Les dones, més ben considerades entre els majors de setanta anys

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha tret el tema d'unes dones de Sagunt (ciutat valenciana del Camp de Morvedre) que tractaven de formar part d'una festa de Setmana Santa "reservada" per a hòmens.

Llavors, ens ha afegit que, en haver escoltat ella la notícia i en haver capit que la gent més major hi era la més dialogant i la més tolerant,...

"— M'he recordat de tu i he pensat 'Mira: lo que Lluís em diu moltes vegades'".

I tu li respons:

"— És que és així. Pot no agradar a més d'un polític, sobretot, de lo que se sol dir 'd'esquerres', però és que és així: la gent que més accepta les dones i cada persona com a persona, són els majors de setanta anys (i, més encara, si no són afiliats a cap partit, ni a cap associació molt relacionada amb alts càrrecs d'ajuntaments). 

Això, on millor es reflecteix, és en la psicologia. Tu observa com responen (als altres i en la vida) i veuràs que 'l'etiqueta' és secundària, que lo que val són els fets i si eixes persones afavoreixen un ambient creatiu, perquè la creativitat implica ser realista".

Igualment, li addueixes:

"— També el captes en el fet que, com he comentat més d'una vegada, en els Pobles matriarcals, la gent és més amable, més natural, toca els peus en terra, no és agressiva.

Justament hui he llegit la lletra d'una cançó mallorquina que m'ha recordat que, a principi del segle XIX, la societat valenciana no era precisament militarista, sinó que rebutjava la guerra, com ens explicava en el curs 1993/1994 un mestre de Magisteri".

Ben mirat, li he llegit uns versos d'una cançó de festeig arreplegada pel capellà Antoni Gili i Ferrer (1932-2010) en què això és una realitat d'aquest ram, de caire matriarcalista, com en altres composicions en què la separació dels festejadors no comporta el desig de matar l'altre membre de la parella.

Finalment, dir-vos que escriurem sobre aquesta cançó, recollida en el llibre "Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom IV", d'Antoni Gili i Ferrer, qui fou continuador de la tasca del frare Rafel Ginard, qui féu una obra folklòrica impressionant d'arreplega de cançons mallorquines i que féu públiques.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles que recompensen la bonesa, que acullen i que empelten

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit part d'una rondalla en què un jove compta amb el suport dels seus pares i amb una bossa amb monedes d'or i, quan ell passa a fer món, ajuda unes persones. 

Llavors, els adults, com que ho consideren una bona acció, el recompensen amb una segona bossa. I, més avant, amb una tercera que li permetrà alliberar una jove.

Prou després, aquesta jovencella, aprofitant la seua condició de princesa, el salvarà i, fins i tot, es casaran.

Escric això perquè podem dir que les rondalles i les llegendes ens reflecteixen molt la cosmovisió d'un Poble: parents que agraeixen els fills i que aproven lo que podríem qualificar com ajuda social, però, com capim en aquest relat, units amb un alt sentiment de pertinença a la terra: una retorn que enllaça el fill amb els pares, amb la realitat i amb l'indret on ell havia nascut.

Igualment, hi ha contarelles en què un jove que no pertany a la noblesa, hi accedeix arran de la decisió de la princesa (qui té la darrera paraula): casar-se amb aquest fadrí, puix que, com que ha superat les proves que ella havia posat i ell ha complit amb lo que demana la fadrina, la dona considera que és de justícia que siga ben acollit. 

A més, com que el xicot no prové d'una família rica, la filla del rei també dóna hospitalitat als pares del minyó, encara vius.

Finalment, dir-vos que, més d'una vegada, després de llegir part d'una contalla (o bé de tractar-la), hi ha qui et comenta el seu punt de vista i, de pas, es crea un empelt entre tu i els altres i ambdues bandes n'eixim beneficiades, com la mare que alleta amb tendror i amb gaudi el nen.

Un afegitó: agraïm tots els qui ens han reportat amb alguna narració (o obra) o que ens han comentat sobre obres que en plasmaven.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Sobre el paper del marit en la família

 

Àvies (o padrines) i mares que comentaven sobre el paper del marit en la família.

El 21 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre el paper del marit en la família? Gràcies”.

Quant a missatges, el 21 de març del 2026 ens comentaren "Pel que jo conec, l'home es limitava a aportar el jornal a la família i a impartir autoritat. La societat era molt masclista i l'home comandava; ara bé, com diuen per Mallorca, 'L'amo comanda i sa madona du es maneig'. O sigui: és la que talla el bacallà" (Xec Riudavets Cavaller), a qui reportàrem "És que, més d'una vegada, he pensat en la possible influència que pogué tenir la cultura anglosaxona en Menorca, de la mateixa manera que, com em digué una menorquina (ara deu passar dels setanta anys) resident on visc, la dona hi era més alliberada.

Hi hagut qui ha estudiat el matriarcalisme basc i ha afegit que la cultura anglosaxona, encara que tinga la seua part 'democràtica', és patriarcal", "No. Restà viuda a trenta-sis anys" (Lurdes Gaspar), "No. Era absent. És el que penso. Només manava, o això crec, encara que no era així a totes les cases" (Anna Babra), "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Angelina Santacana Casals), "A casa, compartíem tot. La mare treballava, de les que venien animals a la Plaça del Mercat; i el pare treballava. Ella era pagesa i coneixia molta gent, havia treballat en una casa que tenien llonganisses de Vic. I l'avi en Ramon treballava a l'empresa. Els ingressos eren compartits. No he vist mai que hi hagués disputes per qui manés més, per qui manés menys. 

Jo, a cinc anys, que, a casa, igualment, tenia opinió que tothom: 'La nena, quan diu una cosa, és la nena'. La iaia era una dona molt llesta, una dona que tenia molt seny comú. L'avi Ventura, qui era el pare del meu pare, era un home que sabia molt d'Història.

La iaia Teresa era una dona molt de casa, portava molt bé la casa, molt avançada al seu temps. Molt llesta (i l'avi també ho era, tenia moltes dites...), coneixia molta gent. Ell era un home que pensava, que sabia de què anava la vida, que tenia les idees clares.

Ni els homes, ni les dones: tothom, allà, compartia lo que hi havia i ningú era més que ningú. I això és lo que m'han inculcat. I m'ha agradat. A casa meva, eren gent que em va donar estudis. Em van ensenyar; molt, a viure; molt, a tractar amb gent d'empresa. I n'estic contenta, de la família, dels d'abans, i jo ho vaig inculcar als d'avui. Hi vaig tenir sort" (Maria Dolors Sala Torras), "Moltes vegades. 'L'home és la clau del rebost'" (Ximo Caturla), "Tant la meva mare com el meu pare, treballaven junts. El pare, netejant budells; i la mare feia la comptabilitat i la venda. Després, varen fer més gran l'empresa. I el pare va trobar una oportunitat per a construir un edifici de set sostres amb un amic" (Josefina Moya Martínez), "Mira: a casa, com ja saps, en ser de pagés, el meu avi i la meva àvia tenien els deures conjuntament de fer de tot i no tenien per què ordenar-se res. I, així, ensenyats els fills i els néts" (Lydia Quera), "El paper del marit, a casa, es pot dir que va ser més de la mare, en ser militar el pare, i els anys de la guerra. Poc va estar a casa, però era un home afectuós amb la mare i bon pare.

Et diré que, fa molt anys, va enregistrar uns cassets explicant la seva vida des que es va fer militar; i ara el tinc en àudio. I moltes vegades m’agrada escoltar la seva veu…

Totes aquestes coses que et dic, segurament, no són interessants per als teus escrits, però m’agrada explicar-los" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui responguí "Gràcies, Júlia, pel teu escrit, molt interessant i ple d'afecte, i bon vespre,

Sí que m'interessa lo que escriviu tots. És més: mots com els que has posat ens permeten introduir informació que enllaça molt amb la tradició matriarcalista en terres catalanoparlants, molt manifesta en persones d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, o siga, abans de la dictadura del general Primo de Rivera, de la República i, més encara, del franquisme".

Finalment, ma mare, el 21 de març del 2026, per telèfon, em digué "Les dones donaven la darrera paraula a l'home perquè no pareguera que l'home no tenia autoritat. Era 'La llei normal de les cases que funcionaven bé'.

Mon pare cuidava més del sogre que del pare, perquè l'avi Francisco havia fet bondat amb ell: li havia dit 'Allí tens tres tauletes en [ la Partida] el Terç. Tu les treballes; i la teua dona que es pose a cosir'.

I una dona, sobre el barri de València on es posarien a viure els meus pares un poc després de casar-se ells, els digué :'Si vosaltres vos n'aneu a València, hi podeu comprar una botiga i portar-la avant'. 

El meu avi Francisco agafava el carret enveladet i se n'anava cap a València".

El gaudi de les contarelles, de la poesia vernacla i de la vida quotidiana

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit part dels comentaris del tema del dia, he escrit prou de lo que em deia i, de pas, he aprofitat per a recopilar més informació en nexe amb avantpassats meus i amb descendents que he conegut.

Altrament, hem llegit moltes qüestions i respostes d'una entrevista a Dani Rangil, un home prou dedicat a la mitologia i a les llegendes.

Afegirem que, quan eres xiquet, fins i tot, a dotze anys, encara llegies i escoltaves rondalles... i que en gaudies. I també quan ja n'havies fet els trenta. Per tant,... com no t'anava a interessar aquest punt del folklore?

A més, si, ben mirat, frueixes en la llengua catalana i, igualment, d'incorporar més llenguatge al que ja tens,... 

També adduirem que, de rebot, de la mateixa manera que si tractem la lletra de cançons autòctones o els versos d'un poema, capim la cosmovisió d'un Poble i, més d'una vegada, copsem semblances amb altres Pobles del món i no cal dir que d'altres més pròxims.

Finalment, moltes contarelles, moltes cançons vernacles i camps com els de la literatura i els artístics, et permeten comptar amb molts exemples de trets matriarcalistes, molt sovint, ben plasmats en reports sobre la vida quotidiana o bé relatius a l'educació. Així, adés he delectat un escrit que m'ha enviat Júlia Aixut Torres (1933): afectuositat, agraïment i senzillesa.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Sobre la ràdio i la televisió

 

Àvies (o padrines) i mares que opinaven sobre la ràdio i la televisió.

El 20 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos opinaven sobre la ràdio i la televisió? Gràcies”.

Quant a missatges, el 20 de març del 2026 ens comentaren "Amb la ràdio, podies moure't. S'usava molt més la ràdio, que sempre hi estaves connectada, podies moure't d'una altra manera" (Maria Dolors Sala Torras), "La miraven o l'escoltaven poc perquè l'idioma els era una barrera infranquejable" (Xec Riudavets Cavaller), "Ni idea" (Lurdes Gaspar), "Televisió, no en tenien. La ràdio, sí. I triava el que més li agradava. L'àvia escoltava 'Taxi Key' i, al migdia, una rondalla, que es feia 'Tambor', que escoltàvem les criatures" (Anna Babra), "Escoltaven algunes novel·les a la ràdio i altres coses, però tenien treball de la llar" (Roser Canals Costa), "L'escoltaven i la veien prou" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí que n'opinaven. Recorde: 'Jo, això, no m'ho crec'. Segons quines notícies" (Ximo Caturla), "No sé si en tenien. I, si en tenien, suposo que els manipulaven i, alhora, entretenien" (Conxita Pladevall Vila), "L'àvia Maria era addicta a la radio. A Moià, la recordo a la cuina, asseguda en una butaca a la vora del foc, escoltant la 'Radio Pirenaica' al vespre. I, quan la fèiem venir a Barcelona els mesos més freds d'hivern, la recordo, a ella, i a ma mare, al menjador, a les tardes, escoltant Dª Elena Francis.

A part, a casa, hi havia molta afició a la ràdio: l'avi Ramon va ser un dels fundadors de 'Ràdio Barcelona'" (Àngel Blanch Picanyol), "La ràdio era molt important per a estar informats; i la televisió, quan en vam tenir, també. Però, la informació, els agradava més tenir-la de la ràdio, com si fos més creïble. La televisió era, més aviat, una distracció" (Angelina Santacana Casals), "La meva mare sempre va estar encisada a escoltar la ràdio i, després, a veure la televisió" (M Pilar Fillat Bafalluy), "A casa nostra, no teníem ràdio, però recordo les novel·letes setmanals que portaven a la mare. A la torre del padrí, sí que tenien ràdio i escoltava, per la nit, 'Radio Andorra' ('Emisora del Principado de Andorra').

L'any 1947 sí que tenien ràdio. En aquell temps, jo ja tenia catorze anys" (Júlia Aixut Torres), "Que era un gran avenç. La mare era moderna i li agradava lo que, a poc a poc, s'imposava" (Àngels Salvador), "Érem de pagés, no teníem televisor i la ràdio era escoltada a primera hora i prou; i els néts, acabats els deures, encara recordo un programa del Sr. Gallo sobre les vides de compositors i de pintors" (Lydia Quera), "En ma casa, se sentia molt la ràdio. Per la vesprada, les novel·letes, mentres ma mare i jo cosíem. Però, quan venia la nit, ma mare ho tancava tot: portes i finestres, i cercava 'la Pirenaica'. I allí estàvem mon pare, ma mare i jo amb l'orella pegada, sentint totes les notícies que no eren del règim. Potser, per això, jo n'he eixit rogeta.

Lo de la tele va ser massa. Jo recorde anar a casa d'un oncle meu els dissabtes a sopar i veure 'Galas del sábado'. És clar, nosaltres encara no podíem comprar-la. I anar-hi tots els xiquets del barri en l'estiu, asseguts en la vorera, en casa d'un veí que era el primer que tenia tele. Va ser la revolució" (Reme Canet), "La televisió, comarques, per notícies. La ràdio, m'agrada més..." (Maria Teresa Esplugas Vilanova), "A ma mare (1918), li agradava molt la ràdio. La tenia encesa contínuament i record que, a mi, em molestava" (Eusebia Rayó Ferrer), "A casa, no va haver-hi televisió fins l'any 1962. Tooots érem de ràdio; jo, el 'Taxi Key', rondalles i cançons dedicades.

L'avi, el futbol. Encara recordo el Colacao. Em fotia dels nervis i no m'agradava gens; tampoc ara, la radio. Un partit? Noooo.

La iaia i la mama li deien 'Joan: abaixa la ràdio'" (Montserrat Cortadella).

Finalment, mon pare (1942), el 20 de març del 2026, per telèfon, em parlà sobre els seus sogres: "Els avis Miguel i Amparo, abans de la guerra, ja tenien ràdio en València. I, quan jo tenia catorze o quinze anys, sí que se sentia per la nit". Com a afegitó, em digué que, quan ell era jove (ací, cap a 1958 o 1960), si fa no fa, a les onze de la nit o un poc més, es podien captar emissores estrangeres, com ara, una nord-americana que emetia de Múrcia estant, la BBC... i, àdhuc, alguna en anglés.

 

 

Mitjans en català i pel folklore autòcton

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Vicent Pla.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Gemma.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, qui m'ha reportat sobre el tema del dia i m'ha dit moltes de les emissores que, cap a l'any 1958 o 1960, es podien captar cap a la nit i, fins i tot, a les onze de la nit. Entre d'altres, n'hi havia, d'estrangeres (en llengua i tot), vull dir, que, per exemple, publicaven en anglés.

Igualment, evoques quan ta mare, durant l'entrevista del 2020, et deia que, entre les àvies i les ancianes que eren familiars acostats seus, escoltaven una emissora de Guadassuar (vila valenciana de la Ribera Alta) i que hi havia bona avinença entre elles i en l'ambient.

Afegirem que hi ha grups interessants en "Xiuxiuejar" i que informen sobre cultura tradicional i sobre folklore catalans de tots els indrets. La qüestió, com aquell qui diu, és fer com amb el nadó: donar-li menjar, que es faça grosset, que guanye força i que, així, cresca, en aquest cas, mitjançant la creativitat i un deixar que puguen fer amb bones intencions.

Finalment, dir-vos que, adés, he llegit uns versos d'una cançó recollida en el Tom III de l'obra "Aportació al Cançoner Popular de Mallorca", d'Antoni Gili i Ferrer, i que he pensat que podria ser refrany. I que ho és: "Qui té mare, té amiga". El traurem per a la recerca, perquè els versos immediats eren sucosos.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Àvies i néts i rondalles vernacles esteses

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he tractat sobre unes rondalles en què les dones, estudiades per Oreto Doménech i Masià, són arriscades o en què reflecteixen la bonhomia i el cor net dels infants.

Mentres escrius aquests mots, evoques alguns moments en què se t'han acostat xiquets de poquets anys i, per exemple, t'han fet un present senzill (com podria ser unes fulles que ells han arreplegat). Llavors, tu, amablement, els les acceptes. Al cap i a fi, tots hem estat menuts.

Igualment, ens ve al pensament quan anàvem a cals avis materns i l'àvia treia una bossa de rosquilletes i ens demanava "Vols una rosquilleta?". I li ho aprovàvem.

En eixe seny, ma mare, algunes vegades m'ha dit que sa padrina paterna, nascuda en 1878, els deia:

"— ¿Voleu una coca [ Cristina] que ha fet l'àvia?".

Llavors, com que les feia molt dolces i, a banda, molt gustoses, els néts li responien:

"— ¡Ai, sí, àvia, sí!".

Tot seguit, comentava la dona:

"— Ja sabia jo que no perdria parroquians" (sic).

Finalment, empiulant amb això, hui hem rebut un missatge de Vicent Pla (un amic de Benigànim, una vila de la Vall d'Albaida) sobre una contarella que havíem plasmat la setmana passada i que m'havia relatat mon pare més de quaranta anys arrere:

"Bon dia, Lluís,

Aquesta mateixa rondalla em contava mon pare d'un home, que li va passar a Benigànim".

Així que, com capim, comarques valencianes diferents (i no precisament veïnes) i contalles iguals, un fet habitual.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.