El lligam mare-fill rural i 'l'ama' vernacla de l'abadia

Paraules de hui:

"Avant les atxes. Sempre", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit una rondalla eròtica de Tàrbena (vila valenciana de la Marina Baixa) i li he comentat que la figura de la dona que viu en companyia del rector és prou habitual en narracions en què apareix l'abadia (la casa).

Ben mirat, li hem adduït que ho fa en una situació de molta igualtat, en què és ben tractada i amb un paper paregut al de la senyora ama (la mestressa catalana, la madona mallorquina...).

Llavors, t'indica que sí, que és cert i, igualment, que, en molts casos, era una dona adulta i en edat que ja no podia tenir fills, de manera que la seua participació junt amb el capellà no pogués anar unida a sospites sobre relacions sexuals entre tots dos, detall que has escrit en una llibreta.

Finalment, dir-vos que, molt avançada la vesprada, he capit més d'una contarella en què una dona fa el paper de marona i amb un fort lligam entre ella i un xiquet (o un adolescent) de la generació següent (això és, un empelt simbòlic entre mare i fill) i relats en què aquesta dona i el xiquet prefereixen viure en la vila, en un ambient rural perquè la gran majoria dels habitants són bonhomiosos i acollidors com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Estudiar el passat, però no jutjar-lo del present

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut uns missatges d'Isabel Inés Aranda, una argentina d'arrels valencianes catalanoparlants que ha estat mestra d'educació infantil i, a més, interessada per la terra dels seus avantpassats.

A banda, adés he llegit un post de Rosa Canela (https://www.facebook.com/share/p/18cqEkxZay), una catalana amb un alt sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb part de la història de l'abat català Oliva (971-1046), qui, justament, visqué en una època en què el matriarcalisme català era molt manifest, àdhuc, en la política, en la religió i en el paper de les dones en els comtats catalans.

Després, li plasmes uns mots:

"— Bon vespre, Rosa, i gràcies pel teu escrit, molt interessant i amb contingut que lliga amb el matriarcalisme.

Quant a la qüestió, cal posar-nos en el context històric, esbrinar com era la vida quotidiana i, en acabant, no fer una interpretació a partir del nostre present".

Finalment, dir-vos que, amb paraules paregudes, m'ho ha dit ma mare (i altres persones) més d'una vegada: no hem de  jutjar el passat amb maneres de pensar actuals i sí, en canvi, cercar què portava els nostres avantpassats i gent que vivia aleshores a fer això, allò, a pensar així, a fer una vida d'una manera (i no d'altres formes)...

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Una vida senzilla, al·licients i en lligam amb la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes!!", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Molt agraïda per tot!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i amb una mestra: hi ha hagut bona harmonia i, en el cas de la mestra, hem tingut molts punts en comú per les nostres vivències com a ensenyants i, a més, era com un empelt que fructifica.

Afegirem que adés hem rebut un missatge d'una amiga de més de setanta-cinc anys, qui ha estat mestra d'educació infantil:

"— Jo gaudeixo fent aquestes coses i van bé per a la memòria".

Altrament, li poses que "És que sempre cal tenir alguna activitat, algun al·licient per a viure.

Jo, per exemple, comencí a ser pensionista a trenta-tres anys (en la tardor del 2004). I em dedique molt a escriure sobre temes d'educació i, més encara, en relació amb la infantesa (rondalles, llegendes, la maternitat, les relacions entre les diferents generacions..., la música que ens ensenyaven i la vernacla, la poesia autòctona...).

Hui, com ara, he tingut una conversació de més de tres quarts d'hora amb una mestra (...).

Li agrada la professió i li toca ser valenta i pacient perquè ensenya en un barri marginal".

Igualment, adés he respost (https://x.com/i/status/2054300160293785994) a una qüestió que la psicòloga María José ha fet en Twitter (https://x.com/i/status/2054058233871163656): 

"— Bon vespre, María José,

En l'orde que les has posades:

1) Sóc valencià i estic arrelat amb la cultura vernacla, 

2) em dedique a lo que lliga amb la terra i amb les tradicions autòctones, amb les de caire matriarcalista;

i 3) les relacions: no n'he de menester moltes. Des que començà la pandèmia, he capit que puc viure quasi tot el dia en casa, molt en una sala de 24m² i ben oberta, relacionar-me molt per mitjà de les xarxes socials, de missatges, de correus i, ben mirat, per telèfon, i sentir-me acompanyat i en un ambient acollidor.

Avant les atxes i amb els teus projectes. 

Una forta abraçada".

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Refranys i educació matriarcals i el lligam mare-filla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he comentat dos refranys que he aprés gràcies a qüestions per a la recerca i, un tercer, mitjançant una obra del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946): 1) "Dels pecats del piu, Nostre Senyor se'n riu", 2) "Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona" i 3) "Per a on salta la cabra, salta la xota".

Quant al tercer, li he dit que reflecteix el paper de la mare en relació amb la filla i que la dona hi té més pes que l'home, fins i tot, si ell és una autoritat (ací, religiosa).

Afegirem que tot ve perquè, en una contarella valenciana, Francesc Martínez i Martínez indica que un rector deia als seus feligresos que no hi havia mans perquè les polles (les jovenetes) seguissen la línia que ell preferia, simplement, perquè, com que la mare era qui tenia la darrera paraula i l'educació (matriarcal) anava per eixe camí, la mare adobava el terreny a la filla.

Ara bé, com t'han amollat en algunes qüestions, les mares no permetien que els fills (xics i xiques) fessen lo que els rotàs, sinó que educaven a ser acollidors i a ser ells mateixos i, com aquesta vesprada has tret a una dona (qui ha fet de mestra, de formadora i que ha atés a vellets), a posar uns límits mínims, com els reis que feien fora dels seus reialmes els qui intentassen anar a la seua. Això fa que la mare lligue amb els fills i amb la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Una vida senzilla, maternal i per la cultura vernacla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb els meus pares, en un ambient tranquil i, sobretot, acollidor entre ambdues bandes.

Igualment, hem tractat una miqueta sobre una cançó que era popular anys arrere i que, quan l'has escoltada (hui, amb intenció de capir detalls etnològics, sobre Pobles), penses que cal anar cap a la cultura vernacla, cap a la d'aquells qui, més de cent anys arrere, tenien un alt sentiment de pertinença a la terra, que feien una vida senzilla, de caire maternal, com la dels qui (amb tu i ells asseguts en un banc) parleu de temes que interessen ambdues bandes i, més encara, com qui està disposat a aprendre de l'altre, a compartir i a agregar (per a sa vida i per a l'esdevenidor) informació que abans no tenia o de què no havia estat reportat.

Altrament, raones amb una Amparo que, amb noranta anys fets set dies arrere, encara té ganes de viure, bon seny, facilitat per a cuinar,...

Ben mirat, he parlat amb una altra Amparo, qui, més de deu anys arrere, em comentà sobre un tema d'urbanisme i... encertà. És clar que és ben versada. Li he amollat que, més enllà de lo que podríem dir les tasques quotidianes i necessàries (per exemple, fer un menjar, escurar...), compte amb molt de temps que evoca el lleure i que he triat dedicar-lo a l'estudi:

"— Com a resultat de la pandèmia, he pogut deduir que puc viure sense fer molta vida social en el carrer, compensar-la per les xarxes socials, per Internet, per missatges, per telèfon... I, puntualment, com ara, amb alguna visita... i estar de gust amb el model de fer una vida senzilla, amb bones relacions amb els veïns i en un espai que et permet sentir-te obert, acompanyat i sense pressions".

Finalment, hem coincidit en punts essencials per al futur, per exemple, bons lligams amb . veïns, principalment, quan ets fadrí i vius com un fadrí.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ponderaven en el repartiment

Àvies (o padrines) i mares que ponderaven en el repartiment.

El 9 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ponderaven en el repartiment? Gràcies”.

Quant a missatges, el 9 de maig del 2026 comentaren "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Sempre que podia, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "Síí, és clar. Sospesava els pros i els contres" (Maria Dolors Sala Torras), "Mira: el que sí que sé és que els meus avis i la meva mare ajudaren molt a veïns en moments difícils i que, per la guerra, ells sabien llocs (eren de pagès) per a amagar gent en perill dels amics del dictador, i alimentar i cuidar" (Lydia Quera), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "La meva padrina tenia predilecció per la meva germana. Quan anaven a la torre, la Montse la pentinava i li contava totes les seves coses. Però jo em posava els esclops i netejava el corral de les oques (ho feia perquè m’agradava).

La padrina era una dona que feia mitja i mitjons amb cinc agulles. Això jo ho he heretat… I un dia ens va fer uns jerseis: el de la meva germana era tot de calats, molt bonic; i el meu era bonic, però més senzillet. I resulta que, quan van estar fets, el de la meva germana li venia petit i me'l va passar. Ella tenia dos anys més i tenia més pit… Vaig estar molt contenta" (Júlia Aixut Torres), "Crec que, a la meva casa (o família), els 'fills' encara ho fem" (Àngels Benaiges Martí), "L'àvia (paterna) crec que sí" (Anna Babra).

En el meu mur, el 9 de maig del 2026 posaren "No especialment" (Angelina Santacana Casals), "Repartiment de béns, herència??

Per part de mare, igualtat. Per part de pare, sa casa on residien pes qui les cuidàs. Fill major, qui no ho va fer" (Maria Galmés Mascaró).

 

"Nostra Dona Santa Maria dels Innocents", segle XV

Per molts anys a totes les Empar, Amparo, etc. que hui celebren el seu sant amb motiu de la celebració de la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats, en el País Valencià.

Comentarem que, en la Basílica de Santa Maria del Pi (Barcelona), hi ha una imatge d'aquesta Mare de Déu, de fa molts segles i anterior a la de la ciutat de València. Informació facilitada, en el 2021, per Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935-2021).