Àvies
(o padrines) i mares que decidien quan aprovaven la humor del marit.
El 25 d’abril del 2026, en el meu
mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o
bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿decidien quan aprovaven
la humor del marit? Gràcies”.
Quant
a missatges, el 25 d’abril del 2026 comentaren “Mira: la humor del
marit, a casa, sempre agradava, sobretot, la de l’avi…, qui, dia rere dia, de
bon matí, ja en tenia una per a dir” (Lydia Quera), “A casa
meva, hi havia llibertar per a tot, dins d’un respecte” (Roser Canals
Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. A casa,
la meva àvia menyspreava força el seu marit. Era molt manaire. La meva mare era
viuda” (Angelina Santacana Casals), “Totalment
desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Era barber i pintor.
Era bohemi. Pintava quadres” (Àngels Sanas Corcoy), “No et
comprenc lo que vol dir?” (Júlia Aixut Torres), a qui responguí
que, “En el 2020, un valencià em comentà que els hòmens feien humorada
amb el permís de les dones”. Llavors, ens inclogué “El pare
era un enamorat de la mare (i lo mateix, la mare). Segur que un bon marit al
llit. Recorde que, una vegada, a Lleida (que és el lloc en què van nàixer), jo
era una nena i em fixava en tot. Abans, a les cambres, hi havia la ‘palometa’
de la llum i, al llit, una pereta. I em va estranyar que, amb un drap,
tinguessin embolicada la pereta. I vaig demanar a ma mare i em va dir: ‘És que
el pare es belluga molt per la nit i, en fer soroll, em fa por que us desperti
i, per això, la tinc tapada’…
Tinc
una cançó que cantava el pare i és bastant coneguda a Lleida. Crec que hi
diu ‘El melisiano’ [= ‘El miliciano’]…”. El 25 d’abril
del 2026 ens enviaria un vídeo amb la composició: https://share.google/wCwicO8FYn6lCfW4P.
Amb
la meva història, es podria fer una novel·la, en nàixer l’any 1933″ (Júlia
Aixut Torres) i li agregàrem “Gràcies pel detall, Júlia. Francament,
estic molt agraït per la teua aportació, sovint, privilegiada, vull dir, mots
que són com un tresor a preservar”; “No ho sé” (Lurdes
Closa), “Els avis eren molt sorruts. L’únic amb seny de la humor i
bromista, el pare” (Montserrat Cortadella).
Finalment,
ma mare, el 25 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que, “Abans, en
els mercats (més que en les botigues), hi era més habitual ravaleres, dones més
alliberades. La situació ha estat més ‘de la llengua més solta’. Això ho he
conegut”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada