Preservar el passat, acollir-lo i didàctica maternal

Paraules de hui:

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i hi ha hagut bona avinença com també, de vesprada, arran d'un missatge d'Isabel Inés Aranda (una argentina descendent de pares valencians catalanoparlants), qui m'ha demanat que li escrigués el refrany "Tira més un pèl...," i que li l'explicàs perquè ella ho pogués fer a una dona.

Llavors, li hem respost:

"— 'Tira més un pèl de figa que un calabrot de vaixell'.

Explicació: la dona, simbolitzada per la figa, o siga, per les parts genitals externes de la dona, té més espenta (fins i tot, en la vida quotidiana), que un calabrot, és a dir, que una corda gruixuda per a falcar les barques.

El calabrot representaria el marit.

La dona és més arriscada, més valenta que el marit.

A banda, hi ha la variant 'Tira més un pèl de cony que cent cavalls de força'.

La dona (cony) té més força que molts hòmens, encara que ells tinguen força física".

Finalment, uns mots que he revisat hui de la recerca: "Les cobles eròtiques, com tota altra mena de cobles, constitueixen, si més no, un document del passat, que ens cal preservar. (...) El seu estudi i coneixement ens ajudaria a espigolar formes de vida i costums i a comprendre millor la nostra història que, vullguem o no, guarda una estreta relació amb la nostra manera de ser i de pensar” (p. 8 del llibre "Antologia eròtica", d'Aureli Puig Escoí i editat en el 2013. Llibres d'aquest ram, poesia vernacla del segle XIX i, igualment, rondalles autòctones anteriors a 1932, ens permeten capir un matriarcalisme ben manifest i el paper tan important de la mare.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Noces sota un arbre

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de noces sota un arbre? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d'abril del 2026 comentaren "En quin seny vols dir 'a sota d'un arbre'?" (Antonia Verdejo), a qui reportàrem que "Davall dels arbres, sovint, d'alzines, era costum fer reunions dels veïns i també noces. Això lliga amb el comunalisme"; "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Anna Babra), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "A la qüestió, no. No recordo que les àvies ens contessin sobre noces sota un arbre..." (Rosó Garcia Clotet), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Res conegut per mi" (Lydia Quera), "No. D'això, no en recorde res" (Carmen Mahiques Mahiques).

Finalment, direm que, en la rondalla "La Regineta", compilada pel folklorista català Joan Amades (1890-1959), hi ha un passatge que posa que "el fill del rei va enviar a cercar el capellà de la vila i, allí mateix, sota de l'arbre (...), el va casar".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Àvia, mare i néta i el passat sucós

Paraules de hui:

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he respost a una qüestió que m'havia fet Antonia Verdejo en relació amb el tema del dia:

"— En quin seny vols dir 'a sota d'un arbre'?".

Tot seguit, li plasmes un comentari:

"— Davall dels arbres, sovint, d'alzines, era costum fer reunions dels veïns i també noces. Això lliga amb el comunalisme".

Ben mirat, hem tractat sobre una rondalla en què es manifesta la maternitat, la connexió entre la mare i els fills (set xotets), això és, entre el passat i el present.

Igualment, aprofitant uns mots sobre un històric agutzil d'Aldaia (una vila de l'Horta de València), el tio Coa, exposes uns versets populars en línia amb uns que et digué en el 2009 un valencià de, si fa no fa, huitanta anys:

"— Tot pot ser, com diu Coliu, 

llevat d'una rata fer el niu 

davall la coa d'un gat viu".

Finalment, dir-vos que, gràcies a aquests empelts, àdhuc, amb els ancestres, capeixes molts detalls matriarcalistes que et permeten acollir fets històrics, vivències en cultura tradicional, folklore, art, poesia de caire matriarcalista i maternal, un respecte cap a la dona, una actitud receptiva com la de la nina que està junt amb l'àvia (qui li transmet rondalles, qui li ensenya cançons com també formes de respondre en la vida,...). Però un eixart en què ambdues bandes són part del present i, com hem vist més d'una vegada, amb la mare pròxima i que frueix del nexe entre la nena i la provecta.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Eren compassives

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren compassives? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 d'abril del 2026 comentaren "Sí. L'àvia, sobretot, estava pendent de les necessitats de qui ho passava malament. Un dia va pujar a casa un pidolaire i li va donar un plat de menjar, li va preparar una mica amb una bossa i li va fer dutxar i li posà roba neta de l'avi, qui ja era al cel" (Antonia Verdejo), "Sí. Les dues àvies eren compassives i obertes a tothom, però, si calia, també sabien posar, a qui fos, al seu lloc" (Rosó Garcia Clotet), "La meva mare, molt. Les àvies, pràcticament, no les vaig conèixer" (Eusebia Rayó Ferrer), "No" (Lurdes Gaspar), "Sííí" (Àngels Sanas Corcoy), "En general, sí" (Xec Riudavets Cavaller), "I tant! La meva mare sempre va ajudar a qui ho havia de menester!!!!" (Roser Canals Costa), "Sí. Molt compassives perquè havien patit i perquè patien" (Lucila Grau), "Noooo. Eren molt fortes. La iaia materna, dura, però amb un gran cor. Un exemple: deia 'Quina por tinc?' (l'hora de parir). 'Vinga, dona: les gitanes, bé ho fan. I tu, no?'" (Montserrat Cortadella), "A mon avi, abans de 1900, li van dir que una dona de la vila, qui era ma mare, fadrina (que, en aquell temps, estava molt mal vist), que estava prenyada, anava amb un foraster i la va enganyar dient-li que, si era prenys, es casarien. Ho va fer i el nuvi va desaparéixer. Aquesta dona es va  fer malalta de tuberculosi i mon avi hi va anar a veure-la perquè li contaren que era pobreta. I l'avi li va donar 5000 ptes: aquella dona va restar molt agraïda" (M Carmen Bañuls), "Sí. Eren compassives" (Emili Rodríguez Bernabeu), "Encara que tenien molt caràcter, sí que ho eren" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Molt. Una marassa! També en diem 'una lloca'" (Joan Prió Piñol), a qui responguí "Crec que és la primera vegada que llig 'marassa'. I més, en seny positiu cap a la figura de la mare, Joan"; "Sí. Sobretot, amb les criatures" (Angelina Santacana Casals), "I tant! Tot els feia pena. 'Ai, eixa pobra! El marit, tot lo que guanya, s'ho beu i, damunt, quan va a casa, cobra. I un fill darrere un altre. Pobra!!!'" (Reme Canet), "Sí. Les iaies i la meva mare i la padrina, molt compassives i patidores.

Al soterrar de la meva mare, hi havia moltíssima gent (també xiquets i xiquetes que venien a casa amb els meus fills i fa molts anys) i recorden: els berenars i alguna genollera que els curava" (Àngels Benaiges Martí), "Mira: jo crec que ajudà a molta gent. Tot dit" (Lydia Quera).

En correus electrònics, el 17 d'abril del 2026 escrigueren "Gens compassives. Dures com una pedra.

Quan, a la meva padrina del Priorat, li deia 'Iaia, que tinc por', ella em deia 'Por? Por quan estiguis aquí i el teu cap estigui allà' (i senyalava a dos metres d'on era)" (Montserrat Espallargas).

Finalment, ma mare, el 17 d'abril del 2026, per telèfon, em digué que l'àvia d'Antonia Verdejo "Sí, sí que era generosa: dutxar i tot"; que el mot "marassa" "Així s'usava. També 'lloca', també. Pràcticament, [ les lloques] cuiden els ouets fins que naixen els pollets. I les formiguetes, també, perquè no saps mai com eixirà un part".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Mots, cançons i poemes vernacles que aprenem

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, n'he escrit els seus, he aprés paraules com "marassa" (la qual sí que coneixia ella) i, a banda, m'ha dit un sinònim d'aquest mot: "lloca".

Altrament, hem començat a acceptar entrades noves per a un grup de Facebook a què, al capdavall, hem plasmat la lletra i la música d'una cançó que cantava la germana de l'àvia materna de ma mare, qui havia nascut en el darrer quart del segle XIX: la tia Patrocinio,  (https://malandia.cat/2020/09/la-conserva-daldaia), nascuda en Aldaia (una vila de l'Horta de València).

Així, ta mare aprén la lletra, tu l'arreplegues, la comparteixes i, de pas, fas possible que, fins i tot, més gent puga fruir de la creativitat que tenien aquelles persones i de la que ens permet capir informació, reportar-la i, àdhuc, escriure-la de manera que puga ser més fàcil que passe de generació en generació.

Finalment, direm que, ben mirat, això també val per a la poesia popular vernacla, per a dites, per a adquirir vocabulari que abans no empràvem, etc. I tot, per mitjà de recursos en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Lligats a la història local i folklore vernacle

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he vist que una dona (Chesa) havia escrit sobre un grup de Facebook que ahir comencí a portar, després que m'ho oferissen. El tema era sobre si es podria posar informació sobre animals en un grup en què no és eixa la seua finalitat, sinó reportar en relació amb Aldaia (una vila de l'Horta de València). Llavors, li he respost:

"— Bon dia, Chesca,

Si de cas, puntualment, perquè, si no, encara que la publicació tinga relació amb Aldaia, hi hauria qui en posaria de temes que no són culturals, ni lligats a la història de la vila.

Avant les atxes i amb els vostres projectes".

Un poc després, Chesa ens ha escrit:

"— Lluís Guibacons. Gràcies!

Entenem que la nostra labor és d'actualitat del poble, medioambiental, social (i animal🙂).

Intentaré fer-te arribar només les publicacions que siguen urgents. 🙏".

Igualment, per exemple, li afiges:

"— Finalment, sobre el tema de si podríeu posar informació relativa a l'associació, si de cas, puntualment, perquè el grup no és sobre animals, encara que la informació siga sobre Aldaia. De fet, no entra en el títol del grup. És com si, en un grup impulsat per la vostra associació, algú demanàs si podria publicar sobre poesia, sobre pintura... Jo, en un cas així, li proposaria crear-ne u de poesia, de pintura... 

Avant les atxes i amb els vostres projectes. 

Atentament".

Ben mirat, agregarem que adés hem capit una responsió de Dani Rangil, un investigador molt respectuós, a un tweet seu en nexe amb l'Arxiduc Lluís-Salvador d'Àustria-Toscana, de què ahir li havíem amollat uns mots i una foto d'un llibre que tragué Caterina Vilrau Llinàs en el 2022. Li havíem posat açò:

"— Bon dia, Dani,

En el 2022, eixí el llibre 'Les rondalles que l'Arxiduc no va publicar', de Caterina Valriu Llinàs.

Hi ha rondalles eròtiques.

Avant les atxes i amb els teus projectes culturals".

Finalment, gràcies als qui preneu part en la recerca.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles de l'Horta de València i història local

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes!", Kike.

"M'ha agradat molt [ l'escrit]. Avant les atxes", Vicent Pla.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he escrit a la biblioteca de Quart de Poblet (una vila que, juntament amb la d'Aldaia, ambdues, de l'Horta de València, romangueren vinculades amb el Monestir de Poblet (de Catalunya). En acabant, ho he fet a la de la vila on visc. I tot, per si, en el cas de la primera, em podrien facilitar l'arribada del llibre "Contes per als néts", de Pep i Cento Sancho (https://wp.me/p2M6bj-nS), publicat en els anys noranta del segle passat i que, en alguns detalls, em serví per a una recerca sobre la séquia de Benàger, una de les que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València de fa segles ençà.

Adduirem que, en aquest tribunal (llevat que haja canviat en els darrers vint anys), les decisions jurídiques finals són orals, un tret característic de temps del feudalisme i, possiblement, de molts Pobles matriarcalistes.

Aquest darrer fet lliga amb el llenguatge, en dir allò de "prendre a u per la paraula", "ser home de paraula", "ser dona de paraula" o, per exemple, "Al bou, per la banya; a l'home, per la paraula".

El fet és que, un poc després, com he indicat adés a ma mare, he vist que hi havia un grup d'Aldaia en què m'havien proposat ser-ne l'administrador: "Crònica d'Aldaia (Ahir, Hui, Sempre)". I ho he acceptat. Al cap i a la fi, estic molt lligat a aquesta vila, perquè hi vaig residir fins a trenta-huit anys (2009), hi portares un programa de ràdio, hi fiu classes a adults que a penes sabien la llengua catalana i feres un estudi sobre una séquia que també fa camí per la vila on estàs ara.

Agraïm la informació amb què ens ha reportat qui feia d'administrador, Abelard Comes, un home molt obert, amb bona empatia, moderat i amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Ja li has informat d'alguns canvis i has acollit en el grup publicacions en línia amb el propòsit i, de pas, retorna a la vida.

Finalment, dir-vos que he parlat amb ma mare i li he reportat que Abelard Comes havia participat en el diari "Levante-EMV", aportant fotos i notícies sobre Aldaia i que viu en Paterna, una vila de la mateixa comarca i on nasqué en 1878 l'àvia paterna de ma mare, una dona molt arriscada, realista i amb molta espenta, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc a Rosa Rovira un vídeo en relació amb trets de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb detalls de la llengua castellana, en què Josep Maria Virgili i Ortiga ho explica en "Ràdio Estel" i que hem posat en Facebook.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.