Acolliment de la humilitat i de la senzillesa infantils

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, en molts moments del dia, he evocat la senzillesa i, adés, fins i tot, una conversa que tinguérem Pere Riutort i jo el 23 de març del 2020 i que, tot seguit, plasmí.

Em deia que li agradava la natura i el camp, tots dos vinculats amb la mare, amb lo terrenal i amb la simplicitat.

Igualment, li afegírem que el nostre joc preferit era volar un catxirulo. Llavors, ens respongué:

"— Com un xiquet! Però un home volant-lo".

Ben mirat, recordes el lligam entre la mare i el fill, en què la marona tira i el subjecta a la terra, al mateix temps que ambdós, receptius a l'altre, aprenen, i, com tu, acarones l'al·lot però, sobretot, baixes, baixes, com aquella mestra que, assenyalant el terra, deia que ella reduïa molt el nivell perquè era interessada pels alumnes. I, si no, com quan hi havia una nena al teu costat i et demanava si et podia llegir una rondalla d'un llibre que portava.

A continuació, jo li deia que sí i, a partir d'eixe moment, callaves i feies el paper de mare, li deixaves que llegís, respectaves el seu ritme, copsaves que la respiració de tots dos era tranquil·la, que hi havia bon cor i, al capdavall,... ella tornava a confiar en tu. Al cap i a la fi, davallar del ruc té això de bo i et guanyes la seua valença. 

Per això, com quan comença la nit, li posaves una capa, la protegies, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, i ella entrava en l'espluga que, com Pere Riutort (llavors, amb huitanta-cinc anys), era una mena de recipient on podia haver-hi aigua, fins i tot, dels més humils, de les velletes i feminal.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

L'escatologia catalana en el segle XIX, les tapadores i la mare balena

"Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, sobretot, he capit el paper de la humor eròtica i de la de caire escatològica en la cultura vernacla catalana.

Així, és prou fàcil que te'n traguen, si viuen en viles i en un ambient rural, molt vinculada amb el camp i amb lo tel·lúric ) llengua catalana, maternitat, terra...). Com a mostra, hem posat aquests mots:

"Dona: '- Escolteu! Vós, per a tot, teniu tapadora!'.

Home: '- Sí, senyora. Fins i tot, per a la vostra bacora!'.

Part d'una contarella publicada per Jose V. Sanchis Pastor en el seu mur el 30 d'octubre del 2020".

Altrament, has trobat uns versos del segle XIX en nexe amb fer de cos i has recuperat un poema escatològic publicat en Lleida en 1845, de què posem una foto. És el "Trobo divertit, sens pecar, de la merda i del cagar", a què accedírem en febrer de l'any passat.

Finalment, en plasmar notícies relatives al papa, al president Donald Trump, a Elon Musk i a altres persones junt amb la NASA, però com a persones senzilles, humils, receptives,... els baixes a lo terrenal, a lo creatiu, a acollir, a aprendre i, ben mirat, com la joveneta abrigada que lliga amb la mare balena (en rondalles del segle XIX) i, de pas, hi ha un cordó matriarcalista i, igualment, maternal, que fa que dormes bé i que l'endemà estigues creatiu, en què compiles informació referent a la terra on vius i no cal dir que a la cultura autòctona en altres terres catalanoparlants, com ja feies més de trenta anys arrere i en una línia amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants. I, així, continuem amb la marona que ens alleta, amb lo fosc, de colors obscurs i ens endinsem en la cova on està l'àvia que protegeix, que va amb mantellina.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones que protegeixen i hòmens de bon cor i decidits

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!...”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (...) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut mai!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (...) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!...” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos, qui, a eixa edat, em féu una acusació falsa). Deu anys després,  en setembre del 2016, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia... ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes!

I no cal dir que, d'aleshores en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals (ni vaig assistir a cap acte presentat com a antimatxista o com a antipatriarcal), perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusàs més de tu, dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana) i de gent amb bonhomia.

Finalment, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,... i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d'esquerres, mitjançant el silenci i a través d'una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre "Lo Crestià".

Pobles i dones terrenals i maternals

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit un escrit en Twitter per part d'una noruega, Marina Trades (https://x.com/i/status/2071640845879595518), en relació amb la llengua catalana i, de pas, amb la cultura vernacla (ací, amb lleugers retocs):

"— Catalans/es, ¿sabeu per què als totalitaris espanyols els irrita tant que una noruega d’adopció hagi decidit transmetre l’herència 'NO-espanyola' de la seva nació d’origen, Catalunya, a una nova generació de 'catalano-noruecs' nascuts a l’estranger?

Doncs és molt senzill. Llegiu.

El que més els espanta són les noves generacions de catalans nascuts fora del marc mental colonial de Catalunya perquè, a Catalunya, el poder colonial ho controla tot: institucions, relats, propaganda, poders fàctics i la imposició de la llengua colonial sota l’eufemisme d’un fals bilingüisme.

És tan extrem el totalitarisme que pateixen que, fins i tot, gosen legitimar l’alteració històrica deliberada de l'equilibri demogràfic de Catalunya amb l’objectiu de reduir el pes relatiu de la població autòctona, en favor de l’assentament massiu d’onades de colons procedents d’Espanya.

No sols això, sinó que, per acabar de demostrar la situació greu de colonialisme de manual que pateix Catalunya, assagen d’associar la llengua dominant amb el progrés, amb la modernitat i amb l’estatus social, i han intentat reduïr la llengua autòctona de Catalunya als àmbits familiars o informals.

Hi ha molts altres exemples de patrons d’assimilació colonial utilitzats per imperis totalitaris i genocides com l’espanyol.

Per això, el que més temen és que catalans educats en entorns altament democràtics i fora del seu àmbit de poder, observin de la seva veritable naturalesa".

Igualment, hem capit el tema de la maternitat, en una rondalla del segle XIX: una noia s'atansa a una balena, hi penetra, la balena li fa de mare i, encara que li dóna fil, en acabant, com quan volem un catxirulo, fem que torne a la balena i, així, hi ha un lligam amb la terra.

Finalment, dir-vos que, per exemple, en contalles mallorquines del segle XIX, és ben plasmat el paper maternal i una cultura tel·lúrica i connectades amb lo terrenal: la provecta quan acull un nen o una adolescent..., com en aquesta narració i com en moltes dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants i nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Acolliment de gent que conta rondalles i llegendes

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he contat una rondalla ("El capellà prenyat"), compilada en diverses poblacions catalanoparlants i he capit que, possiblement, no l'havia sentida abans.

De totes maneres, ella te n'ha narrat algunes (i, si no, llegendes) junt amb una que et contà ton pare quan devies tenir dotze o tretze anys i relacionada amb la vila on ara vius (Alaquàs, de l'Horta de València).

Afegirem que un dia plasmàrem la contarella "¡A ta casa, vaca!", però, en aquest cas, en la versió del català Ramon Samsó, qui ens amollà que l'aprengué en hivern.

Doncs bé, l'hivern és molt lligat a aplecs en casa en què s'aprofitaven per a aprendre, principalment, d'àvies a néts i a persones d'altres edats.

Sí, com aquells relats en què una xiqueta demana que la padrina els narre aquella contarella que molts evoquen. Llavors, la provecta ho fa, els nens acullen la contalla i, de pas, ambdues parts són emparades, senzilles, creatives i com les àvies lligades a la terra, a lo vernacle, nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants i que portaven una mantellina.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Sobre el xafardeig (doctorejar)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el xafardeig (doctorejar)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de juny del 2026 comentaren "Quan jo era petita i quan era gran, anàvem al safareig a rentar la roba i era un dels llocs (juntament amb la pescateria) on es feia 'safareig' i algunes deien el que passava per la vila; altres feien mala crítica, com ara, que algunes s'ajunten a fer un café i critiquen les que no hi són mentres la rentadora els 'llava' la roba.

A mi, personalment, no m'agrada: és una pèrdua del temps i la realitar, a vegades, no hi té cap relació" (Àngels Benaiges Martí), "Sempre es fa algun comentari, però no era massa: no tenia gaire temps" (Àngels Sanas Corcoy), "No tenint cap tele, se sortia al carrer, s'hi parlava. Era una pràctica habitual. Un diari que llegia molta gent en aquella època era 'El Caso'. Era tot més divertit" (Maria Dolors Sala Torras), "No els agradava el xafardeig. Puc assegurar-ho" (Rosó Garcia Clotet), "Feia gràcia perquè no les agradaven les xafarderes, se n'apartaven, però ho sabien tot de quasi tothom. O sigui que, de safareig, en feien" (Àngel Blanch Picanyol), "La figura del 'dotor/a' sempre creava desconfiança al seu voltant. A vegades, podia ser útil per espargir alguna cosa. En assabentar-lo, s'hi garantia que tothom ho sabera" (Emili Rodríguez Bernabeu), "No me'n va dir res mai" (Maria Teresa Marquez Bartolomé), "Aquesta paraula de 'doctorejar', he recordat la padrina Aixuta (qui era la mare del pare). Alguna vegada m'havia fet una torcada de canell i l'altra padrina sabia molt de plantes i picava alfals verd i ens ho posava com a cataplasma i ens anava bé. Li agradava (i coneixia) les plantes i agafava flors de malva, borratja, de saüc, farigola, etc. I recordo que l'altra padrina em deia 'Ta padrina, la muntanyesa, sap més que el Dr. Mercé'. I, segurament, ho deia així per una mica d'enveja: perquè una era pagesa; i, l'altra, menestral" (Júlia Aixut Torres), "A la mare, no li agradava xafardejar.

A vegades, venien les meves ties i comentaven coses que passaven, però tot romania a casa" (Roser Canals Costa), "No els agradava gens el bodinejar (doctorejar). Criticaven qui ho feia.

'Bodí/ina'. Paraula típica de la Vall d'Uixó" (Octavi Font Ten), "No agradava; però no recordo diguessin alguna cosa" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Deien que el xafardeig era un costum en moltes cases" (Lydia Quera), "Ufff. En casa la meua iaia, hi havia, fora, al carrer, una barana que parava l'aigua que baixava de la serra. Allí, tots els dies venien les veïnes i doctorejaven de tots els hòmens i de les dones: si el nuvi d'esta,  que si eixe es va fer ric de l'estraperlo, etc., etc." (Reme Canet), "Ma mare (1918) deia que era perdre el temps.

D'altra banda, era molt sociable i d'anar de visites" (Eusebia Rayó Ferrer), "Més que opinar, en feien. Una, tenia una botigueta, la iaia Carme (paterna). I, l'altra, venien llet de vaques, en ser una casa de pagès, la iaia Maria (materna). Diria que era inevitable. De fet, com ara, tot i els canvis" (Nuri Coromina Ferrer), "La meva mare no xafardejava mai" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2026, per telèfon, em digué que hi havia gent que els agradava doctorejar.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Exemples manifests de matriarcalisme vernacle en terres catalanoparlants

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Emili Rodríguez Bernabeu.

"Endavant les atxes", Àngels Benaiges Martí.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he comentat sobre les respostes al tema del dia i, més encara, sobre detalls que jo havia trobat anit i que li podrien interessar (com també a mon pare i a mi), de què hui vos he reportat (aquesta vesprada, en aquest blog), en relació amb Aldaia i, igualment, amb el barri on viuen i en què visquí fins a trenta-huit anys.

Afegirem que adés hem capit que hi ha una part important de gent interessada per temes locals, comarcals o bé referents al passat autòcton, més que a persones ansioses pels càrrecs de poder com a mitjà per a la fama. Per tant, tornem a lo tel·lúric, a lo matern.

Altrament, com has indicat en una de les vies que hi ha ara:

"Estampetes i clavariesses de Sant Antoni (Aldaia, 1947)

Aquesta festa, si més no, de 1947 fins a la segona dècada del segle XXI, ha estat un exemple manifest de matriarcalisme: l'organització i el desenvolupament.

L'he viscuda fins a trenta-huit anys, això és, fins al 2009.

Esperem que les monges jóvens i establides en el barri, qui enguany n'han pres el relleu, continuen per molts anys amb l'alt sentiment de pertinença a la terra que acompanyava les clavariesses".

Podrà agradar, podrà no agradar als qui pretenen desvalorar els qui no són de la seua seua corda, però si, per exemple, demanàsseu sobre aquest tema a gent de més de setanta anys i que encara viu en el barri on resideixen els meus pares, coincidiran amb tots dos i amb el paper molt determinant de les dones i que els hòmens (dels marits, fins al capellà i, com ara, a qui reportava sobre els diferents cavalls junt amb els qui els menaven amb motiu de la festa) eren complementaris, com en moltes cases de dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Finalment, la qüestió del milió: si aquest repartiment de papers és present en rondalles tradicionals en la Catalunya del segle XIX, en narracions mallorquines compilades abans de 1932 i en molts comentaris sobre famílies catalanoparlants d'arrels vernacles i, altrament, ho capim, àdhuc, en signes com estampetes dels anys quaranta del segle XX i en fets reals de què he escrit..., al meu coneixement, lo que cal és 1) no acceptar el sí perquè sí i 2) sí, en canvi, arguments amb consistència i hipòtesis, com fan tants participants en la recerca.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.