Àvies (o padrines) i mares que decidien quan aprovaven la humor del marit.

El 25 d’abril del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿decidien quan aprovaven la humor del marit? Gràcies”.

Quant a missatges, el 25 d’abril del 2026 comentaren “Mira: la humor del marit, a casa, sempre agradava, sobretot, la de l’avi…, qui, dia rere dia, de bon matí, ja en tenia una per a dir” (Lydia Quera), “A casa meva, hi havia llibertar per a tot, dins d’un respecte” (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé. A casa, la meva àvia menyspreava força el seu marit. Era molt manaire. La meva mare era viuda” (Angelina Santacana Casals), “Totalment desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Era barber i pintor. Era bohemi. Pintava quadres” (Àngels Sanas Corcoy), “No et comprenc lo que vol dir?” (Júlia Aixut Torres), a qui responguí que, “En el 2020, un valencià em comentà que els hòmens feien humorada amb el permís de les dones”. Llavors, ens inclogué “El pare era un enamorat de la mare (i lo mateix, la mare). Segur que un bon marit al llit. Recorde que, una vegada, a Lleida (que és el lloc en què van nàixer), jo era una nena i em fixava en tot. Abans, a les cambres, hi havia la ‘palometa’ de la llum i, al llit, una pereta. I em va estranyar que, amb un drap, tinguessin embolicada la pereta. I vaig demanar a ma mare i em va dir: ‘És que el pare es belluga molt per la nit i, en fer soroll, em fa por que us desperti i, per això, la tinc tapada’…

Tinc una cançó que cantava el pare i és bastant coneguda a Lleida. Crec que hi diu ‘El melisiano’ [= ‘El miliciano’]…”. El 25 d’abril del 2026 ens enviaria un vídeo amb la composició: https://share.google/wCwicO8FYn6lCfW4P.

Amb la meva història, es podria fer una novel·la, en nàixer l’any 1933″ (Júlia Aixut Torres) i li agregàrem “Gràcies pel detall, Júlia. Francament, estic molt agraït per la teua aportació, sovint, privilegiada, vull dir, mots que són com un tresor a preservar”; “No ho sé” (Lurdes Closa), “Els avis eren molt sorruts. L’únic amb seny de la humor i bromista, el pare” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 25 d’abril del 2026, per telèfon, em digué que, “Abans, en els mercats (més que en les botigues), hi era més habitual ravaleres, dones més alliberades. La situació ha estat més ‘de la llengua més solta’. Això ho he conegut”.