Poesia festiva i esperit comunitari i matriarcal en Massarrojos

 

Prosseguint amb la promulgació de les festes de Massarrojos, el rector que féu el poema es dirigeix als fills de la vila:

“Tots els fills d’este poble

que viuen fora

procuren que la festa

siga ben grossa,

perquè se tracta

de Déu i de la seua

volguda pàtria” (p. 95).

 

Sobre la paraula “pàtria”, direm que, com en l’Himne de la Coronació de Nostra Senyora dels Desemparats, el qual comença amb els mots “La Pàtria valenciana”, plasma el sentiment de pertinença a la terra i, explícitament, no s’identifica amb Espanya (això és, amb el nom modern de l’històric Regne de Castella i del resultat de la creació jurídica de l’Estat espanyol en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, en relació amb l’eixida del sol, posa

“Diana:

 

El dia clareja,

alceu-se, veïns,

i, al Rei de la glòria,

cantem-li victòria

casats i fadrins.

 

Quintilla:

 

Tot el poble dominat

per un mateix sentiment,

crida i diu entusiasmat:

‘Siga, per sempre, alabat

el Santíssim Sagrament’” (p. 95).

 

Per tant, els versos poden evocar-nos cançons tradicionals valencianes, com aquella que diu “Xiquets i xiquetes, casats i fadrins”.

Nogensmenys, l’invitatori que addueix després, a Crist, com a Rei dominador del món, està en castellà i, a banda, connecta amb la cosmovisió castellana (l'afany de conquerir).

Ara bé, immediatament, en tornar al terreny (ací, a les festes de la vila), es plasma el matriarcalisme:

“Avís:

 

Una setmana de festes

va Massarrojos a fer:

Dilluns serà la més grossa,

al Santíssim Sagrament.

Dimarts, als Sants de la Pedra,

Sant Abdon i Sant Senén.

Dimecres, a Santa Bàrbara

i, en los tres dies següents,

la Puríssima, l’Assumpta

i, les ànimes, després” (p. 95).

 

Per consegüent, no sols les festes tenien lloc en estiu (l’estació que simbolitza la joventut), la meitat té a veure amb sants associats al camp i, en el cas dels Sants de la Pedra, a una part més del matriarcalisme català i mediterrani. Això, en un moment en què la gran majoria dels valencians es dedicava al camp i atorgava importància a lo festiu de línia comunitària i al vincle, igualment, amb persones d’altres poblacions:

“Quartetes:

 

Diu el campanar d’Alfara,

a la Torreta de Cuesta:

‘-En Massarrojos, fan ara,

segons jo veig, molta festa'.

I contesta el Miramar:

‘-Està el poble molt content

celebrant el Centenar

del Santíssim Sagrament'” (p. 96).

 

I és que, com afig en acabant,

“Quarteta:

 

Fa cent anys, bé se portà

i, ara, al present, molt rebé;

per això, sempre diré

‘¡Visca el poble de Montcada!’.

 

Data cèlebre:

 

El dia deu de setembre

de l’any mil huit-cents i sis

sigué, per a Massarrojos,

un dia gran i feliç,

puix vingué, des de Montcada,

amb lo poble, a residir

el Santíssim Sagrament

per a bé d’estos veïns” (p. 96).

 

Així, es reflecteix el tema de l’agraïment a qui ve de fora i, a més, fa un favor als de la vila de Massarrojos. Quant als mots "Montcada" i “Data”, en l’original, posa “Moncá” (per reproducció de la pronúncia popular) i "Fecha" (castellanisme).

Finalment, direm que, el mateix dia que plasmava aquesta part del llibre "Estampas de Masarrochos", 22 de gener del 2025, ma mare em parlà sobre el reportatge "Déu també parla valencià", publicat en el 2024 pel canal televisiu valencià "à punt" (), detall que m'evocava quan, en el 2004, Pere Riutort em donà una bossa de llibres (alguns, amb estudis sobre el parlar popular en el País Valencià) i copsàrem com podria incorporar-se part del vocabulari mitjançant aquestes fonts i, per això, prompte passàrem a cercar poesia i escrits en llengua catalana... que figurassen en els llibres de les festes patronals de la vila on jo vivia, Aldaia (l'Horta de València)..., és a dir, vinculats amb un punt més del folklore valencià vernacle.