Prosseguint amb el sentiment de
pertinença a la terra en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del
capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, apareix en relació amb rectors que, en lloc
de dedicar-se, més bé, a la vida contemplativa o a l'oració, formaven part de
bandes de música amb què també tenien relació compositors de la vila (com ara,
Salvador Giner, famós, entre d'altres coses, per l'obra “L’entrà de la
murta”, la qual té a veure amb els Sants de la Pedra).
No
debades, l’autor comenta que “Massarrojos va concórrer a aquest romiatge amb
els seus estandards, amb les seues banderes i amb música. La presidia Mossén En
José Bau, qui acompanyava la nombrosa representació de la nostra vila. La Banda
harmonitzava càntics religiosos, entre els quals es cantava, indefectiblement,
per part de totes les colles de cada poble, un himne tradicional aleshores,
dels pelegrinatges i d’altres manifestacions grandioses i religioses de la
pietat valenciana” (p. 273).
Adduirem
que, en una nota en la mateixa pàgina, s'indica que “L’Himne dels
Pelegrinatges tenia la següent lletra, de què només calia canviar el nom del
poble:
Deixem-se[1]
la casa i anem’s-en a peu
a veure, de Foios, la Mare de Déu.
No importa la boira, el sol, ni la
pols,
la molta distància; patim un poquet
el vell, la xiqueta, els casats i
els fadrins;
de l’Horta de València, tots som
pelegrins.
Deixem-se la casa, etc.”.
Per
tant, copsem la figura de la mare i persones de totes les edats en una societat
pregonament religiosa (això sí, de línia vernacla, matriarcal).
En
passar a la plana 274, continua el lligam entre les bandes de música, actes
religiosos, capellans, el veïnat i fills del poble. Així, podem llegir que, en
1907, amb motiu d’un pelegrinatge molt concorregut a Nostra Senyora de
Montcada, hi prengué part la Banda de Massarrochos i que "Mossén José
Bau compongué la lletra de l’Himne que Massarrojos oferí a la nostra Mareta,
cantat per tot el veïnat. La melodia fou obra musical d’en Salvador Giner, qui,
a instàncies de Benjamín Ferrandis, amb unes hores de temps, posà terme a aquest
treball improvisat. Entre totes les viles, que en foren moltes, Massarrojos
s’emportà la palma en aquest inoblidable romiatge. La lletra deia així:
COR:
Venim de Massarrojos,
anem a visitar
a la Verge Maria,
la perla de Montcâ.
Ella és la nostra mare,
la dels Desemparats;
a tots, que mos empare;
a tots, jóvens i ancians.
ESTROFA:
Volgueren els impius
[ja] matar la fe cristiana
i ataquen plens de ràbia
a la Mare de Déu.
Digam nosatros:
‘Vixca la Verge sobirana!',
veïns de Massarrojos
cridant a tota veu” (p. 274).
Per
consegüent, altra vegada, captem un fet en què figura la dona (ací, Nostra
Senyora) i, més encara, com a sobirana, tret que rep l’aprovació de la gent del
poble i que, àdhuc, podríem pensar que com a defensa i que, de pas, connecta
amb lo tel·lúric.
[1]
Forma prou habitual, en el llenguatge parlat, de
dir “deixem-nos”. En el mateix vers, apareix “anem’s-en” (reducció
en la pronúncia de la forma “anem-nos-en”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada