Girar el calcetí i el contacte amb la natura i amb la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he fruït de les interpretacions que sorgien de la lectura d'una rondalla exposada i tractada per Oreto Doménech i Masià. 

Poc o molt, fas com et deia ta mare sobre un capellà que havia tingut moltes vivències i molta formació:

"— M'agrada, entre d'altres coses, perquè, més d'una vegada, fa una anàlisi i una interpretació de les lectures o d'un tema... i, en lloc de fer un sermó que t'avorreix, ¡li pega mitja volta al calcetí... i veus que el tema també es pot veure d'una altra manera més!".

Doncs bé: això és lo que hem fet hui. Possiblement, perquè no tenim cap carnet de cap partit, ni de cap associació, però sí que som connectats amb la terra on vivim, amb la llengua catalana, amb la figura de la mare i gaudim molt de la tasca que fem (lliurement triada i, ben mirat, ben considerada per persones que hi participen) i escrivim i ho publiquem, àdhuc, en llocs en què ens adoben el terreny, ens podem permetre fer eixa "lectura" i, en acabant, plasmar-la i transmetre-la. Viure emparats com el nen que té darrere algú que li fa de paret, en lloc de fer vida, com diem popularment, amb el cul a l'aire.

Finalment, diré que adés he capit un tweet de n'Antoni Gelonch en nexe amb el Pirineu català i amb l'art (https://x.com/i/status/2038975990546710729)i li he posat:

"— Bon vespre, 

En els anys huitanta i noranta, alguns estius anàvem els meus pares i els fills al Pirineu català i jo fruïa del contacte amb la natura i de la senzillesa que copsava, pròxima a una mena d'intimitat i en paisatges exuberants i preciosos.

Gaudia de la bellesa. Fins i tot, pensaves '¡Que xicotets som en relació amb la Terra i que preciosa és i quant té!'.

En el 2013, comentí açò a Pere Riutort (1935-2021), després de dir-li, primerament, 'Jo no sóc creient, però quan observe...'.

En acabar, ell em digué:

'— Això és Déu' (sic)".

No debades, hui he estat molt natural i, igualment, com qui és protegit per gent de la mateixa corda i, a més, per persones respectuoses amb els qui tenen projectes en pro de la cultura vernacla en terres catalanoparlants i per lo maternal, eixa mena de pal de paller dels Pobles matrilineals: hi ha moltes semblances entre nosaltres i ells.

Escultura dels Sants de la Pedra, Sant Nin i Sant Non, en la Cerollera (Baix Aragó). És pareguda a la de moltes escultures amb Demèter i Persèfone, de la cultura grega, en què Demèter és la deessa grega de l'agricultura.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Semblances entre cultures matriarcalistes de Colòmbia i la catalana

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un treball que féu un company de Magisteri en relació amb les sectes destructives i amb les satàniques a partir d'un llibre de Pepe Rodríguez i d'un article que, feia poc, havia estat publicat en la revista "El Temps".

Igualment, una dona de Colòmbia ens ha comentat que, en el seu país, la  religiositat és diferent i més lligada a la terra, principalment, en els Pobles matriarcalistes que hi ha.

Així, celebracions com la Setmana Santa tenen moltes semblances amb la cultura vernacla catalana: 1) és més intimista, 2) no es fa culte a la mort, 3) no hi ha solemnitat, ni elements militars, 4) la figura de la mare i la Mare Terra són presents...

Per això, li addueixes que, per exemple, en el País Valencià, es fa molta més festa (i moderada, però de celebració de la vida, de la primavera) el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i, en un altre temps, Dimarts de Pasqua: tres jorns també molt importants, si més no, en Catalunya.

Altrament, li he afegit que, en les terres catalanoparlants, la mort és tractada com, per exemple, en la cultura colla (d'Amèrica del Sud i matriarcal): com un retorn a la mare i, de pas, com un empelt que farà fèrtil la terra i pel bé de l'esdevenidor. Ah! I que això ho he pogut deduir arran d'anàlisis de poemes vernacles.

Ben mirat, quan ens ha amollat que teníem molta facilitat per a fer interpretacions que molta gent no captaria, li hem dit que la formació a partir de moltes fonts diferents, de relacions i de no limitar-nos només a la versió més estesa a nivell polític, ho aplana molt. 

Finalment, dir-vos que aquesta dona ha fet cursos de formació per a adults i que la seua valor més important és el seny de la justícia...

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Empelt simbòlic mare-filla, entre les generacions i agraïments

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he tret el tema de l'agraïment (en aquest cas, en els escrits de Josep Maria Virgili i Ortiga i en les respostes que, més d'una vegada, faig als qui em reporten).

En eixe seny, afegirem que, de vesprada, hem capit un document de què hem fet alguns comentaris i l'hem enviat a la mestra i investigadora Oreto Doménech i Masià: "L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera" (https://diposit.ub.edu/items/da316678-bc38-4230-840b-0db3f7760464) (*), d'Imma Dasí Estellés, un treball fet en el curs 2008/2009. Així:

"— Bon dia, Oreto,

El traguí per a un estudi sobre els Sants de la Pedra. Una dona fa de mare d'una jove. Les dues parts de la persona.

Després de la guerra, hi entrà la figura masculina: el majoral.

És un altre exemple de festa matriarcalista.

En Alaquàs (l'Horta de València), hui m'ha dit ma mare (1943) que hi ha la festa de les clavariesses de la Mare de Déu dels Dolors. Una dona ja casada i adulta (no casada pocs anys abans) fa de cap de les clavariesses. Hi poden ser dues dones (en lloc de només una). 

Empelt simbòlic mare-filla.

Avant les atxes i amb els teus projectes.

Una forta abraçada".

Finalment, dir-vos que estic més còmode en temes relatius al paper de la mare, al lligam entre la dona i els membres de les diferents generacions i amb les distintes combinacions. 

No debades, adés, en llegir els apartats d'un document bibliogràfic (ací, de llibres), m'he identificat molt més amb el relatiu a temes maternals (amb els que empiulen amb la família, amb la llengua materna, amb l'educació dels xiquets, amb la connexió amb la Mare Terra...), en lloc dels que podríem qualificar de reivindicatius, de persones famoses i, no cal dir, que dels econòmics.

I ho fas, no perquè no siguen igualment interessants, sinó perquè, com aquell qui diu, t'atrauen més aquells que et resulten més senzills i més gratificants. 

Al cap i a la fi, ¿qui, essent, formalment, pensionista o, com ara, retirat, dedicaria molt de temps de la seua vida a lo que no li ompli, a lo que no li agrada? Jo, com molts dels meus col·laboradors en la recerca, no.

Altra vegada, el meu agraïment a tots vosaltres. Entre tots, podem reportar-nos com la mare que empelta amb moderació, amb paciència, amb sinceritat i amb creativitat amb el nen i amb l'àvia, simbòlicament i tot.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

(*) En aquesta entrada, hi ha l'apartat "Fitxers", amb un enllaç per a accedir al treball i poder-lo llegir després de baixar-lo.

Assaigs i agraïments als provectes i a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit uns escrits que havia plasmat entre ahir i hui a migdia, en relació amb el mot "assajar" aplicat a vestits, de què, després, he reportat a Josep Maria Virgili i Ortiga:

"— Bon dia, Josep Maria,

Adés he parlat amb ma mare, li he llegit bona part dels escrits entre nosaltres dos i m'ha dit que vos done el seu agraïment pel vostre comentari en relació amb els majors que són provectes.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada".

Igualment, hem copsat el paper tan favorable que ens fa la moderació, perquè és com el vol d'un catxirulo: és l'espai àmpliament (i, de bon espai) majoritari, en què estem millor i com si fóssem el xiquet (o bé el jove) emparat per algú que li atorga confiança i amb qui és empeltat. Com una llepassa...

Aquesta llepassa és la terra, començant per la teua fidelitat a la llengua catalana, per les tradicions en nexe amb el matriarcalisme de les terres catalanoparlants i, és clar, per eixa cultura que veu bé que ancians, adults, jóvens i xiquets facen com una família de caire maternal en què els diferents membres, tot i les característiques biològiques, fan bona lliga i una vida planera, com la mare que alleta el nadó que li mama prou de gust.

Ben mirat, vos adjunte una foto que he trobat hui i que devia fer més de setze anys que l'havia vista per darrera vegada i de què he rebut un missatge d'un cosí. D'esquerra a dreta, hi ha l'àvia paterna de ma mare (1878), el seu marit (1874) i l'àvia materna (1885), junt amb els dos primers besnéts, cosins meus nascuts en 1964.

 

Generacions unides per una llengua i per més, en què la dona és la principal transmissora de la cultura vernacla, en pro de lo maternal i de la figura de la mare.

Gràcies a tots els qui em feu senzill i gratificant l'estudi i el dia rere dia,... pel bé comú i per la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Actuaven, sobretot, pel bé comú

 

Àvies (o padrines) i mares que actuaven, sobretot, pel bé comú.

El 27 de març del 2026, en el meu mur, en distints grups de Facebook i en Xiuxiuejar, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿actuaven, sobretot, pel bé comú? Gràcies”.

Quant a missatges, el 27 de març del 2026 comentaren "Sí. En aquella època, s'actuava més pel bé comú, és el que he arribat a viure. Avui dia és més habitual que cadascú vagi més a la seva" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Teníem cura dels grans. Dels petits i de tota la família que podien ser entre vuit i deu germans per part paterna / materna" (Margarita Pou Marfany), "Crec que tenien prou feina per resoldre a casa, a la família. No crec que tinguessin opció. Segurament, algunes ho deurien haver desitjat. A altres, segons el que recordo, 'Tant se'ls en fotia'" (Anna Babra), "Sí. En aquella època, tot el carrer era una família i s'ajudaven quan feia falta" (Joan Prió Piñol), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "En resposta a les àvies, ties i padrines, jo puc explicar l'exemple de casa meva. No sé si era comú a altres famílies.

Tinc entès que vivien molts en una casa: avis, pares, fills i oncles fadrins. Això era una forma de cuidar-se entre ells i, a més, la manera de pujar un mas, amb terres i amb bestiar, on, a l'albada, s'aixecaven a munyir i no paraven de feinejar. La seva manera de descansar era canviar de feina: de cavar a l'hort, anaven a abeurar el bestiar. I això no sols era feina d'homes: també era feina de dones. I recollir l'alfals, farratges. A aquesta manera de fer, també hem d'afegir cuidar de la canalla i dels més grans impedits, dels malalts..., que solia ser més feina de dones i dels mateixos germans més grans (qui cuidaven els xics).

Ara es parla molt de l'Alzheimer. Abans, com, quan eren grans i no podien per manca de forces, feien les farinetes de tota la vida amb un altre caire, regar i coses no tan enrevessades i quotidianes, gairebé rutinàries i passaven desapercebudes malalties com l'Alzheimer i els factors ambientals. També estaven barrejats grans i xics, i això aportava experiències als xics, qui escoltaven dels grans que parlaven i alguna cosa en recordaven: ja sabem que la memòria no escrita, que es passava de boca a orella, era molt gran i ara, progressivament, es perd. I, als grans, se'ls encomanava una miqueta la innocència, la força i l'espurna de vida dels xics, i aquella solitud de la vellesa no era tal. Es parlava del dia rere dia a taula, del bestiar; i, dels veïns, poc perquè es vivia amb separació de terres. Es visitaven els familiars.

Les Festes Majors eren festasses: venia la família i hi romania a dormir, s'ajuntaven per les matances i s'organitzaven per anar-se'n a ajudar entre veïns i família, fins i tot, d'altres contrades. I, si s'havien d'arreglar cunetes, recs al costat de la carretera o camins de carro, es reunien: entre tots, hi feien la vila. Jo crec que sí, que tots miraven pel bé, en comú.

Lluís: altra vegada he fet un llarg escrit, explicant les meves vivències. Desitjo et sigui d'utilitat.

Una forta abraçada i molt bona Pasqua. Que també era una diada de reunió interessant" (Joana Cabiscol Calvès), "I tant que actuaven pel bé comú! Com estimaven, feien el més encertat per fer feliços" (Roser Canals Costa), "Sempre! La gent s'ajudava molt entre ells. Per exemple, quan hi havia naixements, quan hi havia un malalt, quan s'havia mort algú (sempre hi havia gent que anava a ballar, que anava a vestir i gent que anava a ajudar). A més, feien molta pinya, era gent que sempre estaven units. Era l'esperit del Carrer de Gurb, de Vic: encara estem units" (Maria Dolors Sala Torras), "Sempre explicat que, per la guerra, tenien amics amagats perquè eren perseguits pel feixisme. En aquell temps, els avis, molts mesos, tenien rebosts i taverna i tenien una casa a Calonge i, cada dia, els portava menjar i begudes, en bicicleta, l'avi, l'àvia o la meva mare. Era un perill i teníem molta visita de la Guàrdia Civil. I tot, així: feien el que havia de menester. Així és que estic educada d'una manera que creus que pots fer tot el que sigui un bé" (Lydia Quera), "En tenien prou a procurar el manteniment de la família" (Xec Riudavets Cavaller), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "A casa, sobretot, en temps de la guerra del 1936-1939. Vaig sentir a dir d'ajudes entre veïns a viudes amb fills i a gent gran que s'havien trobat sense recursos... A la vila de Sant Andreu de Palomar, al pla de Barcelona" (Joan Marrugat), "Sí. Entre les veïnes, era molt familiar. I totes intentaven ajudar-se unes a altres. I pel bé comú, per al barri. També hi havia enveges... Però bé" (Reme Canet), "Síí. Sempre que podien" (Àngels Sanas Corcoy), "És cert!" (Josefina Moya Martínez), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Sempre!!" (M Pilar Fillat Bafalluy).

En Xiuxiuejar, el 27 de març del 2026 posaren "La meva padrina era de Sencelles i va néixer l'any 1907. Quan jo anava a passar dies amb ella, sempre anàvem a visitar malalts i recordo que hi havia feines que es feien en comú, entre dues o més dones. Enfilar tomates, pelar ametlles, empotar mel... I els ous i les verdures fresques es repartien" (Xesca Verd).

Assaig, encert i "mecenes" vernacles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he fet uns comentaris sobre el tema del dia i, sobretot, li he demanat si ella havia oït el mot "assajar", en lloc del castellanisme "provar", de què escrigué Josep Maria Virgili i Ortiga en Twitter (https://x.com/i/status/2037103901963383284):

<<— ''Emprovar'" (la roba) és un verb creat modernament, derivat de "provar". El verb genuí és "assajar", ben viu a les illes. I potser també al valencià (?).

Dir "prova't la roba" és castellà. I em sembla que dir "emprova't la roba" és dissimular la mateixa cosa amb un prefix (em-). Hauríem de dir 'assaja't la roba'>>.

Aleshores, hui li havies respost:

<<— Bon vespre, Josep Maria,

Ma mare (1943), hui, per telèfon: "Sí. Potser. Sí que he sentit dir això d''assajar'. Per exemple, la darrera prova de roba per a una clavariessa, per a la núvia; per a coses un poc més de vestir: un pantaló, per a alguna cosa més especial, per a un cortinatge... Les modistes: 'Haurem d'assajar un poc ací, a veure com para...'.

També deien "assajar". Quan era música, deien sempre "assajar".

De família de l'Horta de València.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada>>.

Afegirem que com que, en general, les dones ens han reportat més detalls que ens han aprofitat per a la recerca, hem pensat "Mira que si la mare em digués que sí i que havia oït 'assajar' i, de pas, puc ampliar la informació que he arreplegat...". Doncs bé: així ha estat.

Finalment, has comentat a ta mare que la primera resposta per al tema de hui ha estat en Xiuxiuejar:

"— És un canal que creà en febrer un home, crec que de Paquistan [* de Síria], i en el qual el català és la llengua del grup. I, si s'empra una altra llengua, ho fa acompanyada del català. Això permet trobar informació més en valencià i no una miqueta entre un muntó i estàs prou de gust i emparat".

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles i gent lligada amablement a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"M'estimo cobrar menys i fer lo que m'omple personalment", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, qui m'ha dit que la rondalla "La princesa del cigró" és antiquíssima. Llavors, ho he escrit i ha continuat la conversa, agradable.

A més, li hem llegit bona part d'una contarella que analitzàrem (i de què reportàrem) ahir, la qual, com li hem comentat, és eròtica i, bàsicament, admet dues lectures.

Igualment, captes que la moderació és un gran aliat teu i, ben mirat, per a aconseguir respostes de gent benparlada i, àdhuc, de mestres que, com tu, compten amb molta informació que, allà on van, els fa com si fos eixe banc en què t'asseus i que et dóna suport, això que, popularment, diríem que no et deixa amb el cul a l'aire. Per exemple, d'Antonia Verdejo.

Encara més: en alguns moments en què escrivia sobre la rondalla esmentada, he sentit com una veu que em deia que continuàs amb la recerca, perquè hi ha molt de temps per davant per a fer una bona obra.

Finalment, dir-vos que frueixes, afegint detalls que ens posa Josep Maria Virgili i Ortiga sobre el vocabulari genuí en la llengua que mamaves quan eres xiquet i, de pas, l'incorpores en usos futurs. Només per això i perquè la recerca que fas t'és senzilla i molt fèrtil,... paga la pena continuar-la i, així, romandre lligat a la terra, a eixa mareta de qui xuples lleteta i a qui dones vida i que la respectes amablement.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Viure creativament, com quan ho fem amb un xiquet

Paraules de hui:

"Molt agraïda" i "Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge de Rosó Garcia Clotet:

"— Molt bona nit, Lluís,

Agraïda, per tot i per la paciència que tens amb mi.

Una forta abraçada".

Aleshores, li hem escrit:

"— Bon vespre, Rosó,

Hui, poc o molt, he dit a ma mare: 

'— Jo em relacione amb la gent, amb els qui participen en l'estudi, com si foren xiquets'.

I ella m'ha respost:

'— Doncs no em pareix bé'.

I li ho he explicat:

'— Vull dir: de manera amable, amb dolçor, amb paciència, obert, donant-los molta llibertat...'.

Llavors, m'ha afegit:

'— Això sí. Que ser amable no vullga dir aparençar que vols enganyar...'.

'— És clar que no'.

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

Ben mirat, hem accedit al aquesta entrevista a en Francesc Torralba publicada ahir en el diari "La Vanguardia" (https://x.com/i/status/2036722702606541223), la qual ha posat Gemma, una històrica mestra de Filosofia, en Twitter, i que, al capdavall, lliga esperança i creativitat. Al cap i a la fi, ¿no són els xiquets el símbol d'ambdós elements de la vida? Sí. 

Finalment, una cosa: els Pobles matriarcalistes promouen i adoben el terreny a ambdues: ens empelta amb la terra, amb la mare que ens alleta (àdhuc, simbòlicament) i ens aplana dormir i somiar amb els angelets,... començant per la llengua vernacla on vivim. Jo estic més creatiu en fer un dia en què la recerca sobre el matriarcalisme català és lo més important en el viure i, és clar, això implica connectar amb la terra. I hi lligue. I per a vosaltres? Gràcies.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Lligams amb la terra, amb la mare i amb els germans de llengua vernacla

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit un comentari que ahir m'havia fet un home (Rafel) i, a continuació, m'ha tret fets en relació amb dos carrers de la vila on visc i amb noms que rebien. 

Igualment, com que estava interessada a resoldre una qüestió, ens ha dit que escriguéssem a Rafel (aquest home, de la vila on visc, en què nasqueren la majoria dels meus familiars acostats per part de mare).

Tot seguit, plasmes un tweet a Rafel i ell, més avant, et respon. I, mentre que escrivies, notaves una connexió amb la terra, amb la figura de la mare, de què, un dia, Bartomeu Mestre t'havia posat uns mots en què, poc o molt, et deia que actuasses en pro de la mare, perquè era de qui més informació podries recopilar en nexe amb lo vernacle. En eixe seny, puc dir que, en el meu cas, coincideix amb el majoritari entre els catalanoparlants: ella és qui més t'hi ha reportat.

Ben mirat, hem evocat eixe esperit d'aprenent amb què assistíem a les classes de Magisteri que ens feien mestres que, amb el temps, han deixat empremta a històrics companys, que ens han fet valença en els nostres projectes d'investigació i, a banda, que ens han ajudat a saber diferenciar la informació que pretén que siguem titelles i la informació que ens adoba el terreny de la llibertat que toca els peus en terra: la creativitat. Així, per una banda, fas de xiquet i, per una altra, fas de mare, altrament, de rei de la teua vida.

Finalment, diré que, quan ja tens un fonaments (la base de la recerca), els estatges pugen i, a més, et permeten ser en distints nivells i, és clar, deixant fora lo que forma part del passat i que no acceptaries més: els mentirosos i els qui tracten que siguem titelles seus. Així que, com diu un amic meu, 1) "Formació, formació, formació" ... És clar, acompanyada 2) de moderació i 3) d'amor per la terra on nasqueres, pels teus germans de llengua catalana i pels qui la respecten. Eixe és el meu limit i això et defineix com a pertanyent a una cultura tradicional (en aquest cas, matriarcalista), amb què ets empeltat de gust i no a una altra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I, demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Les dones, més ben considerades entre els majors de setanta anys

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha tret el tema d'unes dones de Sagunt (ciutat valenciana del Camp de Morvedre) que tractaven de formar part d'una festa de Setmana Santa "reservada" per a hòmens.

Llavors, ens ha afegit que, en haver escoltat ella la notícia i en haver capit que la gent més major hi era la més dialogant i la més tolerant,...

"— M'he recordat de tu i he pensat 'Mira: lo que Lluís em diu moltes vegades'".

I tu li respons:

"— És que és així. Pot no agradar a més d'un polític, sobretot, de lo que se sol dir 'd'esquerres', però és que és així: la gent que més accepta les dones i cada persona com a persona, són els majors de setanta anys (i, més encara, si no són afiliats a cap partit, ni a cap associació molt relacionada amb alts càrrecs d'ajuntaments). 

Això, on millor es reflecteix, és en la psicologia. Tu observa com responen (als altres i en la vida) i veuràs que 'l'etiqueta' és secundària, que lo que val són els fets i si eixes persones afavoreixen un ambient creatiu, perquè la creativitat implica ser realista".

Igualment, li addueixes:

"— També el captes en el fet que, com he comentat més d'una vegada, en els Pobles matriarcals, la gent és més amable, més natural, toca els peus en terra, no és agressiva.

Justament hui he llegit la lletra d'una cançó mallorquina que m'ha recordat que, a principi del segle XIX, la societat valenciana no era precisament militarista, sinó que rebutjava la guerra, com ens explicava en el curs 1993/1994 un mestre de Magisteri".

Ben mirat, li he llegit uns versos d'una cançó de festeig arreplegada pel capellà Antoni Gili i Ferrer (1932-2010) en què això és una realitat d'aquest ram, de caire matriarcalista, com en altres composicions en què la separació dels festejadors no comporta el desig de matar l'altre membre de la parella.

Finalment, dir-vos que escriurem sobre aquesta cançó, recollida en el llibre "Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom IV", d'Antoni Gili i Ferrer, qui fou continuador de la tasca del frare Rafel Ginard, qui féu una obra folklòrica impressionant d'arreplega de cançons mallorquines i que féu públiques.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles que recompensen la bonesa, que acullen i que empelten

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit part d'una rondalla en què un jove compta amb el suport dels seus pares i amb una bossa amb monedes d'or i, quan ell passa a fer món, ajuda unes persones. 

Llavors, els adults, com que ho consideren una bona acció, el recompensen amb una segona bossa. I, més avant, amb una tercera que li permetrà alliberar una jove.

Prou després, aquesta jovencella, aprofitant la seua condició de princesa, el salvarà i, fins i tot, es casaran.

Escric això perquè podem dir que les rondalles i les llegendes ens reflecteixen molt la cosmovisió d'un Poble: parents que agraeixen els fills i que aproven lo que podríem qualificar com ajuda social, però, com capim en aquest relat, units amb un alt sentiment de pertinença a la terra: una retorn que enllaça el fill amb els pares, amb la realitat i amb l'indret on ell havia nascut.

Igualment, hi ha contarelles en què un jove que no pertany a la noblesa, hi accedeix arran de la decisió de la princesa (qui té la darrera paraula): casar-se amb aquest fadrí, puix que, com que ha superat les proves que ella havia posat i ell ha complit amb lo que demana la fadrina, la dona considera que és de justícia que siga ben acollit. 

A més, com que el xicot no prové d'una família rica, la filla del rei també dóna hospitalitat als pares del minyó, encara vius.

Finalment, dir-vos que, més d'una vegada, després de llegir part d'una contalla (o bé de tractar-la), hi ha qui et comenta el seu punt de vista i, de pas, es crea un empelt entre tu i els altres i ambdues bandes n'eixim beneficiades, com la mare que alleta amb tendror i amb gaudi el nen.

Un afegitó: agraïm tots els qui ens han reportat amb alguna narració (o obra) o que ens han comentat sobre obres que en plasmaven.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Sobre el paper del marit en la família

 

Àvies (o padrines) i mares que comentaven sobre el paper del marit en la família.

El 21 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre el paper del marit en la família? Gràcies”.

Quant a missatges, el 21 de març del 2026 ens comentaren "Pel que jo conec, l'home es limitava a aportar el jornal a la família i a impartir autoritat. La societat era molt masclista i l'home comandava; ara bé, com diuen per Mallorca, 'L'amo comanda i sa madona du es maneig'. O sigui: és la que talla el bacallà" (Xec Riudavets Cavaller), a qui reportàrem "És que, més d'una vegada, he pensat en la possible influència que pogué tenir la cultura anglosaxona en Menorca, de la mateixa manera que, com em digué una menorquina (ara deu passar dels setanta anys) resident on visc, la dona hi era més alliberada.

Hi hagut qui ha estudiat el matriarcalisme basc i ha afegit que la cultura anglosaxona, encara que tinga la seua part 'democràtica', és patriarcal", "No. Restà viuda a trenta-sis anys" (Lurdes Gaspar), "No. Era absent. És el que penso. Només manava, o això crec, encara que no era així a totes les cases" (Anna Babra), "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Angelina Santacana Casals), "A casa, compartíem tot. La mare treballava, de les que venien animals a la Plaça del Mercat; i el pare treballava. Ella era pagesa i coneixia molta gent, havia treballat en una casa que tenien llonganisses de Vic. I l'avi en Ramon treballava a l'empresa. Els ingressos eren compartits. No he vist mai que hi hagués disputes per qui manés més, per qui manés menys. 

Jo, a cinc anys, que, a casa, igualment, tenia opinió que tothom: 'La nena, quan diu una cosa, és la nena'. La iaia era una dona molt llesta, una dona que tenia molt seny comú. L'avi Ventura, qui era el pare del meu pare, era un home que sabia molt d'Història.

La iaia Teresa era una dona molt de casa, portava molt bé la casa, molt avançada al seu temps. Molt llesta (i l'avi també ho era, tenia moltes dites...), coneixia molta gent. Ell era un home que pensava, que sabia de què anava la vida, que tenia les idees clares.

Ni els homes, ni les dones: tothom, allà, compartia lo que hi havia i ningú era més que ningú. I això és lo que m'han inculcat. I m'ha agradat. A casa meva, eren gent que em va donar estudis. Em van ensenyar; molt, a viure; molt, a tractar amb gent d'empresa. I n'estic contenta, de la família, dels d'abans, i jo ho vaig inculcar als d'avui. Hi vaig tenir sort" (Maria Dolors Sala Torras), "Moltes vegades. 'L'home és la clau del rebost'" (Ximo Caturla), "Tant la meva mare com el meu pare, treballaven junts. El pare, netejant budells; i la mare feia la comptabilitat i la venda. Després, varen fer més gran l'empresa. I el pare va trobar una oportunitat per a construir un edifici de set sostres amb un amic" (Josefina Moya Martínez), "Mira: a casa, com ja saps, en ser de pagés, el meu avi i la meva àvia tenien els deures conjuntament de fer de tot i no tenien per què ordenar-se res. I, així, ensenyats els fills i els néts" (Lydia Quera), "El paper del marit, a casa, es pot dir que va ser més de la mare, en ser militar el pare, i els anys de la guerra. Poc va estar a casa, però era un home afectuós amb la mare i bon pare.

Et diré que, fa molt anys, va enregistrar uns cassets explicant la seva vida des que es va fer militar; i ara el tinc en àudio. I moltes vegades m’agrada escoltar la seva veu…

Totes aquestes coses que et dic, segurament, no són interessants per als teus escrits, però m’agrada explicar-los" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui responguí "Gràcies, Júlia, pel teu escrit, molt interessant i ple d'afecte, i bon vespre,

Sí que m'interessa lo que escriviu tots. És més: mots com els que has posat ens permeten introduir informació que enllaça molt amb la tradició matriarcalista en terres catalanoparlants, molt manifesta en persones d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, o siga, abans de la dictadura del general Primo de Rivera, de la República i, més encara, del franquisme".

Finalment, ma mare, el 21 de març del 2026, per telèfon, em digué "Les dones donaven la darrera paraula a l'home perquè no pareguera que l'home no tenia autoritat. Era 'La llei normal de les cases que funcionaven bé'.

Mon pare cuidava més del sogre que del pare, perquè l'avi Francisco havia fet bondat amb ell: li havia dit 'Allí tens tres tauletes en [ la Partida] el Terç. Tu les treballes; i la teua dona que es pose a cosir'.

I una dona, sobre el barri de València on es posarien a viure els meus pares un poc després de casar-se ells, els digué :'Si vosaltres vos n'aneu a València, hi podeu comprar una botiga i portar-la avant'. 

El meu avi Francisco agafava el carret enveladet i se n'anava cap a València".

El gaudi de les contarelles, de la poesia vernacla i de la vida quotidiana

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit part dels comentaris del tema del dia, he escrit prou de lo que em deia i, de pas, he aprofitat per a recopilar més informació en nexe amb avantpassats meus i amb descendents que he conegut.

Altrament, hem llegit moltes qüestions i respostes d'una entrevista a Dani Rangil, un home prou dedicat a la mitologia i a les llegendes.

Afegirem que, quan eres xiquet, fins i tot, a dotze anys, encara llegies i escoltaves rondalles... i que en gaudies. I també quan ja n'havies fet els trenta. Per tant,... com no t'anava a interessar aquest punt del folklore?

A més, si, ben mirat, frueixes en la llengua catalana i, igualment, d'incorporar més llenguatge al que ja tens,... 

També adduirem que, de rebot, de la mateixa manera que si tractem la lletra de cançons autòctones o els versos d'un poema, capim la cosmovisió d'un Poble i, més d'una vegada, copsem semblances amb altres Pobles del món i no cal dir que d'altres més pròxims.

Finalment, moltes contarelles, moltes cançons vernacles i camps com els de la literatura i els artístics, et permeten comptar amb molts exemples de trets matriarcalistes, molt sovint, ben plasmats en reports sobre la vida quotidiana o bé relatius a l'educació. Així, adés he delectat un escrit que m'ha enviat Júlia Aixut Torres (1933): afectuositat, agraïment i senzillesa.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Sobre la ràdio i la televisió

 

Àvies (o padrines) i mares que opinaven sobre la ràdio i la televisió.

El 20 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos opinaven sobre la ràdio i la televisió? Gràcies”.

Quant a missatges, el 20 de març del 2026 ens comentaren "Amb la ràdio, podies moure't. S'usava molt més la ràdio, que sempre hi estaves connectada, podies moure't d'una altra manera" (Maria Dolors Sala Torras), "La miraven o l'escoltaven poc perquè l'idioma els era una barrera infranquejable" (Xec Riudavets Cavaller), "Ni idea" (Lurdes Gaspar), "Televisió, no en tenien. La ràdio, sí. I triava el que més li agradava. L'àvia escoltava 'Taxi Key' i, al migdia, una rondalla, que es feia 'Tambor', que escoltàvem les criatures" (Anna Babra), "Escoltaven algunes novel·les a la ràdio i altres coses, però tenien treball de la llar" (Roser Canals Costa), "L'escoltaven i la veien prou" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí que n'opinaven. Recorde: 'Jo, això, no m'ho crec'. Segons quines notícies" (Ximo Caturla), "No sé si en tenien. I, si en tenien, suposo que els manipulaven i, alhora, entretenien" (Conxita Pladevall Vila), "L'àvia Maria era addicta a la radio. A Moià, la recordo a la cuina, asseguda en una butaca a la vora del foc, escoltant la 'Radio Pirenaica' al vespre. I, quan la fèiem venir a Barcelona els mesos més freds d'hivern, la recordo, a ella, i a ma mare, al menjador, a les tardes, escoltant Dª Elena Francis.

A part, a casa, hi havia molta afició a la ràdio: l'avi Ramon va ser un dels fundadors de 'Ràdio Barcelona'" (Àngel Blanch Picanyol), "La ràdio era molt important per a estar informats; i la televisió, quan en vam tenir, també. Però, la informació, els agradava més tenir-la de la ràdio, com si fos més creïble. La televisió era, més aviat, una distracció" (Angelina Santacana Casals), "La meva mare sempre va estar encisada a escoltar la ràdio i, després, a veure la televisió" (M Pilar Fillat Bafalluy), "A casa nostra, no teníem ràdio, però recordo les novel·letes setmanals que portaven a la mare. A la torre del padrí, sí que tenien ràdio i escoltava, per la nit, 'Radio Andorra' ('Emisora del Principado de Andorra').

L'any 1947 sí que tenien ràdio. En aquell temps, jo ja tenia catorze anys" (Júlia Aixut Torres), "Que era un gran avenç. La mare era moderna i li agradava lo que, a poc a poc, s'imposava" (Àngels Salvador), "Érem de pagés, no teníem televisor i la ràdio era escoltada a primera hora i prou; i els néts, acabats els deures, encara recordo un programa del Sr. Gallo sobre les vides de compositors i de pintors" (Lydia Quera), "En ma casa, se sentia molt la ràdio. Per la vesprada, les novel·letes, mentres ma mare i jo cosíem. Però, quan venia la nit, ma mare ho tancava tot: portes i finestres, i cercava 'la Pirenaica'. I allí estàvem mon pare, ma mare i jo amb l'orella pegada, sentint totes les notícies que no eren del règim. Potser, per això, jo n'he eixit rogeta.

Lo de la tele va ser massa. Jo recorde anar a casa d'un oncle meu els dissabtes a sopar i veure 'Galas del sábado'. És clar, nosaltres encara no podíem comprar-la. I anar-hi tots els xiquets del barri en l'estiu, asseguts en la vorera, en casa d'un veí que era el primer que tenia tele. Va ser la revolució" (Reme Canet), "La televisió, comarques, per notícies. La ràdio, m'agrada més..." (Maria Teresa Esplugas Vilanova), "A ma mare (1918), li agradava molt la ràdio. La tenia encesa contínuament i record que, a mi, em molestava" (Eusebia Rayó Ferrer), "A casa, no va haver-hi televisió fins l'any 1962. Tooots érem de ràdio; jo, el 'Taxi Key', rondalles i cançons dedicades.

L'avi, el futbol. Encara recordo el Colacao. Em fotia dels nervis i no m'agradava gens; tampoc ara, la radio. Un partit? Noooo.

La iaia i la mama li deien 'Joan: abaixa la ràdio'" (Montserrat Cortadella).

Finalment, mon pare (1942), el 20 de març del 2026, per telèfon, em parlà sobre els seus sogres: "Els avis Miguel i Amparo, abans de la guerra, ja tenien ràdio en València. I, quan jo tenia catorze o quinze anys, sí que se sentia per la nit". Com a afegitó, em digué que, quan ell era jove (ací, cap a 1958 o 1960), si fa no fa, a les onze de la nit o un poc més, es podien captar emissores estrangeres, com ara, una nord-americana que emetia de Múrcia estant, la BBC... i, àdhuc, alguna en anglés.

 

 

Mitjans en català i pel folklore autòcton

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Vicent Pla.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Gemma.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, qui m'ha reportat sobre el tema del dia i m'ha dit moltes de les emissores que, cap a l'any 1958 o 1960, es podien captar cap a la nit i, fins i tot, a les onze de la nit. Entre d'altres, n'hi havia, d'estrangeres (en llengua i tot), vull dir, que, per exemple, publicaven en anglés.

Igualment, evoques quan ta mare, durant l'entrevista del 2020, et deia que, entre les àvies i les ancianes que eren familiars acostats seus, escoltaven una emissora de Guadassuar (vila valenciana de la Ribera Alta) i que hi havia bona avinença entre elles i en l'ambient.

Afegirem que hi ha grups interessants en "Xiuxiuejar" i que informen sobre cultura tradicional i sobre folklore catalans de tots els indrets. La qüestió, com aquell qui diu, és fer com amb el nadó: donar-li menjar, que es faça grosset, que guanye força i que, així, cresca, en aquest cas, mitjançant la creativitat i un deixar que puguen fer amb bones intencions.

Finalment, dir-vos que, adés, he llegit uns versos d'una cançó recollida en el Tom III de l'obra "Aportació al Cançoner Popular de Mallorca", d'Antoni Gili i Ferrer, i que he pensat que podria ser refrany. I que ho és: "Qui té mare, té amiga". El traurem per a la recerca, perquè els versos immediats eren sucosos.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Àvies i néts i rondalles vernacles esteses

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he tractat sobre unes rondalles en què les dones, estudiades per Oreto Doménech i Masià, són arriscades o en què reflecteixen la bonhomia i el cor net dels infants.

Mentres escrius aquests mots, evoques alguns moments en què se t'han acostat xiquets de poquets anys i, per exemple, t'han fet un present senzill (com podria ser unes fulles que ells han arreplegat). Llavors, tu, amablement, els les acceptes. Al cap i a fi, tots hem estat menuts.

Igualment, ens ve al pensament quan anàvem a cals avis materns i l'àvia treia una bossa de rosquilletes i ens demanava "Vols una rosquilleta?". I li ho aprovàvem.

En eixe seny, ma mare, algunes vegades m'ha dit que sa padrina paterna, nascuda en 1878, els deia:

"— ¿Voleu una coca [ Cristina] que ha fet l'àvia?".

Llavors, com que les feia molt dolces i, a banda, molt gustoses, els néts li responien:

"— ¡Ai, sí, àvia, sí!".

Tot seguit, comentava la dona:

"— Ja sabia jo que no perdria parroquians" (sic).

Finalment, empiulant amb això, hui hem rebut un missatge de Vicent Pla (un amic de Benigànim, una vila de la Vall d'Albaida) sobre una contarella que havíem plasmat la setmana passada i que m'havia relatat mon pare més de quaranta anys arrere:

"Bon dia, Lluís,

Aquesta mateixa rondalla em contava mon pare d'un home, que li va passar a Benigànim".

Així que, com capim, comarques valencianes diferents (i no precisament veïnes) i contalles iguals, un fet habitual.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Pervivències matriarcals i sentiment de pertinença a la terra

Paraules de hui:

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he demanat en relació amb unes rondalles de què jo escriuria hui, en aquest cas, sobre el mot "Maredéu".

Llavors, indiques que hi ha pervivències matriarcals en el País Valencià, en nexe amb la Mare de Déu, amb la Mare Terra i amb la maternitat.

En eixe seny, direm que, per exemple, en el llibre "Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans", d'Esther Borrell, hi ha informació sobre tradicions d'eixe ram en poblacions de terres catalanoparlants.

Afegirem que també es pot copsar en poemes de gent amb un alt sentiment de pertinença a la terra i, més encara, quan, per mitjà d'obres com "El matriarcalismo vasco" i "Europa indígena matrilineal. Los vascos" (aquesta segona, de Mari Carmen Basterretxea i editada en el 2022), trobem punts en comú presents en eixos versos o, com ara, en rondalles autòctones, en llegendes, etc.

Finalment, dir-vos que Xiuxiuejar és un pont molt bo per a la creativitat en llengua catalana, puix que les publicacions són en aquesta llengua i això es reflecteix en moltes persones i, a banda, facilita l'accés temàtic i sense haver de passar per un alt nombre de reports en altres llengües. El recomane, tot i que començàs en febrer.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Catalanoparlants i nouvinguts amb un alt sentiment de pertinença a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!"Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, sobre una jove nascuda en l'Índia, qui, amb vint anys, viu dos anys en Vic i parla català amb fluïdesa i de manera agradable d'oir:

"— Té vint anys, son pare viu en Catalunya vint anys i ella se n'ha vingut amb sa mare.

En l'India, estudiava i ací també.

Diu que li agrada la gent de Vic i que, una de les primeres coses que es proposà, fou aprendre la llengua de la terra".

Llavors, ens han respost:

"— Interessant. Sí que és de veres que, tenint estudis, li pot resultar més fàcil aprendre una llengua com també el fet d'interessar-se a fer-ho per a sentir-se de la terra".

En aquest seny, hi ha un amic teu de Ponent, qui, tot i que viu en el Brasil, té un alt sentiment de pertinença a Catalunya, es reporta sobre temes relacionats amb terres catalanoparlants i s'ha empeltat molt bé en el país, fins al punt que, en el seu mur de Facebook, posa informació en català i en portugués i que, més d'una vegada, et demana sobre temes relatius al País Valencià: Tonet.

Ben mirat, vos adjunte el vídeo de què parlàvem, un exemple del sentiment esmentat: https://www.threads.com/@mantincelcatala/post/DV-io5ZiJyh?xmt=AQF01ET2CbVO72lBOz6pd6BqiT9Z2kMRt2QBUeKdgPi47eLu06VS5hucwsw5CfD5j8D4-xIV&slof=1. 

Finalment, dir-vos que, si voleu relacionar-vos amb catalanoparlants, també podeu fer-ho en Xiuxiuejar, on l'única llengua que s'empra és la catalana. Ah! I per mitjà de rondalles i de llegendes, sovint, amb molt de vocabulari genuí: mots, expressions, refranys, frases fetes,... A més, si llegiu la recerca d'Oreto Doménech i Masià, podreu capir temes en nexe amb la maternitat i amb el lligam entre mare i fill. Interessant i, en bona mesura, novedós i creatiu.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Continuar amb la creativitat per al matriarcalisme

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes,", Kike.

"Endavant ses atxes!" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i li he dit que Carolina Clavera m'havia explicat què era una passejanta:

"— 'Passejanta' es refereix a una mainadera o dona que té cura de portar els xiquets a passejar... Fa olor perquè pela moltes mandarines als xiquets".

Igualment, hi ha hagut un moment en què t'ha demanat:

"— Tu, amb tot lo que escrius, ¿t'ofereixes a escriure per a algú, per exemple, en articles? Perquè una cosa és publicar en una web oberta a participants i una altra és lo que et dic".

Llavors, li hem respost:

"— La veritat és que només n'he escrit alguns perquè m'ho havien oferit. Per exemple, en el 2017, en el 2019 i en el 2020, en relació amb els Sants de la Pedra. I l'endemà de morir-se Pere [ Riutort], en el 2021, un home del Camp de Mirra em digué que podria preparar un article per a les festes patronals de l'any següent. I l'orientí més cap al tema del matriarcalisme. I el publicaren".

A més, ens han afegit:

"— Amb una quantitat tan extensa, què fas? Perquè escrius?".

Aleshores, li he comentat:

"— Doncs, mira. Escric sobre el matriarcalisme perquè em dóna sentit a la vida.

Pensa que, en el 2004, amb trenta-tres anys,  comencí a ser pensionista. I encara en tens quaranta o més per davant. I no és qüestió de no fer res. A més, amb tot eixe temps lliure, pots fer coses que no podries dur a terme en altres situacions".

En acabant, li hem agregat:

"— I el tema m'agrada. En el curs 93/94, en Magisteri, llisquí un llibre en què Rigoberta Menchú respon als temes que li trau una etnòloga. I m'impactà quan diu que la mare, durant l'embaràs, parla amb el futur xiquet.

Jo, ara per ara, lo que faré és continuar-lo, passar-lo a la web que porte i en què pose quasi tota la informació i a unes altres com també a algunes que són molts obertes i que t'ho posen fàcil, com ara, 'Relats en català'".

I més.

Ben mirat, prosseguirem en eixa línia i, així, no dependrem de ningú que ens puga fer joc brut (no en diré noms) i la farem una mena de biblioteca sobre el tema, com he vist adés que feia un altre tafaner, Jan Grau, amb qui he capit molts punts en comú, potser perquè ell fos molt creatiu en la seua vida.

Finalment, dir-vos que he enviat un missatge a Joan Seguí Seguí, director del museu "L'ETNO. Museu Valencià d'Etnologia" i que ens ha posat que passarà a Raquel Ferrero un escrit i altres informacions que li hem afegit en un correu electrònic. Gràcies.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

La creativitat i la vida orientades cap a terres catalanoparlants

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un parlament que ha fet un poeta mallorquí en defensa de la llengua catalana, de la terra i de la cultura vernacla.

Cal dir que, u dels primers detalls que captes quan ell passa cap al tema que centrarà lo més important del seu objectiu, és quan, en nexe amb el matriarcalisme, diu que cada llengua té una terra o, si ho preferiu, un territori, en què és autòctona, en què és creativa  (https://elmon.cat/cultura/insurreccio-nit-lletres-catalanes-carles-rebassa-discurs-dur-1130393).

Per això, molt avançada la vesprada, hem capit que si, per exemple, fas una investigació de cultura tradicional i de folklore junt amb altres camps del punt de vista renovador i com si fosses un xiquet, ens convé desenvolupar-la a partir d'on són més presents, més ordinaris. Si no, seria com pretendre que, en una zona equatorial, hi hagués detalls de clima glacial: ens ho aplanaria més, com ara, realitzar-la en l'Antàrtida.

I, ¿quina relació té això amb la recerca sobre el matriarcalisme català? Doncs que, en tot cas, 

1) orientes la creativitat cap a terres catalanoparlants,

2) demanes i cerques a partir de gent que hi viu o que en té molta informació,

3) demanes, principalment, sobre lo que, popularment, es considere creatiu (rondalles, música, art), cap a la figura de la mare (el tema de la maternitat, íntimament lligat a la terra, a l'educació, a la transmissió de la cultura tradicional i de l'ancestral i tot...) i, és clar, sobre la sexualitat (és un empelt amb lo tel·lúric, amb la infància i amb el gaudi de la natura, amb la fecunditat, puix que les persones som fills de mares i, ben mirat, de la terra en què nasquérem, si no n'hem emigrat).

Finalment, he rebut un comentari d'Àngel Blanch Picanyol en què deia que moltes de les cançons tradicionals valencianes que havíem posat hui són molt paregudes en Catalunya. I li he respost que sí com també en altres camps del folklore i com en altres tradicions.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

 

Inculcaren l'amor per la natura

Àvies (o padrines) i mares que inculcaren amor per la natura (14 març 2026).

El 14 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos inculcaren amor per la natura? Gràcies”.

Quant a missatges, el 14 de març del 2026 ens comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Síííííííí" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí. L'àvia, fins i tot, sabia noms de plantes i de flors. Fèiem una passejadeta pels voltants, anàvem a la font a beure aigua que deia que era millor que la de l'aixeta i..." (Anna Babra), "Sí. No directament, però, amb els seus actes, sí. Cada dia anàvem a fer un passeig pel camp. Sempre mirava si hi havia una herba remeiera per recollir. A casa seva, hi criava conills i gallines i me'ls deixava tocar; també, sempre, hi havia algun gos.

Quan anàvem a cercar bolets, el bosc s'havia de deixar com si ningú hi hagués passat.

Ah! A casa seva, al pati, sempre hi havia un munt de plantes" (Àngel Blanch Picanyol), a qui responguí "Els meus avis, tant els materns com els paterns, tenien plantes i animals en casa. I, en la meua joventut, recorde eixir amb els meus avis materns a per herbes", "Ma mare va néixer el dia de Reis del 1923 i sí que em va ensenyar l'amor per la natura. Crec que ho porto d'ella, perquè coneixia les plantes de pagès, el bestiar i cuidar els cavalls (els quals se l'estimaven)" (Ramona Ibarra), "Teníem un pati amb gallines i conills. Tot ben posat" (Maria Dolors Sala Torras), "En temps de fam, la seua visió era utilitarista. Podien contemplar els arbres per la fruita o pel carbó; la terra, per la civada o pel blat; i la mar, pel peix. Mai com a objecte contemplatiu" (Xec Riudavets Cavaller), "I tant!! Era de pagès, tots vivint a una vila. Era el seu món i va saber-nos inculcar l'amor i el respecte per la natura!!!" (Roser Canals Costa), "No" (Angelina Santacana Casals), "A l'estiu, jo vivia amb la iaia a Rupit i agafava flors i sempre deia 'Les justes, nina. Aquestes caben al gerro de la taula. Quan es facin malbé, n'agafarem un altre pom'.

No suportava que es trepitgessin, fins i tot, les que trobàvem pel camí" (Montserrat Cortadella), "Sempre. Ja fos mitjançant dibuixos o fent-nos anar a la natura" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Essent pagesos, és clar que sí" (Maria Teresa Esplugas Vilanova), "Sí. La natura era molt estimada. A casa dels avis, en ser de pagès, es vivia dia rere dia" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 14 de març del 2026 plasmaren "Que valoràssim el camp, que ens donava tot lo necessari per a subsistir: gra, animals, caça, hortalissa.

Es tenia molta cura de cuidar pinar, pletes, fer rotes netes i formiguers" (Maria Galmés Mascaró).

  

"... i el cor net d'un xiquet" i en les rondalles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant sempre", Montserrat Cortadella.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui he parlat amb un home de més de huitanta anys sobre temes relacionats amb el folklore en l'Horta de València i en la vila on ell viu, en la mateixa comarca i hem coincidit.

Però, a més, has gaudit escrivint, enllaçant, captant detalls i comentant en nexe amb el treball que féu Oreto Doménech i Masià sobre el cosmos femení en les contarelles tradicionals valencianes, el qual és igualment vàlid per la resta de terres catalanoparlants.

Així, el lligam entre la mare i el fill ens porta a una conversa amb Pere Riutort en març del 2020. Li diguérem que el teu joc preferit és volar un catxirulo i, llavors, després de riure's ell una miqueta i de manera amable, ens afegí que el fet que encara continue essent el que preferim indica que, tot i viure nosaltres en l'etapa adulta, mantenim l'esperit amb què se sol associar els xiquets: el creatiu.

Doncs bé, el 5 d'abril del 2021, Dilluns de Pasqua, hi parlàrem altra vegada. La vespra, jo havia tornat a empinar l'estel. Com que li ho hauria tret, ell, amb veu d'honestedat i d'una persona de bon cor, em digué (i ho escriguí alhora):

"— Has quedat com un xiquet, que és la grandesa més gran que es té: grandesa, sinceritat i el cor net d'un xiquet" (sic).

Finalment, dir-vos que, quan més de gust estic és quan deixe fluir la creativitat, quan permet que els altres (per exemple, en la recerca), puguen soltar-la i escriure o transmetre lo que consideren millor:

"— Escriu / Digues lo que vullgues, lo que preferesques, lo que  més t'agrade,... sempre que no siguen insults, ni desqualificacions.

També pots orientar el tema d'acord amb com interpretes tu la qüestió o bé amb material que tingues. Tu decideixes".

Creativitat, responsabilitat, bon cor i realitat. Sincerament, m'evoca, sobretot, l'educació maternal en la infància.

Gràcies a tots vosaltres. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Nota: El 3 de març ens enviaren aquesta foto.

L'arquetip del rei en les rondalles, una figura que protegeix els febles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant sempre", Reme Canet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit alguns comentaris del tema del dia i, a més, els hem tractats i li he dit que, al meu coneixement, una cultura que rebutja l'ajuda entre persones (en aquest punt de la recerca, entre jóvens i vells) és condemnada a caure.

Així, ¿què passaria si, en una família i, per exemple, en una agrupació de barri, no poguessen participar jóvens? Que podria restar nostàlgica i prepotent a causa de la superioritat de coneixements i de vivències dels majors.

¿I si els jóvens no acceptasen els més vells i els d'edat avançada? Que les caigudes per manquesa de saviesa en la vida podrien no donar un mínim de continuïtat en la creativitat.

¿I si, com predomina ara, els adults que ja han passat l'edat juvenil i que encara no han entrat en la fase dels ancians, actuassen com si ells fossen els millors del món i com una mena d'alliberadors, de messies, de salvapàtries? Que en sorgirien molts fills amb esperit dictatorial o bé paternalistes.

Per això, en les rondalles vernacles catalanes, apareix un arquetip tan important en la vida com és el del rei. I ho fa per mitjà de figures diferents, però que tenen el mateix paper simbòlic: el rei (o la reina) qui protegeix els infants, les mares, les velletes (abunda la figura de l'anciana), el pare que educa els fills com sol fer una mare,... 

En nexe amb açò, en donar entrada i acollida a comentaris i a fonts de moltes colors, de gent de quasi totes les edats (i, àdhuc, d'alguns mots de xiquets i d'adolescents de què et reporten altres membres de la família que participen en l'estudi), assolim una recerca molt oberta, creativa i en què, algunes vegades, hi ha qui t'agraeix que lo que et diu, també hi siga ben rebut.  

Finalment, dir-vos que m'identifique molt amb les figures com són plasmades en aquestes narracions, moltes, anteriors a 1932 o bé relatades per gent que nasqué abans de 1920.

Gràcies a tots per la vostra generositat i per la vostra paciència. Avant les atxes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

La rondalla que em contà mon pare quan jo era xiquet

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes" i "Moltes gràcies",Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb mon pare (Aldaia, 1942), qui, de matí, he recordat que, quan jo encara era un xiquet de, poc o molt, dotze anys (cap al 1983), em contà una contarella popular per Aldaia i per Alaquàs (dues viles de l'Horta de València). Ací vos l'escric, d'acord amb lo que evoque:

"Molts anys arrere, un home, en plena foscor del dia, anava pel Camí Vell de Torrent, un camí en què, aleshores, no hi havia llum artificial com ara.

Tot anava bé, però, a mitjan recorregut, notà que no podia continuar.

Llavors, sense girar-se, per la por que tenia, començà a dir:

— No! Si us plau! No em feu cap mal! ¡Vos faré la favor que vullgueu, però no em mateu!

Passà la nit i, quan s'albirava l'eixida del sol i, tot i la foscúria, la color morada començava a minvar i a cedir cap a colors més pròximes al carabassa, l'home començà a estar més segur.

Aleshores, féu mitjà volta... i veié que, part de la roba que portava, havia restat enganxada a una mata grossa que hi havia pel camí.

Per això, ell continuà, com la vida".

Sincerament, crec que és la primera rondalla valenciana (ací, més aïna, una narració comarcal) que vaig oir fins a eixa edat. 

Per contra, a nou anys, ja havia començat a llegir poemes, àdhuc, junt amb la lletra de cançons tradicionals per l'Horta de València i, en més d'un cas, que també ho són en altres indrets: el llibre "A riures toquen", de Maties Ruiç Esteve (Mislata, l'Horta de València, 1876-1956), de poesia festiva.

Potser per això, a hores d'ara, encara tinc afició per les contarelles, per la música tradicional de terres catalanoparlants i per la poesia vernacla. 

Finalment, gràcies a tots els qui preneu part en la recerca i als qui ho han fet. Vos dedique aquest relat. 

Ah! Ma mare m'ha contat una llegenda d'Alaquàs en relació amb la Mare de Déu de l'Olivar i ja figura en la investigació junt amb una que em transmeté Francisco Monzó (Quart de Poblet, 1930) el 20 de desembre del 2006.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Què en sabeu, de la comarca on viviu? Gràcies.

La cultura basca i la catalana són matriarcalistes; vivències

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Tonet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosa Rovira.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un amic que, més d'una vegada, m'envia missatges que són la versió en pdf de diferents diaris. Per exemple, aquesta setmana ja n'he rebut, si més no, de tres.

Així, li dius:

"— Jo, fa poc, pensí 'Antonio degué ser mitjancer en l'empresa on treballava, degué fer-hi de pont,...'.

I hui, que he parlat amb ell i que li ho he demanat, m'ha respost que sí. A més, m'ha afegit que eixos diaris li'ls passa un murcià.

I l'amic no li cobra. I, a mi, m'apleguen sense haver de pagar ni un clau, ni de ser-ne subscriptor. 

Per això, li he comentat que, al meu coneixement, cada u de nosaltres té més tendència a donar de manera altruista en allò que més li agrada i que més fàcil li resulta, en allò que considera que més pot aportar per a més persones".

Agregarem que, algunes vegades, ell em feia de mitjancer, de transportista o, per exemple, m'ajudà a portar els deu exemplars de franc que vaig rebre en publicar-se el llibre sobre els Sants de la Pedra... I li ho agraeixes.

Un poc després, copsem que lo que més ens ompli, almenys, en les relacions humanes, és adobar el terreny perquè el proïsme no puga ser manipulat per gent sense escrúpols i estar creatius. En el cas de la recerca, davant els qui, intencionadament, tracten de fer-nos caure en el parany que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és patriarcal. 

Doncs bé, d'acord amb la cultura tradicional vernacla en terres catalanoparlants, amb escrits sobre la resta de les cultures que hi ha en la península ibèrica (això és, la gallega, l'asturiana, la castellana, la basca, l'aragonesa, l'occitana i la catalana),... la gran majoria són matriarcalistes. Quines? Totes, llevat de la castellana i de l'aragonesa.

Finalment, algú podria demanar-nos perquè, com ara, sí que diem que l'aragonesa i la catalana són diferents. Anem a pams. En una anàlisi que, en el 2021, fiu d'una rondalla de l'Horta de València, un valencià se'n va a Navarra amb una imatge de Sant Cristòfol (la qual ell havia acceptat de la dona) i uns aragonesos li demanen la bossa o la vida; i, en canvi, en Navarra, frueix de l'ambient acollidor, obert... i, altrament, s'hi troba amb valencians. 

Personalment, dues vegades he estat en Navarra (en 1989 i en 1998); i més vegades, en Aragó. En terres navarreses, són molt acollidors i hi ha un alt sentiment de pertinença a la terra. Et senties ben rebut. En Terol, és representatiu el famós "Torico" (el qual viu de manera presencial). I, com pot que et diguen alguns, "Allí: arriba y pequeño, pequeño. Pero, ¿y los cojones que tiene?" (sic).

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Pares, mestres i altres persones que afavoreixen la creativitat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre,!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, per exemple, en relació amb una notícia que eixí ahir en el diari "ABC"(ací, en traduesc la síntesi, https://www.abc.es/espana/extremadura/democratizar-comunicacion-asistida-proyecto-extremeno-ia-voz-20260307175808-nt.html): "Una jove amb paràlisi cerebral aconsegueix comunicar-se de forma ràpida gràcies a un sistema de pictogrames amb el suport de Google, el qual pretén 'humanitzar' els diàlegs dels discapacitats".

Llavors, li afiges que, com en moltes coses, hi ha qui compta amb altres persones que li ho fan fàcil i que, gràcies a la creativitat d'ambdues parts, refusen acceptàr tot i confien en gent que pensen que els adobaran el terreny.

Igualment, li hem adduït que havíem llegit un llibre de l'irlandès Christy Brown, qui també tenia paràlisi cerebral i un peu esquerre amb què escrivia.

És més: passant a la recerca, m'han comentat sobre dones que no ho donaren per perdut, que portaren avant els seus projectes, molt creatives, d'eixes que, en un moment determinat, diuen "I si féssem...?". I, com m'ha dit ma mare sobre els seus quatre avis, com que els marits veien que elles tenien molta espenta, que eren valentes i molt competents, les deixaven fer.

Finalment, li dius que tu, quan has ensenyat (sobretot, si eren adults) i durant la recerca, deixes fer, que ells solten la seua creativitat com els pares (principalment, la mare) amb els fills, bé quan són xiquets, bé en les diferents etapes de la vida. I, així, es mouen, viuen i es relacionen de manera que connecten amb la vida, amb els altres i, de pas, es crea un entorn de gaudi, d'aprenentatge entre tots i, de rebot, se senten més còmodes, respectades i estimades com a persones..., fins al punt que, per exemple, un històric alumne de les classes que feies t'envia uns quants diaris en pdf i, així, pots accedir a articles que, sense eixa versió, estarien limitats als subscriptors. El meu agraïment a tots ells.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Un ambient més favorable per a la creativitat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes,", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, hem comentat sobre persones que faciliten les relacions i que, en el cas dels mestres, aplanen un ambient acompanyat de bona avinença entre l'ensenyant i l'alumne.

Així, li contes com explicaven i com ensenyaven alguns dels millors mestres que tingueres: paciència, didàctica, senzillesa en les explicacions, llenguatge específic i llenguatge popular i genuí, afavorien la participació dels alumnes...

Igualment, li hem llegit uns passatges del llibre (en castellà) "Els somnis de la vida", del religiós Anselm Grün, en què l'autor comenta que, en els jocs (o bé en les activitats d'esplai) que més ens agradaven i en què més fruïem quan érem xiquets (per exemple, a sis o, àdhuc, a onze anys), es reflecteix la nostra manera de ser, de veure la vida i, com ara, de fer les coses i de portar un grup.

Així, li he afegit que, en la recerca, moltes persones s'han sentit còmodes perquè els permets que exposen el seu punt de vista, les vivències, recursos, suggeriments, i, ben mirat, detalls, que, per a ells, tenen molta importància. 

Finalment, li dius que això adoba el terreny per a un ambient molt creatiu, sense forçar-lo, receptiu i plural. I en què, encara que els tractes com una mare amb un xiquet, tens present que o bé són jóvens o, com en la gran majoria, ja són adults. Això sí, com quan feies classes de franc i permeties que els alumnes es poguessen esplaiar per escrit i, altrament, en què els deixaves que et fessen qualsevol qüestió, perquè, si més no, podria ser-vos interessant i tots hi apreníem entre tots.

I tu, de bon matí també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Llegendes sobre maternitat, dones catalanes medievals i creativitat

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit el comentari de Joan Prió Piñol en relació amb el tema d'ahir. I, a més, li he narrat la llegenda de què jo havia escrit a l'informador, amic i molt col·laborador (i li ho agraesc). Igualment, m'ha dit que era interessada pel tema de la dona. 

Igualment, mentres escrivim aquestes línies, evoquem que, després de la introducció que un mestre de Magisteri ens féu a la "Història de les dones", no sols anàrem al despatx d'una mestra de Magisteri (*), sinó que, en la biblioteca municipal d'Aldaia (l'Horta de València), capírem l'obra "Historia de las mujeres" de què ens reportà la docent i un llibre sobre dones de la literatura catalana medieval. Parlem de mitjans dels anys noranta del segle passat, això és, cap al 1995.

(*)

Ben mirat, potser en el curs 2003/2004, estaves en una sessió en una escola d'adults i, com que el tema era sobre les dones i havies llegit sobre elles en l'Edat Mitjana (gràcies a les recomanacions d'aquella mestra universitària), la seguies amb interés.

Ara bé, en un moment de la sessió, dius a la mestra:

"— ¿Saps si hi ha alguna dona del segle XVIII en relació amb el tema que tractem? És que, em crida l'atenció que, ara, siguem ací quinze persones (quasi totes, dones) i que no ho haja dit ninguna dona. Alguna n'hi haurà... Tu, cerca'n" (sic).

Llavors, ella em respongué "Ai, Lluís, Lluís. Que punyeter que ets!" (sic), però acceptà la proposta i, unes sessions després, amb joia, en havent entrat a classe, digué:

"— He trobat una aragonesa del segle XVIII..." (sic).

I és que sempre és bo, si més no, al principi, tenir persones que et facen suggeriments o que t'engresquen de manera amigable perquè continue la creativitat.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Vos deien sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot)

 

Àvies (o padrines) i mares que parlaven sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot).

El 7 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot)? Gràcies”.

Quant a missatges, el 7 de març del 2026 i posteriorment ens comentaren "No en sé res" (Lurdes Gaspar), "No tenien temps per a gaires exquisideses simbòliques. Criaven fills i sobrevivien com podien" (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí "No cal que facen exquisideses perquè, per exemple, hi ha llegendes en què apareix un pou i una dona que en treia xiquets, narració que lliga amb el paper de la comare. Per això, he posat 'simbòlicament'", "No recordo res d'això!!!" (Roser Canals Costa), "Que servia per a donar vida i calor amb estimació... en molts moments" (Lydia Quera), "No ho sé" (Lurdes Closa), "'Des que hem estat mares, no hi ha hagut manera que baixi la cintura'. No en deien res en especial. La mare era sastressa i modista. Tenia força vida social, com l'àvia.

L' àvia havia alletat altres nens. Els seus fills tenien germans de llet.

No es preocupaven gaire de tot això" (Maria Dolors Sala Torras), "Noo" (Àngels Sanas Corcoy), "La mare va nàixer molt abans del 1920... Jo, l'any 1933; i la guerra, al mig. El pare, militar, i van recórrer molts llocs de Catalunya. No van tenir massa temps per a anècdotes" (Júlia Aixut Torres), "Recorde que jo era molt petit i vaig fixar-me en una veïna que tenia la panxa inflada i li ho vaig demanar a ma mare, i ella em va respondre que era per un empatx de cireres. És clar que era embarassada" (Joan Prió Piñol).

En el meu mur, el 7 de març del 2026 plasmaren "Tema tabú" (Maria Galmés Mascaró).