Pregàries a la Mare de Déu i als protectors dels llauradors

Unes altres pregàries matriarcalistes, i amb el paper de la marona com a aliada dels fills que la tracten bé, són dues relatives a l’Àngelus (una oració que es diu de matí, a migdia i en el vespre) i a l’inici de l’eixida del sol. En reproduïm alguns fragments:

“Àngelus (A)

(...) A la fi de l’Àngelus, es diu:

‘Déu vos salve, alta Regina,

 tot lo món, a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu.

 

(...) Àngelus (B)

(...) Alabada sigui la Mare de Déu.

Tot lo món en té, Regina,

tot lo món,  a vós, s’inclina.

Amb el fruit que vós porteu,

tot lo món il·lumineu” (p. 98).

 

Com podem veure, en els versos de la primera, la dona (ací, la Verge) rep la consideració més alta que li podrien donar en una cultura: la de Reina. Lo femení, per  tant, és per damunt de lo masculí.

A banda, tothom la té per madona (s’hi inclinen) i ella, com a recompensa, els il·lumina amb l’esperança del fill (el lligam entre la part maternal i l’associada a la llavor que és colgada en el camp, en aquest cas, connectada amb el vespre, com si ho fos el Nen Jesús amb l'arribada de Nadal). I més encara: hi ha un eixart entre la part masculina i la femenina (Nostre Senyor i Nostra Senyora).

En canvi, en la segona versió de l’Àngelus, no apareix el personatge masculí (almenys, en les línies seleccionades), la Senyora és lloada i... el Fill (Jesús) torna a fer acte de presència.

Adduirem una mena de nota de la folklorista Simona Gay, molt en línia amb la primera impressió que em féu en llegir aquests versets: “En aquesta pregària, el món s’inclina devers la Verge, mare de tota claror, com l’anomenava el meu germà J. S. Pons. Ho he recollit de la seva boca. Ella ens dóna l’única llum: el Fill de Déu. Els catalans sempre han expressat llur amor a la Mare de Déu” (pp. 98 i 100), un detall que empelta amb la tradició matriarcalista catalana.

Com a darrera pregària d’aquest subgrup, en “Folklore íntim del Rosselló”, hi ha “Germana de l’alba...” (p. 100), la qual m’evocà un comentari de ma mare sobre Quico Guillem Fluixá (1838), el padrí patern de son pare (1906). Així, les dues primeres línies diuen “Germana de l’alba / que Déu, de l’alba, cria” i, d’aquesta manera, la criança del jorn és unida a la infància (o siga, a la primera claredat del sol ixent).

Sobre aquesta cançó, l’estudiosa catalana agrega una nota de Joan Amades: “la cantaven els segadors ripollesos en albirar el sol per primera vegada i abans de posar-se a la feina. Solia iniciar-la el cap de colla, descobert i de cara al sol i, a voltes, àdhuc, agenollat” (p. 100).

Doncs bé: revenint al meu antecessor nascut en 1838, ma mare (durant l’entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020) deia que, “moltes vegades, arribava l’avi [ Quico] a casa i desenganxava el carro, l’animal. I la dona li deia coses, li parlava, li demanava... I ell no li responia. I [ ella] tornava a demanar-li i [ ell] no li responia. A vegades, a la tercera, [ l'avi Quico] li deia:

-Però, dona, ¡espera un moment, que acabe de resar!”. Uns anys després, per exemple, ens afegia aquests mots per telèfon: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força” (19 de gener del 2023) i “Hi ha gent que, com que viuen de la terra, la miren com una cosa sagrada, la tenen completament incorporada a la vida” (12 de març del 2024).

"Et vull més que a un bon cagar" (rondalla i expressió)

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, en relació amb l'expressió "ser el súmsum corda" i amb uns mots d'una de les versions de la rondalla "Et vull més que a un bon cagar".

En aquesta contarella, un rei demana a les tres filles si l'estimen. En fer-ho a la xicoteta (qui era senzilla i sincera), ella li amolla:

"— Et vull més que a un bon cagar".

La sorpresa ens ha vingut quan l'adult ens ha contat que, en tres moments de sa vida, li costà molt de fer de cos.

Prosseguint amb la narració, li addueixes,:

"— La filla, quan el pare (qui no la reconeix, però sí ella al monarca) li respon 'Que jo sóc el rei!', li diu 'Com si voleu ser el súmsum corda!'".

Més avant, el sobirà reconeixerà que la filla petita és la que ell prefereix i, simbòlicament, el relat ve a dir que, així com hi ha distintes estacions en l'any i en la vida humana, també ocorre en la digestió. No debades, hi ha la dita popular "Qui no caga, rebenta", la qual he oït en l'Horta de València.

Finalment, dir-vos que, quan llisquí per primera vegada aquesta versió de la rondalla esmentada, em féu gràcia, principalment, pel caràcter arriscat de la filla, present en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Ah!, i que hui he notat com un fil entre un antecessor meu nascut en 1838  (de la nissaga de mare) i jo: mentres escrivies sobre cançons del Rosselló.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

El Pare Ginard (1899-1976), un espigolador del folklore mallorquí

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit part del volum primer del "Cançoner popular de Mallorca", de Rafel Ginard Bauçà (1899-1976) i, més d'una vegada, he evocat unes paraules que em digué Pere Riutort en nexe amb Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i amb aquest folklorista: el tema de lo eròtic. I això, en el pròleg de Francesc de B. Moll (un home molt obert i respectuós amb la cultura tradicional, amb la saviesa del poble i que, igualment, es mostra acollidor a compilar cançons eròtiques), és manifest.

Cal dir que els mots del lingüista i editor foren plasmats en els anys seixanta del segle XX i que, com que el llibre comptava amb llicència eclesiàstica, capim que devia haver-hi alts càrrecs en pro d'aquesta part de la cultura autòctona que ha passat de generació en generació i que, més encara, el poble la sent com a seua i no com a passatgera o com a fruit de certes modes.

Ben mirat, així com, de les contarelles i de relats orals, n'hem tret moltes qüestions i, àdhuc, detalls que, en acabant, hem captat en altres Pobles (per exemple, la vaca sagrada, animal unit a la mare i, per exemple, a la maternitat), també n'hem forjat mitjançant la lletra de composicions musicals.

Finalment, dir-vos que he llegit uns mots del P. Ginard amb què m'he sentit identificat i que m'han dut al dia de Pasqua del 2019, quan ma mare em digué que podries fer una recerca sobre res "Que no estiga tan espigolat": "he recorregut personalment, gairebé arreu, els indrets de la nostra terra i he procurat no florejar, o sigui seleccionar, sinó espigolar tots els racons" (sic, p. XXXI). I, en eixe seny, el fet de no estar jo afiliat a cap partit polític i també unir la creativitat a la sexualitat i a l'erotisme, m'ha permés obrir molt aquest punt i rebre informació molt sucosa. Gràcies a tots els qui ho han aplanat.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La mentira no era part de les nostres besàvies catalanoparlants

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he capit un article que havia escrit un amic i de què, més avant, he comentat a ma mare. Era sobre la mentira.

Tot seguit, li he amollat:

"— Bon dia i gràcies pel teu escrit, el qual he llegit adés.

En el meu cas, el preu de ser sincer i de posar tots els partits i tendències, formalment, diferents (dreta, esquerra, feminista, antipatriarcal...), ha estat que, per exemple, en octubre del 2024, Facebook m'eliminà dos comptes (u, iniciat en el 2015) i com a administrador únic de, poc o molt, sis grups que havia creat jo.

I un dia, un llibertari valencià, en un grup de Facebook, em qualificà 'de dretes': havies exposat informació que podia resultar incòmoda a partits valencians 'd'esquerres', 'progressistes'...

D'un escrit meu d'anit:

<<n'addueixes un altre [ tema] que els fa nosa (bé a polítics, bé a partits, bé a publicistes, bé a escriptors, bé a associacions que compten amb subvencions de les paeries): que, 'mil anys arrere, les catalanes eren més ben tractades en els comtats catalans que ara en Catalunya, molt, i que això continuà, sobretot, quatre segles més' (fins al XVII) en terres catalanoparlants. I més, com més ens acostem al segle X. D'esquerres, llibertaris, de centre, liberals..., però calladets>>.

Un altre tema tabú per a votants d'esquerres, d'ERC,....i que els porta a silenciar el pactisme (basat en el matriarcalisme) i a lloar la revolució francesa i la suposada democràcia que afavorí. Àdhuc, he reportat a gent que formà part del sindicat d'estudiants valencià BEA (inicialment, nacionalista) i continuen lloant la revolució francesa i les valors de llibertat, igualtat i fraternitat.

Ben mirat, entre els partits favorables al procés, hi ha hagut una mena de por a traure l'Edat Mitjana... per si algú els considerava retrògrads.

És més: l'11 de setembre, amb motiu de la Diada de Catalunya, viu una notícia en què uns jóvens deien que lo que importava era el futur, uns mots que poden evocar-nos la política de Podemos, en línia amb el 15-M. Com a mostra, en el 2011, Eduard Punset tragué un llibre sobre l'optimisme. En la versió en castellà, deia 'No es verdad que cualquier tiempo pasado fue mejor' i apareixia en alguna foto junt amb impulsors del 15-M.

Per això, dic que caldria fer com l'àvia Damiana: estudiar la cultura tradicional castellana i la francesa i ensenyar sobre la vernacla en terres catalanoparlants, començant per entrevistes, per articles i no cal dir que pel folklore (sobretot, rondalles, llegendes, cançons i poesia)".

Igualment, has parlat amb ta mare, li has dit que hui et trobaries amb una dona (ací, Mariana) per a qui lo més important és el seny de la justícia i que ho captes fàcilment. Altrament, Mariana accepta la seua humanitat i que, com has pogut capir hui, defén les humanitats. I també ta mare.

No deixarem fora que hem llegit (tant a ma mare com també a la dona) part d'un article de més de dotze anys arrere: érem en un ambient de tu a tu, acollidor, maternal.

Finalment, he copsat unes paraules del "Cançoner popular de Mallorca. Volum primer", de Rafel Ginard Bauçà (1899-1976), plasmades per Francesc de Borja Moll i en què atorgava importància al folklore (p. XIX). I la tenia per a les àvies de molts dels participants en la recerca sobre el matriarcalisme català i per a moltes dones catalanoparlants. Com a mostra, el paper de les padrines com a transmissores de les tradicions (les quals també inclouen la part musical i les narracions).

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Les catalanes mil anys arrere, el silenciament de la pandèmia i pacifistes

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys i he captat que, entre la gent que nasqué després de la guerra, hi ha més tendència a menysprear qui no pensa com ells, a una resposta del ram "Fote't i menja pa dur", principalment, entre els qui actuen com qui segueix els dictats d'un lider fort i poc dialogant.

També direm que, entre els nascuts cinc o sis anys abans de la guerra, podem capir que són més dialogants, de bon cor, possiblement, perquè el fet d'haver viscut una contesa ha fet que rebutgen els intents d'enfrontament, puix que una cosa és plantar cara i, ben diferent, és abraçar la violència per a assolir els objectius i, ben mirat, fer ús de la manipulació. 

Com a mostra, entre el 2009 i el 2013, coneguí i fiu amistat amb un home que era pacífic (molt pacífic), que havia anat a la guerra essent jove (havia nascut en 1918) i que, un dia de gener del 2010, davant d'un provocador que devia tenir cinquanta anys o un poc més, li respongué suaument aquests mots (ací traduïts): "La vida és de tots". Li deien Julián. I, per a mi, fou un mestre de la vida.

Seure al seu costat i raonar amb ell representava allunyar-te de dogmatismes, de fanatismes i, de pas, hi adobava un ambient creatiu, dialogant i maternal, fins i tot, entre persones de generacions diferents.

Finalment, dir-vos que, a hores d'ara, hi ha un important assaig de rebutjar l'existència de la pandèmia del Covid i de la influència que ha tingut en molts temes i en la vida social i en la marxa del procés cap a la independència de Catalunya. I, de rebot, fer-ho en uns altres, en l'ensenyament i en camps que, a molts polítics, els resulta incòmodes,... però no a tu, perquè, amb una creativitat molt orientada a la recerca que ara fas, n'addueixes un altre que els fa nosa (bé a polítics, bé a partits, bé a publicistes, bé a escriptors, bé a associacions que compten amb subvencions de les paeries): que, mil anys arrere, les catalanes eren més ben tractades en els comtats catalans que ara en Catalunya, molt, i que això continuà, sobretot, quatre segles més (fins al XVII) en terres catalanoparlants. I més, com més ens acostem al segle X. D'esquerres, llibertaris, de centre, liberals..., però calladets.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Berenguera Berenguer, una reina catalana bella, diplomàtica i del segle XII

Començarem dient que, en “La Nostra Revista” (no. 1 de gener de 1946), publicació en català editada en la Ciutat de Mèxic, per mitjà de l’article “Berenguera Berenguer, de Barcelona, emperadriu de les Espanyes”, d’Abelard Tona i Nadalmai (1901-1981), llegim unes línies interessants sobre Berenguera Berenguer[1], una dona que accedí al Regne de Lleó i que es caracteritzava per un caràcter obert i que aplanava la participació de les persones. Primerament, com una mena d’introducció, Abelard Tona comenta que, “Des dels temps més remots, la Península és vista com una unitat geogràfica i, en certa manera, la monarquia gòtica crea una tradició d’unitat política. No obstant, a l’Edat Mitjana, ja no era possible restaurar la vella unitat bàrbara. La reconquista s’havia iniciat i desenrotllat en nuclis diversos i, en cada un d’ells, els pobles s’aglutinaven sota característiques distintes, en la llengua, en la manera de pensar i en els hàbits de vida. Era, a través d’aquells grups humans que començaven a manifestar d’una manera natural, sense consciència, instintivament, les actuals nacionalitats. Agermanar les idees d’unitat –geogràfico-lingüístiques- amb el fet de la diversitat humana, al segle XII, tenia una sortida possible en un Rei de Reis.

Aquesta concepció era, tanmateix, antagònica amb l’esperit unitari asturiano-lleonés[2]. La monarquia l’havia importada d’Europa, però no arrelà en el seu poble” (pp. 14-15). Per tant, el Poble asturià tenia (i té) una visió matriarcalista de la vida.

Quant a la vida de Berenguera Berenguer, qui era princesa, Abelard Tona escriu que era “filla del nostre comte Berenguer III el Gran. La tradició històrica remarca que era formosa –linda, segons el dir dels cronistes castellans-. I, amb aquest mot, ho expliquen tot i amb escreix. Perquè la literatura del segle XII, particularment, de terres de llengua castellana, poc galana[3], no es deixa impressionar gens per la feminitat, sobretot, si es tracta de dones maridades. En la imaginació austerament aspra dels cronistes i poetes, la muller era un simple assumpte del marit[4]. Les consorts dels grans senyors i dels herois passen a través de les cròniques i de la poesia èpica com ombres difuses, encara que, en la vida real, tinguessin tot un altre caràcter”(p. 15). Ens situem en uns segles en què es valora la bellesa, en què la dona és ben considerada (si més no, en els territoris catalanoparlants, com he pogut veure en algunes publicacions consultades en el 2018 o després).

Aquest fragment de l’article ve a dir, indirectament, que, en la Corona Catalanoaragonesa, almenys, en els territoris catalanoparlants, la dona no era considerada, com aquell qui diu, un drap al servici de l’home, sinó que era valorada positivament.

Ben mirat, Abelard Tona addueix que “Berenguera tenia vint anys quan entrà a les terres del seu promès. (...) Sabia que se les havia d’heure amb gent ruda, orgullosa i ensuperbida, bona com a nens si es tenia la fermesa de mantenir-se, entre ells, alt en els més alts. I, tanmateix, aquells cavallers que havien anat a Barcelona a sumar-se a la seva companyia, que s’obligaven amb una gentilesa que semblava forçada, tenien la virtut d’enervar-la. Quan parlaven el seu romanç castellà, que ella havia après, li ressonava a les orelles talment com trompes i tambors, adusta[5] i greu que era l’expressió. ¡Quin contrast no havia de notar amb els cavallers oberts i riallers de la cort del seu pare i amb els senyors galans i maliciosos de la Provença i del Llenguadoc!” (p. 16). L’autor, sense fer exageracions, ens dóna més pistes sobre com era l’esperit en la cort catalana, on ella havia nascut i que continuaria, durant prou de temps, principalment, fins a l’any 1213, en contacte amb terres on es parlava provençal, llengua amb què el català estigué molt agermanat durant molts segles, en bona mesura, fins a la introducció del castellà en la cort catalanoaragonesa (segle XV).

Però Berenguera Berenguer, en passar a la cort, es trobarà que el seu marit (el qual devia ser afí a la cultura asturiana) era molt semblant a ella, fet que ens pot portar a un detall interessant per a l’estudi: el tarannà que devia haver-hi en la cort castellanolleonesa i el de la catalanoaragonesa devien ser molt pareguts. Així, en l’article, agrega que, “no obstant, quan es presentà el rei, que s’havia avançat a rebre la seva futura reina i senyora, la seva presència fou aconhortadora per a Berenguera. Li agradà des que el veié. Alfons no s’assemblava de res als cavallers que havia enviat per acompanyar-la. Era gentil i tenia l’aire del pare, que era borgonyó. Parlava amb una dicció dolça que, més endavant, sabé que li venia de la seua llengua de la infantesa. Un romanç, tot melodia, que es parlava en el llunyà comtat de Galícia[6] i que, quan el sentí, li recordà la seva pròpia llengua romana” (p. 16).

I, per a rematar el caràcter de Berenguera Berenguer, Abelard Tona diu que “l’historiador Flórez[7] (...) ha deixat dit que la representava de jove i tan formosa, que en tot el país, per generacions, quan es volia enaltir la bellesa d’una dama, es solia dir: ‘Sembla una Berenguera’ o ‘Esteu feta una Berenguera’.

Les noces es celebraren al vell castellà de Saldaña, a la vall del riu Carrión, en terres lleoneses, el mes de novembre de l’any 1128” (p. 16). Altra volta, capim que les terres lleoneses (vinculades amb la llengua asturiana) tenien influència en aquell segle.

Finalment, i, per damunt de si Berenguera era formosa, casta i amant de la veritat (com es pot veure en fonts que hem consultat), destacarem que “Berenguera era estimada”, fet que, en el dia rere dia, va unit a qui és considerat que dóna moltes facilitats, que adoba el terreny de molts dels qui viuen on u governa (ací, una reina).

 

 

Notes: [1] També coneguda com Berenguera de Barcelona (1116-1149). En Viquipèdia, podem llegir, per exemple, que fou infanta de Barcelona, reina consort de Lleó (1126-1149).

[2] Com en el de la Corona Catalanoaragonesa.

[3] Que captiva per les seues gràcies, pels seus encants.

[4] Dos detalls ben interessants: 1) la dona, un afer del marit i 2) esperit aspre i amb poca afinitat per la feminitat, dels castellans, com apareix en moltes publicacions en relació amb el Regne de Castella o amb la manera de ser dels castellans.

[5] Eixuta, aspra.

[6] Si una llengua es podia parlar en aquest comtat i, a més, amb sons dolços (fet que és vinculat amb lo matriarcal, com és comprovat), és el gallec; encara que si, fins i tot, fos l’asturià, també es correspondria a una llengua amb arrels matriarcals.

[7] Es refereix a Enrique Flórez (1702-1772), un religiós i historiador castellà.

El bon cor quaranta anys arrere i en ta vida

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, amb qui vaig compartir temps fent redaccions quan jo tenia catorze i quinze anys.

Aleshores, no tenies facilitat per a redactar, però sí que sabies què volies escriure i, igualment, ell, amb paciència, et demanava a partir de frases, d'aforismes, de qüestions que et deia... I tu, com qualsevol alumne creatiu, li ho amollaves. 

Tot seguit, hi havia el tema d'organitzar (i de lligar les idees, els pensaments, les teues opinions),... i, entre tots dos, la cosa prenia forma.

El resultat era que, després, et posaven una qualificació de bé, de molt bé, de notable, subratllaven alguna frase que el mestre considerava molt encertada...

Ara bé, mentres que compartíem eixos instants, hi havia un punt molt important i que ens unia: el bon cor, la fugida del fanatisme, del dogmatisme i, en canvi, acollies, com ja feies quan eres un xiquet, la informació que no anàs unida a assaigs de manipulació.

Finalment, dir-vos que això ho vivia en ma casa, que ho he continuat fins ara i que, ben mirat, forma part de la meua vida com una cosa, per dir-ho així, "sagrada", que reps amb simpatia. 

Com a remitjó, en línia amb el tema que ací tractem, el vídeo sencer de la intervenció de Ramon Cotarelo en la Diada de Catalunya celebrada en Ripoll ahir: https://x.com/ramoncotarelo/status/2098869808896901511. I de qui li l'ha facilitat, hui, de nit: https://x.com/SaltCuantic/status/2098852907877614045. Gràcies.

Un exemple més de per què estic de part de les persones que promouen les Humanitats, bé en l'ensenyament, bé en el dia rere dia. 

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Deien "Paraula de príncep no torna enrere"

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "Paraula de príncep no torna enrere"? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, l'11 de setembre del 2026 comentaren "Paraula de rei no pot mentir" (Bartomeu Mestre), "No. 'Sempre endavant, mai enrere'" (Àngels Sanas Corcoy), "No recorde eixa expressió, però sí una que deien: 'Paraula d'home'. Com abans tot era matxisme, l'home és el que tenia paraula" (Carmen Mahiques Mahiques), a qui escriguérem que "També hi havia 'Paraula de dona', com em posaren uns anys arrere" i que, un poc després, ens agregà "Sí. Quan era un afer entre dones, en recordo alguna cosa; però molt més 'Paraula d'home'"; "No ho havia sentit mai" (Lurdes Gaspar), "No l'havia sentit" (Joan Prió Piñol), "En resposta a la qüestió, no ho he sentit mai: ni a casa, ni a fora. Sí que deien que 'La paraula no es trenca'" (Rosó Garcia Clotet), "Lluís: em ve a la memòria, no n'estic segura: 'Paraula de rei...', en lloc de '... de príncep...'" (Àngels Benaiges Martí), a qui envií la responsió de ma mare (1943) i ens amollà "Sí, sí. També diem el mateix, per a no fer la contrària i per a crear seguretat en les coses importants i en les persones.

Gràcies!!"; "No. L'àvia no ho deia" (Anna Babra), "No ho he sentit mai" (Reme Canet), "No" (Octavi Font Ten), "No... De fet,... es parlava del malparit de Franco" (Lydia Quera), "No ho he sentit mai" (M Pilar Fillat Bafalluy), "'Paraula de rei...'; '....de príncep...', no en conec" (Maria Galmés Mascaró).

En Twitter, l'11 de setembre del 2026 posaren "No. No ho havia sentit mai" (Montserratp).

Finalment, ma mare, l'11 de setembre del 2026, per telèfon, em digué "En dir-ho tu, m'ha vingut al pensament 'Paraula de rei no torna arrere' i 'Paraula de rei no pot mentir' (eixe [ refrany], més que l'altre). 'La paraula d'un home va a missa': això, mon pare (1906) ho deia moltes vegades, sobretot, en els contractes, per a una escriptura, en la compravenda...". A més, ens ha adduït que, en aquell temps, la paraula era entesa com una cosa sagrada i que actuar així facilitava la confiança en una persona.

No deixarem fora que, tant si la paraula és de rei, com si és de príncep, figuren en rondalles i, més encara, el refrany "Paraula de rei no pot mentir", el qual poguí oir en el 2017 a una dona d'Alaquàs (l'Horta de València) de més de setanta anys.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vivències i detalls que perduren de gent del segle XIX

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, abans d'escriure el seu, m'ha amollat una dita que deia sa àvia paterna (nascuda en 1878): 

"— L'àvia Consuelo, quan cercava una agulla, deia 'Com el ferrer de Tibi, que, ferrant ferrant, perdé l'ofici'".

M'era novedosa.

A més, ens ha tret paraules sucoses sobre mon avi matern (1906), en relació amb el tema de hui: 

"— En dir-ho tu, m'ha vingut al pensament 'Paraula de rei no torna arrere' i 'Paraula de rei no pot mentir' (eixe [ refrany], més que l'altre). 'La paraula d'un home va a missa': això, mon pare (1906) ho deia moltes vegades, sobretot, en els contractes, per a una escriptura, en la compravenda...". Però no sols això: t'ha adduït que, en aquell temps, la paraula era entesa com una cosa sagrada i que actuar així facilitava la confiança en una persona.

No deixarem fora que, tant si la paraula és de rei, com si és de príncep, figuren en rondalles i, més encara, la dita "Paraula de rei no pot mentir", la qual poguí oir en el 2017 a una dona d'Alaquàs (l'Horta de València) de més de setanta anys.

Altrament, t'ha agregat que li hauria agradat poder tenir per escrit moltes de les coses i de de les vivències que tingué, però que no ho podia fer perquè el nombre de fills, la vida en la família i altres prioritats del moment, no li ho aplanaven.

Finalment, m'ha indicat que, com més gran es fa, més evoca coses del passat. Llavors, tu, com ja has fet a persones que t'han dit lo mateix, ho aculls de bon gust i, a banda, captes el paper tan bo que et fa el fet de tenir per escrit molts comentaris seus, una entrevista,... i, igualment, dels qui hi han pres part. 

Així, hi haurà més gent que podrà accedir a informació relativa a la cultura tradicional i amb el folklore (i amb altres camps) i que tu compiles com qui espigola i la gent pot aprendre'n de la teua versió (i de la dels qui t'ho passen), dues més de què moltes persones es poden reportar. 

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Creatius (com quan eren xiquets) i agraïments

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre formes de parlar i de respondre durant una conversa o, per exemple, a un missatge. 

Igualment, hem vist un vídeo en què Josep Maria Virgili i Ortiga, un home que té molta facilitat per a guanyar-se la simpatia de molta gent (gràcies, en bona mesura, a la manera de parlar i d'escriure a la gent), amollava sobre el mot "color" ("la color").

En eixe seny, molts dels participants que més han reportat en la recerca, t'agraeixen que també aculles les seues vivències, escrits o vídeos que comparteixen amb tu i, fins i tot, t'indiquen que, prendre part en l'estudi, els ha fet estar creatius. I ho notes.

Ben mirat, algunes vegades, lliges (o bé et diuen oralment) que la investigació els fa recuperar i remembrar detalls de la seua vida. I, com que tu els ho agraeixes i els aplanes el camí, hi ha bona avinença entre tu i ells. Més encara: acullen la creativitat, al mateix temps que empunyes les regnes de la teua vida i no cal dir que continues en el teu interés per la llengua catalana, per les tradicions autòctones de les terres catalanoparlants, per arreplegar informació sobre el matriarcalisme català (i, més avant, compartir-ne i afegir-ne) i per un estil de vida creatiu i acollidor de la maternitat, com és tradició en els Pobles matriarcalistes i en terres catalanoparlants.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nostra Senyora del Do (Alfafar), una marededéu trobada

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un amic un any més jove que jo i que, quan fou president d'un club (amb menys de quaranta anys), ho feia de manera que aconseguí 1) que participàs molta gent de la seua vila, 2) que els aficionats de fora fossen ben tractats, 3) que hi hagués esperit de germanor i, com ara, 4) que s'usàs la llengua catalana en els altaveus.

Igualment, li has dit que ahir havies trobat una llegenda d'Alfafar publicada en la web"Parroquia de Alfafar" (https://turismehortasud.es/portfolio/parroquia-de-alfafar), d'una vila de l'Horta de València, narració que exposaré tot seguit (amb lleugers retocs). És en nexe amb una marededéu apareguda (molt presents en Catalunya, com li has amollat):

"El 9 d’octubre de 1238, el rei En Jaume I va entrar a la ciutat de València. Segons la tradició dels nostres majors, aquest fet històric donà peu a la llegenda de la Mare de Déu del Do i, per tant, a la presència de cristians a Alfafar.

Segons la memòria oral, la llegenda es compta tal que així: 'És piadosa i ferma tradició, de la conquesta ençà, que, estant acampat en el terme d’Alfafar l’exèrcit de l’invicte Rei Conqueridor, per a prosseguir la conquesta del regne, van veure una nit els soldats al toc de les Avemaries, set resplendents esteles que baixaven sobre aquell lloc i que, al mateix temps, van sentir el so d’una campana. 

Després, van donar compte de la visió al Rei, qui, ja experimentat en semblants favors, va acudir prest i manà cavar la terra. 

A pocs passos, van descobrir l’inestimable tresor que, piadós, ocultava el sòl; i que, misteriós, descobria el cel. Allí van trobar una prodigiosa imatge de la Nostra Senyora Mare, moreneta, asseguda en la seua cadira, feta tota de pedra marbre, amb el seu preciós fill als braços i, tenint a les seues mans, un ocellet. Tot el sagrat embalum era dins de la pila baptismal (la qual hui serveix a la seua església) i coberta amb la campana que és a la torre. I, tanta de terror causà a l’infern: apartant els ennuvolats, granissol i tempestats. Agraït el Rei, va manar fabricar-li un temple en el mateix lloc i que, en memòria del do celestial, es diguera la Nostra Senyora del Do'”.

Finalment, li envies el relat i, perquè vosaltres també el pugueu assaborir, vos l'he afegit ací hui. Gràcies per la vostra generositat (i vos ho dic sincerament).

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La Mare de Déu de l'Olivar i les marededéus 'negres'

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he escrit sobre les marededéus aparegudes (o trobades) i, de pas, sobre una de la corda: la Mare de Déu de l'Olivar, en Alaquàs (una població de l'Horta de València).

Així, envies un missatge a un amic nascut en la vila i ell et respon:

"— Bon dia, Lluís. Un any més, com cada 8 de setembre a Alaquàs, celebrem la festivitat de la Mare de Déu de l'Olivar. Una forta abraçada.

— Bon dia, Rafa, i gràcies,

És una pervivència pagana antiquíssima: les marededéus aparegudes (o trobades). I hi ha moltes llegendes compilades per la banda occidental de Catalunya.

Avant les atxes.

Una forta abraçada".

Sobre el detall etnològic, afegirem que hui hem trobat una entrada en relació amb una marededéu trobada, però en Alfafar (una altra vila de l'Horta de València) i que ens ha estat novedosa: https://turismehortasud.es/portfolio/parroquia-de-alfafar.

Tornant a Nostra Senyora de l'Olivar, hem amollat uns quants mots en Twitter (https://x.com/LluisBarbera50m/status/2097267553764614222) en nexe amb una llegenda local (https://malandia.cat/2023/09/una-llegenda-relacionada-amb-la-mare-de-deu-de-lolivar-alaquas-lhorta-de-valencia):

"— Extreta entre ma mare (evocació de memòria popular i de versos dels goigs dedicats a la Mare de Déu de l'Olivar) i jo.

És una altra de les marededéus negres. 

Aquesta color no té cap relació amb la suposada brutícia, sinó que lliga amb el simbolisme de la saviesa (la vellesa).

Per tant, no cal 'tornar-les' blanques.

Si ho féssem, restarien associades a la primera de les tres parts de la vida (la joventut). Les altres fases són:

2. La plenitud (la color roja)

3. La vellesa (la color negra).

Ben mirat, en algunes rondalles, hi ha aquests tres moments de la vida, cada u vinculat amb un personatge femení diferent.

Per exemple, en la narració 'El pintor i les tres monges vergonyoses': la joveneta, l'adulta i l'abadessa".

Finalment, dir-vos que aquest darrer relat tradicional fou tractat per Oreto Doménech i Masià en una recerca seua sobre lo femení en narracions valencianes.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ancians creatius i amb interés pels nens i per la maternitat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses he parlat amb ma mare sobre el costum de vendre una dotzena de "bledes, encisams" (sic), principalment, per part de llauradors i d'afegir-ne una al comprador, el qual es feia abans, en una cultura tradicional matriarcalista.

Igualment, has llegit uns mots que escrigueres a Miquel Torner de Semir (1938), un pintor català que fa moltes pintures amb el tema de la maternitat del punt de vista matriarcalista.

Igualment, ell ens reportà sobre detalls de què no havíem oït parlar mai i, al final, ens amollava que continuàssem amb la curiositat.

Adduiré que, potser l'any passat, em digué que, ja molt gran, havia descobert la infància, els xiquets. Llavors, li posàrem que valia més això que mai.

En eixe seny, com a mostra, un dia t'enviava una foto junt amb un nena de pocs anys, com quan tu ho fas molt pròxim a un xiquet creatiu.

Finalment, dir-vos que, com alguna vegada he comentat a ma mare, amb les persones que prenen part en l'estudi, faig quasi com amb un nin: que se senten com l'al·lot en un entorn creatiu i de bon cor. 

Llavors, més d'un dia, participants amb més de setanta anys (molt sovint, dones), et plasmen que evoquen la seua infantesa i t'agraeixen que ho puguen fer i, així, per exemple, que els aplanes el fet de posar per escrit el seu punt de vista i vivències. Gràcies a tots vosaltres.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La "dotzena" de tretze ous i l'ús genuí de la llengua

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare en un ambient de cordialitat i en què cada u ha comentat com s'havia organitzat el dia i més.

Igualment, has evocat un tema de què t'informaven anys arrere i que has exposat per si algú et podia afegir-hi res:

"— Bon dia, 

Sobre la dotzena d'ous: per la comarca de Horta de València, tinc entés que hi havia el costum de donar una dotzena d'ous..., però amb tretze ous. M'ho han dit dones que ara tenen més de huitanta anys.

El motiu: per si en fallava algú.

Vos ho han comentat o ho heu viscut? Gràcies".

Cal dir que Anna Babra ha plasmat aquests mots:

"— Saviesa, els qui ho feien!!!".

Finalment, Gabriel Bibiloni (https://x.com/bibiloni/status/2096633777648808447) ha escrit "Llegesc per aquí: 'Els catalans la parlaven en castellà'.

Com podem haver arribat tan lluny en l'afollament de la sintaxi?".

Llavors, li hem respost (https://x.com/LluisBarbera50m/status/2096692869352546587):

"— Bon vespre, Gabriel,

Hi ha un refrany que diu 'Tal faràs, tal trobaràs'. ¿Què feren els tres membres del 'Pacte del Botànic' (PSOE, Compromís i Podemos) per la llengua autòctona entre el 2015 i el 2023? Criticar la dreta i altres (partits, polítics...), el present, la mala sort, etc., és molt fàcil. Més que deixar d'actuar com si fossen adolescents i passar a promoure la llengua catalana, indistintament del nom que reba en els diferents estatuts d'autonomia.

La resta, al meu coneixement, parlar per parlar. No m'ha convençut aquesta manera de fer política, ni de tractar la situació de la llengua.

Avant les atxes".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

"Matriarcat a Manresa" (Montserrat Morera Perramon)

Tot seguit, un escrit que, el 2 de desembre del 2020 rebérem per correu electrònic amb el títol "Matriarcat a Manresa", després de demanar, un poc abans, a Montserrat Morera, l'autora del text, si li importaria escriure'm sobre les seues vivències en relació amb el "matriarcat" de què em parlava, ella, com l'havia viscut, etc. 

Un agraïment per la seua aportació.

“Benvolgut Lluís Barberà,

Tal com em demanes, et faré cinc cèntims del matriarcat de casa:

La meva mare es va quedar viuda a trenta-tres anys, amb dues criatures petites de dos i de cinc anys (el meu germà i jo). Des d’aquell moment es va encarregar de l’administració de la casa i de la nostra educació. 

A la família del meu pare, des de la iaia fins a les tres germanes del meu pare, també les dones portaven la veu cantant en els afers familiars, encara que fossin casades.

Els homes catalans (potser no puc generalitzar, però és el que jo he viscut) deixen l’administració de la casa a les dones sense problemes.

Per tant, en fer-me gran no em va semblar gens estrany fer el mateix. El marit em va deixar fer, perquè confiava en mi per a tot: compres, viatges, educació dels fills (filles en el meu cas). 

Ara les meves dues filles també estan casades i continuen la tradició matriarcal que han vist sempre a casa. Fins i tot el meu germà, criat en aquest ambient, ho ha deixat sempre tot en mans de la dona.

Ja veus que a Manresa el matriarcat no és cap cosa estranya. I no som una tribu de la Polinèsia...

Salut

M. Montserrat Morera". 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i dialogants

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he evocat gent que m'ha informat sobre àvies seues nascudes abans de 1920, com ara, Antonia Verdejo, Ramona Ibarra, Rosó Garcia Clotet i ma mare.

En el cas d'Antonia Verdejo, les seues padrines eren molt obertes, dialogants i, a més, son avi s'adaptà tant a la cultura tradicional catalana que molta gent anà al seu soterrar com a senyal d'agraïment. 

Quant a la padrina de Ramona Ibarra, senzilla, comptava amb la mare i amb la néta i féu de transmissora de les tradicions autòctones.

Altrament, les àvies de Rosó Garcia Clotet també eren dialogants, pacients i, fins i tot, vinculades amb els conreus i amb l'aviram (en una d'elles, fins a cent tres anys). Dones decidides i que, a banda, feien bona lliga amb adults, amb xiquets,...

Sobre les àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta i huitanta del segle XIX, eren fortes i servicials, amb molta espenta, arriscades i, com ara, eren ben tractades pels marits.

Per tant, capeixes trets que plasmen el matriarcalisme en moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants.

Finalment, dir-vos que he llegit uns mots de Júlia Aixut Torres (una dona nascuda en 1933, de caire maternal, creativa i molt interessada per les tradicions com també per la llengua catalana) en relació amb dones que perfumaven la casa. I, altra vegada, hem captat paraules que reflectien una manera de viure més antiga que la que ens havien indicat fins aleshores.

I demà més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Creativitat, bones collites i adults dialogants

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Mercè Pagès Leal.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre una festa de la vila on visc (Alaquàs, en l'Horta de València) i hi ha hagut coincidències seues amb comentaris que jo havia oït de matí.

Igualment, hem rebut uns missatges de Mercè Pagès Leal i de Joana Cabiscol Calvè (a qui hem respost "No m'esperava un comentari teu").

Ben mirat, capeixes un escrit en què l'amic Pere Ramon Nadal (qui t'ha reportat molt per a la recerca) et plasma uns mots sobre un familiar seu:

"— Gràcies, Lluís. El meu padrí es deia Ramon. Fou un home extraordinari. Jo em dic Ramon de cognom.

— Pensava que el teu nom era Pere Ramon".

Finalment, dir-vos que, en relació amb un tema que he copsat hui en la investigació, he enviat un missatge a Maria Dolors Sala Torras, amb qui érem com cul i merda:

"— Sí. Hi ha tendència a identificar erotisme amb pornografia.

Per novembre del 2020, un estudiant (...) m'envià versos d'una cançó eròtica valenciana. Alçaren tanta polseguera, que, en el grup (...) digueren que m'expulsarien. 

Abans que ho fessen, el deixí. I, uns mesos després, quan els administradors, els moderadors,... ja s'havien calmat, m'admeteren". La composició plasmava que la dona és qui té la darrera paraula i que es fa lo que vol la dona.

Per tant, desenvolupes la creativitat, amb diàleg i informant sobre la recerca, com en eixes rondalles en què la creativitat va unida a bones collites, a dones que tenen fills o bé a presents del pare a les filles quan ell torna a casa.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Un ambient creatiu, amb bon coixí i en què alletes

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, bé vist un missatge de Vicent Pla, un home molt generós, de bon cor, aficionat a la bici, relatiu a un tema de què li havia reportat uns dies arrere:

"— Bon dia, Lluís, 

És molt clar. Lo important no és el temps que passem davant del mòbil o de l'ordinador, sinó l'ús que fem de les xarxes".

Tot seguit, li respons:

"— Sí. Així pense jo".

Igualment, hem capit uns mots de Maria Dolors Sala Torras, a qui hem plasmat unes paraules:

"— Ara tinc cinquanta-cinc anys i puc dir-te que, quan millor n'he tret suc a  partir del 2004, ha estat del 2017 ençà, en passar a fer un estudi antropològic sobre els Sants de la Pedra (molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non). Era març del 2017.

Per setembre i octubre d'eixe any, trobí un tema que és al que derivà aquella recerca: el matriarcalisme català.

En aquest segon estudi, m'ha fet una gran favor la pandèmia: més temps en un ambient més creatiu i en què tu decideixes. 

Ben mirat, he deduït que no és tan important estar entre molta gent, sinó, per exemple, comptar amb un bon coixí de persones que creguen en el teu projecte i de bon cor".

En acabant, t'ha amollat:

"— Una bona companyia creativa que t'acompanyi en el camí" (sic).

Finalment, dir-vos que, com em digué ma mare, per telèfon, l'11 de febrer del 2025, a vegades, una dona deia a una altra que necessitava llet per al seu fill. Llavors, la segona li comentava:

"— Jo, al meu fill, ja l'he deslletat. Però em cuidaré un poquet a veure [ si puc fer de mare de llet del teu]".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Contaven rondalles en què la dona salva l'home

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles en què la dona salva l'home? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 2 de setembre del 2026 comentaren "No. No me n'explicava gaire" (Àngels Sanas Corcoy), "Ara no recordo. Si em ve alguna cosa al cap, ja te'n diré" (Àngels Benaiges Martí), "Rondalles, no me n'explicava gaire. Fets, sí!!!!" (Roser Canals Costa), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Lurdes Gaspar), "No me'n recordo" (Joan Prió Piñol), "No ho tenc present. És un tema que no domino i les meues àvies no en solien contar, de rondalles" (Xec Riudavets Cavaller), "Més que rondalles, era la vida mateixa, les pròpies vivències. Durant la guerra civil, el meu avi (qui ja no era un noiet), el volien reclutar els anarquistes que van pujar a Moià i la meva àvia el va amagar (no recordo on) i li duia menjar d'amagat. O quan van entrar els nacionals: el meu avi va ser empresonat a la Model de Barcelona i la meva àvia baixava de Moià estant, com podia, a dur-li menjar. No són rondalles, però era la dura realitat" (Àngel Blanch Picanyol), "Les àvies, en general, no et venien amb ximpleries. Tenien fills i filles i, en general, molts" (Margarita Pou Marfany), "Jo no recordo res de tot això. Les dones, quasi sempre, són molt importants en la vida de la família; abans, molt més que avui" (Júlia Aixut Torres), "No. Cantaven cançons catalanes, havaneres, cançons aragoneses... De sardanes..., escoltades per artistes de teatre que venien de Palamós.

I també tenien colles fetes. I, després, els nostres balladors venien a la nit a cantar-nos a les finestres. Recordo que em dedicà una nit ''Muñequita linda Escuela de Sirenes'" (Lydia Quera).

En Twitter, el 2 de setembre del 2026 posaren "No ho tinc present. Només s'esqueia si era la Mare de Déu" (Montserratp), a qui escriguí que, "En les cultures matriarcalistes (i la vinculada amb la llengua catalana ho és), tant en les rondalles com també en les cançons autòctones, la dona salva l'home, no és ell qui ho fa. I, si ho fa, molt sovint, seguint les indicacions que ella li dóna i, a més, al capdavall, ell no fa ostentació d'haver-la salvada i la dona li ho agraeix". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Comentaris i escrits creatius, dialogants i didàctics

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Bonic. Fas una bona feina", Maria Dolors Sala Torras.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he llegit uns mots que em plasmà Lourdes Hernandis després d'haver-la felicitada pel seu natalici i amb què ma mare combregava:

"— Per molts anys i gràcies per la teua generositat.

— Gràcies. Quan el contacte és respectuós, es pot ser generós".

Altrament, has escrit a Josep Maria Virgili i Ortiga, de qui també li has amollat l'estil de respondre (creatiu i dialogant) amb els qui són interessats pel seu ensenyament:

"— Una qüestió.

Quins mots empraríeu per a indicar que un adult ha posat per escrit un comentari (o una resposta) curts? Gràcies.

Jo: 'comentar', 'dir', 'escriure', 'reportar', 'exposar', 'amollar'... 

Ho dic perquè, en l'estudi que faig, algunes vegades m'informen per mitjà de sis (o de set) fonts diferents (en el meu mur de Facebook, en grups, en Twitter, en Xiuxiuejar, per telèfon...) i no m'agrada que el text transmeta pobresa lingüística. 

Gràcies.

Avant les atxes i amb els vostres projectes pedagògics".

La seua responsió, aquesta:

"— Jo faria servir els mateixos verbs que vós heu dit".

Finalment, adduir-vos que, com he afegit a Maria Dolors Sala Torras, "Jo procure que el text siga fàcil d'entendre 1) per a un xiquet de deu anys, 2) per a una persona sense estudis primaris i 3) per a una velleta.

Per això, al costat d'una paraula d'un tema específic o poc comú, sovint, pose un aclariment (explicació, comparació, 'Això és com quan...')...

Ho aprenguí d'un llibre de Dale Carnegie per a parlar amb facilitat en públic".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Nota: Agraesc la paciència i la col·laboració que ha tingut Maria Dolors Sala Torras durant l'intercanvi que hem tingut hui, com a mestres i com a gent avesada a escriure i que ens decantem per l'ús genuí del llenguatge i per la creativitat.

La creativitat, la llengua autòctona i gent dialogant

 Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Emili Rodríguez-Bernabeu.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge d'Emili Rodríguez-Bernabeu, nascut en 1940 i que, més d'una vegada, ha participat en la recerca, qui considerava que escrivies un gran tractat sobre matriarcat perquè comptava amb moltes dades enciclopèdiques.

Tot seguit, li respons:

"— Bon dia, Emili,

La veritat és que sí, perquè no estava molt espigolat. 

Sincerament, al principi (comencí en agost del 2019), pensava que seria més fàcil fer-lo, potser pel ressò d'alguns temes entre els polítics i en grups feministes.

En juny del 2020, quan vaig entrar en el tema de la música eròtica, no esperava rebre tants suggeriments de llibres que tracten o que estudien temes poc tocats (com és el cas de la música mallorquina) i de què es pot traure molt de suc partint d'unes quantes obres, per exemple, del llibre 'El matriarcalismo vasco' (dels anys huitanta i que, per a aquesta recerca, fa un poc com els fonaments d'una casa) i de fets etnològics comuns en tot l'àmbit lingüístic catalanoparlant.

En acabant, si recorres a la creativitat, pot passar que, com en aquest estudi, supere (...) (una part molt important gràcies a rondalles, a llegendes i a música eròtica) junt amb qüestions sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

I, en menor mesura, poemes de gent molt arrelada a la terra (nascuda entre 1929 i 1955) o bé, moltes vegades, plasmats en el segle XIX.

A més, si deixes que la gent puga tractar temes que, en altres grups, serien tabú, silenciats o considerats políticament incorrectes i admets que puguen ser creatius i, únicament, exigint-los (...) educació en expressar-se, pot que et reporten (o que, fins i tot, et facen presents per a la recerca) sense tu demanar-los res. Com a mostra, hi ha hagut alguns poetes sense renom que m'han donat llibrets seus i, a vegades, d'escriptors del mateix ram i que has conegut: Joan Sala Vila (1929) i Rosa Rovira (1952).

Avant les atxes i amb els teus escrits.

Una forta abraçada".

Finalment, uns mots que ahir plasmàrem a Oreto Doménech Masià i que has comentat a ta mare, en un ambient dialogant:

"— Bon dia, Oreto,

Fa, poc o molt, dos anys, ma mare (1943) em comentava sobre la violència cap a les dones i em demanava quin creia jo que n'era el motiu. 

Li diguí:

'— Potser no agrade a més d'un polític, però, d'acord amb la recerca, hi ha una relació directa amb el grau d'introducció del castellà en la societat i en cada u'.

Callà".

I Oreto ens amollà:

"— Sense dubte, la cosa té a vore amb la llengua materna" (sic).

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molts oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.