En nexe amb el campanari de
Massarrojos, trobem unes quartetes que exposa el capellà Cipriano Ibáñez
Chisvert:
“-Mira el campanar, Marina.
-Xica! Que alt i que bonico!
¿Costaria molt?
-Un pico!
És que sàpies, tu, cosina,
que, quan Massarrojos diu
‘Açò anem a fer’, se fa.
És com t’ho dic.
-Ja veig, ja!
Seguiu aixina, seguiu!” (p. 97).
A
continuació, el poeta passa als clavaris i al seu paper en les festes de 1906:
“Quarteta:
‘-¿Veus eixos, tan ben posats?’.
‘-Qui són, Tonet?’.
‘-Els Clavaris.
Són molts i tots voluntaris.
Vítol als hòmens templats’.
Dècima:
‘-Xe! Me para
bé la roba?’.
‘-¡Vaja que te para bé!’.
‘-¿I, a mi, la brusa?’.
‘-També;
però te para molt tova’.
‘-És que és nova!’.
Jo tinc un quinzet cabal’.
‘-¡Mira: ja toca el tabal!’.
‘-I els músics, ¿tocaran?’.
‘-Sí!...’.
‘-¡Ai, quanta festa n’hi ha hui!
Viva! Viva!’.
‘-No va mal’" (pp. 97-98).
Quant
al mot "quinzet", direm que és el nom popular que rebia
la moneda de vint-i-cinc cèntims de pesseta (la moneda oficial en Espanya).
Així,
captem el sentiment de pertinença a la terra, ja que l’esperit dels versos
presenta uns jóvens, uns veïns de la vila i, fins i tot, músics, que participen
en els actes.
Fins i tot, aprofiten el pregó per
a fer endevinalles (ací, xarades) de caràcter religiós. En aquest cas, com un
amic que és capellà ens indicà el 24 de gener del 2025, “Es tracta de la
conversió del pa i del vi en la presència de Jesucrist en l’Eucaristia”,
fet que coincidia amb lo que consideràvem la transformació del Cos (el pa) i de
la Sang (el vi):
“Bé consagrem, la primera,
o consagrem la segon,
se realitza el misteri
de la transubstanciació.
Allí, posant-se present,
Jesucrist, Nostre Senyor,
una vocal és la tres,
que, si duu davant la dos,
te dóna per a on anar.
Fruits i ciutat és el tot” (p. 98).
Com
hem pogut veure, la llengua que va unida a la festa, al sentiment esmentat i a
la cultura tradicional (endevinalles religioses i tot), és la catalana, la
vernacla.
En
un altre passatge del llibre "Estampas de Masarrochos",
hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la
llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet. Aquesta
composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:
“N’hi havia un xiquet
recollit per les mongetes
d’un Asilo; molt listet.
Allí viu, com germà d’elles.
És lo germanet,
com la flor silvestre:
senzillo, humil,
espavilat, llestre[1]”.
[1] Aquest
mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer
rimar “silvestre” i “llestre”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada