L'escatologia catalana en el segle XIX, les tapadores i la mare balena

"Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, sobretot, he capit el paper de la humor eròtica i de la de caire escatològica en la cultura vernacla catalana.

Així, és prou fàcil que te'n traguen, si viuen en viles i en un ambient rural, molt vinculada amb el camp i amb lo tel·lúric ) llengua catalana, maternitat, terra...). Com a mostra, hem posat aquests mots:

"Dona: '- Escolteu! Vós, per a tot, teniu tapadora!'.

Home: '- Sí, senyora. Fins i tot, per a la vostra bacora!'.

Part d'una contarella publicada per Jose V. Sanchis Pastor en el seu mur el 30 d'octubre del 2020".

Altrament, has trobat uns versos del segle XIX en nexe amb fer de cos i has recuperat un poema escatològic publicat en Lleida en 1845, de què posem una foto. És el "Trobo divertit, sens pecar, de la merda i del cagar", a què accedírem en febrer de l'any passat.

Finalment, en plasmar notícies relatives al papa, al president Donald Trump, a Elon Musk i a altres persones junt amb la NASA, però com a persones senzilles, humils, receptives,... els baixes a lo terrenal, a lo creatiu, a acollir, a aprendre i, ben mirat, com la joveneta abrigada que lliga amb la mare balena (en rondalles del segle XIX) i, de pas, hi ha un cordó matriarcalista i, igualment, maternal, que fa que dormes bé i que l'endemà estigues creatiu, en què compiles informació referent a la terra on vius i no cal dir que a la cultura autòctona en altres terres catalanoparlants, com ja feies més de trenta anys arrere i en una línia amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants. I, així, continuem amb la marona que ens alleta, amb lo fosc, de colors obscurs i ens endinsem en la cova on està l'àvia que protegeix, que va amb mantellina.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones que protegeixen i hòmens de bon cor i decidits

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, en edició de Rafael Beltran, i amb trets matriarcalistes, és “Un altre que se’n va a Cuba!...”, com ara, pel paper protector i conhortador de la mare. Així, “Això diu que era que, en una vila, una parella de jóvens es van casar. Al poc de temps, l’home se’n va anar a Cuba i, és clar, tothom es va estranyar molt del fet que una parella de novençans se separara.

La novençana no tenia consol, així que sa mare es va gitar uns dies en companyia de la filla per aconhortar-la” (p. 430).

Però la cosa no acabava ací, puix que “El pare de la novençana era molt encuriosit (...) a saber el motiu pel qual el gendre havia abandonat la seua filla. Per tant, va pensar d’amagar-se davall del llit per escoltar les converses entre la mare i la filla i veure si, així, se n’assabentava” (p. 430), de manera que ell passa a territori femení, que és on rau la resposta.

A més, “una nit, la novençana va contar a sa mare que el seu marit havia descobert que ella li havia estat infidel amb el senyor rector. Per això, se n’havia anat a Cuba, per fugir de la vergonya i perquè no suportava conviure mai més amb una dona així” (pp. 430-431).

Aleshores, la mare, que ha estat més eixerida que la filla al llarg de sa vida, li demana com és que el gendre ho ha sabut “Si jo, tota la vida m’he gitat amb el rector i ton pare no ho ha sabut mai!” (p. 431).

“Ai, carai!  Elles no sabien que el pare i marit respectiu se les escoltava! I, així, este se’n va eixir del seu amagatall (...) i els va dir:

-Un altre que se’n va a Cuba!...” (p. 431).

“I no van valdre de res, ací, les llàgrimes i els precs de la mare i de la filla. El pare va agafar les seues coses i se’n va anar en un vaixell cap a Cuba i no en va tornar mai més.

I la mare i la filla infidels van romandre soles, passant més fam que una serp en un forat i pobres per sempre més.

I és que només el que no es fa, no se sap!” (p. 431).

Sobre aquestes darreres línies, m’evoquen un fet personal que vaig viure i, igualment, en relació amb temes sexuals (però amb una xiqueta de sis anys i dos mesos, qui, a eixa edat, em féu una acusació falsa). Deu anys després,  en setembre del 2016, la mare intentà convéncer-me que la xiqueta tenia sentiments. La meua resposta fou que jo també en tenia... ¡Com si aquesta part de la persona només fos pròpia de dones, de xiquetes!

I no cal dir que, d'aleshores en avant i, més encara, a partir de mitjan de març del 2017, no vaig signar res a favor de les dones en temes sexuals (ni vaig assistir a cap acte presentat com a antimatxista o com a antipatriarcal), perquè, al cap i a la fi, d’una manera pareguda a la de l’home que decideix anar-se’n a Cuba, prefereixes tenir el cor net i no caure en una síndrome d’Estocolm, ni en una candidesa que et rebaixaria com a persona i que permetria que l’altre (en el relat, la mare i la filla) abusàs més de tu, dels hòmens (en la narració, principalment, del pare de la novençana) i de gent amb bonhomia.

Finalment, en el meu cas, en nexe amb dones que es defineixen públicament com a feministes i com a contràries a lo patriarcal,... i que inclinen el cap davant la cultura castellana i davant els qui la promouen legalment i tot (per exemple, la gran majoria dels molts polítics valencians que es presenten com que són d'esquerres, mitjançant el silenci i a través d'una submissió als governs espanyols), encara que la castellana, històricament, ha estat vinculada amb la mentira i amb furtar, com ja indicava Francesc Eiximenis, en el segle XIV, en el capítol 894 del llibre "Lo Crestià".

Pobles i dones terrenals i maternals

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit un escrit en Twitter per part d'una noruega, Marina Trades (https://x.com/i/status/2071640845879595518), en relació amb la llengua catalana i, de pas, amb la cultura vernacla (ací, amb lleugers retocs):

"— Catalans/es, ¿sabeu per què als totalitaris espanyols els irrita tant que una noruega d’adopció hagi decidit transmetre l’herència 'NO-espanyola' de la seva nació d’origen, Catalunya, a una nova generació de 'catalano-noruecs' nascuts a l’estranger?

Doncs és molt senzill. Llegiu.

El que més els espanta són les noves generacions de catalans nascuts fora del marc mental colonial de Catalunya perquè, a Catalunya, el poder colonial ho controla tot: institucions, relats, propaganda, poders fàctics i la imposició de la llengua colonial sota l’eufemisme d’un fals bilingüisme.

És tan extrem el totalitarisme que pateixen que, fins i tot, gosen legitimar l’alteració històrica deliberada de l'equilibri demogràfic de Catalunya amb l’objectiu de reduir el pes relatiu de la població autòctona, en favor de l’assentament massiu d’onades de colons procedents d’Espanya.

No sols això, sinó que, per acabar de demostrar la situació greu de colonialisme de manual que pateix Catalunya, assagen d’associar la llengua dominant amb el progrés, amb la modernitat i amb l’estatus social, i han intentat reduïr la llengua autòctona de Catalunya als àmbits familiars o informals.

Hi ha molts altres exemples de patrons d’assimilació colonial utilitzats per imperis totalitaris i genocides com l’espanyol.

Per això, el que més temen és que catalans educats en entorns altament democràtics i fora del seu àmbit de poder, observin de la seva veritable naturalesa".

Igualment, hem capit el tema de la maternitat, en una rondalla del segle XIX: una noia s'atansa a una balena, hi penetra, la balena li fa de mare i, encara que li dóna fil, en acabant, com quan volem un catxirulo, fem que torne a la balena i, així, hi ha un lligam amb la terra.

Finalment, dir-vos que, per exemple, en contalles mallorquines del segle XIX, és ben plasmat el paper maternal i una cultura tel·lúrica i connectades amb lo terrenal: la provecta quan acull un nen o una adolescent..., com en aquesta narració i com en moltes dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants i nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Acolliment de gent que conta rondalles i llegendes

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he contat una rondalla ("El capellà prenyat"), compilada en diverses poblacions catalanoparlants i he capit que, possiblement, no l'havia sentida abans.

De totes maneres, ella te n'ha narrat algunes (i, si no, llegendes) junt amb una que et contà ton pare quan devies tenir dotze o tretze anys i relacionada amb la vila on ara vius (Alaquàs, de l'Horta de València).

Afegirem que un dia plasmàrem la contarella "¡A ta casa, vaca!", però, en aquest cas, en la versió del català Ramon Samsó, qui ens amollà que l'aprengué en hivern.

Doncs bé, l'hivern és molt lligat a aplecs en casa en què s'aprofitaven per a aprendre, principalment, d'àvies a néts i a persones d'altres edats.

Sí, com aquells relats en què una xiqueta demana que la padrina els narre aquella contarella que molts evoquen. Llavors, la provecta ho fa, els nens acullen la contalla i, de pas, ambdues parts són emparades, senzilles, creatives i com les àvies lligades a la terra, a lo vernacle, nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants i que portaven una mantellina.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Sobre el xafardeig (doctorejar)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el xafardeig (doctorejar)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de juny del 2026 comentaren "Quan jo era petita i quan era gran, anàvem al safareig a rentar la roba i era un dels llocs (juntament amb la pescateria) on es feia 'safareig' i algunes deien el que passava per la vila; altres feien mala crítica, com ara, que algunes s'ajunten a fer un café i critiquen les que no hi són mentres la rentadora els 'llava' la roba.

A mi, personalment, no m'agrada: és una pèrdua del temps i la realitar, a vegades, no hi té cap relació" (Àngels Benaiges Martí), "Sempre es fa algun comentari, però no era massa: no tenia gaire temps" (Àngels Sanas Corcoy), "No tenint cap tele, se sortia al carrer, s'hi parlava. Era una pràctica habitual. Un diari que llegia molta gent en aquella època era 'El Caso'. Era tot més divertit" (Maria Dolors Sala Torras), "No els agradava el xafardeig. Puc assegurar-ho" (Rosó Garcia Clotet), "Feia gràcia perquè no les agradaven les xafarderes, se n'apartaven, però ho sabien tot de quasi tothom. O sigui que, de safareig, en feien" (Àngel Blanch Picanyol), "La figura del 'dotor/a' sempre creava desconfiança al seu voltant. A vegades, podia ser útil per espargir alguna cosa. En assabentar-lo, s'hi garantia que tothom ho sabera" (Emili Rodríguez Bernabeu), "No me'n va dir res mai" (Maria Teresa Marquez Bartolomé), "Aquesta paraula de 'doctorejar', he recordat la padrina Aixuta (qui era la mare del pare). Alguna vegada m'havia fet una torcada de canell i l'altra padrina sabia molt de plantes i picava alfals verd i ens ho posava com a cataplasma i ens anava bé. Li agradava (i coneixia) les plantes i agafava flors de malva, borratja, de saüc, farigola, etc. I recordo que l'altra padrina em deia 'Ta padrina, la muntanyesa, sap més que el Dr. Mercé'. I, segurament, ho deia així per una mica d'enveja: perquè una era pagesa; i, l'altra, menestral" (Júlia Aixut Torres), "A la mare, no li agradava xafardejar.

A vegades, venien les meves ties i comentaven coses que passaven, però tot romania a casa" (Roser Canals Costa), "No els agradava gens el bodinejar (doctorejar). Criticaven qui ho feia.

'Bodí/ina'. Paraula típica de la Vall d'Uixó" (Octavi Font Ten), "No agradava; però no recordo diguessin alguna cosa" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Deien que el xafardeig era un costum en moltes cases" (Lydia Quera), "Ufff. En casa la meua iaia, hi havia, fora, al carrer, una barana que parava l'aigua que baixava de la serra. Allí, tots els dies venien les veïnes i doctorejaven de tots els hòmens i de les dones: si el nuvi d'esta,  que si eixe es va fer ric de l'estraperlo, etc., etc." (Reme Canet), "Ma mare (1918) deia que era perdre el temps.

D'altra banda, era molt sociable i d'anar de visites" (Eusebia Rayó Ferrer), "Més que opinar, en feien. Una, tenia una botigueta, la iaia Carme (paterna). I, l'altra, venien llet de vaques, en ser una casa de pagès, la iaia Maria (materna). Diria que era inevitable. De fet, com ara, tot i els canvis" (Nuri Coromina Ferrer), "La meva mare no xafardejava mai" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2026, per telèfon, em digué que hi havia gent que els agradava doctorejar.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Exemples manifests de matriarcalisme vernacle en terres catalanoparlants

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Emili Rodríguez Bernabeu.

"Endavant les atxes", Àngels Benaiges Martí.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he comentat sobre les respostes al tema del dia i, més encara, sobre detalls que jo havia trobat anit i que li podrien interessar (com també a mon pare i a mi), de què hui vos he reportat (aquesta vesprada, en aquest blog), en relació amb Aldaia i, igualment, amb el barri on viuen i en què visquí fins a trenta-huit anys.

Afegirem que adés hem capit que hi ha una part important de gent interessada per temes locals, comarcals o bé referents al passat autòcton, més que a persones ansioses pels càrrecs de poder com a mitjà per a la fama. Per tant, tornem a lo tel·lúric, a lo matern.

Altrament, com has indicat en una de les vies que hi ha ara:

"Estampetes i clavariesses de Sant Antoni (Aldaia, 1947)

Aquesta festa, si més no, de 1947 fins a la segona dècada del segle XXI, ha estat un exemple manifest de matriarcalisme: l'organització i el desenvolupament.

L'he viscuda fins a trenta-huit anys, això és, fins al 2009.

Esperem que les monges jóvens i establides en el barri, qui enguany n'han pres el relleu, continuen per molts anys amb l'alt sentiment de pertinença a la terra que acompanyava les clavariesses".

Podrà agradar, podrà no agradar als qui pretenen desvalorar els qui no són de la seua seua corda, però si, per exemple, demanàsseu sobre aquest tema a gent de més de setanta anys i que encara viu en el barri on resideixen els meus pares, coincidiran amb tots dos i amb el paper molt determinant de les dones i que els hòmens (dels marits, fins al capellà i, com ara, a qui reportava sobre els diferents cavalls junt amb els qui els menaven amb motiu de la festa) eren complementaris, com en moltes cases de dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Finalment, la qüestió del milió: si aquest repartiment de papers és present en rondalles tradicionals en la Catalunya del segle XIX, en narracions mallorquines compilades abans de 1932 i en molts comentaris sobre famílies catalanoparlants d'arrels vernacles i, altrament, ho capim, àdhuc, en signes com estampetes dels anys quaranta del segle XX i en fets reals de què he escrit..., al meu coneixement, lo que cal és 1) no acceptar el sí perquè sí i 2) sí, en canvi, arguments amb consistència i hipòtesis, com fan tants participants en la recerca.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Estampetes i clavariesses de Sant Antoni (Aldaia, 1947)

Bon dia,

Anit, a fosques, traguí un xicotet cantoral ("Celebrem el Senyor") que em donà Pere Riutort cap a 1997, publicat per Editorial Regina en 1990, i de què ell féu la revisió literària.

Llavors, viu que dins hi havia detalls de l'àvia Paquita (ma àvia paterna) i de Manuel Alfonso Mas ("l'avi Nelo", besoncle de mon pare i oncle de l'esmentada padrina, nat cap a 1870) i, per exemple, d'un acte religiós de gener de 1936 i el nom de les clavariesses de la festa de Sant Antoni de 1947, en què figurava l'àvia Paquita ("Francisca Iglesia"). 

Ací ho teniu.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís 

****

Ací en teniu les fotos, fetes hui, 27 de juny del 2026. 

Com podem capir en una estampeta de 1947 en relació amb la festa de Sant Antoni "del porquet", fou organitzada per dones, una constant en la història d'aquesta vila de l'Horta de València, si més no, fins a la segona dècada del segle XXI. 

Aquell any esdevingué el 4 de maig, després que una nova escultura hagués estat feta. D'acord amb informació de mon pare transmesa en el 2022, la pagà Manuel Alfonso.

Afegirem que ma mare i jo, hui, hem parlat un moment sobre el detall de la mirada de Sant Antoni i que és mística (mira cap al cel... en 1947, en la primera dècada del franquisme). Hi hem coincidit i, com m'ha dit, "Ell [ , quasi sempre,] mira la gent" (sic).

Finalment, esperem que les monges jóvens i establides en el barri, qui enguany n'han pres el relleu, continuen per molts anys amb l'alt sentiment de pertinença a la terra que acompanyava les clavariesses.

Sobre les persones reservades

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre les persones reservades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 26 de juny del 2026 comentaren "Tothom té el seu caràcter" (Àngels Sanas Corcoy), "No n'he sentit parlar. Tenim una dita que diu 'Li han de treure ses paraules amb unes tenalles'" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Res" (Lurdes Gaspar), "Aquesta foto és dels meus padrins. La nena és la meva mare, i el seu germà... [ Aquesta padrina] era molt diferent de la padrina de part del pare. Ella era pagesa amb vuit fills i recordo que un dia va sentir dir 'A les dones, no ens agrada gens que ens donin consells'.

La mare m'havia dit que era molt morruda. Crec que tenia més estima que la meva germana perquè ella anava molt a l'altra padrina i li deia 'la muntanyesa' (perquè era d'Esterri d'Àneu) i tota una senyora. Jo, sempre m'ha agradat el camp, el temps de batre i fer pa a un forn que tenien i anar al mercat a vendre les verdures" (Júlia Aixut Torres), "Doncs, em sap greu: no puc dir-te'n res" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No en tinc constància de res. Tothom és com és! A casa, no en parlàvem. Només si eren bones persones o no" (Maria Dolors Sala Torras), "A mi, em deien que havia de ser reservada. La iaia em deia 'Els romerets tenen orelles'. També 'Te cuento un secreto, amigo. Mejor me lo callarás, si no te lo digo'" (Àngels Benaiges Martí), "Que eren persones rares, sense esma de participar en res" (Lydia Quera), "La mare deia sobre les persones que parlaven poc: 'Se li han de treure les paraules de la boca'" (Joan Prió Piñol).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Algunes estratègies per a dormir bé i principis forts

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Joana Cabiscol Calvès.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i encara prou actiu, esperançat i realista.

En un moment de la conversa, li hem dit algunes de les estratègies que fem per a dormir bé al llarg de l'any:

1) Parlar i escriure de temes positius i de vivències agradables.

2) No respondre a publicacions que, de nit, trauen imàtgens del matí, del migdia i que ni tan sols lliguen amb el vespre (que és el moment anterior a la nit). I, si ho fas en un missatge, eliminar immediatament la foto, el vídeo...

3) Diversitat d'activitats i de temàtica al llarg del dia perquè, com deia una estudiosa del cervell, Jeanette Norden, triada per a u dels llibres de Ken Bain sobre les universitats, "Al cervell, li encisa la diversitat".

4) La generositat, perquè, com em confirmava un neuro en el 2015, després de més d'any i mig fent valença a una iniciativa social perquè més de dos-cents cinquanta xiquets d'Alaquàs poguessen nodrir-se bé tres vegades al dia, hi ajuda.

5) Una miqueta d'humor. Ell hi estava d'acord i ho considerava bàsic.

i 6) la creativitat.

I encara vos n'afegiré un seté que he pensat adés: tenir uns principis i aplicar-los, com ja feien els teus antecessors nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX (bé els avis, bé les padrines). I, així, marcar les fronteres del teu reialme i no permetre que hi entren els qui rebaixen lo vernacle, la llengua catalana i la possibilitat que una persona (i, àdhuc, un Poble) puga decidir el seu futur, ni tampoc els qui promouen la mentira, la manipulació o que tergiversen la realitat i, de pas, les arrels.

¡Ah! I aquests són els teus principis, la teua columna vital... I , si et diuen que, si no t'agraden, en tenen uns altres, tu no n'agafes els segons, puix que no aculls els collarets que et lligarien a rebaixar-te com a persona. 

Al cap i a la fi, decidesc per mi mateix i visc de manera creativa i matriarcalista.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Familiars amb què et sents lligat i de què aprens

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge d'un amic, Antonio Samper (1954), en aquest cas, sobre el càncer. Immediatament, he pensat en un familiar (un cosí de ma mare), Vicente Guillem Porta, de qui he escoltat un vídeo del 2023 en què ell parla després de guanyar un premi (https://youtu.be/UytyRimYcKg?is=AYHk5GURvZXcAttF); i, a més, li he respost:

"— Gràcies pel detall, Antonio, i bon dia,

Un cosí de ma mare, Vicente Guillem Porta, és un estudiós del càncer. En 1991, digué a ma mare: 'A ton pare, li queden sis mesos de vida'. Uns sis mesos després es morí. Ell era el cap de la unitat d'oncologia (...).

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

Després, li hem adduït detalls i hem evocat que, en la meua família, com he dit a mon pare, hi ha hagut nascuts en el segle XIX i amb estudis superiors: el pare de l'àvia paterna de ma mare era jutge; el padrí de mon avi matern (1906) era advocat i té un carrer dedicat en Alaquàs (advocat Palop Guillem) i, ben mirat, un tercer membre fou capellà (el pare Guillem) i el seu nom figura en un carrer de la vila.

Afegirem que, quan ho has tret a ton pare, li agregues un familiar seu per part materna: son besoncle Manuel Alfonso Mas, de qui , en acabant, has reportat en diferents punts.

Finalment, dir-vos que, tot això, junt amb altres fets, m'han fet capir la importància d'acollir el passat, de lligar-nos-hi i, al moment, he captat que tinc molts punts en comú amb alguns d'aquests antecessors (de qui estic més informat) i amb l'àvia Consuelo (la padrina paterna de ma mare): dialogants, amb espenta, no eren revolucionaris, llegien molt i no cal dir que tenien un alt sentiment de pertinença a la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Avantpassats liberals, creatius, cultes i dialogants de la meua família (segle XIX)

Bon dia,

El 22 d’octubre del 2022, en una conversa amb mon pare (nascut en Aldaia, una vila de l’Horta de València, en 1942, i que la seua rama materna és de la mateixa localitat), en què li demaní si el seu besoncle Manuel Alfonso Mas (“'l’abuelo’ Nelo”, oncle de sa mare) havia nascut cap a l’any 1870 i si havia faltat en 1952, em comentà que l’avantpassat es morí amb uns huitanta-tres o huitanta-quatre anys i, tot seguit, m’afegí que el seu besoncle “Tocava el violí, tenia coneixements de piano. Ell, a vegades, dirigia la banda [ ‘la lliberal’]. Era un home molt culte, aficionat a la col·lecció de vins. I no era ric, però, amb lo que tenia, podia viure relativament bé. Llegia molt”.

Igualment, m’agregà que, a voltes, anaven a sa casa (àdhuc, després d’haver-se mort algú que tenia llibres) i li deien “‘Aquí tenemos libros’. Era subscrit a revistes culturals, a [publicacions ] setmanals, etc., perquè jo ho he vist. Jo vaig veure un anuari de 1906 a 1916 o 1917 i els tenia enquadernats.

[ Tocava] Clarinet i violí”.

Com veiem, el tema de l’acolliment també passava per voler aprendre més, en aquest cas, amb una actitud de línia liberal (malgrat que era catòlic), i que, per consegüent, no s’abracen els extremismes.

Ben mirat, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, m'indicà que, en relació amb la cultura popular, l'avi Nelo, qui nasqué cap a 1869, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [ el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: 'Sindicato Agrícola San Isidro'. I el senyor Manuel Alfonso, l'oncle, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I, del Sant Antoni d’ell, n'és el lleó. Es féu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà [ , el que hi havia] abans de la guerra i [ el que feren] després de la guerra [ , 1936-1939]”.

I més: aquest antecessor nostre, com he tret hui al meu amic Antonio Samper (històric alumne de classes de franc de "Valencià", nat en 1954), devia ser un lector voraç.

Deia que la gent havia de ser formada perquè no hi hagués revoltes i, així, la cultura escrita i la del dia rere dia la fes més dialogant.

Altrament, conta mon pare que l'avi Nelo col·leccionà tots els comunicats de guerra de la Primera Guerra Mundial. 

També alçava un llibre antic sobre la vida de Sant Antoni publicat en Barcelona cap a 1824, el primer volum de la història universal de l'historiador italià Cesare Cantù (la versió original era de 1838; la castellana, cap a 1845, a què vaig accedir), un diccionari general gros de llengua castellana amb etimologia i amb dades sobre poblacions espanyoles (que eixí a la llum cap a 1904 en Espanya), el Quixot (en castellà, de la primera dècada del segle XX), un llibre sobre la història d'Espanya (de 1940), etc. que se salvaren d'una decisió de mon avi patern (soterrar tota aquesta biblioteca als afores d'Aldaia) i que he pogut fullejar, llegir i, en el cas de l'obra de l'historiador italià (1804-1895), aprofitar per a la matèria "Didàctica de la Història" (en el darrer curs de Magisteri).

I discs antics junt amb un gramòfon... que jo he vist i que he fet sonar puntualment.

Finalment, dir-vos que tenia una màquina d'escriure Underwood (amb què jo treballí i que es féu malbé amb la DANA, puix que restà enfangada). A mitjan dels noranta del segle passat, encara es podia usar aquesta màquina d'escriure, tot i que, uns anys després, hi hagué una peça per a falcar el paper que es trencà. En els anys huitanta, mon pare em deia que la màquina era de segona mà i recorde que, cap a 1990, tenia, si fa no fa, cent deu anys.

Ets rei de la teua vida i protector de mares, de la saviesa vernacla i de la creativitat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, sobretot, com el xiquet obert a aprendre.

Després de la conversa, capeixes que hi ha passatges de la teua vida, els quals, amb el pas dels anys, poden passar a un segon pla i, fins i tot, ser ben allunyats. Parle dels negatius. 

Així, ens sentíem amples, com quan volem un catxirulo (estel) el dia de Pasqua. Però, igualment, com si hui fos el primer dia que vivies en ta casa,... estatge que comprares en el 2014, això sí, lliure de pressions i de manera que no pogués haver-hi després cap comentari de l'estil "I també has de ser agraït per lo que jo et doní (per la meua part)". Ni un clau! 

Per això, quan he llegit una qüestió de la psicòloga María José (https://x.com/i/status/2069842483199054095), la respons. Ella ha escrit:

"— Per cert:

Quina és la vostra filosofia de vida? 🤔😉".

I tu li poses "Bon vespre, María José,

Fer-la atenent a l'arquetip del rei i, com a complement, al de la mare.

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

Anem a pams: 1) el rei ets tu com a governant de la teua vida; 2) la mare representa el passat (junt amb la velleta, qui també fou mare i, altrament, jove, xiqueta i nina), la tradició, la protecció (de la terra on vius, de la llengua vernacla en terres catalanoparlants),... eixa força de què naix la nostra creativitat i a què som lligats i de què ens fiem i que, ben mirat, ens fa de mantell, de sopluig... 

Per això, i, possiblement, no ho hagués escrit encara, la combinació harmònica entre eixos dos arquetips, de pas, adoben... les valors de la infantesa i les de les provectes i, en eixe seny, molts sobirans fan d'escuts de les fronteres del seu reialme i d'aquests grups com també dels marginats.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Alguns eixarts creatius per a plasmar la realitat del passat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Agraïda. Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he vist un missatge de Vicent Pla, un valencià molt obert, generós, pla, en relació amb una dona que féu molt per Benigànim (una vila de la Vall d'Albaida): Dª Antonia Martínez (https://malandia.cat/2026/06/da-antonia-martinez-matriarcalisme-emprenedores-bonesa-i-filantropia). M'ha posat:

"— Bona nit, Lluís,

Tot lo que contes de Dª Antonia Martínez és veritat. 

En Beniganim, li dèiem 'la millonaria'".

I tu li respons:

"— Bon vespre, Vicent, i gràcies,

La meua intenció, quan faig un estudi, inclou no tractar de mentir, ni pretendre tergiversar la informació o presentar-la de manera tendenciosa. Quan era xiquet, ja ho feia".

En eixe seny, podem dir que la gent que ha rebut una educació matriarcalista, que no forma part de partits i que, això sí, participa en activitats de caire local (o bé comarcals i lligades a la llengua catalana, amb la terra i als avantpassats o bé a temes relacionats amb el passat autòcton i, fins i tot, enllaçant amb altres territoris catalanoparlants), 1) és més sincera, 2) realista, 3) accepta la creativitat, 4) molt més maternal, 5) les seues valors són, majoritàriament, de les que s'han considerat femenines, 6) acullen bé lo que els faça possible compilar més sobre lo vernacle.

Per això, en reportar-nos sobre la cultura tradicional tel·lúrica vinculada amb la llengua catalana, àdhuc, en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i amb plasmacions del mateix ram, capim que, en seté lloc, hi ha una mena d'eixart, com l'al·lot que mama de la marona mentres ella fa que el nadó se senta acollit, que ella és de fiar i que, sempre que ell ho necessite (i que ella puga i que ho considere justificat), la dona serà al seu costat i li farà valença.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

"És que es vivia així", dones del segle XIX i d'arrels catalanoparlants

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he capit exemples de mediocritat, però també de molt d'encert i, adés, he vist que hi ha estats on es promou ser el gos de l'amo, eixe submís que, encara que li oferesquen una merda freda per a sopar, se la menja i, fins i tot, diu que és bona (https://blog.mastodont.cat/2026/06/22/aemet-lagencia-meteorologica-del-regim-i-mediocre-alternatives).

En eixe seny, en les recerques sobre Pobles matriarcalistes, copsem una cosa pareguda: 1) escriure'n poc, 2) esbrinar poc, 3) interessar-se, principalment, per temes generals, per eixos que podrien agradar més els règims, els mitjans de comunicació social, els qui cerquen en Internet i en les xarxes socials...

Ara bé, quan reps informació (fruit de la teua baixada a la terra), les coses es tornen 1) més maternals, 2) més acollidores, 3) els enllaçaments, majoritàriament, són de gent de bon cor, que et diuen "És que es vivia així" (com m'amollà un dia, ma mare, en nexe amb les seues àvies) i 4) t'adones que, simplement, et reporten perquè, com quan eres petit, veges que són persones de fiar, que no dissimulen, que no pretenen que digues que una roba és de blau marí, quan veiem que és de tres colors, com ara, marró fosc, blau marí i amb unes floretes de color rosa.

Per això, davallem a la terra, li traiem molt de suc al fet de romandre lligats a la terra, a lo vernacle i, no cal dir que a la llengua catalana, la dels teus pares, la dels teus avantpassats i, àdhuc, la dels ancestres de la teua família que havien nascut en la primera meitat del segle XIX i que se sentien en empeltats amb lo tel·lúric i amb lo autòcton. I ho fem com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants: amb humilitat, amb senzillesa i com el nin que mama de la marona, o siga, amb una actitud creativa, maternal i d'aprenent.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Folkloristes que davallen i mares i fills lligats a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Sempre endavant!", Rosa Rovira.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat un moment amb ma mare i, més encara, he respost a Júlia Aixut Torres (una catalana amb arrels valencianes i tot, nascuda en 1933), de qui solc rebre respostes amb informació molt sucosa i que ompli buits:

"— Tens molt d'interés pel català. 

Més d'un dia ho comente a ma mare: el mèrit que té que una dona amb més de noranta anys escriga prou bé, tot i que, possiblement, no ho faça de manera constant".

En acabant, li hem enviat aquestes fotos, en nexe amb obres de folklore català: "500 històries i llegendes de les terres de Lleida", de Joan Bellmunt i Figueras; i "Folklore d'Artesa de Lleida. Del poble i del terme", d'Adolf Costafreda i Castillo, publicat en novembre del 2021.

Ben mirat, hi ha qui et demana si només t'interesses per Catalunya, per lo català. I, llavors, els indiques que "No: passa que hi ha moltes publicacions catalanes que s'ajusten a la recerca i que són extenses. Però també n'hi ha, de mallorquines (com ara, les rondalles que compilà Antoni Ma. Alcover, d'abans de 1932), les que arreplegà l'Arxiduc (anteriors a 1900), de valencianes, de la Franja de Ponent i, fins i tot, de l'Alguer".

Finalment, dir-vos que aquestes fonts han estat possible perquè aquestes persones, com aquell qui diu, decidiren davallar a terra, adoptar una actitud creativa, acollidora, com la marona que pren l'al·lot que vol mamar i, immediatament, ell s'atansa al mugró de la mareta i... xucla. Mentrestant, ella el cobreix amb una mantellina i prossegueixen lligats a la terra, com ja feien dones catalanoparlants  nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants. Com a exemple, el 14 de gener del 2021 arrepleguí uns mots de ma mare relatius a sa àvia Consuelo (nascuda en 1878): "Es vivia de la terra".

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Aplec de dones nascudes abans de 1915, senzilles, acollidores i creatives

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat una miqueta amb ma mare, poquet, però, igualment, ens hem vist i, mentres escric aquestes línies, evoque l'entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020.

Començà parlant-nos d'u dels avis de son pare i, més avant, passà a les seues àvies (nascudes en 1878 i en 1885) com també, en bona mesura, a la tia Vicenteta, aquella dona que, amb quasi noranta-dos anys, tenia bon cabet i li hauria agradat fer un detall de costura (una randa) a la germana de ma mare, qui, aleshores, devia tenir vint-i-un anys, i, a ma àvia materna (1910):

<<— Quan es moria [ la tia Vicenteta], morint-se, s’ajuntaren: la meua germana, la meua àvia, ma mare i jo. Les quatre, en la cambra. Morint-se. I es gira [, la tia Vicenteta], a ma mare, i li diu: "Amparito: no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la 'puntilla' a la xiqueta" (sic). 

(...) A l’hora, a l’hora o un poc més, ja estava en la caixa. Tu me diràs que bé que estava. (...) Amb quasi noranta-dos anys!>>.

Adduirem que, per exemple, l'àvia paterna de ma mare (la padrina Consuelo, nata en 1878) podia haver deixat caure (o, per exemple, sense empara) la tia Vicenteta, però, en canvi, a més que hi havia un bon lligam entre totes dues, l'àvia li feia uns petits detalls de cuina (com ara, coques) i, de pas, malgrat que ella era filla d'un jutge, baixava a la terra i, de rebot, junt amb senzillesa i humilitat. En altres mots: li féu valença.

Finalment, dir-vos que, aquestes vivències que compiles i que aculls, fan que captes com el nin que mama de la marona, et permeten capir que la creativitat i la disposició a arreplegar de lo que altres persones et diuen, fan que estigues en terra com qui ho fa al costat de la padrina en ple hivern, en una disposició en pro de la maternitat, de lo vernacle (i no cal dir que també la llengua catalana) i de lo feminal en terres catalanoparlants.

Agraesc la informació que m'heu transmés fins ara, tant els qui viviu, com els qui ho feren abans.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Senzillesa, humilitat i lligams amb la terra en dones del segle XIX

Paraules de hui:

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Avant sempre", Reme Canet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, n'he escrit el seu, a partir del de Reme Canet. 

Altrament, hem evocat detalls que ens ha dit sobre la senzillesa en la seua àvia Consuelo (la paterna, nascuda en 1878). Així, ens ha amollat que era filla d'un jutge (qui cada dia portava el diari a casa i que ella era una gran lectora) i que, per una altra banda, era disposada (i, de fet, ho feia) a baixar a terra (àdhuc, a posar-se al nivell dels humils i al de gent senzilla com els xiquets). 

Afegirem que l'obertura de la padrina al servici (u seus punts forts junt amb la fortalesa) com també la de qui tinga el servir com a part del seu dia rere dia, feia que davallàs a la simplicitat i que, com ara, oferís coques Cristines als néts, els quals les acceptaven de bon gust.

No debades, et pots trobar ancians com aquell home que, un dia, et deia "M'agrada estar amb tu perquè no et burles de qui no sap de lo que tu sí".

Finalment, dir-vos que la humilitat fa una gran favor a acollir, a permetre que t'entren informacions sucoses i, sobretot, a estar creatiu, com qui és hospitalari i que, de lo que t'aporten, pugues fer una recerca i sentir-te com el nin que mama de la marona i que, de pas, ambdós estiguen lligats a la terra, a les tradicions autòctones i a la cultura vernacla junt amb el folklore en terres catalanoparlants... i no cal dir que a lo maternal.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Vos ensenyaven jocs amb el paper de la dona

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven jocs amb el paper de la dona, en què es captava que el paper de la dona era determinant? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 19 de juny del 2026 comentaren "No" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa, no eren massa tradicionals. Cada un tenia la seva veu i discutia els pros i els contres de cada situació. No es comptava ni l'edat, ni el sexe" (Maria Dolors Sala Torras), "No. La realitat s'imposava sola, de manera tradicional. La dona, a casa i a cuidar fills i marit. Tot i que la iaia paterna Carme tenia una botiga petita de queviures i quatre fills, tots nois" (Nuri Coromina Ferrer), "Jo crec que no. Almenys, a casa nostra: ja sabíem el que havíem de fer. No era normal veure un xiquet jugar a les cuinetes i les xiquetes al buli-dali…" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguérem que "Hi ha jocs valencians arreplegats abans de 1947 que són mixts i en què la dona, fins i tot, fa de cap de colla ('de mare')"; "No jo recordo. Hi havia igualtat i tolerància. Per sort!!!" (Roser Canals Costa), "Sí: m'ensenyava a jugar amb el paper de dona" (Rosó Garcia Clotet), "No, però em va ensenyar a dibuixar sense aquesta intenció. Del paper de la dona, ja deia que ho aprendria, com va fer ella quan es va casar. Era una dona independent" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Algun" (Àngels Benaiges Martí), "I tant! Jugàvem a mares i filles. I en compraven nines i l'escura. A mi, no m'agradava gens jugar a això i me n'anava a jugar amb els xiquets a futbol...

Fins i tot, el meu pare em va comprar un baló. El meu pare m'ho consentia tot. Era un home molt avançat a la seua època" (Reme Canet), a qui posí que "Jo, amb deu anys, tenia una cuina i ma mare ho aprovava"; "No" (Lydia Quera), "A casa meva, el paper de la dona era primordial. Manava la meva àvia, però no es parlava del tema" (Angelina Santacana Casals), "No" (Anna Babra), "No" (Carmen Mahiques Mahiques), "I tant!" (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 19 de juny del 2026, per telèfon, enllaçant amb els mots de Reme Canet, em digué que jo, quan era xiquet, jugava amb una cuina "I m'empastraves amb oli mitja cuina. Cassoletes, paelletes, platerets... d'alumini".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Persones que davallen a la terra i predomini femení i de foscor

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare en relació amb Aldaia (la vila on viu ella, de l'Horta de València) i a unes fotos que hem rebut en nexe amb com eren alguns dels seus punts el matí del 29 d'octubre del 2024, abans de la DANA.

Llavors, hem raonat sobre el tema de quan es moren veïns del barri on vius i no en tens notícia fins a uns mesos (o més) després.

Igualment, has capit exemples de rondalles en què els personatges de la noblesa davallen cap a la terra, cap a la senzillesa, cap a la gran majoria de la població, en un ambient en què predomina lo femení (passatges de la nit, fragments en què es diu que la gent dormia...), tan habitual en les narracions vernacles catalanes i que evoca Nadal, en què Jesucrist descendeix a la terra així com les llavors són colgades. O, per exemple, en què una velleta és receptiva a una jove i a un personatge més gros que ella. En tots, hi ha un lligam amb lo tel·lúric.

Finalment, dir-vos que això lliga, com ara, amb el paper molt abundant i predominant de contarelles, de llegendes,... que es desenvolupen ben avançada la vesprada i en la nit i en què la dona és per damunt de l'home: té la darrera paraula, porta la iniciativa, ella governa l'home, el simbolisme és molt paregut al d'altres Pobles matriarcals... Ah! I ho captes en relats de terres catalanoparlants compilats en el segle XIX i de caire maternal.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligam maternal amb els teus avantpassats i amb la terra

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre les arrels per part de la seua família, les quals, gràcies a la creativitat d'un cosí meu i a les aportacions de familiars ja vells i d'àvies que demanaven a capellans i a unes altres que tenien afició als arbres genealògics (o bé a la documentació), permeteren que, en Nadal del 2013, quan ens férem una foto amb moltíssims cosins i amb més gent, estiguéssem agraïts a la dedicació i a la constància de qui havia tingut la idea i la iniciativa. Ací la teniu, treta del seu mur. El paper, ben estés per les taules.

Doncs bé, gràcies a aquest treball i amb el que fas, hi ha un lligam maternal amb els teus avantpassats (en aquest cas, els més antics, poc o molt, nasqueren cap a 1815), amb la terra i amb lo matern.

Ben mirat, una de les participants en la recerca que fem, mitjançant el seu arbre genealògic, ha deduït que, malgrat que les seues arrels del segle XX no són catalanes, ni de Catalunya, ni catalanoparlants, una branca, si fa no fa, del segle XV, havia partit de Catalunya cap a les terres d'on tornaren després de la guerra... 

Igualment, el fet de reportar-nos sobre els nostres ancestres (per exemple, sobre les teues besàvies, nascudes en 1878 i en 1885) adoba la connexió entre present i passat i ens ajuda a compilar sobre altres temps, sobre gent que visqué, sobre estils de vida, sobre cosmovisió matriarcalista i, al capdavall, això ens compensa lo que no havíem arreplegat en altres moments i, de pas, actuem de manera acollidora, creativa i com el nen que mama de la marona. Ah! I sense ajornar-ho, perquè aquests provectes no viuran dos-cents anys i, per consegüent, cal aprofitar el present i respondre com l'al·lota encuriosida i bonhomiosa. 

Finalment, agraesc la informació del 7 de desembre del 2020 que m'ha passat Jose V. Sanchis Pastor, de Benigànim (una vila de la Vall d'Albaida) en relació amb familiars seus nascuts en el segle XIX, per mitjà d'una foto i d'una explicació.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal com moltes persones que coneixes

Ancians, desvalguts i petits sota la capa maternal

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Àngels Benaiges Martí.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha comentat sobre un capellà que coneguérem més de trenta anys arrere i que, tot i ser fill d'una família pobra, era senzill, interessat pels més febles, obert a les novetats, un home acollidor que, si podia, feia possible que la seua capa també cobrís els desvalguts. 

A banda, tenia bon seny de la humor i estava lligat a la terra. Altrament, hem deduït que era molt agraït als qui, malgrat ja ser ancians, aportaven en la parròquia i hi donaven vida..., fins al punt que, quan aquests vells ja s'havien mort, si ell captava que alguns antics parroquians estaven en una missa que ell feia en una altra vila, era capaç d'evocar-los quan passava al record pels difunts.

Igualment, àdhuc, entre gent que no són capellans, hi ha qui, de manera simple i creativa, acull amb gratitud.

Tot seguit, afegirem una anècdota en relació amb la figura de la mare. Més de vint anys arrere, una xiqueta que devia tenir tres o quatre anys, em demanà per què els hòmens no teníem mamelles tan grosses com les dones. Llavors, li dius:

"— És que els hòmens les tenim de segona categoria. 

Però, quan tu seràs com ta mare, si tens algun fillet, veuràs que ell mamarà la lleteta que tu, gràcies a les teues mamelles, li podràs donar perquè ell cresca ben alimentat i, de pas, li diràs cosetes, l'acaronaràs, li ensenyaràs cançons, veuràs què et vol dir... I més coses que fan les dones amb fills".

Aleshores, amb paciència i amb paraules fàcils i per a l'edat, els xiquets capeixen el missatge i hi ha bona harmonia. Ah!: qui diu xiquets, diu persones d'altres edats, fins i tot, ancianes, com ja feien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, mitjançant la senzillesa.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Mares (i xiquets) amb mantellina lligats a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he comentat que quan, per exemple, molta gent viu una DANA i tu, en canvi, no ets afectat (en el seny més obert de la paraula), pots dir lo que li he amollat: "He tingut sort".

A més, li hem tret que un amic meu nascut en 1929 i que encara viu, Ricard Jové Hortoneda, català, aquells dies ens havia dit que allò li evocava la guerra: https://plomalliure.blogspot.com/2024/10/comentaris-sobre-les-inundacions-de-fa.html?m=0 i https://plomalliure.blogspot.com/2024/11/respostes-sobre-les-inundacions-en-el.html?m=0.

Llavors, quan veiem que hi ha qui et fa com un mantell, com la típica mantellina amb què mudaven moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, ens sentim (i romanem) emparats, protegits, com el nin de la foto que hui he posat, d'un quadre del segle XIX i que expose tot seguit (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare).

Ben mirat, li he afegit: 

"— He observat que, quan sóc agraït i quan escric sobre temes relacionats amb el lligam entre la mare i la terra (com també entre el xiquet que mama i sa mare), dorm millor... i que, fins i tot, hi ha dies que note que els ulls se me comencen a tancar i que, en acabant, m'és molt més fàcil dormir.

L'agraïment i la creativitat, com la del xiquet al costat de la mare, fan molt. I ets més lligat a la terra, a les arrels...".

Mentrestant, ta mare romania callada: ni una crítica, ni un mot. Simplement, com aquell qui diu, com la marona receptiva al fillet des que era nadó, com un perllongament de quan ella era prenyada.

En fi: un nexe entre la creadora i el creat, entre la part forta i que fa de sopluig i la creativa i de bon cor. I, quan els fills es fan grans, entre la mare ara velleta i el descendent de la primera generació i que és agraït a qui moltes vegades el posava davall eixa capa que li feia viure i dormir amb la confiança que, en la vida, sempre hi ha hagut gent (i encara n'hi ha) que fa valença els més més petits i, altrament, la gent creativa.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Agraïments, empelt amb la terra i amb la tradició vernacla

 Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha dit que un home de més de huitanta anys rebria un agraïment pel seu paper d'arxiver en un orfeó de l'Horta de València, potser, durant més de vint anys.

Afegirem que el fet que tingués bona part de la documentació musical, ha permés conservar obres que es perderen com a resultat de la DANA, com ell ens ha indicat, perquè hem capit molt de temps la tasca (ben mirat, altruista) que ell feia, ja retirat amb cinquanta-cinc anys.

Igualment, copses que, gràcies a la protecció que has fet de lo que escrivies, ara roman sota un sopluig i, de pas, has donat entrada a fonts que no figuraven en Internet.

Altrament, per mitjà de la creativitat, fem com el nin que mama de la mare: lliguem amb la terra, amb els nostres avantpassats i, més encara, quan et parlen d'aquells ancestres i de dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Finalment, aquesta actitud d'aixopluc et permet estar com en les zones rurals: en una disposició a rebre com la del nen que demana a la marona i, principalment, com un empelt amb la terra, com moltes persones del segle XIX, senzilles, acollidores, que baixen a terra perquè el llegat vernacle romanga emparat per lo tel·lúric i per lo maternal, com l'anciana que ho fa per una mantellina.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligam amb la terra, senzillesa i la llengua vernacla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit algunes rondalles del segle XIX que m'han portat al tema de la senzillesa i, més encara, amb el lligam amb la terra.

A més, capeixes un enllaçament amb la maternitat, amb la mare (simbòlicament), fins al punt que et sents com el nen que compta amb una marona que li ofereix molta lleteta (perquè en té) i ell en mama.

Adduirem que, en paraules de ma mare, la seua àvia Consuelo (nascuda en 1878 i que visqué noranta anys) féu de mare de llet (dida).

En eixe seny, quan algú ens demana si li podem ajudar en un tema (i no és eixe el nostre fort), el millor present que li fas es un "No et puc ajudar".

Tornant a la humilitat, prefereixes baixar (com has copsat en una contarella) i, així, poder estar entre més gent, encara que ho faces en ta casa. Ah!, això sí: en la terra on nasqueren els teus ancestres, els avantpassats que has conegut (i els qui encara viuen), amb la llengua vernacla i com qui es mostra receptiu amb qui respecte la cultura tradicional autòctona vinculada amb les terres catalanoparlants (començant per la llengua catalana).

Finalment, dir-vos que, no sols entre familiars acostats meus, sinó entre una part molt important dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme, la gent més senzilla és acollidora, agraïda, d'eixos que, com alguns veïns de l'edifici on vius, si hi ha hagut alguna qüestió, t'han adobat el terreny. Ah!, preferesc viure en una vila. Qüestió de prioritats.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Parlaren sobre músics de la terra

 

Àvies (o padrines) i mares que parlaren de músics de la terra.

El 12 de juny del 2026, en el meu mur, en distints grups de Facebook i en Xiuxiuejar demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de músics de la terra? Gràcies”.

Quant a missatges, el 12 de juny del 2026 comentaren "Sí: li agradava molt la música i les sardanes" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes vegades" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Hi havia una rondalla a la vila. I la iaia cantava

'Ji, Jim, pom, la guitarra;

jo, Jim, pom, el guitarró.

A les dones, punyalades;

i, als homes, un cop de bastó.

Lluís: no és gens de bonica. Jo recordo quan passàvem pels carrers. Enguany faré setanta-set anys. Per l'edat, es van morir i, és clar, es va acabar" (Àngels Benaiges Martí), a qui escriguí "És la primera cançó que llig d'aquest estil"; "Sí: ma mare" (Octavi Font Ten), "Ma mare, de 1918, sí" (Eusebia Rayó Ferrer); "No. L'àvia parlava d'en Machín [, un cantant cubà (1903-1977)]" (Anna Babra), "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, era una normalitat parlar dels músics i de la música. L'avi patern era el segon d'en Pau Casals. El pare era un àngel amb el violí.

A tooots, agradava la música, sobretot, la clàssica" (Montserrat Cortadella), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Alguna vegada, sí. Músics sense cap coneixement de solfeig que animaven els balls i altres celebracions" (Xec Riudavets Cavaller), "Parlava d'un músic que, de tant en tant, passava amb un carro, amb una mula i amb una pianola, i que la gent li tirava monedes.

Qui sí que hi passava sovint, potser cada mig any, era un venedor ambulant que anava per totes les masies i que, segons el que explicava, era com els venedors del 'Far West': et venia llençols, objectes per a la llar,... De tot" (Àngel Blanch Picanyol), "Recordo només que parlava d'Emili Vendrell (1893-1962), qui cantava 'Rosó'. En aquella època, penso que no n'hi havia gaire. O cap" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Ella tenia bona veu i cantava al Cor de Sant Andreu de la Barca. Ara no recordo, però valorava molt la Victòria dels Àngels [ , una soprano i cantant barcelonina (1923-2005)]" (Roser Canals Costa). Afegirem que Maria Dolors Sala Torras ens envià un vídeo i un missatge que deia "És la cançó tradicional del 'Mercat del Ram', a Vic. És típica. La cantàvem tots".

En Xiuxiuejar, el 12 de juny del 2026 reportaren "La meva mare em cantava cançons tradicionals catalanes, com 'La dama d'Aragó', 'Ai, adéu, Mariagneta', 'La presó de Lleida', 'A la vora de la mar'... I 'La Balanguera'" (Jaume Fàbrega). 

 

El lligam àvia-nét: senzillesa, creativitat i eixart

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut uns missatges d'una dona que ja té huitanta anys. Doncs bé: mentres escric aquestes línies, evoque la figura de la velleta en moltes rondalles. És una dona que, tot i els anys, és forta, que connecta fàcilment amb xiquets, amb jóvens i amb adults i tot.

Igualment, hi ha l'anciana que, malgrat l'edat, és activa i que encara empunya les regnes de la seua vida i de la família.

En relació amb aquest darrer tema, un amic escrivia que l'àvia Damiana (la matriarca dels colles en el nord de Xile, un Poble matriarcalista), amb noranta anys, encara anava per les muntanyes i negociava amb les autoritats.

Ben mirat, hem rebut un altre missatge: una anciana estaria junt amb un nét de pocs anys. Hi ha bona avinença entre tots dos.

Agregarem que, des que era un xiquet, m'ha interessat la figura de la mare i el seu eixart amb el nin, els més petits, els xiquets i... els vellets. 

Finalment, considere que, sovint, hi ha bona acollida entre els provectes i els xicotets perquè... 1) acullen la senzillesa, 2) solen ser de bon cor i 3) són creatius. Algunes frases típiques (per part d'ambdues generacions) són "Què fas, àvia / rei?", "Has sentit aquesta cançó?", "Què vol dir eixa paraula?". Adduirem que, més d'una vegada, una mare passa per on estan àvia i nét i, de la mateixa manera que en el segle XIX, aquest segon adult diu "Que bé vos ho passeu tots dos!". Aleshores, tots tres capeixen que els lligams entre generacions de qualsevol edat, adoben una vida creativa, senzilla i en què les diferències són mínimes i en què, en canvi, hi ha molts punts en comú.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligats a la terra, a la llengua catalana i a la mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant" i "Bon relat", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, durant la conversa, he capit la importància de la relació amb la mare, amb la terra i no cal dir que amb la llengua catalana, això és, amb la llengua vernacla en terres catalanoparlants.

Quan eres xiquet de sis anys, ja t'interessaves per la llengua dels teus ancestres, per eixa que adobava la continuïtat creativa de generació en generació i entre les diferents generacions, en la teua família, en el barri i amb més gent.

Afegirem que la recerca sobre el matriarcalisme junt amb lo que podríem dir una acollida que fas a persones de la mateixa corda i que tenen un fort lligam amb la marona, fa que et sentes emparat, que sempre hi ha qui, com tu, també protegeix la llengua esmentada, les tradicions autòctones, les dones, lo femení, els orígens, la identitat del Poble vernacle, la senzillesa, els nadons, els infants, els adolescents, els jóvens, els adults, les velletes, la figura de l'àvia i, és clar, la terra. 

Igualment, Antonia Verdejo, una dona molt oberta i amb un alt sentiment de pertinença a la terra, m'ha respost:

"— Agraïda per explicar-me amb tanta paciència".

Tot seguit, li he posat:

"— M'agrada explicar com ho faria a un xiquet: amb senzillesa, amb paciència i de bon cor, Antonia.

Gràcies i avant les atxes".

Finalment, passen els anys i, com més va, més, aprofites el dia i arreplegues detalls, trets, fonts d'informació i, a banda, fas com qui aplana l'hospitalitat a gent que dia rere dia està pel mateix objectiu i que, així, fa un eixart amb lo tel·lúric com el nen que mama dels pits de la mareta que l'acarona, que l'escolta, que li respon, que li obri els braços, que li ensenya i que, igualment, li adoba una bona nit i un bon son. I tot, amb bonesa i amb tots dos agraïts, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ancians de 1929, molt creatius i acollidors

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes" i "Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, en aquest cas, sobre la creativitat de Joan Sala Vila (1929), un poeta català que, a mitjan 2023, encara escrivia i reportava prou en un blog seu:

"— Resultava curiós veure que un home de més de noranta-quatre anys publicava sobre un llibre que tractava sobre la conveniència de conservar lo que se sol dir 'el nen (o el xiquet) interior', o siga, la part creativa i bondadosa de quan les persones som molt xiquets. 

Doncs bé, ell, creatiu, coincidia amb l'autora.  Ha estat escolapi, es casà ja major i quan, en el 2020, tragué un llibret de poesia, una néta jove li féu un agraïment".

Llavors, et diu:

"— ¡Noranta-quatre anys i encara escriure!".

Li responem:

"— Sí. Solen ser persones que aprofiten que ja s'han retirat i, com en el cas d'un altre [ , Ricard Hortoneda] (també nascut en 1929 i que, per exemple, hui m'ha fet un comentari i que sol participar en diferents escrits en Facebook), són creatius i l'edat no els és un impediment per a procurar ser, en bona mesura, com faria un xiquet en un ambient molt acollidor".

Enllaçant amb això, vos posaré uns mots de la psicologia María José, de hui:

"— Ets capaç de més.

Creu en tu i actua d’acord amb allò que vols i amb allò que sents dins teu.

Pas a pas. Dia a dia.

Perquè cada dia compta. I les decisions que prenem avui són les que, a poc a poc, van construint el nostre futur.

Cal saber cap on volem anar, encara que la vida ens sorprengui i que, de vegades, ens porti per camins que no havíem ni imaginat.

Perquè hi ha una part de nosaltres que pot canviar, créixer i aprendre. Però n’hi ha una altra que roman intacta: la nostra essència. 🤍".

Hi estic totalment d'acord. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

A Lleó XIV: el castellà, una llengua repressiva i exterminadora

 Missatges al papa Lleó XIV.

«El castellano es una lengua internacional muy rica, de una gran cultura, de gente de ciudad, de alto standing». La preferida pel papa entre les parlades en Espanya.

 

1. Hijo de puta, subnormal profundo, retrasado mental, hijo de perra, imbécil, idiota (*), tonto, maricón, capullo, cerullo.

Això aprenguí en una escola pública (entre 1977 i 1979), en un ambient en què, poc o molt, un 75% o més dels alumnes eren castellanoparlants i, la gran majoria, emigrants de terres castellanes i que havien passat a viure en Aldaia (una vila de l’Horta de València, on jo vivia).

 

2. hijo de la gran puta, hija de la gran puta, malnacido, ¡me cago en tus muertos!

 

****

 

Nota: Dedicat al papa i als seus escolans que exalten la llengua castellana com a portadora de cultura, de civilització i que silencien que va unida a una cosmovisió patriarcal ben reflectida en la figura del «macho ibérico», en la del «conquistador», en la del repressor i en la del místic i, així, en la de l’actual papa.

 

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l’Horta de València)

Nascut en 1971.

 

(*) Paraules d’un psicòleg, pel 1989: «Si tienes que insultar a alguien, no les digas ‘imbécil’, sino ‘idiota’, porque los idiotas tienen el coeficiente de inteligencia màs bajo» (sic).

Noces d'or, paciència i l'empelt sexualitat/creativitat

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre parelles que, com en el seu cas, es casaren més de cinquanta anys arrere i que encara continuen (els meus pares "s'empeltaren" el 9 de juny de 1968): la paciència amb l'altre membre de la parella i la bonesa (imprescindible perquè hi haja bones relacions) és lo que més he destacat, hi hem coincidit i, altrament, hem tret parelles que passen dels seixanta anys i que, igualment, són senzilles.

Afegirem que, de vesprada, hem capit un comentari de Rosó Garcia Cloteten nexe amb un post de hui:

"— Aquests dies estàs molt d'humor".

I li hem posat aquests mots:

"— Bon dia, Rosó,

En un ambient en què moltes persones destaquen la figura del papa, recórrer a les coses senzilles, a lo quotidià i a coses tan certes i que poden eixir en qualsevol moment i, fins i tot, per exemple, en una consulta de sexualitat, fa que capim que la vida és més simple i que, si de cas, convé que el succés (èxit) derive de les nostres relacions amb els altres, no d'una mena d'ànsia per la fama.

Això és molt plasmat en les rondalles. 

Cal dir que hi ha una relació directa entre sexualitat i creativitat, a banda dels que podem veure en la vida: quan hi ha bona  avinença entre el rei i els súbdits (en la realitat, entre el primer ministre, el cap d'estat i la gran majoria de la gent), hi ha més desenvolupament de la creativitat, més natalitat, més prosperitat, més bones relacions a nivell social...

En eixe seny, hi ha molta semblança entre el simbolisme de les narracions i la vida.

Ben mirat, pel 2018, una jornalista d'"À Punt" demanà a un conseller valencià:

'— Valencià, català...'.

I ell, com que considerava incòmode el tema, poc o molt, li respongué:

'— Nosaltres, lo que farem...'.

T'afegiré que, en el 2007, una psicòloga i sexòloga molt oberta, em digué 'Sexe és vida'. ¿D'on provenen els xiquets sinó del resultat d'una relació sexual que, com la llavor en la terra, fructifica en la fecunditat?".

I és que, per a molta gent, parlar, com ara, de futbol, de menjar o de compres, sí que és correcte, però no fer-ho sobre sexualitat (https://blog.mastodont.cat/2026/06/09/llonganisses-creativitat-i-senzillesa-matriarcal) i, alhora, amb una miqueta d'humor i sense caure en la desconsideració, ni en la burla, ni en la coentor, sinó fent coses tan senzilles com exposar qüestions que més d'u podria traure en una conversa. Tu, si et demanen en aquests tenen, els respons bonament, com millor saps i, així, et guanyes la confiança aliena així com una mareta ho assoliria amb un fill de pocs anys.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal,  com moltes persones que coneixes.