Paraules de hui:
"Avant les atxes", Ramona Ibarra.
"Sempre endavant", Antonia Verdejo.
"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.
"Sempre endavant les atxes", Tonet.
"Avant", Kike.
****
Hui, entre d'altres coses, he escrit a la mestra i investigadora valenciana Oreto Doménech i Masià, després d'haver trobat una rondalla de Tàrbena, curiosa:
"— Bon dia, Oreto, i bona tornada a les classes.
He trobat aquesta rondalla de Tàrbena, en la tesi de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (p. 201).
Una mare mata el fill (el cap).
La filla, a qui la dona 'tots es dies li posava recapte, a son pare [ de la filla], de sa carneta d'en Peret'.
'[ La germaneta] tirava tots els ossets al ras i, en es pocs dies, ix una perera que tenia en Peret as capdamunt i carregada de peres'.
El xiquet, al capdavall, diu:
— Ma mare m'ha bullit
i mon pare m'ha menjat;
i sa meua Margarideta
m'ha volgut i m'ha estimat.
Cal supondre que, com en altres narracions paregudes, la germana plora (aigua) i, així, fa fèrtil la terra i, de pas, la llavor (els ossets).
Crec que és el primer relat que trobe amb un exemple de canibalisme. A més, no és sacrificat el personatge femení, sinó el masculí. En altres paraules, la Mare Terra pot prescindir de les persones, però nosaltres no podem sobreviure sense la Mare Terra".
Més avant, ens ha enviat un enllaç amb una rondalla amb semblances, amb informació simbòlica en nexe amb el pas de mitjan tardor a setembre i amb diferències qualitatives, i ha plasmat:
"— Em fa molt de goig que hages trobat una versió catalana, només coneixia el dels Grimm.
A més, qui devora és el pare al fill; en canvi, la filla i la mare del xiquet (germanastres) es vinculen amb la vida/natura".
Ben mirat, li agregues:
"— Bon vespre, Oreto,
El simbolisme inicial (els mesos) lliga amb el pas de la tardor al part.
Les colors blanc (hivern, neu i innocència) i les gotes roges (la regla?, el pas a la joventut de la filla).
Ara bé, els personatges tenen uns papers diferents als de moltes rondalles d'ací.
Els ossets, sí que van en la mateixa línia que el relat de Tàrbena".
Un poc després, m'ha posat:
"— Sí. De vegades, resten en trossets prou intactes d’una rondalla i el context s’adapta al 'terreny'.És que és emocionant!
El cap també cau tallat".
Altrament, li hem enviat un missatge relativa a l'enllaç rebut:
"— En un llibre de Pere Riutort, hi ha una narració en què un adolescent fa un ritu de pas a jove.
Son pare li dóna una bossa amb unes pedres, però ell no les veu.
Arriba a un altre país, on viu un amic del pare. Obri la bossa: blanc i verd. El fill hi fa vida un temps.
Després, el fill supera proves, torna a la seua terra i lliura una bossa a son pare.
El pare l'obri i interpreta el missatge de les pedres (ara, blanques i roges).
A continuació, el fill s'acosta a sa mare i ella li diu:
'— Ells dos s'entenen sense necessitat de parlar, per mitjà de les pedres.
Quan hi anares, eres un xiquet. Ara ets un home'.
Carles Macià n'és l'autor".
Prosseguim:
"—Que bonic!!".
Finalment, dir-vos que sempre hi ha coses interessants en les rondalles i que, àdhuc, ens serveixen per a lligar punts en comú entre Pobles del mateix ram i amb el simbolisme.
I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.
I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.
Nota: Un agraïment, de hui, al músic i escriptor Miquel Pujadó, en Xiuxiuejar: https://xiuxiuejar.com/xiu/befe4a28-509a-4720-abcd-a117207e14b4.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada