Danses que reviscolen: Agramunt (l'Urgell)

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut un missatge de Rosa Rovira, en relació amb una dansa típica d'Agramunt (una vila de la comarca de l'Urgell): la dansa de canuts i rams, com figura en una publicació en Instagram (https://www.instagram.com/reel/C_VX29PtsYP/?igsh=MXQ4b3Zsd3Q3MHhnNg==).

Més avant, hem vist que Ramona Ibarra ens havia posat un comentari en nexe amb el text que escriurem tot seguit i que, amb lleugers canvis, hem enviat a la Casa de la Vila d'Agramunt:

<<Enllaçant amb la "Dansa de la Gala", la qual figura en el llibre "Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. De juliol a desembre”, del folklorista Aureli Capmany i publicat per Edicions Sidillà, de la Bisbal d’Empordà, en el 2019, (...) en el mes de setembre, inclou que, “Entre els pobles que celebren la seva festa major el diumenge següent a la Nativitat de la Verge, pot comptar-se el d’Agramunt, que la dedica a la Mare de Déu del Socors; a la solemne processó, hi concorre el ball de bastons i l’Àliga, a més del ball organitzat pels administradors (en el qual es dansaven (sic) càntirs i rams), després de la processó, a la plaça de l’Església, on era feta la parada on s’abocava la gent, deixant solament lliure l’espai destinat a la dansa que els administradors assenyalaven, per mitjà d’una ratlla, lloc que era on es podien moure els dansarins.

Exposat damunt de taules, hi havia canons per a fer mitges, dels de posar agulles, coixinets per a això mateix, cistelletes de sarga enflocades, mocadors de pita ramejats, alguns brodats amb lluentons cedits en dipòsit per algun fadrí rumbós que, en hora oportuna, volia fer-ne present a la balladora predilecta.

El jove anava a casa d’una fadrina a demanar-li si volia anar amb ell a la dansa i, si hi accedia -ja no es proposava sinó a noies amb les quals es tingués alguna relació-, anaven junts a la plaça i entraven a la rodona, on el jove triava l’objecte que volia regalar i l’administrador preguntava:

-Quant hi posarem, a la dansa?

-Tres quartos.

-I el mocador? (O el que hagués escollit).

-Tant.

Si ningú no en donava més que el que havia ofert (ja que podia fer-se pujar), quedava per a ell. Encara que fa molts anys que no es fa aquesta festa, tothom d’Agramunt recorda la cobla i la tonada que es cantava, acompanyada de la lletra següent:

Tot l’any me fas mala cara

fins a la festa major,

i ara me fas la rialla

per l’amor del mocador” (pp. 121-122)>>.

Després, mentre ho plasmaves, penses un moment en el gran paper que feren per a l'estudi sobre els Sants de la Pedra alguns ajuntaments. Afegirem que, en alguns casos, et reporten, et suggereixen contactar amb altres persones i, fins i tot, t'envien per correu electrònic publicacions municipals que, en acabant, omplin temes o bé alguns punts de la recerca. 

Finalment, el tema de la llengua i, més encara, la gran quantitat de trets culturals en comú (més enllà de les divisions administratives), fan que tu i ells vos sentiu germans d'un mateix tronc. Estem en contacte.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.