Una altra cançó
tradicional i amb humor eròtic és “La tarara”, la qual, per
exemple, figura en el llibre “Estampas
de Masarrojos”(pp. 387-388), del
capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, qui, primerament, parla sobre el dia de
Pasqua. Diu així (ací traduït):
“La tarara
Transcorregudes les
setmanes de Quaresma, temps en què l’Església predica oració i penitència i en
què els fidels han viscut l’alé de la seua vida, en aplegar el toc festiu del
Dissabte de Glòria, sembla que Litúrgia i primavera, els records de la festa de
l’Anyell Pasqual i del triomf del Redemptor sobre la mort, conviden a gaudir la
bellesa primaverenca del camp valencià, a la intempèrie de la llum, i cercar
les fruïcions atractives i naturals de la mar, de la muntanya i de l’horta.
¿Quin era el lloc preferit en el nostre poble pels xiquetes i pel jovent en
aquests dies?
En aquells temps, fa
mig segle, els xiquets menjaven la mona i jugaven en l’’Aljub del Blau’. Els jóvens ocupaven tot allò que hui
s’ha transformat en camps de tarongers, al peu de la Masia de la Creu i
voltants. Ben proveïts de viandes, sense que haguessen de mancar els tortells,
ni les clàssiques mones, amics i simpatitzants es distribuïen en rogles per
aplegar-se i manifestar-hi la seua alegria encomanadissa.
Abans de menjar la
clàssica mona, la llonganissa de Pasqua, ous durs i, de pas, afegirem que, si
eren per als xicotets, se’ls donava un tint vermell, groc o verd; el jovent
preparava la gana amb jocs rítmics, per devorar, en acabant, el berenar
abundós; jugaven al rogle, a pilarets i a la tarara.
El ball de la tarara
porta un cant popular; xics i xiques, agafats de la mà, fan rotllana;
l’interpreten mentres peguen voltes en cercle complet. La lletra del cant deia
així[1]:
La tarara, sí; la tarara,
no;
la tarara, mare, li la balle
jo.
Ella porta pirri (tres
vegades),
també el porte jo.
La tarara...
(...) Ella porta pirri
(íd.),
porta polissó.
La tarara...
Altres lletres del ball
de la tarara
Totes pugen a l’Ermita
i s’agenollen amb Creu
i, 'Per favor', li demanen
nóvio[2]
a la Mare de Déu.
La tarara, sí...
Estos tres dies de Pasqua
són tres dies de jugar,
p’a envolar el catxerulo
i, després, a berenar.
La tarara, sí...
Si tens el marit gelós,
prepara-li la corbella,
posa-li corda al cabàs
i envia’l a segar herba.
La tarara, sí...
¡Ai, txúngala, que és
carabassa!
¡Ai, txúngala, que és
polissó!
¡Ai, txúngala, les xiques
guapes;
i les lletges, al racó” (pp. 387-388).
Com podem veure, l’escrit
tracta sobre u dels actes tradicionals del dia de Pasqua en el País Valencià de
primeries del segle XX (uns anys després que la vila de Massarrojos fos
annexionada a la ciutat de València), puix que el llibre fou publicat en 1950.
Igualment, plasma detalls
festius que encara es podien veure en els anys seixanta i, àdhuc, a mitjan dels
anys huitanta de la mateixa centúria, com ara, fer rogle, la trobada de jóvens
i de persones de totes les edats i, al capdavall, la música.
Quant a la cançó, direm
que els primers versos són molt coneguts (a vegades, amb la lletra “que la
bailo yo”, castellà, la qual hem traduït ací). I, tocant-ne els altres,
adduirem que, en els del passeig a l’Ermita, es reflecteix que, amb motiu
d'aquesta festivitat (i també de Dilluns de Pasqua i de Dimarts de Pasqua), era
típic que els fadrins eixissen a cercar alguna fadrina amb qui, si tot anava
bé, podria iniciar-se una amistat i, fins i tot, un festeig.
En nexe amb els versos
sobre empinar el catxirulo, són molt coneguts i, a més, se'ls pot donar un seny
eròtic, ja que l’estel simbolitza el penis.
Després, copsem que la
dona té la darrera paraula i que ella marca l’esdevenidor del possible
festejador.
Finalment, les darreres
línies empiulen amb el senyal de festa que representa el dia de Pasqua, el qual
té a veure amb el naixement de la primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada