El matriarcalisme català, estudis i música mallorquina

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Tonet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he llegit uns versos d'una cançó recopilada per n'Antoni Gili i Ferrer en el llibre "Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom II" (p. 201), la qual, com li he dit, m'evoca alguns trets tradicionalment associats als catalanoparlants:

"Ja no m'agrad i no tenc ronya

i, si no ho creus, ja ho veuràs.

No et fiïs d'un home gras,

vago i poca vergonya".

Així, nosaltres considerem que aquest home té un poc de vergonya, però no que no en tinga gens, un detall que concorda amb el matriarcalisme, en què claror i foscor van unides, encara que, simbòlicament, predomine l'obscuritat.

Igualment, plasmes un missatge a l'antropòloga catalana Rosa-Elvira Presmanes:

"Bon dia, Rosa-Elvira,

M'agrada molt com parleu, com vos expliqueu i el vostre estil de recerca i de presentació de la vostra obra 'Matricidi'.

Faig un estudi sobre el matriarcalisme català, el present en catalanoparlants descendents de catalanoparlants i, en bona mesura, a partir de rondalles, de poemes vernacles que havien estat recollits o plasmats abans de 1932 (quan es morí Antoni Ma. Alcover).

Igualment, molts poemes i comentaris que han fet artistes amb un alt sentiment de pertinença a la terra i catalanoparlants ens reflecteixen un matriarcalisme ben manifest.

A banda, també el capim en cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila i en moltes per mossén Antoni Gili i Ferrer (nascut en 1932).

La maternitat fa acte de presència en moltes contarelles d'eixa època i, en el cas de les que escrigué A. Ma. Alcover, la dolcesa en més d'una dona i una bona empatia per part de personatges masculins (com ara, reis o caps d'estat).

Altrament, hi ha festes que són organitzades per dones i en què això no impedeix que els marits (amb un paper, més aïna, de complement) se senten bé. Així, en Aldaia (vila de l'Horta de València), si fa no fa, fins al 2016 (un any després de començar el govern valencià del 'Pacte del Botànic', amb una vicepresident, Mónica Oltra, activista i en pro de la fama)..., en paraules de ma mare, els hòmens començaren a organitzar la festa, la qual passà sota els organitzadors 'Amics dels animals' (el desarrelament de la part 'sagrada' d'arrels tel·lúriques, femenines i matriarcalistes, era servit). Ara, en el 2026, han tornat a dir-se 'Clavaris de Sant Antoni'. 

Vos adjunte un escrit meu rematat ahir: https://blog.mastodont.cat/2026/02/16/sant-antoni-el-del-porquet-en-aldaia-una-festa-matriarcalista.

Avant les atxes i amb els vostres projectes, que deuen ser interessants.

Una forta abraçada".

Agregarem que el tema del matriarcalisme és exposat de manera diferent en Internet, si, per exemple, recorrem a la cultura catalana, a la mallorquina, a la valenciana, a l'asturiana, a la basca o bé a la gallega, escrivint, com ara, "matriarcado gallego / asturiano / vasco" i "matriarcat català / valencià / mallorquí" i capeixes el paper tan important de fer investigacions, articles,... i de posar-ho a l'accés del públic.

Finalment, dir-vos que, com més estudis n'hi ha de cada u, més defenses a favor té l'esmentat matriarcalisme: el basc, el mallorquí i el català. Més encara: la cosa, en bona mesura, va per temes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa't panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar ("pol·len del teu ventre").

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (...)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

Persones que adoben la bondat, la tolerància i la creativitat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb una dona sobre un tema en què també tenia un paper important el marit. Un tema dels que han eixit reflectits és que les transicions, els canvis, cal que siguen amb moderació i en què ambdues bandes isquen guanyant i que, com se sol dir, amb un bon gust de boca.

Enllaçant amb això, hem llegit un tweet en què l'autor posava que la virtut és en el terme mitjà. Llavors, ens ha vingut al pensament que, quan volem un catxirulo (estel), eixa "virtut" admet posicions intermèdies que, com em digué un dia un amic que és psicòleg, és com l'Arc de Sant Martí: tolerant.

Per això mateix, quan fas una recerca, aculls els escrits, els comentaris, les propostes, etc.,  en què capeixes una actitud oberta, realista i que adoba el terreny per a la creativitat i, de pas, l'arrelament, la sinceritat i una vida en línia amb el dret maternal (tan present en els Pobles matriarcalistes) i, al capdavall, els plasmes per escrit.

Finalment, dir-vos que paga la pena crear un blog en "Mastodont" en català (mastodont.cat).

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Alguns exemples d'empelts amb la mare i amb la terra

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre!" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb mon pare (com vos he reportat en Facebook i en http://matriarcalisme.blogspot.com/2026/02/el-sant-antoni-el-del-porquet-daldaia.html) i, a més de prendre alguns detalls de la conversa amb intenció de captar-ne punts importants, d'interessants i, en acabant, enllaçar-ne i escriure sobre el tema, hi ha hagut alguns moments en què et senties que feies el teu paper (ací, el de folklorista) i que la informació que rebies podia restar per a la posteritat si tu, més avant, la plasmaves i la transmeties.

Sobre aquesta transmissió, té un significat determinant: primerament, ens agafa amb el passat, amb les arrels matriarcalistes i amb la figura de la mare i, així, amb la terra i amb les valors maternals (en aquest cas, matriarcalistes).

En eixe seny, si un marit, al llarg de la seua vida matrimonial, ha estat respectuós amb la dona i, igualment, ella ha estat qui ha tingut la darrera paraula i ambdós han tingut un alt sentiment de pertinença a la terra, podem dir que hi ha hagut unes relacions sexuals de caire matriarcal entre tots dos.

Com un dia tragué un home a un fill, "Si, a la mare, no li agrada, no ho fem". ¿Que no té personalitat, aquest adult? Ni de bon tros! Passa que, com en una orquestra, cadascú fa el seu paper i que el de la muller és en nexe amb directora... com la mare que estima els seus fills i que és ben considerada pels seus xiquets i pels qui ja no són xiquets.

Ben mirat, vull compartir amb vosaltres alguns missatges que m'han entrat referents al tema del Sant Antoni en Aldaia (vila de l'Horta de València): "Molt bo, l'article de Sant Antoni" (Kike, cap dels museus de Cullera, la Ribera Baixa), "Preciós, Lluís, preciós, lo de Sant Antoni. 

El meu pare se'n deia Antoni; i, mon avi matern, Ton. És preciós que [el besoncle de ton pare] s'encarregués de pagar el fer l'escultura de Sant Antoni" (Ramona Ibarra), "Una ressenya molt interessant, Lluís. Una forta abraçada!!!!" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929). Gràcies a tots vosaltres.

Finalment, notem que tenim present les arraïls matriarcalistes i eixe eixart mare (predominant) i marit; l'actualitat i tu com a sobirà de ta vida i no cal dir que l'esdevenidor. Però vas cap al futur i, simbòlicament parlant, tots tres en el mateix carro.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Vos parlaren de dones pobres que havien fet molt per la vila

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de dones pobres que havien fet molt per la vila? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

**** 

Quant a missatges, el 14 de febrer del 2026 ens comentaren "Mai ho he sentit" (Xec Riudavets Cavaller), "Parlaven de persones pobres que havíem d'ajudar, en restar soles per la guerra, amb marits, fill i tot morts. No miraven si havien fet el bé o no; era necessari fer el que calgués per tots i prou. Jo em sento orgullosa dels meus avis, que tant bé van fer" (Lydia Quera), "No en recordo res" (Àngels Sanas Corcoy), "No ho solien fer" (Angelina Santacana Casals), "A mi, concretament, no m'ho deia o no sabia res d'això!!!" (Roser Canals Costa),"A casa, prou feina tenien per tirar endavant i fer pujar els fills; no podien pas ajudar.

Actualment, sí que ho podem fer, estant retirats. I, encara que no cobrem gaire, personalment, dedico moltes hores a la setmana treballant per la vila" (Rosa Rovira), "No. Jo era massa petit per recordar coses que havien dit les padrines..." (Daniel Gros), "Dones pobres, a casa, ho eren totes. I tots. Però no tenien res seu i ajudaven com podien.

La tia i l'oncle de Barberà, quan acabaven el dia (dissabte), anaven a l'església i ajudaven el mossèn" (Montserrat Cortadella), a qui escriguérem "Ma mare tenia molta amistat amb una dona que es morí fa poc. La coneguí prou. Alguna vegada, aquesta dona, María, em deia 'Pobra, però honrada'.

I ma mare, quan me n'ha parlat, alguna vegada m'ha tret:
'— María és d'eixes dones que, com se sol dir, no tenen res i ho donen tot. És una dona molt ajudosa'.

I poques setmanes arrere, em digué:
'— És d'eixes persones que Déu tindrà guardat un espai en el cel perquè se l'ha guanyat'.

Llavors, li comentí:
'— Era una dona bondadosa'".

Per correu electrònic, el 14 de febrer del 2026 ens plasmaren "No, en el cas de les meves àvies" (Nuri Coromina Ferrer).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Empeltats amb la mare i creatius

Paraules de hui: 

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Sempre endavant!", Rosa Rovira.

****

Hui, entre d'altres coses, ha estat un dia creatiu i com qui és empeltat amb la terra i gaudeix de llibertat, fins al punt que he evocat una cançó de Pasqua en què es convida a ballar, a cantar i, altrament, a viure la vida.

Ben mirat, hem rebut un missatge en relació amb el tema del dia:

"— Pobres, a casa, ho eren totes. I tots. Però no tenien res seu i ajudaven com podien.

La tia i l'oncle de Barberà, quan acabaven el dia (dissabte), anaven a l'església i ajudaven el mossèn".

Aleshores, li escrius:

"— Ma mare tenia molta amistat amb una dona que es morí fa poc. La coneguí prou. Alguna vegada, aquesta dona, María, em deia 'Pobra, però honrada'.

I ma mare, quan me'n parlava, alguna vegada em treia:

'— María és d'eixes dones que, com se sol dir, no tenen res i ho donen tot. És una dona molt ajudosa'.

I poques setmanes arrere, m'afegí:

'— És d'eixes persones a qui Déu tindrà guardat un espai en el cel perquè se l'ha guanyat'.

Llavors, li comentí:

'— Era una dona bondadosa'".

Finalment, dir-vos que, en resposta a un tweet de María José, psicòloga, https://x.com/i/status/2022782656832766250, sobre la llibertat absoluta, li he plasmat aquests mots (https://x.com/i/status/2022786959379222669):

"— Bon vespre, Maria José,

La llibertat absoluta és com l'aigua que és evaporada del tot.

Per això, en les cultures matriarcalistes, hi ha una connexió amb la terra, amb lo maternal, encara que, per exemple, la mare siga prou permissiva amb el fill.

L'home, complement de la dona.

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

Per consegüent, tu prefereixes fer i viure com quan voles un catxirulo: prou emancipat i amb uns principis matriarcals que et fan possible un ambient en pro de la creativitat, àdhuc, en les teues recerques.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Influïen en menestrals (artesans)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿influïen en menestrals? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 13 de febrer del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "En el meu cas, res de res" (Roser Canals Costa), "No. Bé, l'àvia sempre comprava a tot artesà. Com la ceràmica de la Bisbal, els cistells comprats al cisteller de Palamós. La cristalleria, igualment, feta amb cura i de casa" (Lydia Quera), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "No puc respondre a aquesta qüestió" (Rosó Garcia Clotet), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "Ma mare treballava de modista i podem dir que sí. Mon pare era manyà. L'àvia havia treballat en una indústria de llonganisses. La iaia era massa..., tenia molts contactes, molt avançada per a l'època.

Els agraeixo molt com em van tractar i com em van educar. Cada un tenia el seu rol" (Maria Dolors Sala Torras), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No ho sé. Sé que el pollaire, el carboner, el drapaire, el qui venia 'gel' eren respectats al barri" (Anna Babra), "Sí, i tant! Si venien obrers, fusters o pintors a casa, el vistiplau era el de l'ama" (Ximo Caturla), "Era el salari dels artesans..." (Daniel Gros), "No sé què dir- te. És que elles eren artesanes de la llata, feien llata amb pas, llunes dels ullols del margalló i, després, cosien i feien cabassos (grans, menuts, de totes les grandàries)" (Carmen Mahiques Mahiques), "A l'època de les meves àvies i, a casa, en particular, elles sabien fer una miqueta de tot, ja que jo recordo que es feien els conillets, les gàbies per a fer criar conills i que arranjaven moltes coses. Al meu oncle, li agradava la fusteria i, a casa, hi havia totes les eines de fuster" (Joana Cabiscol Calvès).

En el meu mur, el 13 de febrer del 2026 plasmaren "A casa l'àvia, no hi havia temps per a això.

L'àvia Teresa portava ella sola tota la hisenda (que era quantiosa)... i tots els treballadors, els quals depenien d'ella...

El marit era manescal... No estava per la hisenda..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.