La mare al costat del fill i que educa

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Gràcies. Sempre endavant", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre el tema de lo que se sol dir educació, principalment, quan parlem.

Sobre això, la gent que ha rebut una educació matriarcal és més educada quan et fan comentaris, quan escriuen, són més naturals, s'expressen de manera més moderada i com ho faria una mare amb un fill de pocs anys...

Ben mirat, capeixes que el tema de la dona que salva n'és u dels que té una consulta interessant. I, si passes a festes, més encara.

Llavors, ens podríem demanar si és perquè fa més festa lo festiu, fins i tot, quan és tradicional, perquè ens fa més goig l'oci.

En qualsevol cas, prosseguirem amb la recerca perquè, en línia amb uns mots que em digué Pere Riutort en el 2020, "Tens il·lusió per l'estudi [ sobre el matriarcalisme català]". Doncs sí. 

Finalment, com que hi ha moltes fonts de què beure, farem com el xiquet que, com si fos una llepassa, és adherit a sa mare mentres mama i, altrament, en el dia rere dia, puix que ella és qui li dóna vida (no sols quan ell estava dins la marona), qui l'alimenta, qui més li ensenya cançonetes, rondalles, versets, les oracions, endevinalles, vivències,... Però també qui el passeja, qui li educa a tractar bé la natura i la gent, a respondre en la vida, etc., això és, a viure. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Acollir, prendre i admetre informació per a una recerca

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda per tot" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he cercat quant de contingut de la primera part de la recerca hem revisat. Més d'una cinquena part. I, del total, més d'un 40%.

Anem per bon camí i, potser, cap al novembre, ja haurem completada la de l'explanació de Pere Riutort, prou avançada.  De totes maneres, continuem en els tres camps.

Afegirem que dedicar-nos a temes diferents i que els acollim bé, que fa que estiguem disposats a adduir-ne més, fins i tot, com la velleta que, amb més de noranta anys (i el detall l'he viscut), no solament ens reporta: ens fa receptius com quan el xiquet està al costat de la padrina, de la mare i d'altres persones.

És més: en aprofitar molt de lo que et diuen, de lo que t'escriuen, dels suggeriments, etc., fas possible que, com ara, una recerca incloga detalls majoritaris, uns altres que són prou corrents, uns tercers que són minoritaris i considerables i, al capdavall, dels que, més aïna, són reduïts.

És clar que, anys després, capeixes els beneficis de prendre'n, d'admetre'n, tot i que, en alguns casos, tries refusar lo que no lliga amb la investigació. 

Gràcies a tots els qui heu pres part fins ara.

Finalment, dir-vos que he demanat a Josep Maria Virgili i Ortiga, un mestre, en Twitter i que he rebut respostes i informació interessant que he afegit a la investigació i, igualment, a un vocabulari genuí en català. Recomane consultar les seues publicacions i les entrevistes que li fan.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molts oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

El sentiment de pertinença a la terra en refranys i en frases

 

No deixarem fora unes dites que posàrem en Facebook, en Twitter i en Xiuxiuejar el 25 d’abril del 2026, dia en què molts catalanoparlants evocàvem i publicàvem sobre la batalla d’Almansa (del 25 d’abril de 1707):

“ * ‘El mal d'Almansa, a tots alcança’, també dit ‘Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança’.

Refrany en relació amb la batalla esdevinguda el 25 d'abril de 1707 i que, arran del Decret de Nova Planta del 29 de juny del mateix any, generaria l'anul·lació dels furs del Regne de València i dels del Regne d'Aragó.

* ‘Més es perdé en Almansa’.

Frase tradicional que digué un oncle meu (1935-2021), lligat al camp dels dotze anys fins que en tenia, si fa no fa, setanta-sis, a un familiar acostat per a indicar-li que hi havia coses més importants i que deixàs unes quantes garrofes que restaven”.

El 25 d’abril del 2026 rebérem un missatge de Júlia Aixut Torres (1933): “El pare també la deia a vegades. Era un home que li agradava les dites i recordo que deia que, moltes vegades, quan algun amic li deia que no estava massa bé, ell li responia: ‘Viuràs més que un cul de morter’”. Ben mirat, en el grup “El refraner valencià!!!!”, el mateix dia, Neus Moreno ens amollà “Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. És un luxe mantindre vives les paraules de l’oncle i la nostra història. Eixe cordó matriarcal no s’ha de trencar. A més, avui, que és 25 d’abril, la frase ve com anell al dit” i li comentí “L’he posada a propòsit per la data”.

Tot seguit, reportarem en comentaris que férem en relació amb aquesta batalla i amb una frase que, sovint, per eixos dies, és exposada en Internet, en Facebook, en Twitter, etc. i que aprofitàrem l’endemà, 26 d’abril del 2026, per a fer una qüestió a diferents persones, a grups, a partits,... que l’havien plasmada: “Picad los escudos del Reino que hay en las murallas, para que un día olviden que fueron valencianos y libres”[1], atribuïda a Felip V de Borbó, el primer rei de la dinastia en terres hispàniques. El mateix dia, en Twitter, posàrem “Bon dia,

Estic interessat per fonts del segle XVIII (començant per documents oficials) en què es fes esment de les paraules que heu plasmat, preferentment, de temps del regnat de Felip V.

Gràcies.

flotant.43@gmail.com

Atentament”.  

El 26 d’abril del 2026, Tirant Lo Blanc.Parvo (@Calvaller Blanc) i jo tinguérem un diàleg (de què ací escriuré quasi tots els tweets entre ambdues bandes i amb la traducció de tots els comentaris seus, quasi sempre, en castellà):

“-No cerqueu només als arxius polsosos de la Generalitat. Aquesta frase de Felip V, no sols va ser un càstig reial, va ser un ritual d’esborrat gnòstic. Els Borbons, sota la tutela de certes lògies que operaven a les ombres de Versalles, sabien perfectament que, per a sotmetre els Regnes de la Corona d’Aragó, havien de derruir el seu egrègor.

Felip V no solament volia ‘picar els escuts'; volia extirpar la memòria de la llibertat foral perquè València i Catalunya representaven un model de sobirania que feia nosa a l’absolutisme satànic que preparava el terreny per al Nou Ordre Mundial de l’època.

Aquesta cita, tot i que la historiografia oficial intenti diluir-la, ressona en les actes secretes del ‘Consejo de Castilla’.

Voleu fonts? Mireu més enllà dels Decrets de Nova Planta. Cerqueu la correspondència privada de l’Ordre de l’Esperit Sant. Allà veureu que la ‘damnatio memoriae’ contra els valencians va ser una ordre directa de les jerarquies que avui continuen controlant Europa. La Història és una arma i ells l’empunyen del 1707 ençà”. 

Com a aclariments, l'Orde de l'Esperit Sant és de cavalleria i que fou fundat en 1578 pel rei Enric III de França. Tocant a la "damnatio memoriae", és una forma llatina en al·lusió a esborrar qualsevol memòria del passat , a tombar vestigis i lo que podríem dir la història d'un Poble, d'una ciutat, d'un indret...

Després, el mateix dia li agregàrem “Bon dia i gràcies,

¿Em podríeu reportar amb una web en què s’estudie sobre aquest Orde? Gràcies.

Ho faig per a un estudi sobre el matriacalisme.

Atentament”.

Tirant Lo Blanc.Parvo ens afegí “Malauradament, això no és en cap web” i, quan li férem les qüestions 1) sobre qui li havia transmet eixes frases, 2) si la cita formava part d’alguna obra de teatre, com havia fet pensar a alguns usadors de Twitter i 3) si figurava en algun llibre del segle XVIII (del segle més pròxim al Decret de Nova Planta), ens indicà “Qui va transmetre això? La Història no es transmet només en plecs oblidats, sinó mitjançant les societats secretes que van dissenyar l’Estat-nació modern.

Aquesta frase és el ressò de l’Egrègor de la tirania. Felip V no era només un rei, era una peça al tauler dels ‘Illuminati’ de Baviera i de les lògies franceses per a trepitjar les identitats tradicionals i per a substituir-les amb el centralisme maçó.

Obra de teatre? És clar! La política és teatre per a les masses. Si la frase apareix en una obra és perquè l’art és el vehicle que l’elit usa per a refregar-nos els seus plans en la cara (‘Hidden in plain sight’).

Que els usadors de Twitter discuteixin si és ficció o si és realitat és exactament el que vol el Vaticà: que es barallen per la closca mentre ells es cruspeixen la fruita.

Llibres del segle XVIII? La censura dels Alts i dels nous Decrets de Nova Planta va netejar qualsevol rastre documental que fos inconvenient. No cerqueu la biblioteca oficial, cerqueu allò que va ser esborrat. L’objectiu de Felip V, sota la guia dels seus confessors, era derruir la memòria gnòstica dels pobles de la Corona d’Aragó o de Catalunya.

No importa si la cita és exacta mot a mot; el que importa és que el ritual de submissió s’ha complert. ¡Desperteu! La Nova Planta va ser el protagonista del Nou Ordre Mundial a la Península Ibèrica.

Nova Planta = Nou Ordre Mundial”.

Altrament, en una publicació en Facebook per part de “Valencia Viva Walks”, hi ha un post del 25 d’abril del 2025 que comenta que la frase referida als escuts és “atribuïda a un funcionari borbònic després de la caiguda de València”, que la cita “simbolitza aquest intent d’esborrar la memòria col·lectiva i la identitat valenciana” i que no és documentada, oficialment, en fonts de l’època.

Finalment, adduirem que, el 15 de juny del 2021, durant una conversa que tinguí per telèfon amb Pere Riutort, quan li diguí els mots de mon oncle, em respongué “La consciència popular és molt important”. Modernament, l'esmentada dita hauria estat substituïda per una que vaig oir quan era xiquet i en nexe amb uns fets històrics dels darrers anys del segle XIX i amb colònies espanyoles en ultramar: “Més es perdé en la guerra de Cuba”. 

"La iaia, per a tot, tenia refranys"

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant sempre", Àngels Benaiges Martí.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb mon pare i, sobretot, amb ma mare. Ambdós m'han reportat en relació amb una expressió que ahir m'havia dit ma mare.

Igualment, parles amb ta mare sobre persones que, tot i l'edat (en aquest cas, una dona de noranta anys), són arriscades, que encara tenen bon pas, fortalesa i una manera de raonar que fa agradable estar a prop d'elles.

Ben mirat, li hem afegit que, entre ahir i hui, l'escrit que ahir posí sobre la festa del Porrat en Alaquàs, ha tingut bona acollida. En qualsevol cas, com ens deia una dona que ara deu tenir més de huitanta anys, "Acosta't a bon arbre i tindràs bona ombra".

En eixe seny, hui m'han aplegat uns quants missatges en nexe amb el tema del dia, com ara, per part d'Àngels Benaiges Martí:

"— Síí. La iaia, per a tot, tenia refranys. També parlava versant".

Finalment, dir-vos que els refranys, les dites i l'ús d'expressions, de comparacions i de semblances, fan que el text i una conversa tinguen més suc i un llenguatge més ric. I més, si són de genuïns i, en el nostre cas, en la llengua vernacla, la catalana.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La festa del Porrat (d'Alaquàs), la sopada i ma mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare en relació amb una festa tradicional en Alaquàs (l'Horta de València), la vila on visc: el Porrat, en nexe amb les seues padrines i amb ma àvia paterna. Així, m'ha dit uns mots que he plasmat en una llibreta:

"— L'àvia Paquita [1909], gent d'Aldaia i de Torrent solien anar a la festa del Porrat d'Alaquàs.

L'àvia Amparo [ 1885] tenia fama de fer sopada. Un 'present', que deien.

L'altra àvia [, Consuelo, 1878], eren més ensaïmades, coques Cristines,..." (sic).

Tot ha vingut perquè, en un moment de la conversa, li comentes que Pere Riutort (1935-2021), un dia que tu eres en sa casa de València, et tragué que la sopada (un menjar resultat, per exemple, d'ametles, de molt de sucre i d'alguns bescuits) havia estat creada per l'orde dels Mínims, vinculat amb Sant Francesc de Paula, sant molt arrelat en Alaquàs.

Ara bé: curiosament, aquest plat és molt típic d'Aldaia, una vila veïna i que no era precisament lligada a l'altra, això és, que no es tocaven (si ens referim a cases), com ho reflecteix la gran distància entre les darreres cases de cada una d'aquestes viles i el fet que hi ha un barranc (entremig i ample). Almenys, poc o molt, fins a la segona meitat del segle XX.

Finalment, quan li he parlat sobre una amiga seua de noranta anys, arriscada i forta, amb qui has raonat hui, m'ha tret l'expressió "Donar-li a la sabatilla", la qual, pel context, significa parlar, estar de xarreta, donar-li a la llengüeta.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Versions de Pobles en la foscor i matriarcalistes

Paraules de hui:

"Molt agraïda", "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies per compartir aquest refrany tan interessant", Neus Romero.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, quan m'ha demanat què havia fet jo al llarg del dia, li he dit que, per exemple, he escrit amb intenció de rebre informació sobre un fet que s'atribueix al rei Felip V de Borbó (https://www.facebook.com/100067604173302/posts/995347576062039/?app=fb).

Després, hem aconseguit un diàleg amb un dels qui havien plasmat la frase, segons una minoria, atribuïa a un funcionari reial. En qualsevol cas, vos en reportarem, per exemple, perquè considerem que és un fet molt important:

1) Assumir que, moltes vegades, els vencedors tracten d'esborrar la memòria dels territoris sotmesos militarment,

2) que cal transmetre açò als qui viuen i a les generacions més jóvens,

3) acceptar molts detalls de la versió tradicional i, alhora, vernacla, 

4) promoure la llengua i la cultura autòctones en terres catalanoparlants, més enllà de la versió dels polítics (dels actuals i dels qui ja no viuen)

i 5) interpretar què volen dir aquestes fonts i fer-ho amb un estil molt pròxim al de la mare que alleta un nadó i que procura respondre-li d'acord amb la poca informació que ell li passa, però que ella acull esperançada i pacient.

Finalment, dir-vos que aquesta actitud maternal i amb senzillesa en el vocabulari, ha fet que, qui m'escrivia, al capdavall, em qualificàs de "Gran Mestre". Gràcies per la vostra actitud de servici.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Decidien quan aprovaven la humor del marit

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿decidien quan aprovaven la humor del marit? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 25 d’abril del 2026 comentaren “Mira: la humor del marit, a casa, sempre agradava, sobretot, la de l’avi…, qui, dia rere dia, de bon matí, ja en tenia una per a dir” (Lydia Quera), “A casa meva, hi havia llibertat i per a tot, dins d’un respecte” (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. A casa, la meva àvia menyspreava força el seu marit. Era molt manaire. La meva mare era viuda” (Angelina Santacana Casals), “Totalment desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Era barber i pintor. Era bohemi. Pintava quadres” (Àngels Sanas Corcoy), “No et comprenc lo que vol dir?” (Júlia Aixut Torres), a qui responguí que, “En el 2020, un valencià em comentà que els hòmens feien humorada amb el permís de les dones”. Llavors, ens inclogué “El pare era un enamorat de la mare (i lo mateix, la mare). Segur que un bon marit al llit. Recorde que, una vegada, a Lleida (que és el lloc en què van nàixer), jo era una nena i em fixava en tot. Abans, a les cambres, hi havia la ‘palometa’ de la llum i, al llit, una pereta. I em va estranyar que, amb un drap, tinguessin embolicada la pereta. I vaig demanar a ma mare i em va dir: ‘És que el pare es belluga molt per la nit i, en fer soroll, em fa por que us desperti i, per això, la tinc tapada’…

Tinc una cançó que cantava el pare i és bastant coneguda a Lleida. Crec que hi diu ‘El melisiano’ [= ‘El miliciano’]…”. El 25 d’abril del 2026 ens enviaria un vídeo amb la composició: https://share.google/wCwicO8FYn6lCfW4P.

Amb la meva història, es podria fer una novel·la, en nàixer l’any 1933″ (Júlia Aixut Torres) i li agregàrem “Gràcies pel detall, Júlia. Francament, estic molt agraït per la teua aportació, sovint, privilegiada, vull dir, mots que són com un tresor a preservar”; “No ho sé” (Lurdes Closa), “Els avis eren molt sorruts. L’únic amb seny de la humor i bromista, el pare” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 25 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que, “Abans, en els mercats (més que en les botigues), hi era més habitual ravaleres, dones més alliberades. La situació ha estat més ‘de la llengua més solta’. Això ho he conegut”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Arrelats a la terra i amb la mare

 Paraules de hui:

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Bona faena! Moltes gràcies per compartir-ho. Eixe cordó matriarcal no s'ha de tallar mai", Neus Moreno.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia, he escrit els seus i, a més, li he afegit que hi havia una cançó que devia ser de temps de la guerra. I, en acabant, Júlia Aixut Torres m'ha enviat un vídeo i ho he confirmat.

Igualment, hem respost a un missatge de Júlia Aixut Torres:

"— Gràcies, Júlia, i bon vespre,

M'agraden les dites. Ma mare m'ho diu alguna vegada: 'Va: tu que ets més de refranys...'.

Altrament, Isabel Inés Aranda (una argentina d'arrels valencianes catalanoparlants) i interessada per les seues arrels, et plasma aquests mots:

"— Em restà pendent lo d'arrelats a la terra. M'agradà molt lo que escrigueres i ho he tornat a llegir. Crec que sentir la pertinença a un indret ens atansa a donar seny al nostre viure.

Gràcies!!!".

Llavors, li poses "Sí. El sentiment de pertinença a la terra fa que tinga seny viure".

Afegirem que, després de llegir un tweet de Josep Maria Virgili i Ortiga en nexe amb la forma "la humor", li hem reportat (https://x.com/i/status/2048126307469238624):

"— Gràcies, Josep Maria, per la vostra dedicació altruista a l'ensenyament de l'ús genuí de la llengua. 

El meu interés per aquest ús degué començar quan jo devia tenir uns set anys. Ma mare, més d'una vegada, m'ha dit 'A tu, t'ha agradat parlar bé'".

I ell ens ha adduït:

"— Us en felicit!".

Finalment, dir-vos que, al llarg d'aquest vespre, he capit un major interés per part meua per la part oral (cançons, rondalles, llegendes...), per l'educació (principalment, per la transmissió i per les relacions entre els pares i els fills i entre els avis i els néts), en lloc de la política. Més que res perquè, encara que el meu personatge simbòlic preferit és el rei (l'arquetip del rei), la inclinació per viure dedicat a la política o bé a la religió no han estat els meus camps. I sí, com ara, després de l'esmentat arquetip, el de la mare i per tot lo vinculat amb la maternitat. I vos assegure que no és una qüestió passatgera, sinó de la meua infància ençà.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Respectaven la dona en la tria de nuvi

 

Àvies (o padrines) i mares que respectaven la dona en la tria de nuvi.

El 24 d’abril del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies”.

Primerament, direm que, en relació amb aquest tema, el qual traguí en el meu mur, sota l’escrit “la comunitat respectava la dona en la tria del nuvi”, el 22 de novembre del 2023, eixe mateix dia ens escrigueren “La meva àvia per part de pare li va triar la dona, a ell, segons cròniques familiars” (Gabriela Gils), “A ma àvia, i van arreglar el casament en nàixer. Quan es va fer guapeta, la que va anar a moments perquè aprenguera a dur la casa com ella. Ma àvia, al cap d’uns dies, va dir a son pare: ‘Si vol, es casa vosté amb ell’. Se’n va anar de casa i es posà en amo [1]” (Lourdes Hernandis). “Vaja unes! Les meves iaies, pels que es triessin els marits” (Natalia Farreras Costa).

Tot seguit, exposem les respostes en nexe amb la qüestió que férem el 24 d’abril del 2026: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿respectaven la dona en la tria de nuvi? Gràcies”.

Quant a missatges, el 24 d’abril del 2026 comentaren “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí. La meva mare, i a mi, sí; però la meva padrina (germana de la meva mare), no. S’estimaven amb un altre i no sé el perquè. Es va casar amb un altre: és el que em va dir, a mi, la mare. He recordat que, a una tia del meu marit, li va passar el mateix; però aquesta va aconseguir casar amb qui estimava” (Àngels Benaiges Martí), “I tant!! A casa, sempre es va respectar la nostra voluntat.

Jo vaig casar-me amb dinou anys. Més bé el meu espòs. I sempre feliços. I el meu germà, amb la meva cunyada, set anys menys. I feliços encara. N’hi va haver, de persones, que, per força, van haver d’acceptar-ho” (Roser Canals Costa), “Sííí. Les decisions eren del qui estimava. Encara que no funcionés. Veure’ls feliços era el que importava. Si s’acabava, era la vida…” (Maria Dolors Sala Torras), “En la meva família, sí” (Rosó Garcia Clotet), “La mare va nàixer abans de 1920 i sempre ens va respectar la nostra decisió. Era un altre temps i l’horari de retir era quan senties les notícies de la ràdio (‘el comunicat’, que dèiem): a les nou o a dos quarts de deu del vespre, a casa.

Quan vaig tenir nuvi, era una mica més tard, estàvem a la porta de casa i allí podíem estar una estona més. Tot és molt diferent d’aquells anys amb els d’ara. Moltes noies anaven ‘pures’ al matrimoni (i jo, una d’elles) i també algunes havien fet ‘Pasqua abans de Rams’. Jo crec que tot, a poc a poc, ha canviat moltíssim i no tothom pot dir que ha estat d’un sol home. I et diré una cosa: estic orgullosa d’haver-ho estat; i fa molts anys que en faltà i sempre el recordo amb afecte i l’enyoro, com més passen els anys, més (i ja en tinc noranta-tres). Et diré lo que deia el meu marit: ‘Les vídues sempre parlen bé del marit, encara que no sigui veritat’…” (Júlia Aixut Torres), “A mitges, si bé és cert que ma mare es va casar amb el meu pare perquè va voler. Abans, la meva àvia havia arreglat el casament entre ma mare i un pagès amb molts diners i amb moltes terres. Ma mare, quan ja era decidit el dia del casament, va refusar casar-s’hi i va amenaçar a anar-se’n de la vila i a no tornar-hi mai més. Va ser un daltabaix” (Àngel Blanch Picanyol), “No ho sé. Sincerament” (Angelina Santacana Casals), “I tant! No s’hi van oposar mai, a la decisió” (Montserrat Cortadella), “Ufff! Moltes vegades, no. Si el teu pare tenia diners, et cercaven un nuvi ric. I, si en volies un altre, no cal dir que no consentien que et casaren amb ell” (Reme Canet), “A pagès, no: solien tenir els comptes fets. La pubilla rica. Era el pare que triava: així assegurava… el seu fill hereu; i la filla, compensada, havia de casar-se amb un altre. Hereu i tots guanyaven” (Lydia Quera), “La iaia paterna tenia quatre fills; i la iaia materna, dos fills i una filla. Quan el fill gran, l’Eudald, es va casar amb la Mercè (qui no era de Torelló), van passar a viure a la casa de pagès, tot i que era ben bé al mig de la vila.

La iaia Maria es feia valer ser la mestressa i, a la nora, li tocava fer la feina de casa. I això no ajudava gens a tenir bona relació fins que es va morir la iaia Maria” (Nuri Coromina Ferrer), “No ho sé” (Lurdes Closa), “Jo. En ma casa, quan ma mare i jo anàvem amb algú que no l’agradava, sí que posava impediments. I sí: quan érem jovenetes, sí que va aconseguir desgraciar el festeig” (MCarmen Bañuls), “Alguns, sí. Les dones triaven el xic que els agradava i ja està,… Però n’hi havia, d’altres, que els pares tenien mirat i aparaulat el nuvi (o la núvia) per als seus fills… En la meua vila, deien que eixa parella havia estat ‘un festeig arreglat’… Sempre solien ser una filla (o un fill) únics o més acabalats… Quan jo era petita. Sí que ho recordo” (Carmen Mahiques Mahiques).

En Xiuxiuejar, el 24 d’abril del 2026 posaren “A la meva àvia de part de mare, la van casar molt jove. Eren molt pobres i una boca menys era una boca menys.

A la meva altra àvia, no sé ben bé com va anar, però diria que també hi va haver participació de la família” (Flòstic).

Finalment, ma mare, el 24 d’abril del 2026, per telèfon, em digué “[ Manuel] Nácher [ 1917-2008, d’Aldaia, ciclista,] em deia ‘Jo estava enamorat de ta tia Amparito [ , germana de ton pare], però no festegí amb ella perquè no ho volia son pare’. La tia Amparito era la meua padrina”.

---

[1] En relació amb aquesta expressió, ma mare, el 23 de novembre del 2023, per telèfon, em digué que voli dir “posar-se a servir” i que anava lligada a cases que eren puixants.

Arrelats a la terra i en nexe amb la mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant!!", Àngels Benaiges Martí.

"Endavant sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Avant sempre", Reme Canet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia, he escrit els seus i, per exemple, li he dit que una dona de noranta-tres anys m'havia reportat i molt, com en alguna altra vegada.

Igualment, direm que hi ha gent que, tot i l'edat, encara continuen frescs, acollidors de persones de totes les edats, que la seva vellesa va unida a un dia rere dia en què no coneixen l'època de retir. 

Ben mirat, estan arrelats, interessats per lo que fa diferent la terra on viuen i per lo que lliga amb els seus ancestres i, sobretot, amb La llengua vernacla.

Així, lliges una reflexió en què un català indicava que, no per continuar amb eixa bona rebuda a lo autòcton (íntimament vinculat amb la terra on hom viu), no s'és obert als altres: https://x.com/i/status/2047612238949736901.

És més: podem posar que, en la major part dels escrits i dels comentaris rebuts per gent molt en nexe amb la terra i que són catalanoparlants, hi ha esperança (com la marona enllaçada amb el futur xiquet).

Finalment, dir-vos que, en els Pobles matriarcalistes, d'acord amb trets que hem capit en articles, en publicacions o que, com ara, ens han transmés, és ben considerat que, qui ha nascut en eixos indrets, hi prosseguesca, més que res, perquè és entés com un perllongament de l'empelt entre la mare i els fills de la terra. 

Per això, nosaltres continuem en la recerca i, tot i que hi ha moments en què la connectem amb altres Pobles, amb intenció de captar semblances i de fer qüestions per a la investigació, ho fem amb els que són de la mateixa corda.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Sant Jordi, els Sants de la Pedra, la dona i el simbolisme

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet

****

Hui, dia de Sant Jordi, he pensat en la importància de fer unes explicacions amb arguments, per exemple, en relació amb el patró de Catalunya.

En primer lloc, direm que, a diferència dels Sants de la Pedra (Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), els quals, potser en el segle X, començaren a substituir els simiots, el sant esmentat passa a ser-ne el protector de Catalunya en el segle XV.

També sabem que, en el primer quart del segle XV, Sant Vicent Ferrer féu un discurs en la ciutat de València en què trau el cavaller, la dona que l'heroi salva i altres detalls que figuren en narracions tradicionals.

A banda, així com els Sants de la Pedra apareixen en una època clarament matriarcalista, Sant Jordi és acollit en un moment d'expansió política, comercial, cultural i militar de la Corona Catalanoaragonesa. Les cultures patriarcals són expansionistes i l'exèrcit hi té un paper no precisament secundari.

Igualment, aquest fet, junt amb el detall que la color d'aquest noble siga el blanc (en anglés, per a dir "príncep blau", empren el "cavaller blanc") i que el blanc lligue amb lo patriarcal, amb lo celestial i amb l'home que allibera la dona, no m'estranya gens ni miqueta.

Ara bé: Sant Nin i Sant Non s'inicien en una època que, tradicionalment, si més no, si fa no fa, del segle XVI ençà, ha estat molt vinculada, a nivell polític i en la cultura de la Il·lustració (principalment, del segle XVIII, la qual encara cueteja), a lo fosc, a l'obscurantisme. ¡Justament a les colors que, simbòlicament, empelten amb la dona!

Finalment, dir-vos que els Sants de la Pedra plasmen les dues parts de la dona: l'activa i juvenil (la filla, el forment) i l'adulta que acull i que acompanya amb confiança la joveneta (el raïm).

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

El drac, un personatge mitològic matriarcal i femení

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Anna Babra.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha dit uns mots que ella oïa a sa àvia paterna, nascuda en 1878: 

"— Mira el guilopo / la guilopa, ¡com se n'ha eixit!".

Es refereix a qui, en altres indrets, qualificarien de murri.

Altrament, hem llegit un tweet de Donald, en relació amb Sant Jordi (https://x.com/i/status/2047025535528947947)i li hem respost:

"— Bon vespre, Donald,

Sant Jordi és u dels personatges mitològics que representa el triomf de l'heroi cavallesc patriarcal. En canvi, el drac, independentment de la interpretació que es farà a nivell popular i a nivell polític, lliga amb lo matriarcalista".

En aquest seny, ets conscient que, a vegades, pot més el simbolisme institucional que el de recerques que, si de cas, són com un empelt amb la terra, amb la realitat que es copsa mitjançant la creativitat junt amb el bon cor:

"— Podríeu consultar un treball d'Oreto Doménech i Masià sobre el cosmos femení en les rondalles valencianes.

El podeu baixar d'Internet".

Però, per què aquest treball? Doncs, per exemple, perquè fa una interpretació de detalls associats artísticament, oralment (llegendes i rondalles) i per escrit amb el drac i... veiem que és un personatge femení en nexe amb lo terrenal i, per tant, matriarcalista. Si ens el carreguem, és com si ho féssem a la mare, a la maternitat i a molts trets simbòlics. Per això, és tan important no deixar-nos seduir per articles favorables, ni en contra, sinó, com escriu Pere Riutort en la seua explanació, "que la veritat vaja sempre pel davant". 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

"L'home a dur al cementeri", rondalla narrada per ma mare (1943)

Una altra contarella que hem compilat és una rondalla narrada per ma mare (1943), per telèfon, el 21 d'abril del 2026, després de llegir-li "La rondalla de ses Roques", de Tàrbena (vila valenciana de la Marina Baixa), exposada en la tesi "El patrimoni rondallístic de Tàrbena (Marina Baixa)" (p. 279), de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, del 2022:

"— Doncs, ara, a dur el difunt al cementeri. 

Els qui l'havien de portar diuen:

— Un cotxe amb cavalls? — perquè, abans, tiraven dels carros que portaven el mort.

— En carro?

Al capdavall, l'home que hi havia en la caixa diu:

— Doneu-me cinquanta cèntims, que me'n vaig en el tramvia...

... que el duria al fossar".

 

Agraesc la generositat de ma mare per haver-me transmés aquesta contalla, a què no havia accedit abans. El 22 d’abril del 2026 la plasmí en diferents webs, en blogs i en Twitter.

Quatre generacions "maternals", senzilles i acollidores

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!" i "Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he dit que havia posat un poema festiu de Manuel Nácher (1917-2008), un valencià nascut en Aldaia (l'Horta de València) i que fou ciclista i una miqueta poeta, que fou publicat en 1973.

És una composició que hem aprofitat per a la recerca i de què hem reportat en Facebook, com ara, amb versos en què parla sobre les dones, sobre els hòmens que s'hi atansaven i, igualment, sobre detalls de la natura junt amb tradicions i costums de la vila entre 1925 i 1940.

Ben mirat, li indiques que prefereixes la gent senzilla, la senzillesa, com la d'un home nascut en 1918 i amb qui feres amistat durant els darrers tres o quatre anys de sa vida, fins que es morí en el 2013 a noranta-cinc anys.

Així, un dia, ell i jo estàvem asseguts en un banc en la plaça. S'hi acostà una dona (si fa no fa, de seixanta anys) acompanyada d'un xiquet (quasi segur, un nét) d'uns tres anys. Jo en devia tenir quaranta-u o quaranta-dos.

Doncs bé, aquell home li obrí els braços decidit a acollir el nen. I la dona ho acceptà. Per això, he comentat a ma mare:

"— Més que bonic, és un senyal que una persona pot ser velleta i estar oberta als més senzills i tot, en eixe cas, a un xiquet de pocs anyets".

Finalment, dir-vos que, per mitjà d'aquesta planor, he vist (com li he afegit), un pintor nascut de família de la noblesa (Miquel Torner de Semir, en 1938) ensenyant a pintar al costat d'una colla de xiquets i, fins i tot, amb una xiqueta ben petita. Aquesta manera de viure adoba el terreny a una recerca en què la gran majoria se sent com en família, com en el lligam entre la mare i el nin i empiula amb la vida quotidiana de dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Maternitat i creativitat en els Pobles matriarcalistes

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant les atxes", Contxi Enjuanes.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre la maternitat, m'ha dit que fruïa cantant als fills mentres que ens passejava i que ho considerava una manera de comunicació amb els xiquets.

Igualment, li hem comentat que, en una tesi (de què li hem llegit unes línies, la de Mariona Iribarren Nadal) de què hem tret moltes qüestions per a la recerca, l'autora indica que eixe lligam afavoreix la creativitat, que l'arbre té un simbolisme vinculat amb la dona mare i amb lo maternal i que, a diferència del capitalisme, defendre una maternitat (però no, com ara, com la que impulsava el règim franquista, ni com la de determinats grups feministes, i sí, per exemple, com Plataforma PETRA o com Mamare), adoba el terreny a la creativitat. Altrament, la investigadora exposa i explica per què l'any té dotze mesos (en lloc de tretze) i quina relació hi ha entre eixos tretze mesos i la menstruació...

Ben mirat, li agregues que, com posen el llibre "El matriarcalismo vasco" i Mari Carmen Basterretxea, les cultures matriarcalistes són en nexe amb la creativitat, mentres que les patriarcals (impulsores del capitalisme) ho fan amb la producció i amb la competitivitat.

Llavors, m'ha amollat:

"— És que la creativitat ens fa estar receptius als altres".

Per tant, ambdós preferim la creativitat.

Finalment, uns mots que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) m'ha plasmat hui en el meu mur:

"— Lluís, bon dia. Sempre és una joia dialogar amb tu, un plaer que avui es complementa podent acudir a felicitar-te en el teu aniversari, i expressar la meva cordial felicitació i el desig que en celebris molts més amb la mateixa dinàmica de salut i dedicació en la brillant tasca que estàs portant. I desitjo que sigui amb salut i benestar, també, dels teus pares, encara que sigui en una certa distància. Una forta abraçada!!!! Happy Birthday, Lluís! 🌟🎂🥳".

Aleshores, li he respost:

"— Bon dia, Ricard, i gràcies per les teues paraules, amb franquesa.

En vida teua.

Una forta abraçada i bona setmana".

Continuarem en la recerca i, potser, d'ací a poc, ens endinsarem en un camp de què ens han reportat molt i poc exposat en la web que porte. Gràcies a tots.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Afegitó: La foto ens ha estat plasmada per Assumpta Capdevila. Gràcies pel detall. En vida teua.

Preservar el passat, acollir-lo i didàctica maternal

Paraules de hui:

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i hi ha hagut bona avinença com també, de vesprada, arran d'un missatge d'Isabel Inés Aranda (una argentina descendent de pares valencians catalanoparlants), qui m'ha demanat que li escrigués el refrany "Tira més un pèl...," i que li l'explicàs perquè ella ho pogués fer a una dona.

Llavors, li hem respost:

"— 'Tira més un pèl de figa que un calabrot de vaixell'.

Explicació: la dona, simbolitzada per la figa, o siga, per les parts genitals externes de la dona, té més espenta (fins i tot, en la vida quotidiana) que un calabrot, és a dir, que una corda gruixuda per a falcar les barques.

El calabrot representaria el marit.

La dona és més arriscada, més valenta que ell.

A banda, hi ha la variant 'Tira més un pèl de cony que cent cavalls de força'.

La dona (cony) té més força que molts hòmens, encara que ells tinguen força física".

Finalment, uns mots que he revisat hui de la recerca: "Les cobles eròtiques, com tota altra mena de cobles, constitueixen, si més no, un document del passat, que ens cal preservar. (...) El seu estudi i coneixement ens ajudaria a espigolar formes de vida i costums i a comprendre millor la nostra història que, vullguem o no, guarda una estreta relació amb la nostra manera de ser i de pensar” (p. 8 del llibre "Antologia eròtica", d'Aureli Puig Escoí i editat en el 2013). Llibres d'aquest ram, poesia vernacla del segle XIX i, igualment, rondalles autòctones anteriors a 1932 ens permeten capir un matriarcalisme ben manifest i el paper tan important de la mare.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Noces sota un arbre

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de noces sota un arbre? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d'abril del 2026 comentaren "En quin seny vols dir 'a sota d'un arbre'?" (Antonia Verdejo), a qui reportàrem que "Davall dels arbres, sovint, d'alzines, era costum fer reunions dels veïns i també noces. Això lliga amb el comunalisme"; "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Anna Babra), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "A la qüestió, no. No recordo que les àvies ens contessin sobre noces sota un arbre..." (Rosó Garcia Clotet), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Res conegut per mi" (Lydia Quera), "No. D'això, no en recorde res" (Carmen Mahiques Mahiques).

Finalment, direm que, en la rondalla "La Regineta", compilada pel folklorista català Joan Amades (1890-1959), hi ha un passatge que posa que "el fill del rei va enviar a cercar el capellà de la vila i, allí mateix, sota de l'arbre (...), el va casar".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Àvia, mare i néta i el passat sucós

Paraules de hui:

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he respost a una qüestió que m'havia fet Antonia Verdejo en relació amb el tema del dia:

"— En quin seny vols dir 'a sota d'un arbre'?".

Tot seguit, li plasmes un comentari:

"— Davall dels arbres, sovint, d'alzines, era costum fer reunions dels veïns i també noces. Això lliga amb el comunalisme".

Ben mirat, hem tractat sobre una rondalla en què es manifesta la maternitat, la connexió entre la mare i els fills (set xotets), això és, entre el passat i el present.

Igualment, aprofitant uns mots sobre un històric agutzil d'Aldaia (una vila de l'Horta de València), el tio Coa, exposes uns versets populars en línia amb uns que et digué en el 2009 un valencià de, si fa no fa, huitanta anys:

"— Tot pot ser, com diu Coliu, 

llevat d'una rata fer el niu 

davall la coa d'un gat viu".

Finalment, dir-vos que, gràcies a aquests empelts, àdhuc, amb els ancestres, capeixes molts detalls matriarcalistes que et permeten acollir fets històrics, vivències en cultura tradicional, folklore, art, poesia de caire matriarcalista i maternal, un respecte cap a la dona, una actitud receptiva com la de la nina que està junt amb l'àvia (qui li transmet rondalles, qui li ensenya cançons com també formes de respondre en la vida,...). Però un eixart en què ambdues bandes són part del present i, com hem vist més d'una vegada, amb la mare pròxima i que frueix del nexe entre la nena i la provecta.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Eren compassives

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren compassives? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 d'abril del 2026 comentaren "Sí. L'àvia, sobretot, estava pendent de les necessitats de qui ho passava malament. Un dia va pujar a casa un pidolaire i li va donar un plat de menjar, li va preparar una mica amb una bossa i li va fer dutxar i li posà roba neta de l'avi, qui ja era al cel" (Antonia Verdejo), "Sí. Les dues àvies eren compassives i obertes a tothom, però, si calia, també sabien posar, a qui fos, al seu lloc" (Rosó Garcia Clotet), "La meva mare, molt. Les àvies, pràcticament, no les vaig conèixer" (Eusebia Rayó Ferrer), "No" (Lurdes Gaspar), "Sííí" (Àngels Sanas Corcoy), "En general, sí" (Xec Riudavets Cavaller), "I tant! La meva mare sempre va ajudar a qui ho havia de menester!!!!" (Roser Canals Costa), "Sí. Molt compassives perquè havien patit i perquè patien" (Lucila Grau), "Noooo. Eren molt fortes. La iaia materna, dura, però amb un gran cor. Un exemple: deia 'Quina por tinc?' (l'hora de parir). 'Vinga, dona: les gitanes, bé ho fan. I tu, no?'" (Montserrat Cortadella), "A mon avi, abans de 1900, li van dir que una dona de la vila, qui era ma mare, fadrina (que, en aquell temps, estava molt mal vist), que estava prenyada, anava amb un foraster i la va enganyar dient-li que, si era prenys, es casarien. Ho va fer i el nuvi va desaparéixer. Aquesta dona es va  fer malalta de tuberculosi i mon avi hi va anar a veure-la perquè li contaren que era pobreta. I l'avi li va donar 5000 ptes: aquella dona va restar molt agraïda" (M Carmen Bañuls), "Sí. Eren compassives" (Emili Rodríguez Bernabeu), "Encara que tenien molt caràcter, sí que ho eren" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Molt. Una marassa! També en diem 'una lloca'" (Joan Prió Piñol), a qui responguí "Crec que és la primera vegada que llig 'marassa'. I més, en seny positiu cap a la figura de la mare, Joan"; "Sí. Sobretot, amb les criatures" (Angelina Santacana Casals), "I tant! Tot els feia pena. 'Ai, eixa pobra! El marit, tot lo que guanya, s'ho beu i, damunt, quan va a casa, cobra. I un fill darrere un altre. Pobra!!!'" (Reme Canet), "Sí. Les iaies i la meva mare i la padrina, molt compassives i patidores.

Al soterrar de la meva mare, hi havia moltíssima gent (també xiquets i xiquetes que venien a casa amb els meus fills i fa molts anys) i recorden: els berenars i alguna genollera que els curava" (Àngels Benaiges Martí), "Mira: jo crec que ajudà a molta gent. Tot dit" (Lydia Quera).

En correus electrònics, el 17 d'abril del 2026 escrigueren "Gens compassives. Dures com una pedra.

Quan, a la meva padrina del Priorat, li deia 'Iaia, que tinc por', ella em deia 'Por? Por quan estiguis aquí i el teu cap estigui allà' (i senyalava a dos metres d'on era)" (Montserrat Espallargas).

Finalment, ma mare, el 17 d'abril del 2026, per telèfon, em digué que l'àvia d'Antonia Verdejo "Sí, sí que era generosa: dutxar i tot"; que el mot "marassa" "Així s'usava. També 'lloca', també. Pràcticament, [ les lloques] cuiden els ouets fins que naixen els pollets. I les formiguetes, també, perquè no saps mai com eixirà un part".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Mots, cançons i poemes vernacles que aprenem

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, n'he escrit els seus, he aprés paraules com "marassa" (la qual sí que coneixia ella) i, a banda, m'ha dit un sinònim d'aquest mot: "lloca".

Altrament, hem començat a acceptar entrades noves per a un grup de Facebook a què, al capdavall, hem plasmat la lletra i la música d'una cançó que cantava la germana de l'àvia materna de ma mare, qui havia nascut en el darrer quart del segle XIX: la tia Patrocinio,  (https://malandia.cat/2020/09/la-conserva-daldaia), nascuda en Aldaia (una vila de l'Horta de València).

Així, ta mare aprén la lletra, tu l'arreplegues, la comparteixes i, de pas, fas possible que, fins i tot, més gent puga fruir de la creativitat que tenien aquelles persones i de la que ens permet capir informació, reportar-la i, àdhuc, escriure-la de manera que puga ser més fàcil que passe de generació en generació.

Finalment, direm que, ben mirat, això també val per a la poesia popular vernacla, per a dites, per a adquirir vocabulari que abans no empràvem, etc. I tot, per mitjà de recursos en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Lligats a la història local i folklore vernacle

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he vist que una dona (Chesa) havia escrit sobre un grup de Facebook que ahir comencí a portar, després que m'ho oferissen. El tema era sobre si es podria posar informació sobre animals en un grup en què no és eixa la seua finalitat, sinó reportar en relació amb Aldaia (una vila de l'Horta de València). Llavors, li he respost:

"— Bon dia, Chesca,

Si de cas, puntualment, perquè, si no, encara que la publicació tinga relació amb Aldaia, hi hauria qui en posaria de temes que no són culturals, ni lligats a la història de la vila.

Avant les atxes i amb els vostres projectes".

Un poc després, Chesa ens ha escrit:

"— Lluís Guibacons. Gràcies!

Entenem que la nostra labor és d'actualitat del poble, medioambiental, social (i animal🙂).

Intentaré fer-te arribar només les publicacions que siguen urgents. 🙏".

Igualment, per exemple, li afiges:

"— Finalment, sobre el tema de si podríeu posar informació relativa a l'associació, si de cas, puntualment, perquè el grup no és sobre animals, encara que la informació siga sobre Aldaia. De fet, no entra en el títol del grup. És com si, en un grup impulsat per la vostra associació, algú demanàs si podria publicar sobre poesia, sobre pintura... Jo, en un cas així, li proposaria crear-ne u de poesia, de pintura... 

Avant les atxes i amb els vostres projectes. 

Atentament".

Ben mirat, agregarem que adés hem capit una responsió de Dani Rangil, un investigador molt respectuós, a un tweet seu en nexe amb l'Arxiduc Lluís-Salvador d'Àustria-Toscana, de què ahir li havíem amollat uns mots i una foto d'un llibre que tragué Caterina Vilrau Llinàs en el 2022. Li havíem posat açò:

"— Bon dia, Dani,

En el 2022, eixí el llibre 'Les rondalles que l'Arxiduc no va publicar', de Caterina Valriu Llinàs.

Hi ha rondalles eròtiques.

Avant les atxes i amb els teus projectes culturals".

Finalment, gràcies als qui preneu part en la recerca.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles de l'Horta de València i història local

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes!", Kike.

"M'ha agradat molt [ l'escrit]. Avant les atxes", Vicent Pla.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he escrit a la biblioteca de Quart de Poblet (una vila que, juntament amb la d'Aldaia, ambdues, de l'Horta de València, romangueren vinculades amb el Monestir de Poblet (de Catalunya). En acabant, ho he fet a la de la vila on visc. I tot, per si, en el cas de la primera, em podrien facilitar l'arribada del llibre "Contes per als néts", de Pep i Cento Sancho (https://wp.me/p2M6bj-nS), publicat en els anys noranta del segle passat i que, en alguns detalls, em serví per a una recerca sobre la séquia de Benàger, una de les que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València de fa segles ençà.

Adduirem que, en aquest tribunal (llevat que haja canviat en els darrers vint anys), les decisions jurídiques finals són orals, un tret característic de temps del feudalisme i, possiblement, de molts Pobles matriarcalistes.

Aquest darrer fet lliga amb el llenguatge, en dir allò de "prendre a u per la paraula", "ser home de paraula", "ser dona de paraula" o, per exemple, "Al bou, per la banya; a l'home, per la paraula".

El fet és que, un poc després, com he indicat adés a ma mare, he vist que hi havia un grup d'Aldaia en què m'havien proposat ser-ne l'administrador: "Crònica d'Aldaia (Ahir, Hui, Sempre)". I ho he acceptat. Al cap i a la fi, estic molt lligat a aquesta vila, perquè hi vaig residir fins a trenta-huit anys (2009), hi portares un programa de ràdio, hi fiu classes a adults que a penes sabien la llengua catalana i feres un estudi sobre una séquia que també fa camí per la vila on estàs ara.

Agraïm la informació amb què ens ha reportat qui feia d'administrador, Abelard Comes, un home molt obert, amb bona empatia, moderat i amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Ja li has informat d'alguns canvis i has acollit en el grup publicacions en línia amb el propòsit i, de pas, retorna a la vida.

Finalment, dir-vos que he parlat amb ma mare i li he reportat que Abelard Comes havia participat en el diari "Levante-EMV", aportant fotos i notícies sobre Aldaia i que viu en Paterna, una vila de la mateixa comarca i on nasqué en 1878 l'àvia paterna de ma mare, una dona molt arriscada, realista i amb molta espenta, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc a Rosa Rovira un vídeo en relació amb trets de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb detalls de la llengua castellana, en què Josep Maria Virgili i Ortiga ho explica en "Ràdio Estel" i que hem posat en Facebook.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rondalles, comentaris i fets que agermanen

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Sempre endavant les atxes", Tonet.

"Avant", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i hem coincidit que cal aprofitar les opcions que ens són favorables per a fer accessible la cultura vernacla en terres catalanoparlants.

Igualment, hem escrit a la mestra i investigadora valenciana Oreto Doménech i Masià (qui ha tractat contarelles valencianes i en altres cultures), després d'haver trobat una rondalla de Tàrbena, curiosa:

"— Bon dia, Oreto, i bona tornada a les classes.

He trobat aquesta rondalla de Tàrbena, en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (p. 201).

Una mare mata el fill (el cap).

La filla, a qui la dona 'tots es dies li posava recapte, a son pare [ de la filla], de sa carneta d'en Peret'.

'[ La germaneta] tirava tots els ossets al ras i, en es pocs dies, ix una perera que tenia en Peret as capdamunt i carregada de peres'.

El xiquet, al capdavall, diu:

— Ma mare m'ha bullit 

i mon pare m'ha menjat;

i sa meua Margarideta 

m'ha volgut i m'ha estimat.

Cal supondre que, com en altres narracions paregudes, la germana plora (aigua) i, així, fa fèrtil la terra i, de pas, la llavor (els ossets).

Crec que és el primer relat que trobe amb un exemple de canibalisme. A més, no és sacrificat el personatge femení, sinó el masculí. En altres paraules, la Mare Terra pot prescindir de les persones, però nosaltres no podem sobreviure sense la Mare Terra".

Més avant, ens ha enviat un enllaç amb una rondalla amb semblances, amb informació simbòlica en nexe amb el pas de mitjan tardor a setembre i amb diferències qualitatives, i ha plasmat:

"— Em fa molt de goig que hages trobat una versió catalana, només coneixia el [ relat] dels Grimm. 

A més, qui devora és el pare al fill; en canvi, la filla i la mare del xiquet (germanastres) es vinculen amb la vida/natura".

Ben mirat, li agregues:

"— Bon vespre, Oreto,

El simbolisme inicial (els mesos) lliga amb el pas de la tardor al part.

Les colors blanca (hivern, neu i innocència) i les gotes roges (la regla?, el pas a la joventut de la filla).

Ara bé, els personatges tenen uns papers diferents als de moltes rondalles d'ací.

Els ossets, sí que van en la mateixa línia que el relat de Tàrbena".

Un poc després, m'ha posat:

"— Sí. De vegades, resten en trossets prou intactes d’una rondalla i el context s’adapta al 'terreny'. És que és emocionant!

El cap també cau tallat".

Altrament, li fem aplegar un missatge relatiu a l'enllaç rebut:

"— En un llibre de Pere Riutort, hi ha una narració en què un adolescent fa un ritu de pas a jove.

Son pare li dóna una bossa amb unes pedres, però ell no les veu.

Arriba a un altre país, on viu un amic del pare. Obri la bossa: blanc i verd. El fill hi fa vida un temps.

Després, el fill supera proves, torna a la seua terra i lliura una bossa a son pare.

El pare l'obri i interpreta el missatge de les pedres (ara, blanques i roges). 

A continuació, el fill s'acosta a sa mare i ella li diu:

'— Ells dos s'entenen sense necessitat de parlar, per mitjà de les pedres.

Quan hi anares, eres un xiquet. Ara ets un home'.

Carles Macià n'és l'autor".

Prosseguim:

"—Que bonic!!".

Finalment, dir-vos que sempre hi ha coses interessants en les rondalles i que, àdhuc, ens serveixen per a lligar punts en comú entre Pobles del mateix ram i amb el simbolisme.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Nota: Un agraïment, de hui, al músic i escriptor Miquel Pujadó, en Xiuxiuejar: https://xiuxiuejar.com/xiu/befe4a28-509a-4720-abcd-a117207e14b4.

"El peix, per a qui se'l mereix", eixides i agraïments

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies per tot", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un amic sobre algunes opcions per a fer possible que els nostres projectes per Internet no se'n vagen a fer punyetes: per exemple, portar una segona web (o un altre blog) en què puguem alçar escrits, documents, etc. I, igualment, aprofitar eixos canals (com ara, "Mastodont.cat") organitzats com si fossen un jornal: articles diferents però acceptats, de la mateixa manera que cada membre d'una família en el col·lectiu.

Això, sobretot, si el grup arreplega informació de diferents temàtiques, pot ser ben rebut. Com a mostra, en les publicacions que Antoni Gelonch plasma en Twitter, copsem que, com que són sobre cultura en general, sobre història, sobre història de dones, sobre Catalunya, sobre cristianisme, sobre música, sobre articles de la premsa, sobre empreses emprenedores i amb un alt sentiment de pertinença a la terra,... hi ha una participació de gent molt diversa i, molt sovint, oberta a aprendre, a suggerir i a afegir part de lo que han viscut.

Finalment, dir-vos que, molt avançat el dia, hem capit que la recerca va per bon camí, adobat, amb una part considerable ja revisada i que, al capdavall, continuarem compartint amb vosaltres, principalment, amb els qui han tingut un paper fonamental i, fins i tot, clau. Com diu una rondalla eròtica arreplegada pel folklorista valencià Ximo Caturla, "El peix, per a qui se'l mereix", per a qui ha pencat: una altra forma de ser agraïts.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme,  com moltes persones que coneixes.

Arrelats, amb una flor en el cul i maternals

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge de Dyana Basi sobre eixir de la zona en què ens sentim còmodes. Ella és una dona molt oberta, amb bona empatia i d'eixes que es posa en la pell de la gent de bon cor. I, sense ajornar-ho, li he escrit:

"— Bon dia, Dyana,

Depén, perquè, per exemple, un voler arribar molt alt ens pot desarraïlar i, com en més d'una rondalla, ens pot generar tristor.

Ho he viscut (però sense ser eixe el meu objectiu) i me'n penedesc. Ara, orientant més les recerques cap a la terra i cap a lo maternal, estic creatiu, realista i, sobretot, en línia amb el meu personatge preferit des que era un xiquet: el rei (l'arquetip del rei).

Un rei que, com en moltes rondalles tradicionals vernacles en terres catalanoparlants, és favorable a lo maternal.

En eixe seny, en setembre del 2023, ma mare em digué que, poc o molt, fins que jo devia tenir onze anys, m'agradava jugar a la cuina...

En castellà, diuen 'Como Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como'".

Igualment, afegirem que, en diferents moments del dia, hem cercat llibres i articles en nexe amb el matriarcalisme, amb la maternitat, amb el dret maternal i amb l'orde simbòlic de la mare. Al capdavall, hem trobat algun article (lligat a poesia autòctona catalana) que deu estar interessant. 

I més: en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), un personatge de la noblesa (príncep o rei) se'n va a la guerra i ordena que tracten bé la mare (o la seua muller) i el xiquet.

Ben mirat, et sents com qui ha nascut amb una flor en el cul, això és, afortunat, perquè ets arrelat i empeltat amb la figura de la mare. Fins i tot, perquè el dret maternal, propi dels Pobles matriarcalistes, no és coercitiu, ni impositiu. Això adoba el terreny del tronc àvia-mare-filla, com eixes rondalles en què hi ha tres personatges femenins i cada u representa una de les tres generacions i, entre totes tres, hi ha bona avinença.

Finalment, dir-vos que, entre 1) política / religiositat patriarcal, laïcisme, fugir de lo que diuen obscurantisme i 2) interés per la mare, per la natura i pels signes maternals (començant per la llengua vernacla, en el nostre cas, la catalana), abrace l'opció 2):

* vivim de manera acollidora,

* creativa, 

* sincera, 

* noble 

* i en línia amb el comunalisme. 

No debades, no podem voler que isca cara i creu.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Perfumaven la casa amb herbes beneïdes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿perfumaven la casa amb herbes beneïdes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüest compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, l'11 d'abril del 2026 comentaren "Sí. Posava llorer i herbes que recollia del camp, que assecava i que el dia de Ram les portava a beneir; a la mainada, la palma (com la majoria) i portava una branqueta petita a la bossa de mà o a la cartera" (Antonia Verdejo), "La casa, no, però armaris i calaixeres, sí. I feien una olor boníssima. Fins i tot, anys després de morta la meva àvia, l'olor continuava allí" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Octavi Font Ten), "El que teníem a la porta de l'entrada, sempre, era llorer beneït, olivera i el palmó del dia de Rams. I jo continuo fent el mateix" (Lydia Quera), "Sí: amb llorer beneït Diumenge de Rams. I, en dies de forta tempesta, també en cremaven unes fulles a la llar de foc" (Rosa Rovira), "Doncs, a casa, sempre teníem herbes del bosc i en fèiem sopes, cuinats i, sobretot, tasses de begudes, molt bones!!! I saludables" (Roser Canals Costa), "Sí, però, al balcó o a l'entrada, el ram del dia de Rams. Al balcó, principalment, palmes i palmons. El llorer, a dins, a casa, que també feien servir per a cuinar" (Anna Babra),"No record. El que sí tenc present és que posaven un ram de la porta d'entrada, per a protegir dels llamps i dels mals averanys" (Xec Riudavets Cavaller),"No ho sé" (Lurdes Closa),"No. Els calaixos de la roba, armaris amb un pom de plantes fetes, treballades, d'espígol" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí: les àvies perfumaven la casa com també els armaris i calaixeres amb herbes (no sé si beneïdes)" (Rosó Garcia Clotet), "Abans, la padrina posava un ram de llorer beneït i una ferradura a la porta de la casa i li agradava molt tenir herbes per als constipats: com ara, flor de saüc, malva, borratja, arrels de malví, farigola (timó), etc., etc." (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguí "És un privilegi poder comptar amb informació de persones que ja passeu dels noranta anys.

Justament ahir [ , 10 d'abril del 2026,] escrivia sobre una rondalla valenciana en què apareix una ferradura.

Gràcies de tot cor"; "Per fer olor, sí; però beneïdes, no necessàriament" (Maria Dolors Sala Torras) "Jo no recorde (ni a ma mare, ni a la meua iaia) perfumar mai la casa" (Reme Canet), "No. Però, si penjaven, crec que era 'Borja', per l'olor, que allunyava les mosques i mosquits" (Àngels Benaiges Martí), "Les àvies, no ho sé. A mi, m'agrada posar espígol. La gent posava, al balcó, rams beneïts" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No crec" (Lurdes Gaspar), "Sí. Abans, les cases sempre feien bona olor, perquè hi havia coixineres amb herbes naturals dins, i sempre estaven perfumades" (Esther Farres Casas), "El que sí que sé és que la palma (palmó) es penjava a la finestra i que es cremava (quan anàvem a la vila)" (Montserrat Cortadella), "A casa meva, no" (Angelina Santacana Casals), "A casa meva, no ho recordo. Sí que penjàvem, al balcó, els palmons beneïts, durant tot l'any" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Pere Baladron).

En el meu mur, l'11 d'abril del 2026 posaren "Amb espígol. Posaven saquets dins els armaris, dins els calaixos i entre la roba de llit. També per Nadal. Recordo olors d'eucaliptus florits als gerros. I, a la cuina, llorer i julivert" (Rosa Canela), "Això sí que ho puc comentar. No sé si, en aquest aspecte de perfumar, però jo recordo que, a casa, com en altres cases de la vila, potser serà una procacitat, però era així.

A les cases, hi havia comunes i les latrines anaven directe a un dipòsit fet a propòsit. Cada cert temps (mig any, poso per cas) s'havia de buidar.

Recordo que el dia que això es feia, a casa, hi cremaven farigola o romaní" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Matriarcalisme, comunalisme i la cultura vernacla catalana

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosa Rovira.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i li he dit que, en la llengua catalana, hi ha un seny col·lectiu. Així, si demanem sobre una tercera persona, amollem "Com li diuen?". Per tant, depén del grup de persones, no és un idioma en què el "jo" vaja per davant del "nosaltres" matriarcalista.

Això explicaria per què, si trobes informació sobre la història medieval en els territoris vernacles, et sents com qui és entre els seus i no enmig d'una cultura llunyana simbòlicament, en les tradicions i, és clar, en la cosmovisió.

En eixa línia, de vesprada, hem rebut un missatge de Josefina Moya Martínez lligat al tema de hui:

"— La meva mare va nàixer en 1920".

Tot seguit, li respons:

"— D'acord, Josefina. Podeu escriure'n.

La data, més que res, és perquè, a partir de 1920, hi hagué uns fets polítics que influïren prou en el futur: la dictadura del general Primo de Rivera, la República, la guerra i el franquisme.

De fet, les respostes en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 són més de caire matriarcalista que, per exemple, les de nascudes en els anys trenta. Curiosament, hi hagut qui, sense saber-ho jo abans, ha fet estudis sobre la llengua catalana genuïna en el segle XX i ha posat la línia en 1930. [ Sobre açò, en reporta Josep Maria Virgili en el seu llibre].

La castellanització lingüística va unida a la castellanització cultural.

Això és una realitat".

Més avant, Josefina Moya Martínez et plasma "I tant!".

Finalment, dir-vos que hui he accedit a un vídeo en què el mestre Josep Maria Virgili i Ortiga diu que, en la nostra llengua, predomina el verb, el qual és dinàmic, no  estàtic (com el nom amb què ens presentem):

"— Bon dia, Josep Maria,

En relació amb un vídeo en què dieu que el català remarca el verb, mentres que el castellà atorga més importància al nom.

En aquesta foto, del llibre 'El matriarcalismo vasco', ho reflecteix.

La columna referida a la cultura tradicional basca serveix per a la catalana.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics.

Una forta abraçada".

És un fet que lliga amb detalls que exposa Jaume Vicens Vives, historiador, en el seu llibre "Notícia de Catalunya", de mitjan segle XX.

I tu, de bon matí, també vas a l'era,  com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Rudiments, infermeres i reis en pro de la mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre persones amables (en aquest cas, amb el client), correctes, que adoben el terreny perquè els qui van a ells (bé a un comerç, bé a un servici, bé a una empresa, bé, per exemple, a una conferència), ho tornen a fer, que hi acudesquen altra vegada.

Adduirem que hem gaudit d'una cançó ("Rudiments d'anatomia") de què, de matí, ens havia reportat el cantant Miquel Pujadó i en què hem capit molts trets matriarcalistes i que hem escrit amb intenció d'afegir-la a la recerca: https://www.miquelpujado.net/lletres-inedites-rudiments-danatomia.

Ben mirat, t'entra un missatge d'Esther, amb aquesta foto, la qual et fa somriure i plasmar-li uns mots:

"— Bon vespre, Esther,

Quan eres una xiqueta, a tot estirar, de deu anys, ¿què volies ser en el futur? Jo volia ser rei.

Ho dic perquè la foto m'ha recordat la creativitat de molts xiquets.

Ser rei simbolitza governar la nostra vida, ser-ne els moderadors, els qui la dirigim, tocar els peus en terra, jutjar abans de decantar la balança cap a una banda o cap a una altra, evitar els excessos, protegir els més febles i no cal dir que les persones de bon cor i els qui afavoreixen una vida contrària a les discriminacions, als maltractaments; emparar els qui promouen la formació de la gent (no sols l'escolar), l'honestedat,...

— Jo, infermera (...), però m'ha anat bé per a la guarderia".

Llavors, li he adduït:

"— El meu joc preferit, volar un catxirulo (estel), té molt en comú amb l'arquetip del rei en les rondalles.

Són professions de la rama de les Humanitats i en què la paciència, l'empatia i la senzillesa en les explicacions són importants".

Finalment, una qüestió: vosaltres, quan teníeu deu anys o menys, ¿què volíeu ser en el futur? Amb quin personatge literari (o de rondalles) vos identificàveu més? Jo, amb el rei. Gràcies.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.