Deien refranys sobre els pagesos (llauradors)

 

Àvies (o padrines) i mares que deien refranys sobre els pagesos (els llauradors).

El 16 de maig del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien refranys sobre els pagesos (els llauradors)? Gràcies”.

Quant a missatges, el 16 de maig del 2026 i posteriorment comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Sí. En coneixien bastants” (Xec Riudavets Cavaller), “No vaig tenir la sort de conviure amb les iaies. I la meva mare, possiblement, en tindria, però no en recordo. Em sap greu” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Algun refrany deia ma mare, encara que no tenien terres, ni llauradors:

‘Boira a Pipa i boira al Castell, pica espart i fes cordell'” (Octavi Font Ten), “Al meu pare, li agradaven els refranys i alguna vegada ens deia ‘El pagès sempre mira al cel’, ‘Pagès, pagès, si vols salvar: la fava, espessa; i el cigró, clar’, ‘Al pagès endarrerit, cap anyada és bona’. Si en recordo, d’alguna [ dita] més, ja te les enviaré” (Júlia Aixut Torres), “Sí, sí, alguns. La iaia materna i la paterna. ‘Al juny, la falç al puny’, ‘Qui té un bon favar, té un bon germà’, ‘Tot aquell qui sembra, cull’, ‘Quan plou a clotxinetes, aigua a les bassetes’, ‘No cal tant orgull pel poc de fruit que es cull’” (Àngels Benaiges Martí, qui ens deia que era lligada al camp des que era petita), “Segurament. Ara no se me n’acut cap” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Àngels Sanas Corcoy), “Els meus avis tenien refranys per a tot: per al temps, per als animals. Fins i tot, de les festes de la matança del porc, de veremar, de cacera…” (Lydia Quera), ” A casa meva, no” (Angelina Santacana Casals), “Sí que en deien: eren pagesos. Només en recordo un que feia referència a les tempestes amb llamps i amb trons: ‘Sant Marc, Santa Creu i Santa Bàrbara: no ens deixeu!'” (Àngel Blanch Picanyol).

En el meu mur, el 16 de maig del 2026 posaren “Síí. A Mallorca, parlava quasi de tot ‘en termes’, en refranys, en dites… Tot un món que jo, quan era ben petita, entenia perquè, com saps, ‘Hi ha roba estesa’;  i jo, bones orelles” (Maria Galmés Mascaró), “La mare deia ‘Maria: no et cases amb cap pagès, que et farà menjar mongetes i et farà llevar a les tres'” (Àngels Salvador), “Mu mare tenia una dita per a cada moment” (Conxeta Fortesa), “En concret, sobre llauradors, no en recorde. Bé: el típic ‘Quan Santa Anna s’encapota i Vernissa fa capell, llaurador: si no vas a l’horta, pica espart i fes cordell” (Reme Canet). Vernissa és el nom d’un riu.

Per correus electrònics, el 16 de maig del 2026, ens n’enviaren: “He fet un recull d’uns quants refranys…

Sempre endavant.

 

Rosa.

 

‘Quan l’octubre és arribat, llaura la terra i llaura la mar’.

‘Llaurada, per Tots Sants, mata l’herba dels camps’.

‘La llaurada de Sant Andreu, la millor que fareu’.

‘El bon favar: per Tots Sants, has de sembrar; i, pel gener, s’ha de cavar’.

‘Per Sant Andreu, a les oliveres, llaura el peu’.

‘Sembrar pel novembre; i llaurar pel desembre’.

‘De Tots Sants a Sant Martí, sembra si vols collir’.

‘Corri, pel camp, l’arada ; i, per la casa, la fillada’.

‘Casa que llaura i treballa, mai hi falta gra, ni palla’.

‘L’edat avançada no és per l’aixada'” (Rosa Rovira).

Finalment, ma mare, el 16 de maig del 2026, per telèfon, en relació amb els mots d’Octavi Font Ten, em digué “Això devia ser per a preparar la collita de tomates”. Ben mirat, ens afegí que el llaurador era pendent del cel (sol, núvols, pluja…) i la dita “Quan març fa de maig, maig fa de març” i “Març marcer, sol carasser”. Agregarem que, el 29 d’abril del 2022, ens reportà amb el refrany “El llaurador, de bona gana, ho dóna” acompanyat de l’explicació: “Noblesa: ‘No t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat'”.