Tradicions dels ancestres, el lligam mare-fill i en pro de la llengua autòctona

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant!!", Daniel Gros.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre una argentina d'arrels valencianes catalanoparlants a qui he respost a un vídeo i a uns missatges en nexe amb tradicions valencianes de què ella em comentava.

Llavors, li hem escrit:

"— He vist (i he escoltat) el vídeo que m'enviares ahir.

L'emigració cap a Argentina, entre 1850 i 1950, fou alta i tenia tres orígens, principalment: de Galícia, del País Basc i d'Itàlia.

Una de les persones que m'ha reportat sobre el matriarcalisme és Cati Cobas, descendent de mallorquins (els seus avis). Deu tenir, poc o molt, setanta-cinc anys.

Qui emigra a altres terres, llevat que siga un renegat (ma mare en conegué u d'arrels valencianes i resident en Madrid), porta la llengua, tradicions i costums a la terra de recepció.

Ma mare i jo ens complementem molt: ella (1943) nasqué en l'inici del franquisme, en  una zona que havia estat contrària a l'alçament militar que provocà la guerra (1936-1939), però té un alt sentiment de pertinença a la terra. Li ho facilitaren molt que els seus pares (i els seus avis) eren molt arrelats a la terra, però a penes pogué aprendre la llengua catalana per escrit (la dictadura durà entre 1939 i 1975 i ara hi ha un perllongament).

En canvi, jo nasquí en 1971 i, a sis anys (1977), ja tenia interés a saber resar i escriure-la. Hi havia associacions de veïns i altres persones que procuraven que s'ensenyàs.

La música vernacla ens uneix a ella i a mi. I l'interés per les tradicions valencianes de caire autòctones.

El seu interés per la llengua catalana degué procedir, en bona mesura, del musicòleg valencià Agustí Alaman, a qui ella conegué en la seua infantesa (en la ciutat de València): en l'escolania de la Parròquia de Sant Agustí de la ciutat de València, els ensenyava cançons tradicionals valencianes en llengua catalana (https://memoriavalencianista.cat/biografies/alaman-rodrigo-agusti).

Aquest músic, als qui parlaven castellà, els deia 'Xurros, xurros' (nom familiar aplicat als aragonesos i extrapolable als castellanoparlants que no fan res a integrar-se lingüísticament, ni culturalment)".

Després, quan hem raonat ma mare i jo, ella ens ha afegit que l'esmentada escolania rebia el nom d'"Escolania de la Mare de Déu de Gràcia" i, ben mirat, ens ha adduït que el nom procedia d'una trobada, en línia amb la de moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants.

Finalment, agraeixes a Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933) pels refranys que t'ha enviat en un missatge, una dona molt arrelada a la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Deien refranys sobre els pagesos (llauradors)

 

Àvies (o padrines) i mares que deien refranys sobre els pagesos (els llauradors).

El 16 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien refranys sobre els pagesos (els llauradors)? Gràcies”.

Quant a missatges, el 16 de maig del 2026 i posteriorment comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. En coneixien bastants” (Xec Riudavets Cavaller), “No vaig tenir la sort de conviure amb les iaies. I la meva mare, possiblement, en tindria, però no en recordo. Em sap greu” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Algun refrany deia ma mare, encara que no tenien terres, ni llauradors:

‘Boira a Pipa i boira al Castell, pica espart i fes cordell'” (Octavi Font Ten), “Al meu pare, li agradaven els refranys i alguna vegada ens deia ‘El pagès sempre mira al cel’, ‘Pagès, pagès, si vols salvar: la fava, espessa; i el cigró, clar’, ‘Al pagès endarrerit, cap anyada és bona’. Si en recordo, d’alguna [ dita] més, ja te les enviaré” (Júlia Aixut Torres), “Sí, sí, alguns. La iaia materna i la paterna. ‘Al juny, la falç al puny’, ‘Qui té un bon favar, té un bon germà’, ‘Tot aquell qui sembra, cull’, ‘Quan plou a clotxinetes, aigua a les bassetes’, ‘No cal tant orgull pel poc de fruit que es cull’” (Àngels Benaiges Martí, qui ens deia que era lligada al camp des que era petita), “Segurament. Ara no se me n’acut cap” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Àngels Sanas Corcoy), “Els meus avis tenien refranys per a tot: per al temps, per als animals. Fins i tot, de les festes de la matança del porc, de veremar, de cacera…” (Lydia Quera), ” A casa meva, no” (Angelina Santacana Casals), “Sí que en deien: eren pagesos. Només en recordo un que feia referència a les tempestes amb llamps i amb trons: ‘Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara: no ens deixeu!'” (Àngel Blanch Picanyol).

En el meu mur, el 16 de maig del 2026 posaren “Síí. A Mallorca, parlava quasi de tot ‘en termes’, en refranys, en dites… Tot un món que jo, quan era ben petita, entenia perquè, com saps, ‘Hi ha roba estesa’;  i jo, bones orelles” (Maria Galmés Mascaró), “La mare deia ‘Maria: no et cases amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i et farà llevar a les tres'” (Àngels Salvador), “Mu mare tenia una dita per a cada moment” (Conxeta Fortesa), “En concret, sobre llauradors, no en recorde. Bé: el típic ‘Quan Santa Anna s’encapota i Vernissa fa capell, llaurador: si no vas a l’horta, pica espart i fes cordell” (Reme Canet). Vernissa és el nom d’un riu.

Per correus electrònics, el 16 de maig del 2026, ens n’enviaren: “He fet un recull d’uns quants refranys…

Sempre endavant.

 

Rosa.

 

‘Quan l’octubre és arribat, llaura la terra i llaura la mar’.

‘Llaurada, per Tots Sants, mata l’herba dels camps’.

‘La llaurada de Sant Andreu, la millor que fareu’.

‘El bon favar: per Tots Sants, has de sembrar; i, pel gener, s’ha de cavar’.

‘Per Sant Andreu, a les oliveres, llaura el peu’.

‘Sembrar pel novembre; i llaurar pel desembre’.

‘De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir’.

‘Corri, pel camp, l’arada ; i, per la casa, la fillada’.

‘Casa que llaura i treballa, mai hi falta gra, ni palla’.

‘L’edat avançada no és per l’aixada'” (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 16 de maig del 2026, per telèfon, en relació amb els mots d’Octavi Font Ten, em digué “Això devia ser per a preparar la collita de tomates”. Ben mirat, ens afegí que el llaurador era pendent del cel (sol, núvols, pluja…) i la dita “Quan març fa de maig, maig fa de març” i “Març marcer, sol carasser”. Agregarem que, el 29 d’abril del 2022, ens reportà amb el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” acompanyat de l’explicació: “Noblesa: ‘No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat'”.

 

Arrelats, per la llengua autòctona i per les nostres tradicions vernacles

Paraules de hui:

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Sempre endavant", Rosa Rovira.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, ha sorgit el tema de l'arrelament i, així, del sentiment de pertinença a la terra.

Li dius que, al llarg de la teua vida (de 1971 ençà), has passat per diferents fases: en la infància, en el barri on visqueres (i on ella resideix) fins a mitjan primavera del 2009; en la major part de la joventut, en la vila on ara vius. Després, en un altre. Cap al 2003, on ella està a dia de hui. Del 2005 al 2009, entre Aldaia i Alaquàs. Finalment, del 9 de maig del 2009 fins ara, quasi sempre, en Alaquàs.

A banda, tenint present que, on més vida hem fet i on més hem fluït creativament, bé escrivint, bé investigant, bé reportant-nos i, al capdavall, fent recerques en nexe amb la terra on nasqueren (i on visqueren) quasi tots els nostres ancestres (els més llunyans, si fa no fa, del 1815) com també els nostres besavis, els nostres avis i la resta d'avantpassats més directes, ha estat en la comarca de l'Horta de València, en el País Valencià i, igualment, catalanoparlants i, per exemple, en els cas de les àvies de ta mare, amb una actitud (i amb una línia) que lliga molt amb la tradició matriarcalista,... ¿com no anem a continuar sentint-nos part de la terra, de la marona que ens alleta i en pro de la llengua vernacla en terres catalanoparlants i de la investigació que fem? Almenys, jo no talle amb ells, ni amb la terra, ni deixe arrere lo autòcton: al cap i a la fi, ¿no és qui més ens alimenta, qui més ens acarona, qui més ens protegeix, qui més ens aixopluga...? Doncs sí.

Per això, i perquè, com m'ha vingut hui al pensament, sempre hi ha bons hòmens i bones dones (i això també val per a xiquets, per a adolescents, per a adults i per a ancians), que prefereixen que t'assegues en el mateix banc que ells i que sigues acollit en sa casa,... em dedique, per decisió pròpia i com fa una mare amb un fillet al costat, a l'estudi sobre el matriarcalisme català. Ben mirat, en un ambient exuberant i en què estimes les teues arrels. I perquè m'interessa molt lo maternal, de la meua infantesa ençà.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Solien preparar les festes de barri

Àvies (o padrines) i mares que solien preparar les festes de barri.

El 15 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿solien preparar les festes de barri? Gràcies”.

Quant a missatges, el 15 de maig del 2026 ens comentaren "Ells, no, però ho feien altres persones" (Àngels Sanas Corcoy), "Un grup de persones, sííí. Però hi havia una comissió de festes" (Maria Dolors Sala Torras), "Tothom participava de les poques activitats socials que eren extraordinàries. Com la Festa Major, Festa de les fruites, etc., etc..." (Margarita Pou Marfany), "No" (Lurdes Gaspar), "Som d'una vila petita. Quan era festa, era tot el poble junt per celebrar Sant Antoni i Sant Antoniet, Carnestoltes, Setmana Santa (actes religiosos), Santa Magdalena (la patrona, una festa de germanor), Festes Majors (Sant Llorenç, patró del Pinell de Brai). No teníem tampoc menjar especial, tots eren molt humils: família de miners i complementant amb la palma: llata per a sàries i cabassos" (Àngels Benaiges Martí), qui ens envià missatges de veu amb altres explicacions en nexe amb el tema; "Sí. Totes les festes: les de Pasqua, les del carrer que tocava i les de la festa de la vila" (Lydia Quera), "No ho sé"  (M Pilar Fillat Bafalluy), "No: diria que tenien massa feina a sobreviure. La iaia paterna, Carme, per tenir quatre fills i l'aiguat del 1940 (que se'ls va endur la botiga de vins i, encara que la van recuperar més petita en un altre barri, els costava).

La iaia Maria, materna, qui vivia en una casa de pagès al centre de la vila, el seu home, en Josep, el meu avi, va morir molt jove. Ella va restar viuda jove, amb tres fills i altres que havia perdut. De quan eren més joves, no ho sé" (Nuri Coromina Ferrer), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Ma mare no era molt festera. Però ma tia, sí. Quan jo era xicoteta, que feien festes en el meu barri (el raval), ella era la que en feia les disfresses, ella també participava en les folies i en tot. També recorde gitar-me amb ella i, de la cambra estant, veure la 'cordà'. Tots els valents corrent davant dels coets. Records molt bonics" (Reme Canet), "A la meua família, no" (Octavi Font Ten), "Ella era activa, però tranquil·la. Tenia il·lusió per a col·laborar en tot el que calgués" (Roser Canals Costa), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "Segurament, que algunes ho feien. La família del pare, segur que no" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "Que jo sàpiga, no" (Anna Babra), "Sí, Lluís" (Josefina Moya Martínez).

En el meu mur, el 15 de maig del 2026 posaren "Sííí. Vivien as camp i sempre hi havia ball aquí o allà" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 15 de maig del 2026, per telèfon, em digué "Abans es vivien amb més intensitat. En Alaquàs, la del Porrat (quasi com una festa patronal dedicada al patró Sant Francesc [ de Paula], encara que no ho fóra). En Aldaia, la de Sant Antoni, la de Sant Miquel i la de Sant Rafel. Era més arrelat en les viles no tan pròximes a les grans ciutats".

 

 

 

Escrit a una nonagenària i vivències agradables

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Avant les atxes", Vicent Pla.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, he escrit els seus i detalls en relació amb la mare de sa àvia materna.(padrina que havia nascut a mitjan dels anys huitanta del segle XIX). 

Igualment, hem rebut un missatge de Júlia Aixut Torres (1933) en què ens deia que podria continuar escrivint vivències personals en nexe amb la vida dels seus pares i fer-ho en català. Llavors, li hem respost:

"— Bon dia, Júlia, i gràcies pel teu comentari, interessant,

Té molt de mèrit que una persona com tu, amb més de noranta anys i amb tota la vida que has viscut, continue escrivint (i, en relació amb la teua vida, prou bé). Si t'agrada escriure, et convide a fer-ho.

Avant les atxes".

Més avant, Antonia Verdejo et plasma "Gaudeix fent allò que et fa feliç". I tu, tot seguit, li indiques que "Lo que més m'agrada és dedicar-me a l'estudi sobre el matriarcalisme català".

Finalment, dir-vos que, com més va, més, evoque eixa actitud acompanyada de gent que, asseguda, com tu, en un banc, tracta sobre temes agradables del seu passat, sobre temes que els agraden, sobre vivències, sobre els seus punts de vista,... Aleshores, tu, com un xiquet, ets receptiu a lo que et diuen (i, en el cas de la recerca, també a lo que et reporten per escrit, als presents que et fan, als seus enviaments...). Sí: com quan eres petit i acollies, llevat que ara, com quan comencí a viure en la vila on ara estic, ho passaves a un diari personal i a un blog. Ara, sobretot, al computador, a una web i a uns quants blogs. Però, com hem dit, preferesc compilar i, puntualment, compartir-ne part, com fan els estudiants. Ben mirat, moltes vegades, mentres en reporte, sent que, en bona mesura, la investigació em resulta com una autobiografia, si més no, en molts aspectes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

El lligam mare-fill rural i 'l'ama' vernacla de l'abadia

Paraules de hui:

"Avant les atxes. Sempre", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit una rondalla eròtica de Tàrbena (vila valenciana de la Marina Baixa) i li he comentat que la figura de la dona que viu en companyia del rector és prou habitual en narracions en què apareix l'abadia (la casa).

Ben mirat, li hem adduït que ho fa en una situació de molta igualtat, en què és ben tractada i amb un paper paregut al de la senyora ama (la mestressa catalana, la madona mallorquina...).

Llavors, t'indica que sí, que és cert i, igualment, que, en molts casos, era una dona adulta i en edat que ja no podia tenir fills, de manera que la seua participació junt amb el capellà no pogués anar unida a sospites sobre relacions sexuals entre tots dos, detall que has escrit en una llibreta.

Finalment, dir-vos que, molt avançada la vesprada, he capit més d'una contarella en què una dona fa el paper de marona i amb un fort lligam entre ella i un xiquet (o un adolescent) de la generació següent (això és, un empelt simbòlic entre mare i fill) i relats en què aquesta dona i el xiquet prefereixen viure en la vila, en un ambient rural perquè la gran majoria dels habitants són bonhomiosos i acollidors com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Estudiar el passat, però no jutjar-lo del present

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut uns missatges d'Isabel Inés Aranda, una argentina d'arrels valencianes catalanoparlants que ha estat mestra d'educació infantil i, a més, interessada per la terra dels seus avantpassats.

A banda, adés he llegit un post de Rosa Canela (https://www.facebook.com/share/p/18cqEkxZay), una catalana amb un alt sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb part de la història de l'abat català Oliva (971-1046), qui, justament, visqué en una època en què el matriarcalisme català era molt manifest, àdhuc, en la política, en la religió i en el paper de les dones en els comtats catalans.

Després, li plasmes uns mots:

"— Bon vespre, Rosa, i gràcies pel teu escrit, molt interessant i amb contingut que lliga amb el matriarcalisme.

Quant a la qüestió, cal posar-nos en el context històric, esbrinar com era la vida quotidiana i, en acabant, no fer una interpretació a partir del nostre present".

Finalment, dir-vos que, amb paraules paregudes, m'ho ha dit ma mare (i altres persones) més d'una vegada: no hem de  jutjar el passat amb maneres de pensar actuals i sí, en canvi, cercar què portava els nostres avantpassats i gent que vivia aleshores a fer això, allò, a pensar així, a fer una vida d'una manera (i no d'altres formes)...

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.