Girar el calcetí i el contacte amb la natura i amb la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he fruït de les interpretacions que sorgien de la lectura d'una rondalla exposada i tractada per Oreto Doménech i Masià. 

Poc o molt, fas com et deia ta mare sobre un capellà que havia tingut moltes vivències i molta formació:

"— M'agrada, entre d'altres coses, perquè, més d'una vegada, fa una anàlisi i una interpretació de les lectures o d'un tema... i, en lloc de fer un sermó que t'avorreix, ¡li pega mitja volta al calcetí... i veus que el tema també es pot veure d'una altra manera més!".

Doncs bé: això és lo que hem fet hui. Possiblement, perquè no tenim cap carnet de cap partit, ni de cap associació, però sí que som connectats amb la terra on vivim, amb la llengua catalana, amb la figura de la mare i gaudim molt de la tasca que fem (lliurement triada i, ben mirat, ben considerada per persones que hi participen) i escrivim i ho publiquem, àdhuc, en llocs en què ens adoben el terreny, ens podem permetre fer eixa "lectura" i, en acabant, plasmar-la i transmetre-la. Viure emparats com el nen que té darrere algú que li fa de paret, en lloc de fer vida, com diem popularment, amb el cul a l'aire.

Finalment, diré que adés he capit un tweet de n'Antoni Gelonch en nexe amb el Pirineu català i amb l'art (https://x.com/i/status/2038975990546710729)i li he posat:

"— Bon vespre, 

En els anys huitanta i noranta, alguns estius anàvem els meus pares i els fills al Pirineu català i jo fruïa del contacte amb la natura i de la senzillesa que copsava, pròxima a una mena d'intimitat i en paisatges exuberants i preciosos.

Gaudia de la bellesa. Fins i tot, pensaves '¡Que xicotets som en relació amb la Terra i que preciosa és i quant té!'.

En el 2013, comentí açò a Pere Riutort (1935-2021), després de dir-li, primerament, 'Jo no sóc creient, però quan observe...'.

En acabar, ell em digué:

'— Això és Déu' (sic)".

No debades, hui he estat molt natural i, igualment, com qui és protegit per gent de la mateixa corda i, a més, per persones respectuoses amb els qui tenen projectes en pro de la cultura vernacla en terres catalanoparlants i per lo maternal, eixa mena de pal de paller dels Pobles matrilineals: hi ha moltes semblances entre nosaltres i ells.

Escultura dels Sants de la Pedra, Sant Nin i Sant Non, en la Cerollera (Baix Aragó). És pareguda a la de moltes escultures amb Demèter i Persèfone, de la cultura grega, en què Demèter és la deessa grega de l'agricultura.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Semblances entre cultures matriarcalistes de Colòmbia i la catalana

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un treball que féu un company de Magisteri en relació amb les sectes destructives i amb les satàniques a partir d'un llibre de Pepe Rodríguez i d'un article que, feia poc, havia estat publicat en la revista "El Temps".

Igualment, una dona de Colòmbia ens ha comentat que, en el seu país, la  religiositat és diferent i més lligada a la terra, principalment, en els Pobles matriarcalistes que hi ha.

Així, celebracions com la Setmana Santa tenen moltes semblances amb la cultura vernacla catalana: 1) és més intimista, 2) no es fa culte a la mort, 3) no hi ha solemnitat, ni elements militars, 4) la figura de la mare i la Mare Terra són presents...

Per això, li addueixes que, per exemple, en el País Valencià, es fa molta més festa (i moderada, però de celebració de la vida, de la primavera) el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i, en un altre temps, Dimarts de Pasqua: tres jorns també molt importants, si més no, en Catalunya.

Altrament, li he afegit que, en les terres catalanoparlants, la mort és tractada com, per exemple, en la cultura colla (d'Amèrica del Sud i matriarcal): com un retorn a la mare i, de pas, com un empelt que farà fèrtil la terra i pel bé de l'esdevenidor. Ah! I que això ho he pogut deduir arran d'anàlisis de poemes vernacles.

Ben mirat, quan ens ha amollat que teníem molta facilitat per a fer interpretacions que molta gent no captaria, li hem dit que la formació a partir de moltes fonts diferents, de relacions i de no limitar-nos només a la versió més estesa a nivell polític, ho aplana molt. 

Finalment, dir-vos que aquesta dona ha fet cursos de formació per a adults i que la seua valor més important és el seny de la justícia...

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Empelt simbòlic mare-filla, entre les generacions i agraïments

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he tret el tema de l'agraïment (en aquest cas, en els escrits de Josep Maria Virgili i Ortiga i en les respostes que, més d'una vegada, faig als qui em reporten).

En eixe seny, afegirem que, de vesprada, hem capit un document de què hem fet alguns comentaris i l'hem enviat a la mestra i investigadora Oreto Doménech i Masià: "L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera" (https://diposit.ub.edu/items/da316678-bc38-4230-840b-0db3f7760464) (*), d'Imma Dasí Estellés, un treball fet en el curs 2008/2009. Així:

"— Bon dia, Oreto,

El traguí per a un estudi sobre els Sants de la Pedra. Una dona fa de mare d'una jove. Les dues parts de la persona.

Després de la guerra, hi entrà la figura masculina: el majoral.

És un altre exemple de festa matriarcalista.

En Alaquàs (l'Horta de València), hui m'ha dit ma mare (1943) que hi ha la festa de les clavariesses de la Mare de Déu dels Dolors. Una dona ja casada i adulta (no casada pocs anys abans) fa de cap de les clavariesses. Hi poden ser dues dones (en lloc de només una). 

Empelt simbòlic mare-filla.

Avant les atxes i amb els teus projectes.

Una forta abraçada".

Finalment, dir-vos que estic més còmode en temes relatius al paper de la mare, al lligam entre la dona i els membres de les diferents generacions i amb les distintes combinacions. 

No debades, adés, en llegir els apartats d'un document bibliogràfic (ací, de llibres), m'he identificat molt més amb el relatiu a temes maternals (amb els que empiulen amb la família, amb la llengua materna, amb l'educació dels xiquets, amb la connexió amb la Mare Terra...), en lloc dels que podríem qualificar de reivindicatius, de persones famoses i, no cal dir, que dels econòmics.

I ho fas, no perquè no siguen igualment interessants, sinó perquè, com aquell qui diu, t'atrauen més aquells que et resulten més senzills i més gratificants. 

Al cap i a la fi, ¿qui, essent, formalment, pensionista o, com ara, retirat, dedicaria molt de temps de la seua vida a lo que no li ompli, a lo que no li agrada? Jo, com molts dels meus col·laboradors en la recerca, no.

Altra vegada, el meu agraïment a tots vosaltres. Entre tots, podem reportar-nos com la mare que empelta amb moderació, amb paciència, amb sinceritat i amb creativitat amb el nen i amb l'àvia, simbòlicament i tot.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

(*) En aquesta entrada, hi ha l'apartat "Fitxers", amb un enllaç per a accedir al treball i poder-lo llegir després de baixar-lo.

Assaigs i agraïments als provectes i a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit uns escrits que havia plasmat entre ahir i hui a migdia, en relació amb el mot "assajar" aplicat a vestits, de què, després, he reportat a Josep Maria Virgili i Ortiga:

"— Bon dia, Josep Maria,

Adés he parlat amb ma mare, li he llegit bona part dels escrits entre nosaltres dos i m'ha dit que vos done el seu agraïment pel vostre comentari en relació amb els majors que són provectes.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada".

Igualment, hem copsat el paper tan favorable que ens fa la moderació, perquè és com el vol d'un catxirulo: és l'espai àmpliament (i, de bon espai) majoritari, en què estem millor i com si fóssem el xiquet (o bé el jove) emparat per algú que li atorga confiança i amb qui és empeltat. Com una llepassa...

Aquesta llepassa és la terra, començant per la teua fidelitat a la llengua catalana, per les tradicions en nexe amb el matriarcalisme de les terres catalanoparlants i, és clar, per eixa cultura que veu bé que ancians, adults, jóvens i xiquets facen com una família de caire maternal en què els diferents membres, tot i les característiques biològiques, fan bona lliga i una vida planera, com la mare que alleta el nadó que li mama prou de gust.

Ben mirat, vos adjunte una foto que he trobat hui i que devia fer més de setze anys que l'havia vista per darrera vegada i de què he rebut un missatge d'un cosí. D'esquerra a dreta, hi ha l'àvia paterna de ma mare (1878), el seu marit (1874) i l'àvia materna (1885), junt amb els dos primers besnéts, cosins meus nascuts en 1964.

 

Generacions unides per una llengua i per més, en què la dona és la principal transmissora de la cultura vernacla, en pro de lo maternal i de la figura de la mare.

Gràcies a tots els qui em feu senzill i gratificant l'estudi i el dia rere dia,... pel bé comú i per la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Actuaven, sobretot, pel bé comú

 

Àvies (o padrines) i mares que actuaven, sobretot, pel bé comú.

El 27 de març del 2026, en el meu mur, en distints grups de Facebook i en Xiuxiuejar, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿actuaven, sobretot, pel bé comú? Gràcies”.

Quant a missatges, el 27 de març del 2026 comentaren "Sí. En aquella època, s'actuava més pel bé comú, és el que he arribat a viure. Avui dia és més habitual que cadascú vagi més a la seva" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Teníem cura dels grans. Dels petits i de tota la família que podien ser entre vuit i deu germans per part paterna / materna" (Margarita Pou Marfany), "Crec que tenien prou feina per resoldre a casa, a la família. No crec que tinguessin opció. Segurament, algunes ho deurien haver desitjat. A altres, segons el que recordo, 'Tant se'ls en fotia'" (Anna Babra), "Sí. En aquella època, tot el carrer era una família i s'ajudaven quan feia falta" (Joan Prió Piñol), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "En resposta a les àvies, ties i padrines, jo puc explicar l'exemple de casa meva. No sé si era comú a altres famílies.

Tinc entès que vivien molts en una casa: avis, pares, fills i oncles fadrins. Això era una forma de cuidar-se entre ells i, a més, la manera de pujar un mas, amb terres i amb bestiar, on, a l'albada, s'aixecaven a munyir i no paraven de feinejar. La seva manera de descansar era canviar de feina: de cavar a l'hort, anaven a abeurar el bestiar. I això no sols era feina d'homes: també era feina de dones. I recollir l'alfals, farratges. A aquesta manera de fer, també hem d'afegir cuidar de la canalla i dels més grans impedits, dels malalts..., que solia ser més feina de dones i dels mateixos germans més grans (qui cuidaven els xics).

Ara es parla molt de l'Alzheimer. Abans, com, quan eren grans i no podien per manca de forces, feien les farinetes de tota la vida amb un altre caire, regar i coses no tan enrevessades i quotidianes, gairebé rutinàries i passaven desapercebudes malalties com l'Alzheimer i els factors ambientals. També estaven barrejats grans i xics, i això aportava experiències als xics, qui escoltaven dels grans que parlaven i alguna cosa en recordaven: ja sabem que la memòria no escrita, que es passava de boca a orella, era molt gran i ara, progressivament, es perd. I, als grans, se'ls encomanava una miqueta la innocència, la força i l'espurna de vida dels xics, i aquella solitud de la vellesa no era tal. Es parlava del dia rere dia a taula, del bestiar; i, dels veïns, poc perquè es vivia amb separació de terres. Es visitaven els familiars.

Les Festes Majors eren festasses: venia la família i hi romania a dormir, s'ajuntaven per les matances i s'organitzaven per anar-se'n a ajudar entre veïns i família, fins i tot, d'altres contrades. I, si s'havien d'arreglar cunetes, recs al costat de la carretera o camins de carro, es reunien: entre tots, hi feien la vila. Jo crec que sí, que tots miraven pel bé, en comú.

Lluís: altra vegada he fet un llarg escrit, explicant les meves vivències. Desitjo et sigui d'utilitat.

Una forta abraçada i molt bona Pasqua. Que també era una diada de reunió interessant" (Joana Cabiscol Calvès), "I tant que actuaven pel bé comú! Com estimaven, feien el més encertat per fer feliços" (Roser Canals Costa), "Sempre! La gent s'ajudava molt entre ells. Per exemple, quan hi havia naixements, quan hi havia un malalt, quan s'havia mort algú (sempre hi havia gent que anava a ballar, que anava a vestir i gent que anava a ajudar). A més, feien molta pinya, era gent que sempre estaven units. Era l'esperit del Carrer de Gurb, de Vic: encara estem units" (Maria Dolors Sala Torras), "Sempre explicat que, per la guerra, tenien amics amagats perquè eren perseguits pel feixisme. En aquell temps, els avis, molts mesos, tenien rebosts i taverna i tenien una casa a Calonge i, cada dia, els portava menjar i begudes, en bicicleta, l'avi, l'àvia o la meva mare. Era un perill i teníem molta visita de la Guàrdia Civil. I tot, així: feien el que havia de menester. Així és que estic educada d'una manera que creus que pots fer tot el que sigui un bé" (Lydia Quera), "En tenien prou a procurar el manteniment de la família" (Xec Riudavets Cavaller), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "A casa, sobretot, en temps de la guerra del 1936-1939. Vaig sentir a dir d'ajudes entre veïns a viudes amb fills i a gent gran que s'havien trobat sense recursos... A la vila de Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona" (Joan Marrugat), "Sí. Entre les veïnes, era molt familiar. I totes intentaven ajudar-se unes a altres. I pel bé comú, per al barri. També hi havia enveges... Però bé" (Reme Canet), "Síí. Sempre que podien" (Àngels Sanas Corcoy), "És cert!" (Josefina Moya Martínez), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Sempre!!" (M Pilar Fillat Bafalluy).

En Xiuxiuejar, el 27 de març del 2026 posaren "La meva padrina era de Sencelles i va néixer l'any 1907. Quan jo anava a passar dies amb ella, sempre anàvem a visitar malalts i recordo que hi havia feines que es feien en comú, entre dues o més dones. Enfilar tomates, pelar ametlles, empotar mel... I els ous i les verdures fresques es repartien" (Xesca Verd).

Assaig, encert i "mecenes" vernacles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he fet uns comentaris sobre el tema del dia i, sobretot, li he demanat si ella havia oït el mot "assajar", en lloc del castellanisme "provar", de què escrigué Josep Maria Virgili i Ortiga en Twitter (https://x.com/i/status/2037103901963383284):

<<— ''Emprovar'" (la roba) és un verb creat modernament, derivat de "provar". El verb genuí és "assajar", ben viu a les illes. I potser també al valencià (?).

Dir "prova't la roba" és castellà. I em sembla que dir "emprova't la roba" és dissimular la mateixa cosa amb un prefix (em-). Hauríem de dir 'assaja't la roba'>>.

Aleshores, hui li havies respost:

<<— Bon vespre, Josep Maria,

Ma mare (1943), hui, per telèfon: "Sí. Potser. Sí que he sentit dir això d''assajar'. Per exemple, la darrera prova de roba per a una clavariessa, per a la núvia; per a coses un poc més de vestir: un pantaló, per a alguna cosa més especial, per a un cortinatge... Les modistes: 'Haurem d'assajar un poc ací, a veure com para...'.

També deien "assajar". Quan era música, deien sempre "assajar".

De família de l'Horta de València.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada>>.

Afegirem que com que, en general, les dones ens han reportat més detalls que ens han aprofitat per a la recerca, hem pensat "Mira que si la mare em digués que sí i que havia oït 'assajar' i, de pas, puc ampliar la informació que he arreplegat...". Doncs bé: així ha estat.

Finalment, has comentat a ta mare que la primera resposta per al tema de hui ha estat en Xiuxiuejar:

"— És un canal que creà en febrer un home, crec que de Paquistan [* de Síria], i en el qual el català és la llengua del grup. I, si s'empra una altra llengua, ho fa acompanyada del català. Això permet trobar informació més en valencià i no una miqueta entre un muntó i estàs prou de gust i emparat".

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles i gent lligada amablement a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"M'estimo cobrar menys i fer lo que m'omple personalment", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, qui m'ha dit que la rondalla "La princesa del cigró" és antiquíssima. Llavors, ho he escrit i ha continuat la conversa, agradable.

A més, li hem llegit bona part d'una contarella que analitzàrem (i de què reportàrem) ahir, la qual, com li hem comentat, és eròtica i, bàsicament, admet dues lectures.

Igualment, captes que la moderació és un gran aliat teu i, ben mirat, per a aconseguir respostes de gent benparlada i, àdhuc, de mestres que, com tu, compten amb molta informació que, allà on van, els fa com si fos eixe banc en què t'asseus i que et dóna suport, això que, popularment, diríem que no et deixa amb el cul a l'aire. Per exemple, d'Antonia Verdejo.

Encara més: en alguns moments en què escrivia sobre la rondalla esmentada, he sentit com una veu que em deia que continuàs amb la recerca, perquè hi ha molt de temps per davant per a fer una bona obra.

Finalment, dir-vos que frueixes, afegint detalls que ens posa Josep Maria Virgili i Ortiga sobre el vocabulari genuí en la llengua que mamaves quan eres xiquet i, de pas, l'incorpores en usos futurs. Només per això i perquè la recerca que fas t'és senzilla i molt fèrtil,... paga la pena continuar-la i, així, romandre lligat a la terra, a eixa mareta de qui xuples lleteta i a qui dones vida i que la respectes amablement.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.