Continuant amb el tema del bagatge, el 30 de novembre del 2021, escriguí un post en què deia “Ara mateix, he parlat amb ma mare i m’ha dit la paraula ‘familiaritat’.
¿Com es plasmava la familiaritat, per mitjà de les vostres àvies (o padrines) o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies.
En el cas de ma àvia materna, per exemple, molt, mentres que ella, mon avi matern, ma mare i jo jugàvem al dòmino, quan jo devia tenir uns quinze anys, a mitjan dels anys huitanta del segle XX. En tinc bons records: afavorien les relacions amb els altres”.
Doncs bé: en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Roger De Martinet Bramassacs de Villec, em comentà “En el meu cas, es plasma explicant rondalles, històries i anècdotes de gent de la vila, etc., i asseguts davant la llar de foc, que era l’única calefacció que teníem. És clar, sense televisió. Ho recordo amb nostàlgia. Actualment, tots callats perquè puguem escoltar què diuen a la tele”.
L’endemà, 1r de desembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Isabel Lliteras Fiol ens posà “Jo no vaig conèixer es meu padrí per part de ma mare. De part de mon pare, era una altra cosa. Però, amb ses meves perles (padrina i tia), quan havien acabat d’escurar, sí que fèiem timbes i tothom s’apuntava: escambrins[1], Siset, Ramiro, parxís. I jugaven a cèntims, però no els importava. Tenien una bogeria per jugar, perquè els donàvem garses per perdius. Més ben dit: se’l deixaven prendre i fèiem una pancada de riure” (Isabel Lliteras Fiol). Tocant a aquests mots, els quals llisquí a ma mare el mateix dia, la seua germana (i tia meua) feia una cosa semblant amb les àvies i amb una germana d’una de les dues àvies de ma mare i que era fadrina.
Afegirem que hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere Poca-por”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en què es capeix que, en una família matriarcal, les dones aplanen molt el camí als fills i en què el fill a tothora és fidel a una recomanació de sa mare i, per tant, es fa lo que vol la dona. Així, “Això era una viuda que només tenia un fill, que nomia Pere, un al·lotell galanxó[2], deixondit, sa com un gra d’all, agosarat, que no l’espantava vent ni aigua” (p. 121), i això el porta a voler saber què és la por (però no en un seny teòric, ans per mitjà de l’acció), puix que “són tan fortes ses ganes que en tenc, que he resolt d’anar-me’n a trescar món i no m’he d’aturar fins que n’hauré trobada poca o molta” (p. 121).
La mare, en veure l’espenta del fill, li diu que és caparrut com son pare. Ara bé, immediatament, li agrega:
“-Fill meu; perquè no em vols creure, una cosa et coman: que allà on es ponga es sol, t’has d’aturar i, allà mateix, has de fer sa nit.
-No tengueu ànsia –diu ell-. Lo que és envers això, vos creuré” (p. 122). Per tant, el fill accepta fer lo que li diu la mare (com l’home que fa lo que indica la dona).
“Pren es cavall i doblers, i ja és partit” (p. 122).
Un poc després, es fa fosc i, per primera vegada, llegim “Es sol s’és pot –diu ell-; vull fer lo que mu mare m’ha comanat: fora caminar pus!” (p. 122). Això és, de nit, s'atura a dormir i, de dia, ja de bon matí, passa a l’acció. A més, la podem captar com “Vull observar sa paraula de mu mare” (p. 123), és a dir, complir-la. I ho fa. Adduirem que, com moltes dones sobre qui han escrit en Internet (per correu electrònic, per Facebook) o bé en converses, com ara, les dues àvies de ma mare (totes dues, molt actives i molt arriscades), En Pere Poca-por, arriscat, amolla “Acostau-vos i ens veurem ses caretes! ¿O sou tan cans nanells[3], que només lladrau enfora?” (p. 126), “bona tirada m’espera demà!” (p. 127), “Donem-ho a ses cames abans de més raons!” (p. 127). Al moment de llegir aquesta darrera frase, escriguí unes paraules que em posà un amic, sobre la cultura colla i traslladables a la cultura valenciana: “No teoritzen. Viuen i actuen”.
Ben mirat, com que En Pere Poca-por no es para en palles, en un passatge de la rondalla, copsem que diu “Vaja si en vaig sentir i bé! Però, ¿què en farem si no va sortir sa por? Sobretot, una altra vegada, mirau-vos-hi més, en so xerrar i en so dir: aquí hi surt això, aquí hi surt allò; que, amb bona consciència, no ho podeu fer, d’enganar un home i, per pitjor, sa primera vegada que parlau amb ell” (p. 128). Altra volta, un home molt decidit i d’actuar. Això explica que “En Pere, que pegà cimada as cavall, i ja va esser partit d’allà” (p. 128). Agregarem que, altra vegada, sense embuts, solta “Vull fer bona sa paraula de mu mare” (p. 128), qui li ha comentat lo que millor li adobarà el terreny i que ell ho abraça.
En la segona prova, aplega a un castell en què hi ha dos gegants i, quan van a veure qui és qui hi ha entrat, En Pere Poca-por, sense ajornar-ho, els respon “Deixau-me fer, que no estic per a moixonies!” (p. 131). I el deixen fer (p. 131). Ara bé, li comenten que, d’ençà de fa “una mala fi d’anys, que batallam pel rei cristià contra el rei moro” (p. 132) i que no aconseguien mai véncer-los. Tanmateix, Pere Poca-por i els gegants entren en una batalla i “mai s’aturaven de fer-se endavant i sempre endavant i, com més avençaven” (p. 134). I, quan els gegants diuen a En Pere Poca-por d’anar a romandre en el castell, ell, valent, els respon “Mu mare em comanà que sempre passàs sa nit allà on veuria pondre es sol: així ho he fet sempre i així ho faré anit” (p. 136). O siga, que, En Pere Poca-por actua com l’home en les cultures matriarcals: fa lo que li dicta la dona, de la mateixa manera que, per exemple, el pare de Pere Riutort (1935) quan la muller li deia “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, és a dir, l’esposa (la mare de Pere Riutort). Cal afegir que els pares de Pere Riutort s’entenien molt bé.
Prosseguint amb el relat, un dia, a mitjan nit, En Pere Poca-por veu un llumet que s’acostava als moros que eren morts. Aquest llumet... era una jaia qui, com en moltes contarelles en llengua catalana, fa el paper de la dona activa que salva l’home passiu o, simplement, l’home (o, com ara, el jove). Altrament, aquesta velleta ens evoca les trementinaires (remeieres) catalanes: “Pos un poc de bàlsam d’aquesta ampolleta a aquests germanets meus[4] i es qui estan ferits, queden bons i, es morts, reviscolen” (p. 137). Explícit.
Immediatament, En Pere diu a la jaia que li mostre com ella fa un assaig, reviscolen uns quants moros que eren morts i, més encara, “peguen bot tots sencers, i cametes em valguen, per avall!” (p. 137). Manifest. Per això, com que En Pere Poca-por relaciona l’ampolleta amb la revifalla dels moros, li l’agafa àgilment, mata aquella velleta i, àdhuc, procedeix com diu sa mare (“Sobretot, beneïda s’hora que m’he escoltada sa paraula de mu mare”, p. 137). Altra vegada, copsem que, en els Pobles matriarcalistes, la dona és ben considerada i que es fa lo que decideix la dona.
No deixarem fora que, tocant a la manera de fer d’eixes famílies matriarcals, en una entrevista titulada “Joan Anglí Sallarés” (http://www.calderi.cat/2021/03/joan-angli-sallares) i que es pot consultar en la publicació “Calderí”, de Caldes de Montbui (vila de la comarca del Vallès Oriental), Joan Anglí Sallarés (director general del Grup Victòria, relacionat amb el termalisme), quan li demanen “L’Hotel Termes Victòria és una empresa familiar però amb molta empenta femenina”, respon “Sí: ha estat una empresa de matriarcat. La besàvia Maria era qui tirava endavant el negoci i, després, la meva àvia Maria Rosa va ser qui ho va tirar endavant, més que els marits, el besavi Isidro i l’avi Joan. A més, van ser dones d’empenta i de caràcter fort, que van passar la guerra i que les van passar magres, però van tirar endavant”.
Connectant amb aquesta entrevista, el 3 de setembre del 2021, ma mare, per telèfon, em digué “A mi, m’ha agradat el camp, no m’ha fet pena”.
Notes: [1] El joc de cartes “la brisca”.
[2] Molt bonic, graciós.
[3] Nan.
[4] En aquest cas, moros.
