Sobre el paper del marit en la família

 

Àvies (o padrines) i mares que comentaven sobre el paper del marit en la família.

El 21 de març del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre el paper del marit en la família? Gràcies”.

Quant a missatges, el 21 de març del 2026 ens comentaren "Pel que jo conec, l'home es limitava a aportar el jornal a la família i a impartir autoritat. La societat era molt masclista i l'home comandava; ara bé, com diuen per Mallorca, 'L'amo comanda i sa madona du es maneig'. O sigui: és la que talla el bacallà" (Xec Riudavets Cavaller), a qui reportàrem "És que, més d'una vegada, he pensat en la possible influència que pogué tenir la cultura anglosaxona en Menorca, de la mateixa manera que, com em digué una menorquina (ara deu passar dels setanta anys) resident on visc, la dona hi era més alliberada.

Hi hagut qui ha estudiat el matriarcalisme basc i ha afegit que la cultura anglosaxona, encara que tinga la seua part 'democràtica', és patriarcal", "No. Restà viuda a trenta-sis anys" (Lurdes Gaspar), "No. Era absent. És el que penso. Només manava, o això crec, encara que no era així a totes les cases" (Anna Babra), "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "No" (Angelina Santacana Casals), "A casa, compartíem tot. La mare treballava, de les que venien animals a la Plaça del Mercat; i el pare treballava. Ella era pagesa i coneixia molta gent, havia treballat en una casa que tenien llonganisses de Vic. I l'avi en Ramon treballava a l'empresa. Els ingressos eren compartits. No he vist mai que hi hagués disputes per qui manés més, per qui manés menys. 

Jo, a cinc anys, que, a casa, igualment, tenia opinió que tothom: 'La nena, quan diu una cosa, és la nena'. La iaia era una dona molt llesta, una dona que tenia molt seny comú. L'avi Ventura, qui era el pare del meu pare, era un home que sabia molt d'Història.

La iaia Teresa era una dona molt de casa, portava molt bé la casa, molt avançada al seu temps. Molt llesta (i l'avi també ho era, tenia moltes dites...), coneixia molta gent. Ell era un home que pensava, que sabia de què anava la vida, que tenia les idees clares.

Ni els homes, ni les dones: tothom, allà, compartia lo que hi havia i ningú era més que ningú. I això és lo que m'han inculcat. I m'ha agradat. A casa meva, eren gent que em va donar estudis. Em van ensenyar; molt, a viure; molt, a tractar amb gent d'empresa. I n'estic contenta, de la família, dels d'abans, i jo ho vaig inculcar als d'avui. Hi vaig tenir sort" (Maria Dolors Sala Torras), "Moltes vegades. 'L'home és la clau del rebost'" (Ximo Caturla), "Tant la meva mare com el meu pare, treballaven junts. El pare, netejant budells; i la mare feia la comptabilitat i la venda. Després, varen fer més gran l'empresa. I el pare va trobar una oportunitat per a construir un edifici de set sostres amb un amic" (Josefina Moya Martínez), "Mira: a casa, com ja saps, en ser de pagés, el meu avi i la meva àvia tenien els deures conjuntament de fer de tot i no tenien per què ordenar-se res. I, així, ensenyats els fills i els néts" (Lydia Quera), "El paper del marit, a casa, es pot dir que va ser més de la mare, en ser militar el pare, i els anys de la guerra. Poc va estar a casa, però era un home afectuós amb la mare i bon pare.

Et diré que, fa molt anys, va enregistrar uns cassets explicant la seva vida des que es va fer militar; i ara el tinc en àudio. I moltes vegades m’agrada escoltar la seva veu…

Totes aquestes coses que et dic, segurament, no són interessants per als teus escrits, però m’agrada explicar-los" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui responguí "Gràcies, Júlia, pel teu escrit, molt interessant i ple d'afecte, i bon vespre,

Sí que m'interessa lo que escriviu tots. És més: mots com els que has posat ens permeten introduir informació que enllaça molt amb la tradició matriarcalista en terres catalanoparlants, molt manifesta en persones d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920, o siga, abans de la dictadura del general Primo de Rivera, de la República i, més encara, del franquisme".

Finalment, ma mare, el 21 de març del 2026, per telèfon, em digué "Les dones donaven la darrera paraula a l'home perquè no pareguera que l'home no tenia autoritat. Era 'La llei normal de les cases que funcionaven bé'.

Mon pare cuidava més del sogre que del pare, perquè l'avi Francisco havia fet bondat amb ell: li havia dit 'Allí tens tres tauletes en [ la Partida] el Terç. Tu les treballes; i la teua dona que es pose a cosir'.

I una dona, sobre el barri de València on es posarien a viure els meus pares un poc després de casar-se ells, els digué :'Si vosaltres vos n'aneu a València, hi podeu comprar una botiga i portar-la avant'. 

El meu avi Francisco agafava el carret enveladet i se n'anava cap a València".