Inculcaren l'amor per la natura

Àvies (o padrines) i mares que inculcaren amor per la natura (14 març 2026).

El 14 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos inculcaren amor per la natura? Gràcies”.

Quant a missatges, el 14 de març del 2026 ens comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Síííííííí" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí. L'àvia, fins i tot, sabia noms de plantes i de flors. Fèiem una passejadeta pels voltants, anàvem a la font a beure aigua que deia que era millor que la de l'aixeta i..." (Anna Babra), "Sí. No directament, però, amb els seus actes, sí. Cada dia anàvem a fer un passeig pel camp. Sempre mirava si hi havia una herba remeiera per recollir. A casa seva, hi criava conills i gallines i me'ls deixava tocar; també, sempre, hi havia algun gos.

Quan anàvem a cercar bolets, el bosc s'havia de deixar com si ningú hi hagués passat.

Ah! A casa seva, al pati, sempre hi havia un munt de plantes" (Àngel Blanch Picanyol), a qui responguí "Els meus avis, tant els materns com els paterns, tenien plantes i animals en casa. I, en la meua joventut, recorde eixir amb els meus avis materns a per herbes", "Ma mare va néixer el dia de Reis del 1923 i sí que em va ensenyar l'amor per la natura. Crec que ho porto d'ella, perquè coneixia les plantes de pagès, el bestiar i cuidar els cavalls (els quals se l'estimaven)" (Ramona Ibarra), "Teníem un pati amb gallines i conills. Tot ben posat" (Maria Dolors Sala Torras), "En temps de fam, la seua visió era utilitarista. Podien contemplar els arbres per la fruita o pel carbó; la terra, per la civada o pel blat; i la mar, pel peix. Mai com a objecte contemplatiu" (Xec Riudavets Cavaller), "I tant!! Era de pagès, tots vivint a una vila. Era el seu món i va saber-nos inculcar l'amor i el respecte per la natura!!!" (Roser Canals Costa), "No" (Angelina Santacana Casals), "A l'estiu, jo vivia amb la iaia a Rupit i agafava flors i sempre deia 'Les justes, nina. Aquestes caben al gerro de la taula. Quan es facin malbé, n'agafarem un altre pom'.

No suportava que es trepitgessin, fins i tot, les que trobàvem pel camí" (Montserrat Cortadella), "Sempre. Ja fos mitjançant dibuixos o fent-nos anar a la natura" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Essent pagesos, és clar que sí" (Maria Teresa Esplugas Vilanova), "Sí. La natura era molt estimada. A casa dels avis, en ser de pagès, es vivia dia rere dia" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 14 de març del 2026 plasmaren "Que valoràssim el camp, que ens donava tot lo necessari per a subsistir: gra, animals, caça, hortalissa.

Es tenia molta cura de cuidar pinar, pletes, fer rotes netes i formiguers" (Maria Galmés Mascaró).

  

"... i el cor net d'un xiquet" i en les rondalles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant sempre", Montserrat Cortadella.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui he parlat amb un home de més de huitanta anys sobre temes relacionats amb el folklore en l'Horta de València i en la vila on ell viu, en la mateixa comarca i hem coincidit.

Però, a més, has gaudit escrivint, enllaçant, captant detalls i comentant en nexe amb el treball que féu Oreto Doménech i Masià sobre el cosmos femení en les contarelles tradicionals valencianes, el qual és igualment vàlid per la resta de terres catalanoparlants.

Així, el lligam entre la mare i el fill ens porta a una conversa amb Pere Riutort en març del 2020. Li diguérem que el teu joc preferit és volar un catxirulo i, llavors, després de riure's ell una miqueta i de manera amable, ens afegí que el fet que encara continue essent el que preferim indica que, tot i viure nosaltres en l'etapa adulta, mantenim l'esperit amb què se sol associar els xiquets: el creatiu.

Doncs bé, el 5 d'abril del 2021, Dilluns de Pasqua, hi parlàrem altra vegada. La vespra, jo havia tornat a empinar l'estel. Com que li ho hauria tret, ell, amb veu d'honestedat i d'una persona de bon cor, em digué (i ho escriguí alhora):

"— Has quedat com un xiquet, que és la grandesa més gran que es té: grandesa, sinceritat i el cor net d'un xiquet" (sic).

Finalment, dir-vos que, quan més de gust estic és quan deixe fluir la creativitat, quan permet que els altres (per exemple, en la recerca), puguen soltar-la i escriure o transmetre lo que consideren millor:

"— Escriu / Digues lo que vullgues, lo que preferesques, lo que  més t'agrade,... sempre que no siguen insults, ni desqualificacions.

També pots orientar el tema d'acord amb com interpretes tu la qüestió o bé amb material que tingues. Tu decideixes".

Creativitat, responsabilitat, bon cor i realitat. Sincerament, m'evoca, sobretot, l'educació maternal en la infància.

Gràcies a tots vosaltres. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Nota: El 3 de març ens enviaren aquesta foto.

L'arquetip del rei en les rondalles, una figura que protegeix els febles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant sempre", Reme Canet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit alguns comentaris del tema del dia i, a més, els hem tractats i li he dit que, al meu coneixement, una cultura que rebutja l'ajuda entre persones (en aquest punt de la recerca, entre jóvens i vells) és condemnada a caure.

Així, ¿què passaria si, en una família i, per exemple, en una agrupació de barri, no poguessen participar jóvens? Que podria restar nostàlgica i prepotent a causa de la superioritat de coneixements i de vivències dels majors.

¿I si els jóvens no acceptasen els més vells i els d'edat avançada? Que les caigudes per manquesa de saviesa en la vida podrien no donar un mínim de continuïtat en la creativitat.

¿I si, com predomina ara, els adults que ja han passat l'edat juvenil i que encara no han entrat en la fase dels ancians, actuassen com si ells fossen els millors del món i com una mena d'alliberadors, de messies, de salvapàtries? Que en sorgirien molts fills amb esperit dictatorial o bé paternalistes.

Per això, en les rondalles vernacles catalanes, apareix un arquetip tan important en la vida com és el del rei. I ho fa per mitjà de figures diferents, però que tenen el mateix paper simbòlic: el rei (o la reina) qui protegeix els infants, les mares, les velletes (abunda la figura de l'anciana), el pare que educa els fills com sol fer una mare,... 

En nexe amb açò, en donar entrada i acollida a comentaris i a fonts de moltes colors, de gent de quasi totes les edats (i, àdhuc, d'alguns mots de xiquets i d'adolescents de què et reporten altres membres de la família que participen en l'estudi), assolim una recerca molt oberta, creativa i en què, algunes vegades, hi ha qui t'agraeix que lo que et diu, també hi siga ben rebut.  

Finalment, dir-vos que m'identifique molt amb les figures com són plasmades en aquestes narracions, moltes, anteriors a 1932 o bé relatades per gent que nasqué abans de 1920.

Gràcies a tots per la vostra generositat i per la vostra paciència. Avant les atxes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

La rondalla que em contà mon pare quan jo era xiquet

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes" i "Moltes gràcies",Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb mon pare (Aldaia, 1942), qui, de matí, he recordat que, quan jo encara era un xiquet de, poc o molt, dotze anys (cap al 1983), em contà una contarella popular per Aldaia i per Alaquàs (dues viles de l'Horta de València). Ací vos l'escric, d'acord amb lo que evoque:

"Molts anys arrere, un home, en plena foscor del dia, anava pel Camí Vell de Torrent, un camí en què, aleshores, no hi havia llum artificial com ara.

Tot anava bé, però, a mitjan recorregut, notà que no podia continuar.

Llavors, sense girar-se, per la por que tenia, començà a dir:

— No! Si us plau! No em feu cap mal! ¡Vos faré la favor que vullgueu, però no em mateu!

Passà la nit i, quan s'albirava l'eixida del sol i, tot i la foscúria, la color morada començava a minvar i a cedir cap a colors més pròximes al carabassa, l'home començà a estar més segur.

Aleshores, féu mitjà volta... i veié que, part de la roba que portava, havia restat enganxada a una mata grossa que hi havia pel camí.

Per això, ell continuà, com la vida".

Sincerament, crec que és la primera rondalla valenciana (ací, més aïna, una narració comarcal) que vaig oir fins a eixa edat. 

Per contra, a nou anys, ja havia començat a llegir poemes, àdhuc, junt amb la lletra de cançons tradicionals per l'Horta de València i, en més d'un cas, que també ho són en altres indrets: el llibre "A riures toquen", de Maties Ruiç Esteve (Mislata, l'Horta de València, 1876-1956), de poesia festiva.

Potser per això, a hores d'ara, encara tinc afició per les contarelles, per la música tradicional de terres catalanoparlants i per la poesia vernacla. 

Finalment, gràcies a tots els qui preneu part en la recerca i als qui ho han fet. Vos dedique aquest relat. 

Ah! Ma mare m'ha contat una llegenda d'Alaquàs en relació amb la Mare de Déu de l'Olivar i ja figura en la investigació junt amb una que em transmeté Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Què en sabeu, de la comarca on viviu? Gràcies.

La cultura basca i la catalana són matriarcalistes; vivències

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Tonet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosa Rovira.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un amic que, més d'una vegada, m'envia missatges que són la versió en pdf de diferents diaris. Per exemple, aquesta setmana ja n'he rebut, si més no, de tres.

Així, li dius:

"— Jo, fa poc, pensí 'Antonio degué ser mitjancer en l'empresa on treballava, degué fer-hi de pont,...'.

I hui, que he parlat amb ell i que li ho he demanat, m'ha respost que sí. A més, m'ha afegit que eixos diaris li'ls passa un murcià.

I l'amic no li cobra. I, a mi, m'apleguen sense haver de pagar ni un clau, ni de ser-ne subscriptor. 

Per això, li he comentat que, al meu coneixement, cada u de nosaltres té més tendència a donar de manera altruista en allò que més li agrada i que més fàcil li resulta, en allò que considera que més pot aportar per a més persones".

Agregarem que, algunes vegades, ell em feia de mitjancer, de transportista o, per exemple, m'ajudà a portar els deu exemplars de franc que vaig rebre en publicar-se el llibre sobre els Sants de la Pedra... I li ho agraeixes.

Un poc després, copsem que lo que més ens ompli, almenys, en les relacions humanes, és adobar el terreny perquè el proïsme no puga ser manipulat per gent sense escrúpols i estar creatius. En el cas de la recerca, davant els qui, intencionadament, tracten de fer-nos caure en el parany que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és patriarcal. 

Doncs bé, d'acord amb la cultura tradicional vernacla en terres catalanoparlants, amb escrits sobre la resta de les cultures que hi ha en la península ibèrica (això és, la gallega, l'asturiana, la castellana, la basca, l'aragonesa, l'occitana i la catalana),... la gran majoria són matriarcalistes. Quines? Totes, llevat de la castellana i de l'aragonesa.

Finalment, algú podria demanar-nos perquè, com ara, sí que diem que l'aragonesa i la catalana són diferents. Anem a pams. En una anàlisi que, en el 2021, fiu d'una rondalla de l'Horta de València, un valencià se'n va a Navarra amb una imatge de Sant Cristòfol (la qual ell havia acceptat de la dona) i uns aragonesos li demanen la bossa o la vida; i, en canvi, en Navarra, frueix de l'ambient acollidor, obert... i, altrament, s'hi troba amb valencians. 

Personalment, dues vegades he estat en Navarra (en 1989 i en 1998); i més vegades, en Aragó. En terres navarreses, són molt acollidors i hi ha un alt sentiment de pertinença a la terra. Et senties ben rebut. En Terol, és representatiu el famós "Torico" (el qual viu de manera presencial). I, com pot que et diguen alguns, "Allí: arriba y pequeño, pequeño. Pero, ¿y los cojones que tiene?" (sic).

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Pares, mestres i altres persones que afavoreixen la creativitat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre,!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, per exemple, en relació amb una notícia que eixí ahir en el diari "ABC"(ací, en traduesc la síntesi, https://www.abc.es/espana/extremadura/democratizar-comunicacion-asistida-proyecto-extremeno-ia-voz-20260307175808-nt.html): "Una jove amb paràlisi cerebral aconsegueix comunicar-se de forma ràpida gràcies a un sistema de pictogrames amb el suport de Google, el qual pretén 'humanitzar' els diàlegs dels discapacitats".

Llavors, li afiges que, com en moltes coses, hi ha qui compta amb altres persones que li ho fan fàcil i que, gràcies a la creativitat d'ambdues parts, refusen acceptàr tot i confien en gent que pensen que els adobaran el terreny.

Igualment, li hem adduït que havíem llegit un llibre de l'irlandès Christy Brown, qui també tenia paràlisi cerebral i un peu esquerre amb què escrivia.

És més: passant a la recerca, m'han comentat sobre dones que no ho donaren per perdut, que portaren avant els seus projectes, molt creatives, d'eixes que, en un moment determinat, diuen "I si féssem...?". I, com m'ha dit ma mare sobre els seus quatre avis, com que els marits veien que elles tenien molta espenta, que eren valentes i molt competents, les deixaven fer.

Finalment, li dius que tu, quan has ensenyat (sobretot, si eren adults) i durant la recerca, deixes fer, que ells solten la seua creativitat com els pares (principalment, la mare) amb els fills, bé quan són xiquets, bé en les diferents etapes de la vida. I, així, es mouen, viuen i es relacionen de manera que connecten amb la vida, amb els altres i, de pas, es crea un entorn de gaudi, d'aprenentatge entre tots i, de rebot, se senten més còmodes, respectades i estimades com a persones..., fins al punt que, per exemple, un històric alumne de les classes que feies t'envia uns quants diaris en pdf i, així, pots accedir a articles que, sense eixa versió, estarien limitats als subscriptors. El meu agraïment a tots ells.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Un ambient més favorable per a la creativitat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes,", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, hem comentat sobre persones que faciliten les relacions i que, en el cas dels mestres, aplanen un ambient acompanyat de bona avinença entre l'ensenyant i l'alumne.

Així, li contes com explicaven i com ensenyaven alguns dels millors mestres que tingueres: paciència, didàctica, senzillesa en les explicacions, llenguatge específic i llenguatge popular i genuí, afavorien la participació dels alumnes...

Igualment, li hem llegit uns passatges del llibre (en castellà) "Els somnis de la vida", del religiós Anselm Grün, en què l'autor comenta que, en els jocs (o bé en les activitats d'esplai) que més ens agradaven i en què més fruïem quan érem xiquets (per exemple, a sis o, àdhuc, a onze anys), es reflecteix la nostra manera de ser, de veure la vida i, com ara, de fer les coses i de portar un grup.

Així, li he afegit que, en la recerca, moltes persones s'han sentit còmodes perquè els permets que exposen el seu punt de vista, les vivències, recursos, suggeriments, i, ben mirat, detalls, que, per a ells, tenen molta importància. 

Finalment, li dius que això adoba el terreny per a un ambient molt creatiu, sense forçar-lo, receptiu i plural. I en què, encara que els tractes com una mare amb un xiquet, tens present que o bé són jóvens o, com en la gran majoria, ja són adults. Això sí, com quan feies classes de franc i permeties que els alumnes es poguessen esplaiar per escrit i, altrament, en què els deixaves que et fessen qualsevol qüestió, perquè, si més no, podria ser-vos interessant i tots hi apreníem entre tots.

I tu, de bon matí també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.