Donar entrada als humils i als generosos de bon cor

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Fas un bon treball", Vicent Pla.

****

Molts anys arrere, llegia uns mots del pedagog brasiler Augusto Cury, els quals posí en pràctica en el 2012 i feren que un home que venia a sessions de franc que li feia en casa no tornàs a enganyar-me. Fins i tot, em demanà perdó, li'l doní i li permetí entrar en l'estatge.

A més, en parlar hui amb ma mare, ha eixit un tema molt present en la recerca i, més aïna, amb l'estil de treball, d'elaboració de la investigació. Així, com indiques a ta mare, hi ha una minoria molt vinculada amb partits, amb associacions feministes o bé pròximes a la línia de les autoritats polítiques espanyoles actuals i que, encara que no estan d'acord amb eixe model d'estudi, ni amb part del contingut, capten que, en temes punxosos i en nexe amb el món rural catalanoparlant, hi ha una quantitat ben alta de gent que empiula amb molts versos (de poemes i de cançons vernacles catalans)... del segle XIX i no cal dir que amb rondalles d'aquella centúria i del primer terç del segle XX.

Ben mirat, com hem tret en la conversa, és impossible contentar tots, però sí que és factible i molt positiu (per a tu i, altrament, per al treball i, de pas, per a la gran majoria) que rebem missatges en què, poc o molt, ens escriuen "Gràcies per la teua paciència", "Gràcies per haver acceptat aquestes paraules, encara que, potser, no siguen de la meua corda. Però, en la meua família, eren així", "Gràcies per haver-me fet possible que aquests versos no romanguen en l'oblit", "No pensí mai que podria parlar sobre aquests temes"... 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ensenyaven sainets

Àvies (o padrines) i mares que ensenyaven sainets.

El 30 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven sainets? Gràcies”.

Quant a missatges, el 30 de maig del 2026 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No hi havia tele" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí!!" (Àngels Benaiges Martí), "No: cançons populars (tant infantils, com també picants o bé de ball). Boleros i jotes mallorquines" (Maria Galmés Mascaró), "No és que m'ensenyés, però sí que, de vegades, recitava poemes" (Rosó Garcia Clotet), "No. Definitivament, no" (Angelina Santacana Casals), "Potser el pare en pogués fer referència a algun, però com a anècdota" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Em sembla que no" (Joan Prió Piñol), "Nosaltres, a casa, cantàvem les cançons de les caramelles, les de les sardanes i de taverna, lletres fetes de poema i amb sàtira. Tot molt divertit" (Lydia Quera), "No” (Carmen Mahiques Mahiques), "No. L'àvia, segur que en sabia, però..." (Anna Babra), "A mi i als meus germans, no ho feia mai" (Roser Canals Costa).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 30 de maig del 2026, per telèfon, em digué que els sainets "Era una crítica a la societat ('L'escaleta del dimoni': 'De rebot', una que vol festejar una filla i que envia son pare...). Me'n recorde, d'un altre, sobre el no parlar valencià i parlar castellà perquè això era més de luxe.

Els sainets, normalment, era en alguna festa o en alguna plaça de la vila, on actuava gent de la vila o que venia de fora. En canvi, els joguets còmics, majoritàriament, era la gent de la vila qui ho feia.

En Alaquàs, com en Aldaia [ , dues viles de l'Horta de València], hi ha hagut molta afició al teatre casolà. Jo he vist obres prou bones. Molts diumenges hi havia gent que actuava en el carrer de Sant Hipòlit, d'Alaquàs. Els joguets còmics solien fer-los la gent més jove; les obres més grosses, els qui tenien més rodatge". 

Adduirem que li parlí un poc sobre el sainet "El virgo de Vicenteta", del valencià José Bernat Baldoví (1809-1864), publicat en 1845, en què, fins i tot, es fa una defensa de la dona; com també de Pere Capellà i Roca (1907-1954), qui, en algunes obres de mitjan segle XX, defén la llengua catalana, la terra i exposa que, com diu un sainet seu, "Sa madona du es maneig". Pel 2021, llisquí ambdues obres.

Sainets, vocabulari vernacle i lligam mare-fill

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, no sols he plasmat els seus, sinó que he capit un nexe entre ella i jo: ens interessaven els sainets. Ella n'havia vist; jo, n'havia llegit i n'havia comentat per a la recerca i, fins i tot, molts anys arrere, en comprí uns quants (tots ells, valencians) amb intenció d'aprendre vocabulari.

Tot començà un dia d'abril del 2004, quan passí per ca Pere Riutort, en la ciutat de València. Em donà una bossa amb molts llibres (encara conserve els de llengua i algun altre) amb una valor total de 125€ ("Ací tens vint-i-cinc mil pessetes"). 

Aleshores, comencí a extraure'n vocabulari, a interessar-me pel que hi havia en el País Valencià del segle XIX i, després, de l'existent en poemes i en escrits publicats en Aldaia (la vila de l'Horta de València on jo vivia), en els llibres de festes patronals... 

Per això, quan lliges cançons, poemes de qualsevol època (però en llengua catalana), en altres escrits..., sents un lligam amb la mare, amb la terra i no atorgues tanta importància als partits polítics, ni a associacions activistes i, en canvi, molta més a lo tel·lúric, perquè no te n'apartes

Finalment, direm que és com un eixart entre la marona i el nin que vol aprendre, descobrir, afegir i, així, comptar amb més temes de què tractar amb els altres, però, majoritàriament, de gust de ser fill de les arrels i acollidor dels qui li reporten sobre la cultura vernacla en terres catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Rondalles del segle XIX amb reines i fills ben acollits pel poble

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre rondalles del segle XIX compilades pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901) en l'obra "Lo Rondallaire". 

Llavors, et fa una qüestió i li respons que, en eixes contarelles, es reflecteix molt el matriarcalisme i detalls que, igualment, capim en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Per exemple, el fet que una dona diu a un home què ha de fer, que ell segueix les indicacions feminals i que, com que ella era reina legítima (i ben considerada pel poble), no sols l'home passa a casar-se amb la sobirana, sinó que la dona continuarà regentant el territori... i ell li ho accepta. En altres mots: el poble aprova tots dos. 

Ben mirat, direm que hui, en la tercera sèrie d'eixa obra del segle XIX, hem captat una contalla en què un monarca estimava més el fill gran, mentres que els pròcers del sobirà (amb els qui ell tira junta) i els habitants del reialme, prefereixen el petit (qui, com en molts relats, és qui millor respondria en línia matriarcal) i, per això, hi ha bona avinença entre la gran majoria de la població i el fill xicotet. És la primera vegada que llig una narració així.

Finalment, dir-vos que, en contarelles d'aquest estil, sempre guanya el personatge més bondadós, el qui té present els altres i que fa valença, especialment, als justs, als de bon cor, als febles, als marginats, i que lliga amb ells, així com la mare que acull el nin i que li respon a cada qüestió (i, com ara, a cada proposta que li fa l'al·lot). Jo triaria el fill més petit.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones senzilles, que salven i receptives en rondalles del segle XIX

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, m'han aplegat missatges de persones senzilles, agraïdes, que han tingut àvies en una línia molt pareguda a un personatge femení (ací, Agnès) que hui he capit en una rondalla catalana del segle XIX.

Així, un home (ací, Esteve) demana ajuda a Agnès i ella, immediatament, li diu quines passes haurà de fer amb intenció d'assolir el seu objectiu. I ell les compleix i, per tant, es fa lo que vol la dona i hi ha un lligam entre tots dos, com la marona amb el nadó i acollidora de noves qüestions que li fa el nin.

Passa que l'home, sovint, recorre a la dona (qui, igualment, li fa de mare). Llavors, Agnès li torna a fer valença.

Afegirem que aquesta contarella és dels anys setanta del segle XIX i, fins i tot, la dona el salva i Esteve, contínuament, segueix les directrius feminals.

Ben mirat, la dona li convida a davallar del castell i, a banda, Agnès porta la iniciativa i ell va darrere.

Doncs bé: això també ens ho han comentat i ho hem plasmat a partir de vivències que ens han aplegat referides a dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX (àdhuc, en els anys setanta de l'esmentada centúria).

Finalment, dir-vos que la senzillesa de la dona, l'ambient d'harmonia i el fet que predomina lo femení i el paper maternal i acollidor d'Agnès, lliguen amb lo matriarcal i amb la tradició vernacla en terres catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Acolliment de gent senzilla i agraïda

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li comentat que el folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901) arreplegà rondalles que li narraren dues dones (una de les quals era una minyona).

Llavors, com també en llegir un escrit d'aquest recol·lector, no sols copses el sentiment de pertinença a la terra, sinó que ell preferia baixar-se a la gent, als altres, perquè li informassen com també féu Sara Llorens (nascuda en 1881) en contarelles de Pineda de Mar (en moltes de les quals la dona porta la iniciativa i es fa lo que ella vol).

Ben mirat, més d'una vegada, davallem i, així, ens resulta més fàcil que ens reporten,  com la mareta que respon a les qüestions que li fa la filleta, acollidora de noves qüestions i, així, hi ha un lligam harmònic entre ambdues.

Per eixe motiu, com si fosses un nin que mama, "xucles" de la marona i de la mare de llet, o siga, més d'una vegada, de gent més gran que tu, amb més món en temes que t'interessen. 

Finalment, com a recompensa, els envie bona part del resultat (per exemple, quan els he demanat per a la recerca)... i, a vegades, em responen (sobretot, dones) que pots comptar amb ells per a compilar sobre vivències seues i sobre les seues àvies i tot, nascudes abans de 1920 (en molts casos, en el darrer quart del segle XIX). Gràcies a totes les persones que heu participat en la investigació sobre el matriarcalisme català.

I tu, de bon matí, també vas a l'era com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Persones que prefereixen la vida senzilla i que acullen

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!" i Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, una dona de Martorell (vila catalana del Baix Llobregat) m'ha enviat un missatge que posava "La bellesa i l'elegància van juntetes de la mà. Però, si vas amb senzillesa, més efecte farà". I li he respost:

"— Preferesc la vida senzilla i les persones senzilles".

Llavors, t'afig:

"— Jo, també".

Hem continuat l'intercanvi i en un ambient d'harmonia:

"— En això, sóc molt paregut a ma mare".

Ben mirat, en ple vespre, hem llegit uns mots de Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), folklorista català, en què indicava que moltes de les rondalles que havia arreplegat li havien estat transmeses per dones de zones rurals i, en algun cas, fins i tot, humils (per exemple, una que devia fer de minyona o de serventa).

Altrament, són "recol·lectors" planers que baixen a la gent que els ho facilita i que, en el cas d'aquest folklorista, addueixen que, en eixes contarelles, predominen les dones (les quals no ho fan com a persones passives) i que això ha permés que l'estudiós captàs un patrimoni pel qual ell és disposat a afegir-ne més: 1) perquè es conserven, 2) perquè puguen passar de generació en generació i 3) perquè això forma part de la tradició vernacla del Poble amb què Francesc de S. Maspons i Labrós se sent unit, com el fillet que mama de la mare (ací, de qui li informa). Poc o molt, com moltes persones que ens han reportat en relació amb ancianes (i amb mares) catalanoparlants nascudes abans de 1920, d'arrels catalanoparlants i en altres camps de la recerca.

Finalment, agraesc el missatge que ens ha aplegat de Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933, sobre generacions anteriors a la seua.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Acolliment i disposició a aprendre com la nineta que mama

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un amic de més de setanta anys, qui, en novembre del 2020, em passà cançons que, fins i tot, no hi havia en altres llocs (en algun cas, conegudes per son pare o bé per la muller).

A banda, li has dit que, en agraïment a aquesta generositat seua, havies pensat en ell i en la possibilitat de reportar-li de manera molt sucosa. 

Agregarem que, un poc després de fer-ho, hem capit que l'acolliment dels altres (ací, per a una recerca) ens permet arreplegar més per al bagatge i per a l'estudi i, de pas, àdhuc, sentir-nos com el nen que mama quan la mareta li ofereix la lleteta i, altrament, com la xiqueta que, malgrat estar en companyia de sa àvia, deixa que l'anciana li conte una rondalla al costat del llit i que, al capdavall, hi haja un lligam entre totes dues i, així, una actitud receptiva que adoba que la nina puga aprendre.

Finalment, dir-vos que, per novembre del 2019, aní al despatx d'un amic i li diguí uns mots que encara recorde:

"— M'agrada aprendre".

I ell em respongué:

"Aleshores, has d'estar obert".

Per consegüent, amb una actitud humil i acollidora en la vida, com la de moltes dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Mares, àvies, fills i ancians sota el mantell maternal

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Moltes gràcies. Sempre endavant!", Rosa Rovira.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un informatiu que, de fa més de sis anys ençà, m'envia una parròquia de la ciutat de Barcelona, el capellà de la qual em reportà amablement en l'anterior recerca.

Cal dir que aquest mossén me'l feia aplegar, com se sol dir, sense esperar res a canvi. 

En relació amb aquests darrers mots, un dia et diu ta mare: 

"— Si has aconseguit que algú et seguesca, que crega en el teu projecte, en l'estudi, ja pots estar content".

Sí que ho has assolit, com li digueres. I no cal dir que, amb aquestes paraules, la senzillesa és present. Ara bé, tu capeixes que, per exemple, per gener del 2010, uns quants retirats i pensionistes (hòmens i dones) estàvem en un banc i, com solíem fer, tractant temes que ens permetien aprendre. Llavors, un home féu un comentari i un tercer (però nascut en 1918, de temperament pacífic, acollidor, respectuós amb gent de totes les edats i, igualment, que era ben tractat), li respongué amb una frase que encara evoque i que lliga amb moltes dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, sobretot, les que ho feren en el segle XIX o abans:

"— La vida es de todos" (sic).

Ara ho captem, principalment, en dones de més de setanta anys i que tenen una bona consideració cap a la natura, cap al camp, cap al llaurador i, és clar, cap a la llengua catalana: els seus comentaris, els dels seus escrits, el vocabulari que empren (i com), el fet que acullen els nens, els més febles, els qui pateixen, els qui no hem pogut usar la llengua vernacla en terres catalanoparlants, les dones i, sobretot, el seu eixart amb la figura de la mare,... fan que tu, que també adoptes una actitud receptiva (perquè t'agrada aprendre, com molts d'aquells vellets i com gent que ara té més de huitanta anys i que són catalanoparlants), passes el dia "sota el mantell maternal", com quan eres petit i la marona et contava cosetes, et relatava vivències de la seua generació (o bé d'anteriors) i, fins i tot, com quan ta àvia materna et deia que ella havia anat a una escoleta que hi havia en el carrer on tu vivies. ¡Quantes coses aprenem en davallar-nos del ruc i, encara que no deslligats de l'animalet, l'acaronem i l'agraïm, com la gent que ens fa valença... i com els qui ho feren!

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Feien un cos contra la maldat

 

Àvies (o padrines) i mares que feien un cos contra els dolents.

El 23 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien un cos contra els dolents? Gràcies”.

Quant a missatges, el 23 de maig del 2026 comentaren "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "No" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes dones ho feien. Sabem cadascú de nosaltres en funció d'on vivien, com i contra qui.

La majoria de les vegades, pel cap baix, no era just.

L'àvia prou feina tenia a fi de no veure-s'hi inclosa.

Sé que el que fas és difícil, però hi ha qüestions que...

La vida, a la ciutat (i, als barris, encara més), era diferent de les zones rurals.

No et molestis pel que dic. M'atreveixo perquè crec que ho fas de bona fe, però compte! No sóc ningú per dir-ho" (Anna Babra), "Sí" (Josefina Moya Martínez), "Sí. I tant! En van ensenyar unes valors que sembla que avui van escasses. No és el mateix viure en una vila que en una ciutat, Lluís. Tu ja ho saps: a pagès o en una vila, es palpava més la terra" (Rosó Garcia Clotet), a qui responguérem "I tant que no!" (que no es viu igual en l'ambient rural que en una ciutat); "Nooo" (Maria Dolors Sala Torras), "No ho conec" (Xec Riudavets Cavaller), "No, Lluís. Nosaltres vam tenir una vida bastant amunt i avall i no vam tenir temps per a veure gaire coses" (Júlia Aixut Torres), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Mai" (Lydia Quera), "Lluitaven contra la maldat, però no podien destacar, van tenir un 'fre': els van acusar falsament. Els meus iaios, exiliats a França: un, va morir al camp de concentració de Bram; i l'altre, va morir dels patiments poc temps després d'acabar la guerra. El meu pare era menor, li van falsificar l'edat i el van tancar a la presó: prop de nou anys de treballs penats.

La meva mare, presó. Tot i ser menor, hi havia un correccional.

No podien lluitar: els va tallar 'la dictadura'. Però sempre lluitaren per la dona, per tothom desvalgut i contra la mala gent" (Àngels Benaiges Martí), "A casa, no ha suportat ningú la maldat. Ningú. I jo he estat la més revolucionària: abans i ara, que sóc vella. Que no puc: em reivindico amb escrits" (Montserrat Cortadella), "Em sorprèn una mica la qüestió. Jo diria que NO" (Angelina Santacana Casals).

 

Educació matriarcal, maternal i ser agraïts

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat un moment amb ma mare i he capit el paper tan bo que fan 1) l'experiència, 2) les vivències amb persones ja grans i que, com solem dir, han viscut molt: aprofiten els xicotets moments, les converses i, de pas, aprenen i s'omplin (i tu, també).

Així, molts anys arrere, més d'una vegada, recorries a un familiar acostat i ell, de la generació anterior i molt pacient, t'escoltava i, en acabant, et feia un suggeriment. Encara parlem en dies puntuals, però hi ha un lligam, bonesa.

Afegirem que, hui, dues dones ens han respost a qüestions que els havíem fet amb intenció de resoldre part del contingut en relació amb el tema del dia. I que totes dues han fet com la mare que alleta el nadó (en una de les dues, àdhuc, ho notàvem en la veu).

També he captat que les dones majors de setanta anys (i les que en passen dels huitanta) són persones que, com les padrines de ma mare (nascudes en 1878 i en 1885) i, com m'ha indicat Rosó Garcia Clotet, "A pagès o en una vila, es palpava més la terra". Així, ma mare, en gener del 2021, em digué, en relació amb els seus avis (les dones i els marits): "Es vivia de la terra" (sic).

Finalment, com que eixa terra és la mareta que ens acarona, que ens alleta, que ens educa, que ens ensenya refranys (com també cançons, rondalles, oracions, vivències del passat i seues, sobre plantes i sobre la natura...), com més va, més, trobe molts motius per a ser agraït amb tots els qui m'heu informat fins ara (i amb els qui ho feren i ja no viuen amb nosaltres, però sí en el record). A tots vosaltres, gràcies i una forta abraçada.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Vos parlaven sobre arbres fruiters

 

Àvies (o padrines) i mares que parlaven sobre arbres fruiters.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre arbres fruiters? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 22 de maig del 2026 comentaren "No ho recordo" (Àngels Sanas Corcoy), "No, però tenien una figuera" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. I tant!  Eren dones camperoles. Fins jo, també quan era jove, he anat a treballar al camp, a recollir diversitat de 'fruits'" (Àngels Benaiges Martí), "No" (Lurdes Gaspar), "I tant! La família de la mare eren pagesos a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Tenien un camp ple de presseguers, de pomeres, unes pereres i algun cirerer.

Quan veien el temps una mica insegur, patien i resaven.

Jo deia als meus avis: '¿Per què no poseu una tela per tot el camp i, així, la pedregada no serà tan dolenta?'.

Ells responien '¿No veus que seria molt car?'.

I ara, a molts camps, se'n posa!!!!

El temps és el temps!!!" (Roser Canals Costa), "Sí: sobre un ametller que hi havia a la carretera de l'Estany. I en parlava i el cuidava com si fos d'ella, fins al punt que s'afanyava a recollir les ametlles perquè, 'Si no, aquell cony de castellanots fotuts, me les fotran!!!'" (Àngel Blanch Picanyol), "Això sí: nespreres, tarongers de la sang, llimeres..." (Reme Gadea Blasco), "Sí: sobretot, l'àvia materna" (Rosó Garcia Clotet), "Sempre m’ha agradat el camp, diferent dels meus germans. La padrina de part de la mare, la casa on vivia tenia l'hort emmurallat i arbres fruiters i jo ja sabia quan podia menjar la fruita de cada arbre.

Recordo que tenia un ginjoler que la fruita era vermella com les cireres i, a la rama de l'arbre, hi havia uns pinxos que els fèiem servir per a menjar caragol. Jo en tinc un, de ginjoler, a l'hort, que no és el mateix: el van comprar un any a València. També té pinxos, més petits.

De part de la família del pare, tots els estius anava a passar uns dies quan era el temps de batre i, al costat de l'era, hi havia un arbre d'albercocs que eren tan dolços que les formigues es posaven dintre als de terra. Allí vaig aprendre a empeltar els arbres fruiters.

Jo sempre he pensat en Lleida i en els camps de la meva família: sempre l’he enyorada i fa setanta-sis anys que ja no hi visc. Alguna vegada hi he estat, però poquet… Poca cosa puc explicar-te, però sempre pots trobar alguna cosa interessant. Te'n parlaria tot el dia" (Júlia Aixut Torres), "No record que me'n parlassin mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "I tant!" (Josefina Moya Martínez), "Sí. Els arbres fruiters eren explicats amb aromes. Per exemple, que la figuera era una enamorada de la terra i que, per això, es feia bonica en tot lloc. Que la cirera era creixent amb patiment. Del nespre, que, fins a l'any vinent, no tornaria" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 22 de maig del 2026 plasmaren "Jo tenc ses arrels a la pagesia. I és clar que ens en parlaven: com emprar es fruits, confitures, assecar, quan era hora de collir..." (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 22 de maig del 2026, per telèfon, em digué "Nosaltres, en el camp, teníem cireres, pomes d'hivern, poma de l'agredolç (no massa grossa, però les feia agradables, se les estimaven molt). En l'altre camp, albercocs (en la partida del Terç, en Alaquàs). I, fins i tot, hi havia un codonyer que les rames donaven a la carretera i, a vegades, n'agafaves uns quants [, de codonys].

En l'hivern, era cacaus, tramussos, carabassa, pomes d'hivern i, fins al Nadal, hi havia meló de tot l'any. I allí tens ta mare escampant cebollins, arreplegant-ne,...

Mon pare (1906-1992) entaulava i jo anava damunt de la taula per a aplanar el camp. 

I l'avi Miquelet (1874-1965), si podia, també anava al camp ('Va!...'). Eren molt treballadors.

A mi, m'agradava el camp... i m'ha agradat".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Aprenentatge i educació en un banc amb gent amable

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Avant les atxes!!!", Francisca Farre.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit quasi tots els comentaris del tema del dia i, a més, n'he escrit els seus, de què vos diré que el que més m'ha agradat ha estat quan ha evocat uns mots de son avi patern (Miquelet, nascut en 1874) i quan m'ha afegit que, amb lo que ella em transmetia hui, jo podria saber un poc més sobre la vida quotidiana, sobre el camp i sobre la família.

A banda, un poc abans de començar a redactar aquest escrit, hem sentit com una necessitat de canvi unida a una conveniència. Necessitat, perquè copsem que hi ha temes en què sí que ens sentim ben de gust (en el nostre cas, en el de l'ensenyament i en el de l'educació units) i conveniència perquè capeixes que, no sols molts anys arrere (més de setze, http://aprenambplaer.blogspot.com/2009/12/educacio-centrada-en-lestudiant.html), ans al contrari, també a hores d'ara, van amb tu i com quan eres en un banc i amb gent de cinquanta-cinc anys o més, ens deien que, en raonar amb tu, ells s'enriquien. Adduirem que tu, també.

Finalment, dir-vos que això ho capte quan faig qüestions relacionades amb educació i més centrades en la major part de la població (no en líders polítics o religiosos): fruesc més el moment i, ben mirat, la recerca és vista com un projecte que resulta, en bona mesura, de no creure't que saps més que ningú i que lo millor és seguir el camí de lo que diuen els partits, d'assistir a manifestacions, a concentracions,... No debades, preferesc raonar i escriure com si fos en un banc, amb gent amable i que no pretén manipular-me, ni que jo vaja al seu molí, encara que eixa no siga la meua intenció... Ni jo, a ningú.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Gratitud i acollida en valencianes nascudes en el segle XIX

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i ha dit que encara empra un cobertor d'una tia (la tia Vicenteta), una dona, poc o molt, de la generació de les padrines de ma mare, això és, dels anys setanta i huitanta del segle XIX.

Afegirem que el 15 febrer del 2020, quan li feres una entrevista (com també en altres dies), ens comentà que aquesta tia rebé el suport de la padrina paterna (l'àvia Consuelo, 1878) de ta mare. 

Així, l'àvia Consuelo, com et reportà, no sols l'acollí (i molts anys), sinó que, per exemple, li feia detalls de cuina (potser, coques Cristines i més, les quals feia mot gustoses) i, com t'agregà, eixe detall de fer valença representa tenir molta paciència amb el beneficiat (ací, la tia Vicenteta).

Tot açò lliga amb una manera de viure que, en el cas de la padrina, s'ajustava a lo que la mare diu que eren els seus punts forts: "Fortalesa i servici" (sic).

Adduirem que aquesta hospitalitat es pot capir en moltes rondalles, per exemple, en les que el rei permet que un jove que s'ha casat amb la princesa i que residirà en la cort, puga portar-s'hi els seus pares.

Finalment, com hem coincidit ma mare i jo hui, les contarelles són un mitjà amb simbolisme, ajuden a educar: com ara, la d'aquelles formiguetes que fan un pessic al cul d'una cabra flatosa, prepotent i, a continuació, la cabra cau a terra i, com a agraïment, l'anciana que les havia acceptades per a eixe objectiu, els dóna uns quants cereals, fets en nexe amb el matriarcalisme i amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal com moltes persones que coneixes.

Dones de més de noranta anys i gent que et transmet rondalles

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

"Sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre vells (sobretot, dones) de cent anys o més i, igualment, sobre una catalana que té noranta-tres anys, que escriu en català, que ens aporta informació sucosa i molt encertada en redactar i en les responsions:

"— La setmana passada em digué que li agradaria escriure sobre la vida dels seus pares. I jo li posí que, si li feia goig, que... avant!".

Llavors, ta mare, poc o molt, et comenta:

"— Si li agrada i se sent preparada, avant!".

Afegirem que, un dia, en una classe de Magisteri amb Pere Riutort com a mestre (curs 1992/1993), et deia que podries escriure rondalles. 

I el fet és que, quan eres un xiquet, ja fruïes escoltant-ne i que, a trenta-cinc anys (en desembre del 2006), un home nascut en 1930, ens transmeté una llegenda de l'Horta de València en relació amb dos germans (cada u, amb un nom d'una séquia que travessa part de la comarca): Benàger i Faitanar.

Doncs bé: pel 2007, un home, com a suggeriment, et digué que podries fer una antologia de narracions que havies plasmat.

Finalment, dir-vos que, més d'una vegada, en llegir contarelles, llegendes, contalles,... que m'envien o que, com ara, m'ha passat ma mare (unes quantes), pense en el gran paper que fan aquestes persones (la gran majoria de les vegades, sense estudis universitaris, ni secundaris, però, més important encara, amb un alt sentiment de pertinença a la terra) i que, àdhuc, et trauen que els evoca la seua infància i eixos moments en què l'àvia els narrava relats i feia parroquians... I, en menor mesura, algú dels seus avis. Podríem adduir que fan una vida senzilla, més en línia amb la figura de la mare, i facilitant que ens sentim fills de la terra on vivim com també que s'use la llengua vernacla (en el nostre cas, la llengua catalana) i que, en un ambient de sopluig, acollim el folklore autòcton.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Rames d'un mateix arbre maternal i matriarcalista

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre l'endevinalla de les "Dues mares i dues filles van a missa amb tres mantellines" i m'ha dit que son avi matern, Francisco (1879-1951), per una banda, era recte i, per una altra, dedicava molt de temps als néts: "El meu avi Francisco era molt recte quan entràvem a casa; però, després, parlava molt (i jugava molt) amb nosaltres [ = els néts]: fer-nos endevinalles i coses. (...) Ho recorde com si fóra ara" (sic).

A més, ho plasmes en una llibreta i, més avant, notes com un fil que t'uneix amb generacions de la teua família, però, poc o molt, de 1815 i tot.

És més: ja de nit, hem llegit un escrit d'Enrike Jaime i li hem exposat un comentari:

"— Bon vespre, Enrike,

L'estudi sobre el matriarcalisme m'ha fet captar, per mitjà de la compilació de rondalles, de llegendes, de contalles,... anteriors a 1932 (quan es morí Antoni Ma. Alcover, 1862-1932), de poemes del segle XIX (o bé anteriors) i de cançons (mallorquines, valencianes, de la Franja de Ponent, del Rosselló, de Catalunya i igualment, de lo arreplegat pel folklorista valencià Joaquín Martí Gadea, qui visqué entre 1837 i 1920), junt amb rondalles de l'Alguer i, després, d'analitzar-ho i d'interpretar-ho, a més de les que m'han transmés gent de l'Horta de València (comarca on visc i on he nascut i on visqueren quasi tots els meus avantpassats, poc o molt, de 1815 ençà), la gran quantitat de punts en comú entre tots eixos indrets. I més: el paper de la dona en la família i en la transmissió de la llengua i de la cultura tradicional autòctones en eixos territoris.

Són com rames que formen part d'un mateix tronc".

Finalment, he copsat que, en posar mantellines a la llengua autòctona en terres catalanoparlants i a la cultura tradicional vinculada amb eixos indrets i, igualment, lligant amb àvies, amb mares i amb nétes (àdhuc, simbòlicament), ens trobem davant un patrimoni que ens enllaça amb el passat i que fa que estiguem emparats i que paga la pena transmetre aquest llegat i, no cal dir, acollir-ne del mateix ram i vernacle, tant per a la recerca com també per a no viure com si fóssem forasters en una terra nova i aliena a les nostres arrels.

I tu, de bon matí també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Dones que et fan sopluig i mantellines antigues

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Àngels Benaiges Martí.

"Moltes gràcies. Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, quan li he dit "tres mares", ella m'ha tret l'endevinalla ""Dues mares i dues filles van a missa amb tres mantellines", la qual ella diu, però amb uns mots més: "i cada una duu la d'ella". La solució és l'àvia, la mare i la néta.

És un recitat enigmàtic dit per ma mare (1943) el 13 d'octubre del 2023.

A més, li hem afegit que l'explicació de la solució era que la padrina, la mare i la nina portaven una mantellina que les cobria. 

Altrament, et reporta que és un recitat que deien els seus avis i les seues àvies. Per tant, com que l'avi més gran havia nascut en 1874 i l'àvia materna (Amparo) era nata en 1885, és una endevinalla ben antiga. Per exemple, com li he adduït, la compila Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) en un llibre de 1920... Com t'ha indicat ta mare, "¡Mira si té pes i l'antigor!".

Finalment, dir-vos que hui, immediatament després de rebre el comentari d'Àngels Benaiges Martí (molt vinculada amb el camp i amb lo rural), penses un moment en eixes persones que són acollidores, que reben bé les qüestions que els fan gent més jove i, ben mirat, has evocat Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933, amb un estil maternal de viure i de respondre i amb un alt sentiment de pertinença a la terra). Gràcies a totes dues.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Tradicions dels ancestres, el lligam mare-fill i en pro de la llengua autòctona

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant!!", Daniel Gros.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre una argentina d'arrels valencianes catalanoparlants a qui he respost a un vídeo i a uns missatges en nexe amb tradicions valencianes de què ella em comentava.

Llavors, li hem escrit:

"— He vist (i he escoltat) el vídeo que m'enviares ahir.

L'emigració cap a Argentina, entre 1850 i 1950, fou alta i tenia tres orígens, principalment: de Galícia, del País Basc i d'Itàlia.

Una de les persones que m'ha reportat sobre el matriarcalisme és Cati Cobas, descendent de mallorquins (els seus avis) i que dedica prou al paper de la seua àvia. Deu tenir, poc o molt, setanta-cinc anys.

Qui emigra a altres terres, llevat que siga un renegat (ma mare en conegué u d'arrels valencianes i resident en Madrid), porta la llengua, tradicions i costums a la terra de recepció.

Ma mare i jo ens complementem molt: ella (1943) nasqué en l'inici del franquisme, en  una zona que havia estat contrària a l'alçament militar que provocà la guerra (1936-1939), però té un alt sentiment de pertinença a la terra. Li ho facilitaren molt que els seus pares (i els seus avis) eren molt arrelats a la terra, però a penes pogué aprendre la llengua catalana per escrit (la dictadura durà entre 1939 i 1975 i ara n'hi ha un perllongament).

En canvi, jo nasquí en 1971 i, a sis anys (1977), ja tenia interés a saber resar i escriure-la. Hi havia associacions de veïns i altres persones que procuraven que s'ensenyàs.

La música vernacla ens uneix a ella i a mi. I l'interés per les tradicions valencianes de caire autòctones.

El seu interés per la llengua catalana degué procedir, en bona mesura, del musicòleg valencià Agustí Alaman, a qui ella conegué en la seua infantesa (en la ciutat de València): en l'escolania de la Parròquia de Sant Agustí de la ciutat de València, els ensenyava cançons tradicionals valencianes en llengua catalana (https://memoriavalencianista.cat/biografies/alaman-rodrigo-agusti).

Aquest músic, als qui parlaven castellà, els deia 'Xurros, xurros' (nom familiar aplicat als aragonesos i extrapolable als castellanoparlants que no fan res a integrar-se lingüísticament, ni culturalment)".

Després, quan hem raonat ma mare i jo, ella ens ha afegit que l'esmentada escolania rebia el nom d'"Escolania de la Mare de Déu de Gràcia" i, ben mirat, ens ha adduït que el nom procedia d'una trobada, en línia amb la de moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants, en què la dona té la darrera paraula. Agregarem que, en desembre del 2019, accedírem a la lletra i a la música d'una cançó de Nadal que ma mare i la seua germana aprengueren amb aquest mestre de música (http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/01/toca-el-campanari-gran-una-canco-de.html).

Finalment, agraeixes a Júlia Aixut Torres (una catalana nascuda en 1933) pels refranys que t'ha enviat en un missatge, una dona molt arrelada a la terra, molt acollidora i maternal.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Deien refranys sobre els pagesos (llauradors)

 

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien refranys sobre els pagesos (els llauradors)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 16 de maig del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. En coneixien bastants” (Xec Riudavets Cavaller), “No vaig tenir la sort de conviure amb les iaies. I la meva mare, possiblement, en tindria, però no en recordo. Em sap greu” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Algun refrany deia ma mare, encara que no tenien terres, ni llauradors:

‘Boira a Pipa i boira al Castell, pica espart i fes cordell'” (Octavi Font Ten), “Al meu pare, li agradaven els refranys i alguna vegada ens deia ‘El pagès sempre mira al cel’, ‘Pagès, pagès, si vols salvar: la fava, espessa; i el cigró, clar’, ‘Al pagès endarrerit, cap anyada és bona’. Si en recordo, d’alguna [ dita] més, ja te les enviaré” (Júlia Aixut Torres), “Sí, sí, alguns. La iaia materna i la paterna. ‘Al juny, la falç al puny’, ‘Qui té un bon favar, té un bon germà’, ‘Tot aquell qui sembra, cull’, ‘Quan plou a clotxinetes, aigua a les bassetes’, ‘No cal tant orgull pel poc de fruit que es cull’” (Àngels Benaiges Martí, qui ens deia que era lligada al camp des que era petita), “Segurament. Ara no se me n’acut cap” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Àngels Sanas Corcoy), “Els meus avis tenien refranys per a tot: per al temps, per als animals. Fins i tot, de les festes de la matança del porc, de veremar, de cacera…” (Lydia Quera), ” A casa meva, no” (Angelina Santacana Casals), “Sí que en deien: eren pagesos. Només en recordo un que feia referència a les tempestes amb llamps i amb trons: ‘Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara: no ens deixeu!'” (Àngel Blanch Picanyol).

En el meu mur, el 16 de maig del 2026 posaren “Síí. A Mallorca, parlava quasi de tot ‘en termes’, en refranys, en dites… Tot un món que jo, quan era ben petita, entenia perquè, com saps, ‘Hi ha roba estesa’;  i jo, bones orelles” (Maria Galmés Mascaró), “La mare deia ‘Maria: no et cases amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i et farà llevar a les tres'” (Àngels Salvador), “Mu mare tenia una dita per a cada moment” (Conxeta Fortesa).

Per correus electrònics, el 16 de maig del 2026, ens n’enviaren: “He fet un recull d’uns quants refranys…

Sempre endavant.

Rosa.

‘Quan l’octubre és arribat, llaura la terra i llaura la mar’.

‘Llaurada, per Tots Sants, mata l’herba dels camps’.

‘La llaurada de Sant Andreu, la millor que fareu’.

‘El bon favar: per Tots Sants, has de sembrar; i, pel gener, s’ha de cavar’.

‘Per Sant Andreu, a les oliveres, llaura el peu’.

‘Sembrar pel novembre; i llaurar pel desembre’.

‘De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir’.

‘Corri, pel camp, l’arada ; i, per la casa, la fillada’.

‘Casa que llaura i treballa, mai hi falta gra, ni palla’.

‘L’edat avançada no és per l’aixada'” (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 16 de maig del 2026, per telèfon, en relació amb els mots d’Octavi Font Ten, em digué “Això devia ser per a preparar la collita de tomates”. Ben mirat, ens afegí que el llaurador era pendent del cel (sol, núvols, pluja…) i la dita “Quan març fa de maig, maig fa de març” i “Març marcer, sol carasser”. Agregarem que, el 29 d’abril del 2022, ens reportà amb el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” acompanyat de l’explicació: “Noblesa: ‘No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat'”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Arrelats, per la llengua autòctona i per les nostres tradicions vernacles

Paraules de hui:

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Sempre endavant", Rosa Rovira.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, ha sorgit el tema de l'arrelament i, així, del sentiment de pertinença a la terra.

Li dius que, al llarg de la teua vida (de 1971 ençà), has passat per diferents fases: en la infància, en el barri on visqueres (i on ella resideix) fins a mitjan primavera del 2009; en la major part de la joventut, en la vila on ara vius. Després, en un altre. Cap al 2003, on ella està a dia de hui. Del 2005 al 2009, entre Aldaia i Alaquàs. Finalment, del 9 de maig del 2009 fins ara, quasi sempre, en Alaquàs.

A banda, tenint present que, on més vida hem fet i on més hem fluït creativament, bé escrivint, bé investigant, bé reportant-nos i, al capdavall, fent recerques en nexe amb la terra on nasqueren (i on visqueren) quasi tots els nostres ancestres (els més llunyans, si fa no fa, del 1815) com també els nostres besavis, els nostres avis i la resta d'avantpassats més directes, ha estat en la comarca de l'Horta de València, en el País Valencià i, igualment, catalanoparlants i, per exemple, en els cas de les àvies de ta mare, amb una actitud (i amb una línia) que lliga molt amb la tradició matriarcalista,... ¿com no anem a continuar sentint-nos part de la terra, de la marona que ens alleta i en pro de la llengua vernacla en terres catalanoparlants i de la investigació que fem? Almenys, jo no talle amb ells, ni amb la terra, ni deixe arrere lo autòcton: al cap i a la fi, ¿no és qui més ens alimenta, qui més ens acarona, qui més ens protegeix, qui més ens aixopluga...? Doncs sí.

Per això, i perquè, com m'ha vingut hui al pensament, sempre hi ha bons hòmens i bones dones (i això també val per a xiquets, per a adolescents, per a adults i per a ancians), que prefereixen que t'assegues en el mateix banc que ells i que sigues acollit en sa casa,... em dedique, per decisió pròpia i com fa una mare amb un fillet al costat, a l'estudi sobre el matriarcalisme català. Ben mirat, en un ambient exuberant i en què estimes les teues arrels. I perquè m'interessa molt lo maternal, de la meua infantesa ençà.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Solien preparar les festes de barri

Àvies (o padrines) i mares que solien preparar les festes de barri.

El 15 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿solien preparar les festes de barri? Gràcies”.

Quant a missatges, el 15 de maig del 2026 ens comentaren "Ells, no, però ho feien altres persones" (Àngels Sanas Corcoy), "Un grup de persones, sííí. Però hi havia una comissió de festes" (Maria Dolors Sala Torras), "Tothom participava de les poques activitats socials que eren extraordinàries. Com la Festa Major, Festa de les fruites, etc., etc..." (Margarita Pou Marfany), "No" (Lurdes Gaspar), "Som d'una vila petita. Quan era festa, era tot el poble junt per celebrar Sant Antoni i Sant Antoniet, Carnestoltes, Setmana Santa (actes religiosos), Santa Magdalena (la patrona, una festa de germanor), Festes Majors (Sant Llorenç, patró del Pinell de Brai). No teníem tampoc menjar especial, tots eren molt humils: família de miners i complementant amb la palma: llata per a sàries i cabassos" (Àngels Benaiges Martí), qui ens envià missatges de veu amb altres explicacions en nexe amb el tema; "Sí. Totes les festes: les de Pasqua, les del carrer que tocava i les de la festa de la vila" (Lydia Quera), "No ho sé"  (M Pilar Fillat Bafalluy), "No: diria que tenien massa feina a sobreviure. La iaia paterna, Carme, per tenir quatre fills i l'aiguat del 1940 (que se'ls va endur la botiga de vins i, encara que la van recuperar més petita en un altre barri, els costava).

La iaia Maria, materna, qui vivia en una casa de pagès al centre de la vila, el seu home, en Josep, el meu avi, va morir molt jove. Ella va restar viuda jove, amb tres fills i altres que havia perdut. De quan eren més joves, no ho sé" (Nuri Coromina Ferrer), "No ho sé" (Lurdes Closa), "Ma mare no era molt festera. Però ma tia, sí. Quan jo era xicoteta, que feien festes en el meu barri (el raval), ella era la que en feia les disfresses, ella també participava en les folies i en tot. També recorde gitar-me amb ella i, de la cambra estant, veure la 'cordà'. Tots els valents corrent davant dels coets. Records molt bonics" (Reme Canet), "A la meua família, no" (Octavi Font Ten), "Ella era activa, però tranquil·la. Tenia il·lusió per a col·laborar en tot el que calgués" (Roser Canals Costa), "No, en el meu cas" (Angelina Santacana Casals), "Segurament, que algunes ho feien. La família del pare, segur que no" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "Que jo sàpiga, no" (Anna Babra), "Sí, Lluís" (Josefina Moya Martínez).

En el meu mur, el 15 de maig del 2026 posaren "Sííí. Vivien as camp i sempre hi havia ball aquí o allà" (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 15 de maig del 2026, per telèfon, em digué "Abans es vivien amb més intensitat. En Alaquàs, la del Porrat (quasi com una festa patronal dedicada al patró Sant Francesc [ de Paula], encara que no ho fóra). En Aldaia, la de Sant Antoni, la de Sant Miquel i la de Sant Rafel. Era més arrelat en les viles no tan pròximes a les grans ciutats".

 

 

 

Escrit a una nonagenària i vivències agradables

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Avant les atxes", Vicent Pla.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, he escrit els seus i detalls en relació amb la mare de sa àvia materna.(padrina que havia nascut a mitjan dels anys huitanta del segle XIX). 

Igualment, hem rebut un missatge de Júlia Aixut Torres (1933) en què ens deia que podria continuar escrivint vivències personals en nexe amb la vida dels seus pares i fer-ho en català. Llavors, li hem respost:

"— Bon dia, Júlia, i gràcies pel teu comentari, interessant,

Té molt de mèrit que una persona com tu, amb més de noranta anys i amb tota la vida que has viscut, continue escrivint (i, en relació amb la teua vida, prou bé). Si t'agrada escriure, et convide a fer-ho.

Avant les atxes".

Més avant, Antonia Verdejo et plasma "Gaudeix fent allò que et fa feliç". I tu, tot seguit, li indiques que "Lo que més m'agrada és dedicar-me a l'estudi sobre el matriarcalisme català".

Finalment, dir-vos que, com més va, més, evoque eixa actitud acompanyada de gent que, asseguda, com tu, en un banc, tracta sobre temes agradables del seu passat, sobre temes que els agraden, sobre vivències, sobre els seus punts de vista,... Aleshores, tu, com un xiquet, ets receptiu a lo que et diuen (i, en el cas de la recerca, també a lo que et reporten per escrit, als presents que et fan, als seus enviaments...). Sí: com quan eres petit i acollies, llevat que ara, com quan comencí a viure en la vila on ara estic, ho passaves a un diari personal i a un blog. Ara, sobretot, al computador, a una web i a uns quants blogs. Però, com hem dit, preferesc compilar i, puntualment, compartir-ne part, com fan els estudiants. Ben mirat, moltes vegades, mentres en reporte, sent que, en bona mesura, la investigació em resulta com una autobiografia, si més no, en molts aspectes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

El lligam mare-fill rural i 'l'ama' vernacla de l'abadia

Paraules de hui:

"Avant les atxes. Sempre", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit una rondalla eròtica de Tàrbena (vila valenciana de la Marina Baixa) i li he comentat que la figura de la dona que viu en companyia del rector és prou habitual en narracions en què apareix l'abadia (la casa).

Ben mirat, li hem adduït que ho fa en una situació de molta igualtat, en què és ben tractada i amb un paper paregut al de la senyora ama (la mestressa catalana, la madona mallorquina...).

Llavors, t'indica que sí, que és cert i, igualment, que, en molts casos, era una dona adulta i en edat que ja no podia tenir fills, de manera que la seua participació junt amb el capellà no pogués anar unida a sospites sobre relacions sexuals entre tots dos, detall que has escrit en una llibreta.

Finalment, dir-vos que, molt avançada la vesprada, he capit més d'una contarella en què una dona fa el paper de marona i amb un fort lligam entre ella i un xiquet (o un adolescent) de la generació següent (això és, un empelt simbòlic entre mare i fill) i relats en què aquesta dona i el xiquet prefereixen viure en la vila, en un ambient rural perquè la gran majoria dels habitants són bonhomiosos i acollidors com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Estudiar el passat, però no jutjar-lo del present

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut uns missatges d'Isabel Inés Aranda, una argentina d'arrels valencianes catalanoparlants que ha estat mestra d'educació infantil i, a més, interessada per la terra dels seus avantpassats.

A banda, adés he llegit un post de Rosa Canela (https://www.facebook.com/share/p/18cqEkxZay), una catalana amb un alt sentiment de pertinença a la terra, en nexe amb part de la història de l'abat català Oliva (971-1046), qui, justament, visqué en una època en què el matriarcalisme català era molt manifest, àdhuc, en la política, en la religió i en el paper de les dones en els comtats catalans.

Després, li plasmes uns mots:

"— Bon vespre, Rosa, i gràcies pel teu escrit, molt interessant i amb contingut que lliga amb el matriarcalisme.

Quant a la qüestió, cal posar-nos en el context històric, esbrinar com era la vida quotidiana i, en acabant, no fer una interpretació a partir del nostre present".

Finalment, dir-vos que, amb paraules paregudes, m'ho ha dit ma mare (i altres persones) més d'una vegada: no hem de  jutjar el passat amb maneres de pensar actuals i sí, en canvi, cercar què portava els nostres avantpassats i gent que vivia aleshores a fer això, allò, a pensar així, a fer una vida d'una manera (i no d'altres formes)...

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Una vida senzilla, al·licients i en lligam amb la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes!!", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Molt agraïda per tot!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i amb una mestra: hi ha hagut bona harmonia i, en el cas de la mestra, hem tingut molts punts en comú per les nostres vivències com a ensenyants i, a més, era com un empelt que fructifica.

Afegirem que adés hem rebut un missatge d'una amiga de més de setanta-cinc anys, qui ha estat mestra d'educació infantil:

"— Jo gaudeixo fent aquestes coses i van bé per a la memòria".

Altrament, li poses que "És que sempre cal tenir alguna activitat, algun al·licient per a viure.

Jo, per exemple, comencí a ser pensionista a trenta-tres anys (en la tardor del 2004). I em dedique molt a escriure sobre temes d'educació i, més encara, en relació amb la infantesa (rondalles, llegendes, la maternitat, les relacions entre les diferents generacions..., la música que ens ensenyaven i la vernacla, la poesia autòctona...).

Hui, com ara, he tingut una conversació de més de tres quarts d'hora amb una mestra (...).

Li agrada la professió i li toca ser valenta i pacient perquè ensenya en un barri marginal".

Igualment, adés he respost (https://x.com/i/status/2054300160293785994) a una qüestió que la psicòloga María José ha fet en Twitter (https://x.com/i/status/2054058233871163656): 

"— Bon vespre, María José,

En l'orde que les has posades:

1) Sóc valencià i estic arrelat amb la cultura vernacla, 

2) em dedique a lo que lliga amb la terra i amb les tradicions autòctones, amb les de caire matriarcalista;

i 3) les relacions: no n'he de menester moltes. Des que començà la pandèmia, he capit que puc viure quasi tot el dia en casa, molt en una sala de 24m² i ben oberta, relacionar-me molt per mitjà de les xarxes socials, de missatges, de correus i, ben mirat, per telèfon, i sentir-me acompanyat i en un ambient acollidor.

Avant les atxes i amb els teus projectes. 

Una forta abraçada".

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Refranys i educació matriarcals i el lligam mare-filla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he comentat dos refranys que he aprés gràcies a qüestions per a la recerca i, un tercer, mitjançant una obra del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946): 1) "Dels pecats del piu, Nostre Senyor se'n riu", 2) "Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona" i 3) "Per a on salta la cabra, salta la xota".

Quant al tercer, li he dit que reflecteix el paper de la mare en relació amb la filla i que la dona hi té més pes que l'home, fins i tot, si ell és una autoritat (ací, religiosa).

Afegirem que tot ve perquè, en una contarella valenciana, Francesc Martínez i Martínez indica que un rector deia als seus feligresos que no hi havia mans perquè les polles (les jovenetes) seguissen la línia que ell preferia, simplement, perquè, com que la mare era qui tenia la darrera paraula i l'educació (matriarcal) anava per eixe camí, la mare adobava el terreny a la filla.

Ara bé, com t'han amollat en algunes qüestions, les mares no permetien que els fills (xics i xiques) fessen lo que els rotàs, sinó que educaven a ser acollidors i a ser ells mateixos i, com aquesta vesprada has tret a una dona (qui ha fet de mestra, de formadora i que ha atés a vellets), a posar uns límits mínims, com els reis que feien fora dels seus reialmes els qui intentassen anar a la seua. Això fa que la mare lligue amb els fills i amb la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Una vida senzilla, maternal i per la cultura vernacla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb els meus pares, en un ambient tranquil i, sobretot, acollidor entre ambdues bandes.

Igualment, hem tractat una miqueta sobre una cançó que era popular anys arrere i que, quan l'has escoltada (hui, amb intenció de capir detalls etnològics, sobre Pobles), penses que cal anar cap a la cultura vernacla, cap a la d'aquells qui, més de cent anys arrere, tenien un alt sentiment de pertinença a la terra, que feien una vida senzilla, de caire maternal, com la dels qui (amb tu i ells asseguts en un banc) parleu de temes que interessen ambdues bandes i, més encara, com qui està disposat a aprendre de l'altre, a compartir i a agregar (per a sa vida i per a l'esdevenidor) informació que abans no tenia o de què no havia estat reportat.

Altrament, raones amb una Amparo que, amb noranta anys fets set dies arrere, encara té ganes de viure, bon seny, facilitat per a cuinar,...

Ben mirat, he parlat amb una altra Amparo, qui, més de deu anys arrere, em comentà sobre un tema d'urbanisme i... encertà. És clar que és ben versada. Li he amollat que, més enllà de lo que podríem dir les tasques quotidianes i necessàries (per exemple, fer un menjar, escurar...), compte amb molt de temps que evoca el lleure i que he triat dedicar-lo a l'estudi:

"— Com a resultat de la pandèmia, he pogut deduir que puc viure sense fer molta vida social en el carrer, compensar-la per les xarxes socials, per Internet, per missatges, per telèfon... I, puntualment, com ara, amb alguna visita... i estar de gust amb el model de fer una vida senzilla, amb bones relacions amb els veïns i en un espai que et permet sentir-te obert, acompanyat i sense pressions".

Finalment, hem coincidit en punts essencials per al futur, per exemple, bons lligams amb . veïns, principalment, quan ets fadrí i vius com un fadrí.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ponderaven en el repartiment

Àvies (o padrines) i mares que ponderaven en el repartiment.

El 9 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿ponderaven en el repartiment? Gràcies”.

Quant a missatges, el 9 de maig del 2026 comentaren "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Sempre que podia, sí" (Àngels Sanas Corcoy), "Síí, és clar. Sospesava els pros i els contres" (Maria Dolors Sala Torras), "Mira: el que sí que sé és que els meus avis i la meva mare ajudaren molt a veïns en moments difícils i que, per la guerra, ells sabien llocs (eren de pagès) per a amagar gent en perill dels amics del dictador, i alimentar i cuidar" (Lydia Quera), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "La meva padrina tenia predilecció per la meva germana. Quan anaven a la torre, la Montse la pentinava i li contava totes les seves coses. Però jo em posava els esclops i netejava el corral de les oques (ho feia perquè m’agradava).

La padrina era una dona que feia mitja i mitjons amb cinc agulles. Això jo ho he heretat… I un dia ens va fer uns jerseis: el de la meva germana era tot de calats, molt bonic; i el meu era bonic, però més senzillet. I resulta que, quan van estar fets, el de la meva germana li venia petit i me'l va passar. Ella tenia dos anys més i tenia més pit… Vaig estar molt contenta" (Júlia Aixut Torres), "Crec que, a la meva casa (o família), els 'fills' encara ho fem" (Àngels Benaiges Martí), "L'àvia (paterna) crec que sí" (Anna Babra).

En el meu mur, el 9 de maig del 2026 posaren "No especialment" (Angelina Santacana Casals), "Repartiment de béns, herència??

Per part de mare, igualtat. Per part de pare, sa casa on residien pes qui les cuidàs. Fill major, qui no ho va fer" (Maria Galmés Mascaró).

 

"Nostra Dona Santa Maria dels Innocents", segle XV

Per molts anys a totes les Empar, Amparo, etc. que hui celebren el seu sant amb motiu de la celebració de la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats, en el País Valencià.

Comentarem que, en la Basílica de Santa Maria del Pi (Barcelona), hi ha una imatge d'aquesta Mare de Déu, de fa molts segles i anterior a la de la ciutat de València. Informació facilitada, en el 2021, per Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935-2021).

El lligam maternal entre la velleta, les dones i els xiquets

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant ses atxes!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i ell considerava (i hi estàvem totalment d'acord) que era bo el fet de ponderar, perquè, com li he dit, atorgar a tots una mateixa quantitat, no representa igual per a cada membre.

A més, ens ha dit que si, com ara, hi ha u que és un manta, convé no donar-li'n. Deixar que s'espavile en l'esdevenidor.

Afegirem que, en distints moments del dia, he pensat en la parella d'ancians que viu ahir i, un poc abans de començar a escriure aquestes línies, hem evocat vellets que, entre el 2009 i al llarg del 2010, ens deixaren empremta, amb qui compartírem molt,... i de qui arreplegàrem molt i que encara ens és molt profitós per al dia rere dia.

És allò que, per febrer del 2016, em deia un amic sobre Pere Riutort i jo: "Sou vasos comunicants" (sic).

Doncs bé: a hores d'ara, copses que és una preciositat comptar amb gent que et reporta vivències, que t'informa com si fosses un nét seu de pocs anys. És com una mena de lligam entre el provecte (com a mostra, Júlia Aixut Torres, nata en 1933) i tu. Sobretot, si tenim present (i sí que ho tinc) que has restat com un xiquet.

Finalment, dir-vos que aquest eixart entre tu i els grans fa que visques bona part del dia com en molts Pobles matriarcalistes: els majors, les mares, els adults i, com he capit en la investigació, germanes adolescents (o bé ja jóvens) que fan de mares dels germanets. 

Gràcies a tots els qui han participat fins ara en la recerca.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Parlaren sobre soterrars al costat d'una alzina

 

Àvies (o padrines) i mares que parlaren sobre soterrars al costat d’una alzina.

El 8 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre soterrars al costat d’una alzina? Gràcies”. 

Quant a missatges, el 8 de maig del 2026 comentaren "No, només que la iaia, quan venia de pagès portant queviures (ella era de Gurb), anant a peu, trobava cadàvers a les cunetes de la carretera" (Maria Dolors Sala Torras), "A mi, no va parlar-me mai d'això" (Roser Canals Costa), "No" (Lurdes Gaspar), "No coneixia aquesta història" (Joan Prió Piñol), a qui posí "Jo, en un viatge al Pirineu català, viu que, en l'estatge de dalt d'una casa, es podia llegir 'ACS'. Hi havia soterrat un mort" i ell ens afegí "Gràcies. Potser era de la guerra [ de 1936-1939]"; "No em van dir mai res d'això" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Doncs no" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No ho havia sentit mai.

Sí que hi va haver un assassinat. Un marit va matar la dona, la va soterrar i, damunt de la terra on era colgada, hi plantà tomàquets" (Àngels Benaiges Martí), "Totalment desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No me n'havien parlat mai, de soterrar persones sota una alzina. Potser sí resguardats a l'ombra de l'alzina" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No, Lluís: les àvies no van comentar sobre aquest tema" (Rosó Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 8 de maig del 2026, per telèfon, ens digué "No és normal això, llevat que es faça camuflatge. Hui dia no estaria autoritzat".

Cal dir que tot partí d'uns mots que anys arrere ens havia escrit una dona en relació amb la seua padrina (nascuda en 1880) i de qui deia que ella l'hauria soterrada sota una alzinera.

Ancians acollidors, senzills i de bon cor

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Moltes gràcies" i "Molt agraïda per tot", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Sempre endavant!", Àngels Benaiges Martí.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un home que, amb cent cinc anys, havia aprovat una tesi. A més, li he comentat els escrits en relació amb el tema del dia, li n'he llegit alguns i n'he afegit els seus mots.

Igualment, hem vist una parella d'ancians (potser ja majors de huitanta anys) i els hem demanat sobre un problema que teníem els quatre que estàvem en eixe lloc. 

Cal destacar que, mentres parlaves amb el vellet, has capit la importància de tractar amb respecte i amablement els provectes. En el meu cas, és una cosa senzilla, no he de menester forçar-la, sobretot, perquè, una vegada més, penses que pot aplegar el dia que tingues eixa edat i que, en qüestions més modernes, els més jóvens et guanyen la mà i que et puguen reportar. I, tu, els ho agrairàs.

Ara que he escrit sobre l'agraïment, vos diré que és una cosa que m'ha permés (i ara, també, una recerca tan ingent com la que faig). I hi continuaré. Això sí, amb la senzillesa d'un infant, de la mare que alleta el nadó i de l'altre adult d'edat mitjana i jo (a més de la dels dos vellets amb què m'he trobat hui). Un moment digne d'evocar.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La mare en dones nascudes abans de 1920 i el lligam mare-fill

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Adés he pensat en els Pobles matriarcalistes i en la gran importància que atorguen a la mare. 

A més, ho captem en reportar-nos sobre el lligam entre la mare i el fill, en llegir rondalles, en llegendes, en el paper de la velleta en l'educació als néts, en la funció de la provecta que salva els xiquets o que, àdhuc, fa que no se senten sols.

Ben mirat, copses que eixa relació entre la dona i el xiquet (o bé el jove) fa possible que el nen puga viure, que siga acollit i que hi ha futur.

Cal dir que, si ens informem sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 o si, per exemple, recorrem a poemes i a narracions del segle XIX, el paper de la dona (i el de la mare) es reflecteixen més.

Ah! I en un ambient més al costat de la dona, o siga, més matriarcalista.

Per això, vos diré que, com més en nexe amb els Pobles matriarcalistes, més ho capeixes i vius millor el dia rere dia, com en eixos indrets en què un al·lot és educat per moltes persones (no sols de la família, sinó en un entorn més feminal i, per exemple, de lo que molts de nosaltres diríem del barri). Sí: com quan evoquem veïns de l'edifici que algunes vegades ens han explicat coses que, en acabant, ens han permés viure millor i com el nin emparat.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligams maternals i reis protectors dels menuts

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut molts missatges en la xarxa Threads i els he respost com a agraïment al detall de presentar-se ells com a catalanoparlants que escriuen la llengua.

Igualment, hem tractat una rondalla en què el lligam mare-fill (encara que ho faça entre una dona jove i un xiquet) és present en diferents moments.

Sobre això, cal escriure que és prou comú en moltes contarelles: l'àvia i el nét (o acompanyada d'una xiqueta)...

Afegirem que aquestes narracions trauen dos grups dels més febles i que, més d'una vegada, són empeltats: els qui simbolitzen la vellesa i els qui representen la infància.

Ben mirat, hi ha contalles en què, sia el rei, sia la reina,... el cap d'estat d'un territori es posa de part dels més dèbils, dels més petits, dels més indefensos... 

En eixe seny, diré que, uns quants anys arrere viu uns mots que escrigué Jaume I en el segle XIII, implícitament, també en relació amb aquests dos grups: "Amar i protegir totes les persones i el poble, fer regnar la justícia i vetlar perquè els grans no opremesquen els menuts".

¡Quantes semblances hi ha, més d'una vegada, entre les contalles i la realitat i el passat històric!

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nota: El 7 de maig del 2026, Àngela, en Xiuxiuejar, ens digué que aquesta placa és en la Casa de la Vila de Planes (en la comarca valenciana el Comtat). <<https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Plaques_a_l%27ajuntament_de_Planes.JPG >>.

Educar a discernir, a enllaçar i a exposar un tema

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, quan m'ha fet esment de les dues bandes de música que, al seu coneixement, hi havia en Alaquàs (vila on nasqueren els seus pares). Després, li he tret que, quan fas una recerca (i, igualment, quan tractem un tema i ho fem amb intenció de tenir un resultat més enllà de lo que uns quants diguen o, com ara, d'ideologies i, és clar, de contentar a uns quants a canvi de vendre'ns), cal fer algunes coses que un mestre de Magisteri (de la matèria "Didàctica de la Història") ens explicava:

1) Traure les idees prèvies abans d'entrar de manera pregona en el tema: què en sabem?

2) Tenir present les dades i els fets històrics, per exemple, persones, regnats, documents escrits, obres escrites,...

3) Assumir que, sovint, hi haurà temes i detalls que caldrà tractar-los a partir de vivències i de versions diferents.

4) Enllaçar molts punts de l'apartat anterior. I, de pas, fer un punt nou sobre uns altres que isquen. Per exemple, "Uns ens han reportat que,... n'hi ha qui indica que,... fins i tot, uns altres comentaven que...

També direm que, mentres recollíem sobre aquest tema, veiérem que podia ser interessant estudiar el relatiu a... i que, en un principi, no teníem previst".

I 5) Fer-ne una exposició acompanyada d'un resum i d'unes conclusions: "Per tant, podríem dir que,... i, finalment, que...".

Llavors, et diu ta mare:

"— Però això no em fa,... molt elevat...".

I li ho hem explicat senzillament:

"— En la vida diària, el vocabulari és més simple, però es fa d'una manera pareguda, per exemple, amb lo que uns i uns altres diuen, comenten...".

Finalment, m'ha respost:

"— Sí. I ser mínimament crítics".

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nota: Threads ha tornat a blocar el meu compte, immediatament després d'haver-hi exposat el tema d'aquesta nit, aquest.

Educació matriarcal, maternal i el lligam mare-fill

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, quan li he dit que havia llegit una rondalla, m'ha demanat:

"— Tot són rondalles?" (sic).

Llavors, poc o molt, li respons:

"— No. Passa que, en les rondalles, en les cançons i en poesia és on més detalls hi ha en relació amb lo matriarcal. I més: si ho reduïm a la línia que predomina en els polítics i en moltes associacions feministes, en un any (o en dos), ja tens una recerca.

Ara bé: també és present en pintura (he tractat alguns pintors) i en escultura.

Però, sobretot, en rondalles, en música cantada i en poemes. Bé del segle passat com també del segle XIX i, fins i tot, del segle XVIII".

Tot seguit, ens ha reportat sobre son pare (1906-1992), mon avi matern, qui, com ens ha tret, li agradava molt la música, cantar, assistir a actes de bandes de música... i comences a escriure bona part de lo que et transmet (i, després, ho plasmes en una llibreta).

Finalment, dir-vos que, aquest lligam amb ma mare i en nexe amb avantpassats meus, fa que actues com un aprenent disposat, àdhuc, a aprofitar la saviesa i els coneixements que et transmeten i que, més avant, mentres els escrius, et sents un afortunat i, per un moment, penses en el gran paper que poden fer (i de què pots traure suc) per a la recerca, per a l'esdevenidor i per al teu dia rere dia.

Per tot això, gràcies a tots i, principalment, als qui més m'informeu com la marona que alleta el nadó.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.