La festa del Porrat (d'Alaquàs), la sopada i ma mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes!!", Tonet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare en relació amb una festa tradicional en Alaquàs (l'Horta de València), la vila on visc: el Porrat, en nexe amb les seues padrines i amb ma àvia paterna. Així, m'ha dit uns mots que he plasmat en una llibreta:

"— L'àvia Paquita [1909], gent d'Aldaia i de Torrent solien anar a la festa del Porrat d'Alaquàs.

L'àvia Amparo [ 1885] tenia fama de fer sopada. Un 'present', que deien.

L'altra àvia [, Consuelo, 1878], eren més ensaïmades, coques Cristines,..." (sic).

Tot ha vingut perquè, en un moment de la conversa, li comentes que Pere Riutort (1935-2021), un dia que tu eres en sa casa de València, et tragué que la sopada (un menjar resultat, per exemple, d'ametles, de molt de sucre i d'alguns bescuits) havia estat creada per l'orde dels Mínims, vinculat amb Sant Francesc de Paula, sant molt arrelat en Alaquàs.

Ara bé: curiosament, aquest plat és molt típic d'Aldaia, una vila veïna i que no era precisament lligada a l'altra, això és, que no es tocaven (si ens referim a cases), com ho reflecteix la gran distància entre les darreres cases de cada una d'aquestes viles i el fet que hi ha un barranc (entremig i ample). Almenys, poc o molt, fins a la segona meitat del segle XX.

Finalment, quan li he parlat sobre una amiga seua de noranta anys, arriscada i forta, amb qui has raonat hui, m'ha tret l'expressió "Donar-li a la sabatilla", la qual, pel context, significa parlar, estar de xarreta, donar-li a la llengüeta.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.