Començarem dient que, en “La Nostra Revista” (no. 1 de gener de 1946), publicació en català editada en la Ciutat de Mèxic, per mitjà de l’article “Berenguera Berenguer, de Barcelona, emperadriu de les Espanyes”, d’Abelard Tona i Nadalmai (1901-1981), llegim unes línies interessants sobre Berenguera Berenguer[1], una dona que accedí al Regne de Lleó i que es caracteritzava per un caràcter obert i que aplanava la participació de les persones. Primerament, com una mena d’introducció, Abelard Tona comenta que, “Des dels temps més remots, la Península és vista com una unitat geogràfica i, en certa manera, la monarquia gòtica crea una tradició d’unitat política. No obstant, a l’Edat Mitjana, ja no era possible restaurar la vella unitat bàrbara. La reconquista s’havia iniciat i desenrotllat en nuclis diversos i, en cada un d’ells, els pobles s’aglutinaven sota característiques distintes, en la llengua, en la manera de pensar i en els hàbits de vida. Era, a través d’aquells grups humans que començaven a manifestar d’una manera natural, sense consciència, instintivament, les actuals nacionalitats. Agermanar les idees d’unitat –geogràfico-lingüístiques- amb el fet de la diversitat humana, al segle XII, tenia una sortida possible en un Rei de Reis.
Aquesta concepció era, tanmateix, antagònica amb l’esperit unitari asturiano-lleonés[2]. La monarquia l’havia importada d’Europa, però no arrelà en el seu poble” (pp. 14-15). Per tant, el Poble asturià tenia (i té) una visió matriarcalista de la vida.
Quant a la vida de Berenguera Berenguer, qui era princesa, Abelard Tona escriu que era “filla del nostre comte Berenguer III el Gran. La tradició històrica remarca que era formosa –linda, segons el dir dels cronistes castellans-. I, amb aquest mot, ho expliquen tot i amb escreix. Perquè la literatura del segle XII, particularment, de terres de llengua castellana, poc galana[3], no es deixa impressionar gens per la feminitat, sobretot, si es tracta de dones maridades. En la imaginació austerament aspra dels cronistes i poetes, la muller era un simple assumpte del marit[4]. Les consorts dels grans senyors i dels herois passen a través de les cròniques i de la poesia èpica com ombres difuses, encara que, en la vida real, tinguessin tot un altre caràcter”(p. 15). Ens situem en uns segles en què es valora la bellesa, en què la dona és ben considerada (si més no, en els territoris catalanoparlants, com he pogut veure en algunes publicacions consultades en el 2018 o després).
Aquest fragment de l’article ve a dir, indirectament, que, en la Corona Catalanoaragonesa, almenys, en els territoris catalanoparlants, la dona no era considerada, com aquell qui diu, un drap al servici de l’home, sinó que era valorada positivament.
Ben mirat, Abelard Tona addueix que “Berenguera tenia vint anys quan entrà a les terres del seu promès. (...) Sabia que se les havia d’heure amb gent ruda, orgullosa i ensuperbida, bona com a nens si es tenia la fermesa de mantenir-se, entre ells, alt en els més alts. I, tanmateix, aquells cavallers que havien anat a Barcelona a sumar-se a la seva companyia, que s’obligaven amb una gentilesa que semblava forçada, tenien la virtut d’enervar-la. Quan parlaven el seu romanç castellà, que ella havia après, li ressonava a les orelles talment com trompes i tambors, adusta[5] i greu que era l’expressió. ¡Quin contrast no havia de notar amb els cavallers oberts i riallers de la cort del seu pare i amb els senyors galans i maliciosos de la Provença i del Llenguadoc!” (p. 16). L’autor, sense fer exageracions, ens dóna més pistes sobre com era l’esperit en la cort catalana, on ella havia nascut i que continuaria, durant prou de temps, principalment, fins a l’any 1213, en contacte amb terres on es parlava provençal, llengua amb què el català estigué molt agermanat durant molts segles, en bona mesura, fins a la introducció del castellà en la cort catalanoaragonesa (segle XV).
Però Berenguera Berenguer, en passar a la cort, es trobarà que el seu marit (el qual devia ser afí a la cultura asturiana) era molt semblant a ella, fet que ens pot portar a un detall interessant per a l’estudi: el tarannà que devia haver-hi en la cort castellanolleonesa i el de la catalanoaragonesa devien ser molt pareguts. Així, en l’article, agrega que, “no obstant, quan es presentà el rei, que s’havia avançat a rebre la seva futura reina i senyora, la seva presència fou aconhortadora per a Berenguera. Li agradà des que el veié. Alfons no s’assemblava de res als cavallers que havia enviat per acompanyar-la. Era gentil i tenia l’aire del pare, que era borgonyó. Parlava amb una dicció dolça que, més endavant, sabé que li venia de la seua llengua de la infantesa. Un romanç, tot melodia, que es parlava en el llunyà comtat de Galícia[6] i que, quan el sentí, li recordà la seva pròpia llengua romana” (p. 16).
I, per a rematar el caràcter de Berenguera Berenguer, Abelard Tona diu que “l’historiador Flórez[7] (...) ha deixat dit que la representava de jove i tan formosa, que en tot el país, per generacions, quan es volia enaltir la bellesa d’una dama, es solia dir: ‘Sembla una Berenguera’ o ‘Esteu feta una Berenguera’.
Les noces es celebraren al vell castellà de Saldaña, a la vall del riu Carrión, en terres lleoneses, el mes de novembre de l’any 1128” (p. 16). Altra volta, capim que les terres lleoneses (vinculades amb la llengua asturiana) tenien influència en aquell segle.
Finalment, i, per damunt de si Berenguera era formosa, casta i amant de la veritat (com es pot veure en fonts que hem consultat), destacarem que “Berenguera era estimada”, fet que, en el dia rere dia, va unit a qui és considerat que dóna moltes facilitats, que adoba el terreny de molts dels qui viuen on u governa (ací, una reina).
Notes: [1] També coneguda com Berenguera de Barcelona (1116-1149). En Viquipèdia, podem llegir, per exemple, que fou infanta de Barcelona, reina consort de Lleó (1126-1149).
[2] Com en el de la Corona Catalanoaragonesa.
[3] Que captiva per les seues gràcies, pels seus encants.
[4] Dos detalls ben interessants: 1) la dona, un afer del marit i 2) esperit aspre i amb poca afinitat per la feminitat, dels castellans, com apareix en moltes publicacions en relació amb el Regne de Castella o amb la manera de ser dels castellans.
[5] Eixuta, aspra.
[6] Si una llengua es podia parlar en aquest comtat i, a més, amb sons dolços (fet que és vinculat amb lo matriarcal, com és comprovat), és el gallec; encara que si, fins i tot, fos l’asturià, també es correspondria a una llengua amb arrels matriarcals.
[7] Es refereix a Enrique Flórez (1702-1772), un religiós i historiador castellà.
