Lligam maternal amb els teus avantpassats i amb la terra

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre les arrels per part de la seua família, les quals, gràcies a la creativitat d'un cosí meu i a les aportacions de familiars ja vells i d'àvies que demanaven a capellans i a unes altres que tenien afició als arbres genealògics (o bé a la documentació), permeteren que, en Nadal del 2013, quan ens férem una foto amb moltíssims cosins i amb més gent, estiguéssem agraïts a la dedicació i a la constància de qui havia tingut la idea i la iniciativa. Ací la teniu, treta del seu mur. El paper, ben estés per les taules.

Doncs bé, gràcies a aquest treball i amb el que fas, hi ha un lligam maternal amb els teus avantpassats (en aquest cas, els més antics, poc o molt, nasqueren cap a 1815), amb la terra i amb lo matern.

Ben mirat, una de les participants en la recerca que fem, mitjançant el seu arbre genealògic, ha deduït que, malgrat que les seues arrels del segle XX no són catalanes, ni de Catalunya, ni catalanoparlants, una branca, si fa no fa, del segle XV, havia partit de Catalunya cap a les terres d'on tornaren després de la guerra... 

Igualment, el fet de reportar-nos sobre els nostres ancestres (per exemple, sobre les teues besàvies, nascudes en 1878 i en 1885) adoba la connexió entre present i passat i ens ajuda a compilar sobre altres temps, sobre gent que visqué, sobre estils de vida, sobre cosmovisió matriarcalista i, al capdavall, això ens compensa lo que no havíem arreplegat en altres moments i, de pas, actuem de manera acollidora, creativa i com el nen que mama de la marona. Ah! I sense ajornar-ho, perquè aquests provectes no viuran dos-cents anys i, per consegüent, cal aprofitar el present i respondre com l'al·lota encuriosida i bonhomiosa. 

Finalment, agraesc la informació del 7 de desembre del 2020 que m'ha passat Jose V. Sanchis Pastor, de Benigànim (una vila de la Vall d'Albaida) en relació amb familiars seus nascuts en el segle XIX, per mitjà d'una foto i d'una explicació.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal com moltes persones que coneixes

Ancians, desvalguts i petits sota la capa maternal

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Àngels Benaiges Martí.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha comentat sobre un capellà que coneguérem més de trenta anys arrere i que, tot i ser fill d'una família pobra, era senzill, interessat pels més febles, obert a les novetats, un home acollidor que, si podia, feia possible que la seua capa també cobrís els desvalguts. 

A banda, tenia bon seny de la humor i estava lligat a la terra. Altrament, hem deduït que era molt agraït als qui, malgrat ja ser ancians, aportaven en la parròquia i hi donaven vida..., fins al punt que, quan aquests vells ja s'havien mort, si ell captava que alguns antics parroquians estaven en una missa que ell feia en una altra vila, era capaç d'evocar-los quan passava al record pels difunts.

Igualment, àdhuc, entre gent que no són capellans, hi ha qui, de manera simple i creativa, acull amb gratitud.

Tot seguit, afegirem una anècdota en relació amb la figura de la mare. Més de vint anys arrere, una xiqueta que devia tenir tres o quatre anys, em demanà per què els hòmens no teníem mamelles tan grosses com les dones. Llavors, li dius:

"— És que els hòmens les tenim de segona categoria. 

Però, quan tu seràs com ta mare, si tens algun fillet, veuràs que ell mamarà la lleteta que tu, gràcies a les teues mamelles, li podràs donar perquè ell cresca ben alimentat i, de pas, li diràs cosetes, l'acaronaràs, li ensenyaràs cançons, veuràs què et vol dir... I més coses que fan les dones amb fills".

Aleshores, amb paciència i amb paraules fàcils i per a l'edat, els xiquets capeixen el missatge i hi ha bona harmonia. Ah!: qui diu xiquets, diu persones d'altres edats, fins i tot, ancianes, com ja feien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, mitjançant la senzillesa.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Mares (i xiquets) amb mantellina lligats a la terra

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he comentat que quan, per exemple, molta gent viu una DANA i tu, en canvi, no ets afectat (en el seny més obert de la paraula), pots dir lo que li he amollat: "He tingut sort".

A més, li hem tret que un amic meu nascut en 1929 i que encara viu, Ricard Jové Hortoneda, català, aquells dies ens havia dit que allò li evocava la guerra: https://plomalliure.blogspot.com/2024/10/comentaris-sobre-les-inundacions-de-fa.html?m=0 i https://plomalliure.blogspot.com/2024/11/respostes-sobre-les-inundacions-en-el.html?m=0.

Llavors, quan veiem que hi ha qui et fa com un mantell, com la típica mantellina amb què mudaven moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, ens sentim (i romanem) emparats, protegits, com el nin de la foto que hui he posat, d'un quadre del segle XIX i que expose tot seguit (https://ca.wikipedia.org/wiki/Mare).

Ben mirat, li he afegit: 

"— He observat que, quan sóc agraït i quan escric sobre temes relacionats amb el lligam entre la mare i la terra (com també entre el xiquet que mama i sa mare), dorm millor... i que, fins i tot, hi ha dies que note que els ulls se me comencen a tancar i que, en acabant, m'és molt més fàcil dormir.

L'agraïment i la creativitat, com la del xiquet al costat de la mare, fan molt. I ets més lligat a la terra, a les arrels...".

Mentrestant, ta mare romania callada: ni una crítica, ni un mot. Simplement, com aquell qui diu, com la marona receptiva al fillet des que era nadó, com un perllongament de quan ella era prenyada.

En fi: un nexe entre la creadora i el creat, entre la part forta i que fa de sopluig i la creativa i de bon cor. I, quan els fills es fan grans, entre la mare ara velleta i el descendent de la primera generació i que és agraït a qui moltes vegades el posava davall eixa capa que li feia viure i dormir amb la confiança que, en la vida, sempre hi ha hagut gent (i encara n'hi ha) que fa valença els més més petits i, altrament, la gent creativa.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Agraïments, empelt amb la terra i amb la tradició vernacla

 Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i m'ha dit que un home de més de huitanta anys rebria un agraïment pel seu paper d'arxiver en un orfeó de l'Horta de València, potser, durant més de vint anys.

Afegirem que el fet que tingués bona part de la documentació musical, ha permés conservar obres que es perderen com a resultat de la DANA, com ell ens ha indicat, perquè hem capit molt de temps la tasca (ben mirat, altruista) que ell feia, ja retirat amb cinquanta-cinc anys.

Igualment, copses que, gràcies a la protecció que has fet de lo que escrivies, ara roman sota un sopluig i, de pas, has donat entrada a fonts que no figuraven en Internet.

Altrament, per mitjà de la creativitat, fem com el nin que mama de la mare: lliguem amb la terra, amb els nostres avantpassats i, més encara, quan et parlen d'aquells ancestres i de dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Finalment, aquesta actitud d'aixopluc et permet estar com en les zones rurals: en una disposició a rebre com la del nen que demana a la marona i, principalment, com un empelt amb la terra, com moltes persones del segle XIX, senzilles, acollidores, que baixen a terra perquè el llegat vernacle romanga emparat per lo tel·lúric i per lo maternal, com l'anciana que ho fa per una mantellina.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligam amb la terra, senzillesa i la llengua vernacla

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he llegit algunes rondalles del segle XIX que m'han portat al tema de la senzillesa i, més encara, amb el lligam amb la terra.

A més, capeixes un enllaçament amb la maternitat, amb la mare (simbòlicament), fins al punt que et sents com el nen que compta amb una marona que li ofereix molta lleteta (perquè en té) i ell en mama.

Adduirem que, en paraules de ma mare, la seua àvia Consuelo (nascuda en 1878 i que visqué noranta anys) féu de mare de llet (dida).

En eixe seny, quan algú ens demana si li podem ajudar en un tema (i no és eixe el nostre fort), el millor present que li fas es un "No et puc ajudar".

Tornant a la humilitat, prefereixes baixar (com has copsat en una contarella) i, així, poder estar entre més gent, encara que ho faces en ta casa. Ah!, això sí: en la terra on nasqueren els teus ancestres, els avantpassats que has conegut (i els qui encara viuen), amb la llengua vernacla i com qui es mostra receptiu amb qui respecte la cultura tradicional autòctona vinculada amb les terres catalanoparlants (començant per la llengua catalana).

Finalment, dir-vos que, no sols entre familiars acostats meus, sinó entre una part molt important dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme, la gent més senzilla és acollidora, agraïda, d'eixos que, com alguns veïns de l'edifici on vius, si hi ha hagut alguna qüestió, t'han adobat el terreny. Ah!, preferesc viure en una vila. Qüestió de prioritats.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Parlaren sobre músics de la terra

 

Àvies (o padrines) i mares que parlaren de músics de la terra.

El 12 de juny del 2026, en el meu mur, en distints grups de Facebook i en Xiuxiuejar demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de músics de la terra? Gràcies”.

Quant a missatges, el 12 de juny del 2026 comentaren "Sí: li agradava molt la música i les sardanes" (Àngels Sanas Corcoy), "Moltes vegades" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Hi havia una rondalla a la vila. I la iaia cantava

'Ji, Jim, pom, la guitarra;

jo, Jim, pom, el guitarró.

A les dones, punyalades;

i, als homes, un cop de bastó.

Lluís: no és gens de bonica. Jo recordo quan passàvem pels carrers. Enguany faré setanta-set anys. Per l'edat, es van morir i, és clar, es va acabar" (Àngels Benaiges Martí), a qui escriguí "És la primera cançó que llig d'aquest estil"; "Sí: ma mare" (Octavi Font Ten), "Ma mare, de 1918, sí" (Eusebia Rayó Ferrer); "No. L'àvia parlava d'en Machín [, un cantant cubà (1903-1977)]" (Anna Babra), "No" (Lurdes Gaspar), "A casa, era una normalitat parlar dels músics i de la música. L'avi patern era el segon d'en Pau Casals. El pare era un àngel amb el violí.

A tooots, agradava la música, sobretot, la clàssica" (Montserrat Cortadella), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Alguna vegada, sí. Músics sense cap coneixement de solfeig que animaven els balls i altres celebracions" (Xec Riudavets Cavaller), "Parlava d'un músic que, de tant en tant, passava amb un carro, amb una mula i amb una pianola, i que la gent li tirava monedes.

Qui sí que hi passava sovint, potser cada mig any, era un venedor ambulant que anava per totes les masies i que, segons el que explicava, era com els venedors del 'Far West': et venia llençols, objectes per a la llar,... De tot" (Àngel Blanch Picanyol), "Recordo només que parlava d'Emili Vendrell (1893-1962), qui cantava 'Rosó'. En aquella època, penso que no n'hi havia gaire. O cap" (Rosó Garcia Clotet), "Sí. Ella tenia bona veu i cantava al Cor de Sant Andreu de la Barca. Ara no recordo, però valorava molt la Victòria dels Àngels [ , una soprano i cantant barcelonina (1923-2005)]" (Roser Canals Costa). Afegirem que Maria Dolors Sala Torras ens envià un vídeo i un missatge que deia "És la cançó tradicional del 'Mercat del Ram', a Vic. És típica. La cantàvem tots".

En Xiuxiuejar, el 12 de juny del 2026 reportaren "La meva mare em cantava cançons tradicionals catalanes, com 'La dama d'Aragó', 'Ai, adéu, Mariagneta', 'La presó de Lleida', 'A la vora de la mar'... I 'La Balanguera'" (Jaume Fàbrega). 

 

El lligam àvia-nét: senzillesa, creativitat i eixart

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut uns missatges d'una dona que ja té huitanta anys. Doncs bé: mentres escric aquestes línies, evoque la figura de la velleta en moltes rondalles. És una dona que, tot i els anys, és forta, que connecta fàcilment amb xiquets, amb jóvens i amb adults i tot.

Igualment, hi ha l'anciana que, malgrat l'edat, és activa i que encara empunya les regnes de la seua vida i de la família.

En relació amb aquest darrer tema, un amic escrivia que l'àvia Damiana (la matriarca dels colles en el nord de Xile, un Poble matriarcalista), amb noranta anys, encara anava per les muntanyes i negociava amb les autoritats.

Ben mirat, hem rebut un altre missatge: una anciana estaria junt amb un nét de pocs anys. Hi ha bona avinença entre tots dos.

Agregarem que, des que era un xiquet, m'ha interessat la figura de la mare i el seu eixart amb el nin, els més petits, els xiquets i... els vellets. 

Finalment, considere que, sovint, hi ha bona acollida entre els provectes i els xicotets perquè... 1) acullen la senzillesa, 2) solen ser de bon cor i 3) són creatius. Algunes frases típiques (per part d'ambdues generacions) són "Què fas, àvia / rei?", "Has sentit aquesta cançó?", "Què vol dir eixa paraula?". Adduirem que, més d'una vegada, una mare passa per on estan àvia i nét i, de la mateixa manera que en el segle XIX, aquest segon adult diu "Que bé vos ho passeu tots dos!". Aleshores, tots tres capeixen que els lligams entre generacions de qualsevol edat, adoben una vida creativa, senzilla i en què les diferències són mínimes i en què, en canvi, hi ha molts punts en comú.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Lligats a la terra, a la llengua catalana i a la mare

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant" i "Bon relat", Antonia Verdejo.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i, durant la conversa, he capit la importància de la relació amb la mare, amb la terra i no cal dir que amb la llengua catalana, això és, amb la llengua vernacla en terres catalanoparlants.

Quan eres xiquet de sis anys, ja t'interessaves per la llengua dels teus ancestres, per eixa que adobava la continuïtat creativa de generació en generació i entre les diferents generacions, en la teua família, en el barri i amb més gent.

Afegirem que la recerca sobre el matriarcalisme junt amb lo que podríem dir una acollida que fas a persones de la mateixa corda i que tenen un fort lligam amb la marona, fa que et sentes emparat, que sempre hi ha qui, com tu, també protegeix la llengua esmentada, les tradicions autòctones, les dones, lo femení, els orígens, la identitat del Poble vernacle, la senzillesa, els nadons, els infants, els adolescents, els jóvens, els adults, les velletes, la figura de l'àvia i, és clar, la terra. 

Igualment, Antonia Verdejo, una dona molt oberta i amb un alt sentiment de pertinença a la terra, m'ha respost:

"— Agraïda per explicar-me amb tanta paciència".

Tot seguit, li he posat:

"— M'agrada explicar com ho faria a un xiquet: amb senzillesa, amb paciència i de bon cor, Antonia.

Gràcies i avant les atxes".

Finalment, passen els anys i, com més va, més, aprofites el dia i arreplegues detalls, trets, fonts d'informació i, a banda, fas com qui aplana l'hospitalitat a gent que dia rere dia està pel mateix objectiu i que, així, fa un eixart amb lo tel·lúric com el nen que mama dels pits de la mareta que l'acarona, que l'escolta, que li respon, que li obri els braços, que li ensenya i que, igualment, li adoba una bona nit i un bon son. I tot, amb bonesa i amb tots dos agraïts, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Ancians de 1929, molt creatius i acollidors

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes" i "Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys, en aquest cas, sobre la creativitat de Joan Sala Vila (1929), un poeta català que, a mitjan 2023, encara escrivia i reportava prou en un blog seu:

"— Resultava curiós veure que un home de més de noranta-quatre anys publicava sobre un llibre que tractava sobre la conveniència de conservar lo que se sol dir 'el nen (o el xiquet) interior', o siga, la part creativa i bondadosa de quan les persones som molt xiquets. 

Doncs bé, ell, creatiu, coincidia amb l'autora.  Ha estat escolapi, es casà ja major i quan, en el 2020, tragué un llibret de poesia, una néta jove li féu un agraïment".

Llavors, et diu:

"— ¡Noranta-quatre anys i encara escriure!".

Li responem:

"— Sí. Solen ser persones que aprofiten que ja s'han retirat i, com en el cas d'un altre [ , Ricard Hortoneda] (també nascut en 1929 i que, per exemple, hui m'ha fet un comentari i que sol participar en diferents escrits en Facebook), són creatius i l'edat no els és un impediment per a procurar ser, en bona mesura, com faria un xiquet en un ambient molt acollidor".

Enllaçant amb això, vos posaré uns mots de la psicologia María José, de hui:

"— Ets capaç de més.

Creu en tu i actua d’acord amb allò que vols i amb allò que sents dins teu.

Pas a pas. Dia a dia.

Perquè cada dia compta. I les decisions que prenem avui són les que, a poc a poc, van construint el nostre futur.

Cal saber cap on volem anar, encara que la vida ens sorprengui i que, de vegades, ens porti per camins que no havíem ni imaginat.

Perquè hi ha una part de nosaltres que pot canviar, créixer i aprendre. Però n’hi ha una altra que roman intacta: la nostra essència. 🤍".

Hi estic totalment d'acord. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

A Lleó XIV: el castellà, una llengua repressiva i exterminadora

 Missatges al papa Lleó XIV.

«El castellano es una lengua internacional muy rica, de una gran cultura, de gente de ciudad, de alto standing». La preferida pel papa entre les parlades en Espanya.

 

1. Hijo de puta, subnormal profundo, retrasado mental, hijo de perra, imbécil, idiota (*), tonto, maricón, capullo, cerullo.

Això aprenguí en una escola pública (entre 1977 i 1979), en un ambient en què, poc o molt, un 75% o més dels alumnes eren castellanoparlants i, la gran majoria, emigrants de terres castellanes i que havien passat a viure en Aldaia (una vila de l’Horta de València, on jo vivia).

 

2. hijo de la gran puta, hija de la gran puta, malnacido, ¡me cago en tus muertos!

 

****

 

Nota: Dedicat al papa i als seus escolans que exalten la llengua castellana com a portadora de cultura, de civilització i que silencien que va unida a una cosmovisió patriarcal ben reflectida en la figura del «macho ibérico», en la del «conquistador», en la del repressor i en la del místic i, així, en la de l’actual papa.

 

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l’Horta de València)

Nascut en 1971.

 

(*) Paraules d’un psicòleg, pel 1989: «Si tienes que insultar a alguien, no les digas ‘imbécil’, sino ‘idiota’, porque los idiotas tienen el coeficiente de inteligencia màs bajo» (sic).

Noces d'or, paciència i l'empelt sexualitat/creativitat

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre parelles que, com en el seu cas, es casaren més de cinquanta anys arrere i que encara continuen (els meus pares "s'empeltaren" el 9 de juny de 1968): la paciència amb l'altre membre de la parella i la bonesa (imprescindible perquè hi haja bones relacions) és lo que més he destacat, hi hem coincidit i, altrament, hem tret parelles que passen dels seixanta anys i que, igualment, són senzilles.

Afegirem que, de vesprada, hem capit un comentari de Rosó Garcia Cloteten nexe amb un post de hui:

"— Aquests dies estàs molt d'humor".

I li hem posat aquests mots:

"— Bon dia, Rosó,

En un ambient en què moltes persones destaquen la figura del papa, recórrer a les coses senzilles, a lo quotidià i a coses tan certes i que poden eixir en qualsevol moment i, fins i tot, per exemple, en una consulta de sexualitat, fa que capim que la vida és més simple i que, si de cas, convé que el succés (èxit) derive de les nostres relacions amb els altres, no d'una mena d'ànsia per la fama.

Això és molt plasmat en les rondalles. 

Cal dir que hi ha una relació directa entre sexualitat i creativitat, a banda dels que podem veure en la vida: quan hi ha bona  avinença entre el rei i els súbdits (en la realitat, entre el primer ministre, el cap d'estat i la gran majoria de la gent), hi ha més desenvolupament de la creativitat, més natalitat, més prosperitat, més bones relacions a nivell social...

En eixe seny, hi ha molta semblança entre el simbolisme de les narracions i la vida.

Ben mirat, pel 2018, una jornalista d'"À Punt" demanà a un conseller valencià:

'— Valencià, català...'.

I ell, com que considerava incòmode el tema, poc o molt, li respongué:

'— Nosaltres, lo que farem...'.

T'afegiré que, en el 2007, una psicòloga i sexòloga molt oberta, em digué 'Sexe és vida'. ¿D'on provenen els xiquets sinó del resultat d'una relació sexual que, com la llavor en la terra, fructifica en la fecunditat?".

I és que, per a molta gent, parlar, com ara, de futbol, de menjar o de compres, sí que és correcte, però no fer-ho sobre sexualitat (https://blog.mastodont.cat/2026/06/09/llonganisses-creativitat-i-senzillesa-matriarcal) i, alhora, amb una miqueta d'humor i sense caure en la desconsideració, ni en la burla, ni en la coentor, sinó fent coses tan senzilles com exposar qüestions que més d'u podria traure en una conversa. Tu, si et demanen en aquests tenen, els respons bonament, com millor saps i, així, et guanyes la confiança aliena així com una mareta ho assoliria amb un fill de pocs anys.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal,  com moltes persones que coneixes.

El papa Lleó XIV és elitista, místic i prioritza els alts càrrecs

 Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

****

Adés, entre d'altres coses, he escrit a en Donald, un home que exposa en Twitter, de manera molt encertada, en línia amb un bon desenvolupament de l'arquetip del rei (https://x.com/i/status/2064080393255440808), ací, amb lleugeres adaptacions:

"— Bon vespre, en Donald,

El papa Lleó XIV és elitista.

He llegit uns quatre articles sobre la primera entrevista que li feren (publicats en setembre del 2025): ho reflecteix. Per exemple, lliga molt amb la figura del 'Desvalortis' del llibre 'Pideme la luna' de Rosetta Forner:

* 'Ciutadà del món' (desarrelament), místic i prioritat per les oracions i pels alts càrrecs.

'Desvaloratis':

* Suposadament refinat.

* És un embrutasopars.

* Lloa el poder i la fama, els contactes.

* Tracta de deixar en evidència en públic.

* Diu 'Tots pensem que tu...' quan vol dir 'Pense que tu...'.

Tracta de desmuntar la identitat de la persona.

En línia amb aquelles paraules de Groucho Marx: 'Aquests són els meus principis i, si no vos agraden, en tinc uns altres'.

Enllaça amb mots com 'Això és de poble', 'No sou prou famós',...

Avant les atxes i amb els vostres projectes.

Una forta abraçada".

Finalment, dir-vos que, mentres posàvem aquests mots, hem evocat uns articles en diferents diaris en juny del 2015, després d'un fet polític en Espanya. Així, el diari valencià "Levante-EMV" reportava suaument; en canvi, el diari britànic "The Guardian" deia sense embuts en un titular, poc o molt: "El rei despulla del títol la seua germana enmig d'un escàndol per evasió tributària".

Per això, cal que diguem les coses pel seu nom. I si, com ara, un papa és elitista, dir-ho. Així, de pas, no ens deixem arrossegar pel culte al poder i, com en moltes rondalles vernacles en terres catalanoparlants, la fama, el reconeixement que rebem i la confiança externa cap a tu, no és el teu objectiu principal en la vida, sinó que en forma part.... perquè molta gent aprova com ets amb ells i, més encara, com governes la teua vida i com et relaciones amb els altres i amb la terra on vius. En altres mots: l'arquetip del rei. 

Per eixe motiu, preferesc desenvolupar aquest model de governador en ma vida i adobar el terreny a lo vernacle en terres catalanoparlants (començant per la llengua catalana) i a la figura de la mare.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

La maternitat en terres catalanoparlants rurals del segle XIX

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit un comentari que, ahir, de vesprada, m'envià Àngels Santacana Casals, i que, com li he dit, reflecteix una maternitat que és ben acollida en la Catalunya rural i, per extensió, en la gran majoria dels indrets catalanoparlants, com en els Pobles matriarcalistes. Deia així:

"— Sí que ho feien. Era un treball remunerat. La meva àvia 'aguantava' fills de mares treballadores, sobretot, de les fàbriques tèxtils. Jo recordo un nen i una nena que van estar a casa molts anys.

El nen, el duia la mare abans de les cinc del matí. El deixava al llit i ens en cuidàvem tots els membres de la família. L'alimentàvem (li portava menjar, però també menjava amb nosaltres), el dúiem a escola i el recollíem, si calia. N'era un més de la família. Aquest nen potser va estar a casa uns deu anys.

Aquesta era una feina que exercien les iaies. Era molt reconeguda. Hi havia moltes senyores grans que ho feien. També es podia fer sense cobrar, com a favor per ajudar les dones que no tenien prou xarxa a casa seva". Un segon escrit molt sucós i que ens adobava molt el tema.

Per això, el 6 de juny del 2026 escriguérem a Angelina Santacana Casals: "Gràcies per la teua generositat, Angelina, i bon dia,

Com deia un oncle meu respecte d'uns camps de mon avi matern, 'Eren privilegiats', amb el significat de 'Molt bons'.

La teua informació és prou nova i reporta en un camp, en 'llibres oficials' (políticament correctes), que és tabú i en què el paper de la dona apareix degradat i com si ser mare fos pecat (com també la maternitat).

La comentaré a ma mare (de 1943)".

Agregarem que, quan hem tret el mot "degradat", ens ha amollat com qui demana una explicació. Llavors, li hem indicat que, bé en Internet, bé en llibres que hem llegit sobre les dones en les Illes Balears (o bé en la Catalunya) del segle XIX, se centren més en la ciutat i en nexe amb la indústria,... justament, en un moment en què moltíssims catalanoparlants no vivien de la indústria, ni en zones urbanes. 

Finalment, la seua responsió ha estat que primava un ambient en què la dona era ben considerada i en què, de bon espai, era qui portava les regnes en la casa, en la família i que això influïa en les viles i en l'entorn en què estaven. Les seues àvies (del darrer quart del segle XIX) i moltes més d'aquella època i, si no, nascudes abans de 1920, també hi visqueren.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Àvies (o padrines) i mares que opinaven sobre els bons resultats (succés)

 

Àvies (o padrines) i mares que opinaven sobre els bons resultats (succés).

El 6 de juny del 2026, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats (succés)? Gràcies.

Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren "No ho sé" (Xec Riudavets Cavaller), "Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s'arreglaven, estaven contents.

Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també! 

Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d'expressió de la paraula, amb respecte" (Àngels Benaiges Martí), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "Això sempre agrada tothom" (Àngels Sanas Corcoy), "Res en especial" (Angelina Santacana Casals), "Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, 'El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar'. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.

El teu missatge m'ha portat a aquests pensaments" (Lurdes Pino Anglès), Sí: l'àvia ho valorava. A vegades, l'èxit s'entenia de manera diferent al d'avui" (Anna Babra), "Doncs  encisades per l'alegria que això produïa!!!!!!" (Roser Canals Costa), "A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.

Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.

En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l'avi: 'Hem quedat bé, oi?'.

La cosa era 'fer fi' i semblar gent 'de món' i no fer mai el ridícul..." (Joan Marrugat), "El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parròquia de la Llacuna l'any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l'any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.

La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell" (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "A casa, el que ens deien era estudiar i aprofitar tot el temps per a tu i per als altres i tenir una vida completa" (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué "'És agradable ser important, però més important és ser agradable'. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar,] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant".

Bondat, humilitat i l'arquetip del rei en la teua vida

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Endavant, sempre!" i "Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia i, a més, he escrit els seus i li he dit que, com més va, més, he capit una diferència substancial entre les respostes (i, sobretot, l'actitud) dels majors de setanta anys (i, més encara, dels de setanta-cinc en avant) i les dels que passen dels seixanta. Molta.

El lligam entre ambdues generacions és quan la bonesa, la sinceritat i, més encara, el ser u mateix, sense disfresses, ni complexos, ni responsions en la vida com si preferissen seguir els dictats d'algun partit, d'algun líder (polític, religiós, televisiu...), van per davant de les reverències perquè no els deixen en una soledat fruit de voler ser com tots, de renunciar a prendre d'ací, d'allà, a comparar, a enllaçar i... no cal dir que a posar-hi el teu parer. Sí, el teu.

Un exemple, nostre i que hem plasmat hui en Twiter: "L'especialitat Humanes fou retirada en temps de Felipe González com a president del govern espanyol, no en temps del PP.

Vaig ser dels darrers estudiants de Magisteri que poguérem triar eixa especialitat (1991-1994).

Silenciat pels antiPP d'esquerres. Ens ho digué un mestre en una de les primeres classes, en 1991, en aquesta escola de la Universitat de València".

Per això, quan traus un tema i el tractes atenent a l'arquetip del rei, hi ha qui se sent incòmode i, fins i tot, et qualifica de parcial. Al meu coneixement, passa que no els agrada la rigorositat, ni que procures escriure, publicar i, més encara, aprofitar Internet, Facebook, Twitter, Xiuxiuejar, els missatges, els correus electrònics i, és clar, les converses, perquè hi haja més gent que no siguen titelles dels qui intenten moure al seu gust els fils d'altri o, per què no, que el proïsme continue amb collars daurats i practicant el sisenyorisme.

Gràcies a tots els qui, amb bonhomia unida a altruisme, m'heu informat, fins ara, per a la recerca i... per a la vida. M'identifique molt més amb els més grans de setanta-cinc anys i amb un alt sentiment de pertinença a la terra (començant per la protecció de l'ús de la llengua catalana), no per motius d'edat, ans perquè hi ha més punts en comú, més semblances.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Criaren fills d'altres cases

 

Àvies (o padrines) i mares que criaren fills d’altres cases.

El 5 de juny del 2026, en el meu mur i en diferents grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d’altres cases? Gràcies”[1].

Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren "Sí. A l'escala de casa, s'organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).

Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.

Recordo amb molta d'amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l'àvia m'havia dit que, quan veia que algunes de les mares que hi havia a l'edifici, no podien alletar el nadó, ella se l'emportava a la casa grossa i ella mateixa l'alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res" (Antonia Verdejo), "No" (Lurdes Gaspar), "No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare" (Lydia Quera), "Només quan alletaven.

També quan les famílies no podien atendre els fills: s'adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure'n, però sí que ho vaig sentir" (Àngels Sanas Corcoy), "A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d'una botiga important de Mataró ('La Parisién')...

M'ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l'hauràs sentida: 'Més puta que les gallines'“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), "En el cas meu, no, però ho he sentit dir" (Xec Riudavets Cavaller), "A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l'àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment" (Rosó Garcia Clotet), "No. Ella ho hagués fet, si s'hagués donat el cas. Era bona i generosa" (Roser Canals Costa), "Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.

La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d'un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare" (Àngels Benaiges Martí), "Sí: era bastant habitual al final del segle XIX i a principi del segle XX" (Daniel Gros), "Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir...

El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l'anomenaven, 'germana de llet')" (Carmen Mahiques Mahiques), "Sí: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida" (Octavi Font Ten), "Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà per als altres fills" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Eren a dida, les tenien" (Maria Galmés Mascaró), "No, Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més" (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren "Sí! La meva àvia 'aguantava' (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se'n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d'aguantar nens..." (Angelina Santacana Casals).

Finalment, ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que "Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d'ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.

Alletar un altre, més d'una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.

La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l'àvia de Joana (d'Aldaia) i sa àvia deia: 'Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'".

 

 

---

[1] Aquesta qüestió parteix d’un comentari que ens posà Dyana Basi el en el 2022, en relació amb l’educació per a ser agraïts: “La meva àvia, que va ser qui em va criar”.

Nens espontanis, agraïts i altruisme

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

"Sempre endavant!", Àngels Benaiges Martí.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit bona part dels comentaris del tema del dia, li n'he parlat sobre uns altres i n'he plasmat els seus.

Ben mirat, ens ha dit que, en un lloc on ella havia estat fa poc, havia vist un xiquet de pocs anys que se li havia acostat i a qui ta mare, com aquell qui diu, li obrí els braços i li digué algunes cosetes i el nin se n'anà cap a una altra dona (com qui ha fet un amic) i mena cap a la mareta i ens ha afegit que "El nano és molt espontani i molt agraït" (sic) i ho hem posat en una llibreta.

Llavors, li indiques que, pel 2009, es féu una assaig amb xiquets menors de vint-i-quatre mesos. Doncs bé: la gran majoria, en veure que un adult havia llançat un objecte com si li hagués caigut, se n'anaven cap a on era l'objecte, l'agafaven i el portaven a l'adult. Cal dir que que això es féu en Europa.

Per tant, com que els nens, entre els dos anys i els tres, ja no actuen de manera tan generosa, portà a la deducció que l'ésser humà és altruista per naturalesa, que té molta tendència a la bonesa.

Finalment, agraesc el vostre altruisme i el vostre interés per les nostres tradicions vernacles en terres catalanoparlants, per les arrels i per molts temes de la investigació sobre el matriarcalisme.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Terrenys adobats i la bonesa en ma vida

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!" i "Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he tractat sobre una rondalla que m'ha agradat prou, potser perquè la bonesa hi té un paper molt important.

Igualment, capeixes que, tot i que passen els anys i que hages exposat rondalles (i, a banda, que n'hages analitzat) i que tingues intenció de fer-ho amb cançons, hi ha faena per a llarg, per a anys.

Aleshores, captem que convé dedicar la recerca, principalment, a eixos camps que ens van millor i que, al mateix temps, ens són més útils per a esbrinar sobre el matriarcalisme català.

Ben mirat, adés he llegit uns mots del mecenes cultural n'Antoni Gelonch, en nexe amb la bondat (https://x.com/i/status/2062592539262120045). Llavors, li poses (https://x.com/i/status/2062629647930499079). "Una de les coses que més valore d'una persona és la bonesa. Moltíssim. És clar, acompanyada de ser ella mateixa i de la creativitat, que governe així la seua vida.

Ja ho feia quan tenia set anys i una mestra ens contà la meua rondalla preferida".

Vos adduiré unes paraules lligades a aquest tema (https://malandia.cat/eres-innocent-ho-)pots-dir-a-qui-vullgues):

"A partir d’aquell dia, però, com si m’hagués nascut la consciència, la meua finalitat primordial en la vida ha estat que no em tracten de comprar com si fos un titella i, a més, no admetre ningú (ni res) que tracte de limitar la nostra llibertat i de posar-la a mercé de les persones que, amb males intencions, tracten de donar gat per llebre o, per exemple, de fer que la resta siguen esclaus seus". Cal agregar que això també val per a l'estudi sobre el matriarcalisme català.

Finalment, com digué un familiar acostat dels anys quaranta a ma mare, "Jo no sabria ser d'una altra manera": i, així, ell no es disfressa, sinó que és ell mateix.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Tots som importants en una recerca

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies. Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i ha eixit un tema a partir de vivències personals. Per exemple, li he dit que, durant una operació que em feren del cor en abril del 2004, hi hagué un metge que, en veure el resultat, comentà:

"— Me ha...".

Llavors, els altres membres de l'equip, (format per un altre cardiòleg i per la resta del personal mèdic) no li responguen, sinó que esperaven un canvi.

Això féu que el metge que coordinava el desenvolupament, amollàs (acompanyat d'un somriure i remarcant la primera paraula):

"— NOS ha salido bien".

Tot seguit, la responsió dels altres membres fou un somriure.

És d'eixes anècdotes (i d'eixes coses) que, com li hem afegit, "Ho tinc enregistrat. Ho recorde. Ell havia rebaixat l'orgull, perquè tots hi havien pres part i cada u havia fet el seu paper i tots eren igual d'importants, encara que el metge era el cap de colla del conjunt".

A continuació, et trau:

"— Sí".

¿No és això lo que, en bona mesura, fa possible que, fins i tot, una tasca que ens motiva, que va amb nosaltres i que és ingent, puga reeixir i acollir de fonts diferents, plasmar les aportacions de cada persona i, després, amb l'agraïment a tots ells, que tinga bona recepció i que, més d'una vegada, et diguen (o t'escriguen) que frueixen de la recerca i de lo que agreguen a lo que ja coneixien? Doncs sí.

Finalment, agraesc els qui han participat en aquest equip i, més encara, els qui l'adoben perquè continue la investigació sobre el matriarcalisme en els nostres avantpassats (molt sovint, en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920) i que fem com el nadó que xucla de la lleteta de la mare.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Semblances entre velletes i nens i dones emparades

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb una dona de més de huitanta anys i he capit la importància de fer amb els ancians lo mateix que amb els més xiquets: deixar-los parlar, fer-los valença i, sobretot, que se senten acollits, emparats i que els transmeten esperança.

Igualment, hem rebut un llibre de rondalles valencianes, "Rondalles de Beneixama" (de Francesc Gascó), en què el compilador reflecteix un interés per l'ús genuí de la llengua catalana, pel lector i per facilitar el seguiment del text.

Afegirem que, en un segon llibre de hui, lliges un exemple de la folklorista catalana Adelaida Ferré Gomis (1881-1955), qui, potser tinga punts en comú amb la maternitat, per trets que hi ha sobre el seu caràcter junt amb el seu sentiment de pertinença a la terra.

Finalment, destacaré el goig de captar que, en una contarella valenciana, una dona bonhomiosa i deixondida és emparada pel seu marit, qui no l'havia traïda mai i que, a banda, sempre l'havia tractada bé. En altres mots, detalls que moltes vegades has arreplegat en nexe amb dones catalanoparlants nascudes en els anys setanta i huitanta del segle XIX, a través de vivències que, àdhuc, et reporten sobre les teues arrels i que et lliguen amb la marona, amb lo tel·lúric i amb la senzillesa, tan habitual en personatges femenins, com ara, en dones provectes.

I tu, de bon matí, també vas a l'era,  com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Mestres debades d'adults i aprenents d'ancians

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb una amiga de l'ànima (en ambdues direccions, entre ella i jo, perquè, en un cas de molta necessitat, cada u de nosaltres recorreria a l'altre). Per a nosaltres, Cristina.

Cristina és una dona que, ja en la seua joventut, com també féu un familiar acostat meu, ensenyava en un barri marginal de la vila d'Aldaia (l'Horta de València) per mitjà de l'alfabetització d'adults.

Mentres escrius aquestes línies, evoques el dia que ella s'acomiadà com a mestra d'adults en aquell barri, tot i no haver estudiat Magisteri. Poc o molt, Cristina et demanava com és que hi eres. I li responguérem que perquè ella ens ho havia tret.

Igualment, rememorem gent que, sense tenir estudis universitaris, compten amb un bagatge cultural que els permet viure i respondre com a caps de les seues vides, amb la seua identitat (mot que lliga amb el de ser u mateix, sense disfresses, ni complexos).

Per això, quan capte que hi ha qui, sense aquesta formació superior (com, formalment, se la sol considerar), és ell mateix, fa de rei de la seua vida (lo que també diem la lidera), és com la mare respecte del nen i de l'adolescent i del fill en plena joventut (les arrels i eixe fill, sia xic o sia xica) i, igualment, que viu amb bona consideració cap a la terra on està i cap a la cultura vernacla d'eixe territori (començant pel respecte unit a la promoció de la llengua autòctona), jo sent com unes noces amb l'altre i com quan ets receptiu a lo que et diu gent més versada que tu (principalment, persones de més de setanta anys).., i em relacione amb ells com el nen que mama de lo que li reporta la mareta mentres el xiquet xucla de la mamelleta: l'orgull és evaporat i la creativitat unida a la humilitat fan acte de presència. 

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.