobar alguna cosa interessant. Te'n parlaria tot el dia" (Júlia Aixut Torres), "No record que me'n parlassin mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "I tant!" (Josefina Moya Martínez), "Sí. Els arbres fruiters eren explicats amb aromes. Per exemple, que la figuera era una enamorada de la terra i que, per això, es feia bonica en tot lloc. Que la cirera era creixent amb patiment. Del nespre, que, fins a l'any vinent, no tornaria" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 22 de maig del 2026 plasmaren "Jo tenc ses arrels a la pagesia. I és clar que ens en parlaven: com emprar es fruits, confitures, assecar, quan era hora de collir..." (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 22 de maig del 2026, per telèfon, em digué "Nosaltres, en el camp, teníem cireres, pomes d'hivern, poma de l'agredolç (no massa grossa, però les feia agradables, se les estimaven molt). En l'altre camp, albercocs (en la partida del Terç, en Alaquàs). I, fins i tot, hi havia un codonyer que les rames donaven a la carretera i, a vegades, n'agafaves uns quants [, de codonys].

En l'hivern, era cacaus, tramussos, carabassa, pomes d'hivern i, fins al Nadal, hi havia meló de tot l'any. I allí tens ta mare escampant cebollins, arreplegant-ne,...

Mon pare (1906-1992) entaulava i jo anava damunt de la taula per a aplanar el camp. 

I l'avi Miquelet (1874-1965), si podia, també anava al camp ('Va!...'). Eren molt treballadors.

A mi, m'agradava el camp... i m'ha agradat".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Aprenentatge i educació en un banc amb gent amable

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Avant les atxes!!!", Francisca Farre.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit quasi tots els comentaris del tema del dia i, a més, n'he escrit els seus, de què vos diré que el que més m'ha agradat ha estat quan ha evocat uns mots de son avi patern (Miquelet, nascut en 1874) i quan m'ha afegit que, amb lo que ella em transmetia hui, jo podria saber un poc més sobre la vida quotidiana, sobre el camp i sobre la família.

A banda, un poc abans de començar a redactar aquest escrit, hem sentit com una necessitat de canvi unida a una conveniència. Necessitat, perquè copsem que hi ha temes en què sí que ens sentim ben de gust (en el nostre cas, en el de l'ensenyament i en el de l'educació units) i conveniència perquè capeixes que, no sols molts anys arrere (més de setze, http://aprenambplaer.blogspot.com/2009/12/educacio-centrada-en-lestudiant.html), ans al contrari, també a hores d'ara, van amb tu i com quan eres en un banc i amb gent de cinquanta-cinc anys o més, ens deien que, en raonar amb tu, ells s'enriquien. Adduirem que tu, també.

Finalment, dir-vos que això ho capte quan faig qüestions relacionades amb educació i més centrades en la major part de la població (no en líders polítics o religiosos): fruesc més el moment i, ben mirat, la recerca és vista com un projecte que resulta, en bona mesura, de no creure't que saps més que ningú i que lo millor és seguir el camí de lo que diuen els partits, d'assistir a manifestacions, a concentracions,... No debades, preferesc raonar i escriure com si fos en un banc, amb gent amable i que no pretén manipular-me, ni que jo vaja al seu molí, encara que eixa no siga la meua intenció... Ni jo, a ningú.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Gratitud i acollida en valencianes nascudes en el segle XIX

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i ha dit que encara empra un cobertor d'una tia (la tia Vicenteta), una dona, poc o molt, de la generació de les padrines de ma mare, això és, dels anys setanta i huitanta del segle XIX.

Afegirem que el 15 febrer del 2020, quan li feres una entrevista (com també en altres dies), ens comentà que aquesta tia rebé el suport de la padrina paterna (l'àvia Consuelo, 1878) de ta mare. 

Així, l'àvia Consuelo, com et reportà, no sols l'acollí (i molts anys), sinó que, per exemple, li feia detalls de cuina (potser, coques Cristines i més, les quals feia mot gustoses) i, com t'agregà, eixe detall de fer valença representa tenir molta paciència amb el beneficiat (ací, la tia Vicenteta).

Tot açò lliga amb una manera de viure que, en el cas de la padrina, s'ajustava a lo que la mare diu que eren els seus punts forts: "Fortalesa i servici" (sic).

Adduirem que aquesta hospitalitat es pot capir en moltes rondalles, per exemple, en les que el rei permet que un jove que s'ha casat amb la princesa i que residirà en la cort, puga portar-s'hi els seus pares.

Finalment, com hem coincidit ma mare i jo hui, les contarelles són un mitjà amb simbolisme, ajuden a educar: com ara, la d'aquelles formiguetes que fan un pessic al cul d'una cabra flatosa, prepotent i, a continuació, la cabra cau a terra i, com a agraïment, l'anciana que les havia acceptades per a eixe objectiu, els dóna uns quants cereals, fets en nexe amb el matriarcalisme i amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal com moltes persones que coneixes.