Lligats a la terra, a la llengua catalana i a la mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant" i "Bon relat", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, durant la conversa, he capit la importància de la relació amb la mare, amb la terra i no cal dir que amb la llengua catalana, això és, amb la llengua vernacla en terres catalanoparlants.

Quan eres xiquet de sis anys, ja t'interessaves per la llengua dels teus ancestres, per eixa que adobava la continuïtat creativa de generació en generació i entre les diferents generacions, en la teua família, en el barri i amb més gent.

Afegirem que la recerca sobre el matriarcalisme junt amb lo que podríem dir una acollida que fas a persones de la mateixa corda i que tenen un fort lligam amb la marona, fa que et sentes emparat, que sempre hi ha qui, com tu, també protegeix la llengua esmentada, les tradicions autòctones, les dones, lo femení, els orígens, la identitat del Poble vernacle, la senzillesa, els nadons, els infants, els adolescents, els jóvens, els adults, les velletes, la figura de l'àvia i, és clar, la terra. 

Igualment, Antonia Verdejo, una dona molt oberta i amb un alt sentiment de pertinença a la terra, m'ha respost:

"— Agraïda per explicar-me amb tanta paciència".

Tot seguit, li he posat:

"— M'agrada explicar com ho faria a un xiquet: amb senzillesa, amb paciència i de bon cor, Antonia.

Gràcies i avant les atxes".

Finalment, passen els anys i, com més va, més, aprofites el dia i arreplegues detalls, trets, fonts d'informació i, a banda, fas com qui aplana l'hospitalitat a gent que dia rere dia està pel mateix objectiu i que, així, fa un eixart amb lo tel·lúric com el nen que mama dels pits de la mareta que l'acarona, que l'escolta, que li respon, que li obri els braços, que li ensenya i que, igualment, li adoba una bona nit i un bon son. I tot, amb bonesa i amb tots dos agraïts, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ancians de 1929, molt creatius i acollidors

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes" i "Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, en aquest cas, sobre la creativitat de Joan Sala Vila (1929), un poeta català que, a mitjan 2023, encara escrivia i reportava prou en un blog seu:

"— Resultava curiós veure que un home de més de noranta-quatre anys publicava sobre un llibre que tractava sobre la conveniència de conservar lo que se sol dir 'el nen (o el xiquet) interior', o siga, la part creativa i bondadosa de quan les persones som molt xiquets. 

Doncs bé, ell, creatiu, coincidia amb l'autora.  Ha estat escolapi, es casà ja major i quan, en el 2020, tragué un llibret de poesia, una néta jove li féu un agraïment".

Llavors, et diu:

"— ¡Noranta-quatre anys i encara escriure!".

Li responem:

"— Sí. Solen ser persones que aprofiten que ja s'han retirat i, com en el cas d'un altre [ , Ricard Hortoneda] (també nascut en 1929 i que, per exemple, hui m'ha fet un comentari i que sol participar en diferents escrits en Facebook), són creatius i l'edat no els és un impediment per a procurar ser, en bona mesura, com faria un xiquet en un ambient molt acollidor".

Enllaçant amb això, vos posaré uns mots de la psicologia María José, de hui:

"— Ets capaç de més.

Creu en tu i actua d’acord amb allò que vols i amb allò que sents dins teu.

Pas a pas. Dia a dia.

Perquè cada dia compta. I les decisions que prenem avui són les que, a poc a poc, van construint el nostre futur.

Cal saber cap on volem anar, encara que la vida ens sorprengui i que, de vegades, ens porti per camins que no havíem ni imaginat.

Perquè hi ha una part de nosaltres que pot canviar, créixer i aprendre. Però n’hi ha una altra que roman intacta: la nostra essència. 🤍".

Hi estic totalment d'acord. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

A Lleó XIV: el castellà, una llengua repressiva i exterminadora

 Missatges al papa Lleó XIV.

«El castellano es una lengua internacional muy rica, de una gran cultura, de gente de ciudad, de alto standing». La preferida pel papa entre les parlades en Espanya.

 

1. Hijo de puta, subnormal profundo, retrasado mental, hijo de perra, imbécil, idiota (*), tonto, maricón, capullo, cerullo.

Això aprenguí en una escola pública (entre 1977 i 1979), en un ambient en què, poc o molt, un 75% o més dels alumnes eren castellanoparlants i, la gran majoria, emigrants de terres castellanes i que havien passat a viure en Aldaia (una vila de l’Horta de València, on jo vivia).

 

2. hijo de la gran puta, hija de la gran puta, malnacido, ¡me cago en tus muertos!

 

****

 

Nota: Dedicat al papa i als seus escolans que exalten la llengua castellana com a portadora de cultura, de civilització i que silencien que va unida a una cosmovisió patriarcal ben reflectida en la figura del «macho ibérico», en la del «conquistador», en la del repressor i en la del místic i, així, en la de l’actual papa.

 

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l’Horta de València)

Nascut en 1971.

 

(*) Paraules d’un psicòleg, pel 1989: «Si tienes que insultar a alguien, no les digas ‘imbécil’, sino ‘idiota’, porque los idiotas tienen el coeficiente de inteligencia màs bajo» (sic).

Noces d'or, paciència i l'empelt sexualitat/creativitat

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre parelles que, com en el seu cas, es casaren més de cinquanta anys arrere i que encara continuen (els meus pares "s'empeltaren" el 9 de juny de 1968): la paciència amb l'altre membre de la parella i la bonesa (imprescindible perquè hi haja bones relacions) és lo que més he destacat, hi hem coincidit i, altrament, hem tret parelles que passen dels seixanta anys i que, igualment, són senzilles.

Afegirem que, de vesprada, hem capit un comentari de Rosó Garcia Cloteten nexe amb un post de hui:

"— Aquests dies estàs molt d'humor".

I li hem posat aquests mots:

"— Bon dia, Rosó,

En un ambient en què moltes persones destaquen la figura del papa, recórrer a les coses senzilles, a lo quotidià i a coses tan certes i que poden eixir en qualsevol moment i, fins i tot, per exemple, en una consulta de sexualitat, fa que capim que la vida és més simple i que, si de cas, convé que el succés (èxit) derive de les nostres relacions amb els altres, no d'una mena d'ànsia per la fama.

Això és molt plasmat en les rondalles. 

Cal dir que hi ha una relació directa entre sexualitat i creativitat, a banda dels que podem veure en la vida: quan hi ha bona  avinença entre el rei i els súbdits (en la realitat, entre el primer ministre, el cap d'estat i la gran majoria de la gent), hi ha més desenvolupament de la creativitat, més natalitat, més prosperitat, més bones relacions a nivell social...

En eixe seny, hi ha molta semblança entre el simbolisme de les narracions i la vida.

Ben mirat, pel 2018, una jornalista d'"À Punt" demanà a un conseller valencià:

'— Valencià, català...'.

I ell, com que considerava incòmode el tema, poc o molt, li respongué:

'— Nosaltres, lo que farem...'.

T'afegiré que, en el 2007, una psicòloga i sexòloga molt oberta, em digué 'Sexe és vida'. ¿D'on provenen els xiquets sinó del resultat d'una relació sexual que, com la llavor en la terra, fructifica en la fecunditat?".

I és que, per a molta gent, parlar, com ara, de futbol, de menjar o de compres, sí que és correcte, però no fer-ho sobre sexualitat (https://blog.mastodont.cat/2026/06/09/llonganisses-creativitat-i-senzillesa-matriarcal) i, alhora, amb una miqueta d'humor i sense caure en la desconsideració, ni en la burla, ni en la coentor, sinó fent coses tan senzilles com exposar qüestions que més d'u podria traure en una conversa. Tu, si et demanen en aquests tenen, els respons bonament, com millor saps i, així, et guanyes la confiança aliena així com una mareta ho assoliria amb un fill de pocs anys.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal,  com moltes persones que coneixes.

El papa Lleó XIV és elitista, místic i prioritza els alts càrrecs

 Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Adés, entre d'altres coses, he escrit a en Donald, un home que exposa en Twitter, de manera molt encertada, en línia amb un bon desenvolupament de l'arquetip del rei (https://x.com/i/status/2064080393255440808), ací, amb lleugeres adaptacions:

"— Bon vespre, en Donald,

El papa Lleó XIV és elitista.

He llegit uns quatre articles sobre la primera entrevista que li feren (publicats en setembre del 2025): ho reflecteix. Per exemple, lliga molt amb la figura del 'Desvalortis' del llibre 'Pideme la luna' de Rosetta Forner:

* 'Ciutadà del món' (desarrelament), místic i prioritat per les oracions i pels alts càrrecs.

'Desvaloratis':

* Suposadament refinat.

* És un embrutasopars.

* Lloa el poder i la fama, els contactes.

* Tracta de deixar en evidència en públic.

* Diu 'Tots pensem que tu...' quan vol dir 'Pense que tu...'.

Tracta de desmuntar la identitat de la persona.

En línia amb aquelles paraules de Groucho Marx: 'Aquests són els meus principis i, si no vos agraden, en tinc uns altres'.

Enllaça amb mots com 'Això és de poble', 'No sou prou famós',...

Avant les atxes i amb els vostres projectes.

Una forta abraçada".

Finalment, dir-vos que, mentres posàvem aquests mots, hem evocat uns articles en diferents diaris en juny del 2015, després d'un fet polític en Espanya. Així, el diari valencià "Levante-EMV" reportava suaument; en canvi, el diari britànic "The Guardian" deia sense embuts en un titular, poc o molt: "El rei despulla del títol la seua germana enmig d'un escàndol per evasió tributària".

Per això, cal que diguem les coses pel seu nom. I si, com ara, un papa és elitista, dir-ho. Així, de pas, no ens deixem arrossegar pel culte al poder i, com en moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants, la fama, el reconeixement que rebem i la confiança externa cap a tu, no és el teu objectiu principal en la vida, sinó que en forma part.... perquè molta gent aprova com ets amb ells i, més encara, com governes la teua vida i com et relaciones amb els altres i amb la terra on vius. En altres mots: l'arquetip del rei. 

Per eixe motiu, preferesc desenvolupar aquest model de governador en ma vida i adobar el terreny a lo vernacle en terres catalanoparlants (començant per la llengua catalana) i a la figura de la mare.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La maternitat en terres catalanoparlants rurals del segle XIX

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit un comentari que, ahir, de vesprada, m'envià Àngels Santacana Casals, i que, com li he dit, reflecteix una maternitat que és ben acollida en la Catalunya rural i, per extensió, en la gran majoria dels indrets catalanoparlants, com en els Pobles matriarcalistes. Deia així:

"— Sí que ho feien. Era un treball remunerat. La meva àvia 'aguantava' fills de mares treballadores, sobretot, de les fàbriques tèxtils. Jo recordo un nen i una nena que van estar a casa molts anys.

El nen, el duia la mare abans de les cinc del matí. El deixava al llit i ens en cuidàvem tots els membres de la família. L'alimentàvem (li portava menjar, però també menjava amb nosaltres), el dúiem a escola i el recollíem, si calia. N'era un més de la família. Aquest nen potser va estar a casa uns deu anys.

Aquesta era una feina que exercien les iaies. Era molt reconeguda. Hi havia moltes senyores grans que ho feien. També es podia fer sense cobrar, com a favor per ajudar les dones que no tenien prou xarxa a casa seva". Un segon escrit molt sucós i que ens adobava molt el tema.

Per això, el 6 de juny del 2026 escriguérem a Angelina Santacana Casals: "Gràcies per la teua generositat, Angelina, i bon dia,

Com deia un oncle meu respecte d'uns camps de mon avi matern, 'Eren privilegiats', amb el significat de 'Molt bons'.

La teua informació és prou nova i reporta en un camp, en 'llibres oficials' (políticament correctes), que és tabú i en què el paper de la dona apareix degradat i com si ser mare fos pecat (com també la maternitat).

La comentaré a ma mare (de 1943)".

Agregarem que, quan hem tret el mot "degradat", ens ha amollat com qui demana una explicació. Llavors, li hem indicat que, bé en Internet, bé en llibres que hem llegit sobre les dones en les Illes Balears (o bé en la Catalunya) del segle XIX, se centren més en la ciutat i en nexe amb la indústria,... justament, en un moment en què moltíssims catalanoparlants no vivien de la indústria, ni en zones urbanes. 

Finalment, la seua responsió ha estat que primava un ambient en què la dona era ben considerada i en què, de bon espai, era qui portava les regnes en la casa, en la família i que això influïa en les viles i en l'entorn en què estaven. Les seues àvies (del darrer quart del segle XIX) i moltes més d'aquella època i, si no, nascudes abans de 1920, també hi visqueren.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Àvies (o padrines) i mares que opinaven sobre els bons resultats (succés)

 

Àvies (o padrines) i mares que opinaven sobre els bons resultats (succés).

El 6 de juny del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats (succés)? Gràcies.

Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren "No ho sé" (Xec Riudavets Cavaller), "Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s'arreglaven, estaven contents.

Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també! 

Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d'expressió de la paraula, amb respecte" (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Això sempre agrada tothom" (Àngels Sanas Corcoy), "Res en especial" (Angelina Santacana Casals), "Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, 'El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar'. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.

El teu missatge m'ha portat a aquests pensaments" (Lurdes Pino Anglès), Sí: l'àvia ho valorava. A vegades, l'èxit s'entenia de manera diferent al d'avui" (Anna Babra), "Doncs  encisades per l'alegria que això produïa!!!!!!" (Roser Canals Costa), "A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.

Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.

En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l'avi: 'Hem quedat bé, oi?'.

La cosa era 'fer fi' i semblar gent 'de món' i no fer mai el ridícul..." (Joan Marrugat), "El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parròquia de la Llacuna l'any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l'any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.

La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "A casa, el que ens deien era estudiar i aprofitar tot el temps per a tu i per als altres i tenir una vida completa" (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué "'És agradable ser important, però més important és ser agradable'. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar,] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant".