Vos parlaven sobre arbres fruiters

 

Àvies (o padrines) i mares que parlaven sobre arbres fruiters.

El 22 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre arbres fruiters? Gràcies”.

Quant a missatges, el 22 de maig del 2026 comentaren «No ho recordo» (Àngels Sanas Corcoy), «No, però tenien una figuera» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí. I tant!  Eren dones camperoles. Fins jo, també quan era jove, he anat a treballar al camp, a recollir diversitat de ‘fruits'» (Àngels Benaiges Martí), «No» (Lurdes Gaspar), «I tant! La família de la mare eren pagesos a Sant Andreu de la Barca, al Baix Llobregat. Tenien un camp ple de presseguers, de pomeres, unes pereres i algun cirerer.

Quan veien el temps una mica insegur, patien i resaven.

Jo deia als meus avis: ‘¿Per què no poseu una tela per tot el camp i, així, la pedregada no serà tan dolenta?’.

Ells responien ‘¿No veus que seria molt car?’.

I ara, a molts camps, se’n posa!!!!

El temps és el temps!!!» (Roser Canals Costa), «Sí: sobre un ametller que hi havia a la carretera de l’Estany. I en parlava i el cuidava com si fos d’ella, fins al punt que s’afanyava a recollir les ametlles perquè, ‘Si no, aquell cony de castellanots fotuts, me les fotran!!!'» (Àngel Blanch Picanyol), «Això sí: nespreres, tarongers de la sang, llimeres…» (Reme Gadea Blasco), «Sí: sobretot, l’àvia materna» (Rosó Garcia Clotet), «Sempre m’ha agradat el camp, diferent dels meus germans. La padrina de part de la mare, la casa on vivia tenia l’hort emmurallat i arbres fruiters i jo ja sabia quan podia menjar la fruita de cada arbre.

Recordo que tenia un ginjoler que la fruita era vermella com les cireres i, a la rama de l’arbre, hi havia uns pinxos que els fèiem servir per a menjar caragol. Jo en tinc un, de ginjoler, a l’hort, que no és el mateix: el van comprar un any a València. També té pinxos, més petits.

De part de la família del pare, tots els estius anava a passar uns dies quan era el temps de batre i, al costat de l’era, hi havia un arbre d’albercocs que eren tan dolços que les formigues es posaven dintre als de terra. Allí vaig aprendre a empeltar els arbres fruiters.

Jo sempre he pensat en Lleida i en els camps de la meva família: sempre l’he enyorada i fa setanta-sis anys que ja no hi visc. Alguna vegada hi he estat, però poquet… Poca cosa puc explicar-te, però sempre pots trobar alguna cosa interessant. Te’n parlaria tot el dia» (Júlia Aixut Torres), «No record que me’n parlassin mai» (Xec Riudavets Cavaller), «No. Mai» (Angelina Santacana Casals), «I tant!» (Josefina Moya Martínez), «Sí. Els arbres fruiters eren explicats amb aromes. Per exemple, que la figuera era una enamorada de la terra i que, per això, es feia bonica en tot lloc. Que la cirera era creixent amb patiment. Del nespre, que, fins a l’any vinent, no tornaria» (Lydia Quera).

En el meu mur, el 22 de maig del 2026 plasmaren «Jo tenc ses arrels a la pagesia. I és clar que ens en parlaven: com emprar es fruits, confitures, assecar, quan era hora de collir…» (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 22 de maig del 2026, per telèfon, em digué «Nosaltres, en el camp, teníem cireres, pomes d’hivern, poma de l’agredolç (no massa grossa, però les feia agradables, se les estimaven molt). En l’altre camp, albercocs (en la partida del Terç, en Alaquàs). I, fins i tot, hi havia un codonyer que les rames donaven a la carretera i, a vegades, n’agafaves uns quants [, de codonys].

En l’hivern, era cacaus, tramussos, carabassa, pomes d’hivern i, fins al Nadal, hi havia meló de tot l’any. I allí tens ta mare escampant cebollins, arreplegant-ne,…

Mon pare (1906-1992) entaulava i jo anava damunt de la taula per a aplanar el camp. 

I l’avi Miquelet (1874-1965), si podia, també anava al camp (‘Va!…’). Eren molt treballadors.

A mi, m’agradava el camp… i m’ha agradat».