Àvies
(o padrines) i mares que respectaven la dona en la tria de nuvi.
El
24 d’abril del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les
vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de
1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies”.
Primerament,
direm que, en relació amb aquest tema, el qual traguí en el meu mur, sota
l’escrit “la comunitat respectava la dona en la tria del nuvi”, el 22 de
novembre del 2023, eixe mateix dia ens escrigueren “La meva àvia per part de
pare li va triar la dona, a ell, segons cròniques familiars” (Gabriela
Gils), “A ma àvia, i van arreglar el casament en nàixer. Quan es va fer
guapeta, la que va anar a moments perquè aprenguera a dur la casa com ella. Ma
àvia, al cap d’uns dies, va dir a son pare: ‘Si vol, es casa vosté amb ell’.
Se’n va anar de casa i es posà en amo [1]” (Lourdes
Hernandis). “Vaja unes! Les meves iaies, pels que es triessin els marits” (Natalia
Farreras Costa).
Tot
seguit, exposem les respostes en nexe amb la qüestió que férem el 24 d’abril
del 2026: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien
nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies”.
Quant
a missatges, el 24 d’abril del 2026 comentaren “Ho desconec” (Xec
Riudavets Cavaller), “Sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No
ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí. La meva mare, i a mi, sí;
però la meva padrina (germana de la meva mare), no. S’estimaven amb un altre i
no sé el perquè. Es va casar amb un altre: és el que em va dir, a mi, la mare.
He recordat que, a una tia del meu marit, li va passar el mateix; però aquesta
va aconseguir casar amb qui estimava” (Àngels Benaiges Martí), “I
tant!! A casa, sempre es va respectar la nostra voluntat.
Jo
vaig casar-me amb dinou anys. Més bé el meu espòs. I sempre feliços. I el meu
germà, amb la meva cunyada, set anys menys. I feliços encara. N’hi va haver, de
persones, que, per força, van haver d’acceptar-ho” (Roser Canals
Costa), “Sííí. Les decisions eren del qui estimava. Encara que no
funcionés. Veure’ls feliços era el que importava. Si s’acabava, era la
vida…” (Maria Dolors Sala Torras), “En la meva família,
sí” (Rosó Garcia Clotet), “La mare va nàixer abans de 1920 i
sempre ens va respectar la nostra decisió. Era un altre temps i l’horari de
retir era quan senties les notícies de la ràdio (‘el comunicat’, que dèiem): a
les nou o a dos quarts de deu del vespre, a casa.
Quan
vaig tenir nuvi, era una mica més tard, estàvem a la porta de casa i allí
podíem estar una estona més. Tot és molt diferent d’aquells anys amb els d’ara.
Moltes noies anaven ‘pures’ al matrimoni (i jo, una d’elles) i també algunes
havien fet ‘Pasqua abans de Rams’. Jo crec que tot, a poc a poc, ha canviat
moltíssim i no tothom pot dir que ha estat d’un sol home. I et diré una cosa:
estic orgullosa d’haver-ho estat; i fa molts anys que en faltà i sempre el
recordo amb afecte i l’enyoro, com més passen els anys, més (i ja en tinc
noranta-tres). Et diré lo que deia el meu marit: ‘Les vídues sempre parlen bé
del marit, encara que no sigui veritat’…” (Júlia Aixut
Torres), “A mitges, si bé és cert que ma mare es va casar amb el meu
pare perquè va voler. Abans, la meva àvia havia arreglat el casament entre ma
mare i un pagès amb molts diners i amb moltes terres. Ma mare, quan ja era
decidit el dia del casament, va refusar casar-s’hi i va amenaçar a anar-se’n de
la vila i a no tornar-hi mai més. Va ser un daltabaix” (Àngel Blanch
Picanyol), “No ho sé. Sincerament” (Angelina Santacana
Casals), “I tant! No s’hi van oposar mai, a la decisió” (Montserrat
Cortadella), “Ufff! Moltes vegades, no. Si el teu pare tenia diners, et
cercaven un nuvi ric. I, si en volies un altre, no cal dir que no consentien
que et casaren amb ell” (Reme Canet), “A pagès, no: solien
tenir els comptes fets. La pubilla rica. Era el pare que triava: així
assegurava… el seu fill hereu; i la filla, compensada, havia de casar-se amb un
altre. Hereu i tots guanyaven” (Lydia Quera), “La iaia paterna
tenia quatre fills; i la iaia materna, dos fills i una filla. Quan el fill
gran, l’Eudald, es va casar amb la Mercè (qui no era de Torelló), van passar a
viure a la casa de pagès, tot i que era ben bé al mig de la vila.
La
iaia Maria es feia valer ser la mestressa i, a la nora, li tocava fer la feina
de casa. I això no ajudava gens a tenir bona relació fins que es va morir la
iaia Maria” (Nuri Coromina Ferrer), “No ho sé” (Lurdes
Closa), “Jo. En ma casa, quan ma mare i jo anàvem amb algú que no
l’agradava, sí que posava impediments. I sí: quan érem jovenetes, sí que va
aconseguir desgraciar el festeig” (MCarmen Bañuls), “Alguns,
sí. Les dones triaven el xic que els agradava i ja està,… Però n’hi havia,
d’altres, que els pares tenien mirat i aparaulat el nuvi (o la núvia) per als
seus fills… En la meua vila, deien que eixa parella havia estat ‘un festeig
arreglat’… Sempre solien ser una filla (o un fill) únics o més acabalats… Quan
jo era petita. Sí que ho recordo” (Carmen Mahiques Mahiques).
En
Xiuxiuejar, el 24 d’abril del 2026 posaren “A la meva àvia de part de
mare, la van casar molt jove. Eren molt pobres i una boca menys era una boca
menys.
A
la meva altra àvia, no sé ben bé com va anar, però diria que també hi va haver
participació de la família” (Flòstic).
Finalment, ma
mare, el 24 d’abril del 2026, per telèfon, em digué “[ Manuel] Nácher [
1917-2008, d’Aldaia, ciclista,] em deia ‘Jo estava enamorat de ta tia Amparito
[ , germana de ton pare], però no festegí amb ella perquè no ho volia son
pare’. La tia Amparito era la meua padrina”.
[1] En
relació amb aquesta expressió, ma mare, el 23 de novembre del 2023, per
telèfon, em digué que voli dir “posar-se a servir” i que anava lligada a
cases que eren puixants.
