Refranys i educació matriarcals i el lligam mare-filla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he comentat dos refranys sobre que he aprés gràcies a qüestions per a la recerca i, un tercer, mitjançant una obra del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946): 1) "Dels pecats del piu, Déu se'n riu", 2) "Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona" i 3) "Per a on salta la cabra, salta la xota".

Quant al tercer, li he dit que reflecteix el paper de la mare en relació amb la filla i que la dona hi té més pes que l'home, fins i tot, si ell és una autoritat (ací, religiosa).

Afegirem que tot ve perquè, en una contarella valenciana, Francesc Martínez i Martínez indica que un rector deia als seus feligresos que no hi havia mans perquè les polles (les jovenetes) seguissen la línia que ell preferia, simplement, perquè, com que la mare era qui tenia la darrera paraula i l'educació (matriarcal) anava per eixe camí, la mare adobava el terreny a la filla.

Ara bé, com t'han amollat en algunes qüestions, les mares no permetien que els fills (xics i xiques) fessen lo que els rotàs, sinó que educaven a ser acollidors i a ser ells mateixos i, com aquesta vesprada has tret a una dona (qui ha fet de mestra, de formadora i que ha atés a vellets), a posar uns límits mínims, com els reis que feien fora dels seus reialmes els qui intentassen anar a la seua. Això fa que la mare lligue amb els fills i amb la terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.