El llaurador, la terra i l'empelt mare-nadó

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant!", Rosó Garcia Clotet.

"Moltes gràcies per la teva feina", Tere.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre el sentiment de pertinença a la terra en la vida de l'artista Fina Miralles, nascuda en Sabadell en 1950.

I, com que ta mare, algunes vegades, t'ha dit el refrany "El llaurador, de bona gana,  ho dona", li lliges uns mots de l'artista i molt en eixa línia.

A més, li hem adduït que eixa noblesa que Fina Miralles relaciona amb el pagès, amb l'hortolà, perquè la terra no menteix, també enllaça amb el joc de volar un catxirulo (estel):

"— Per això, quan tu em comentes sobre el vol, jo no puc dir-te coses que no siguen certes sobre l'oratge d'eixe moment: el vent, els núvols, la força, els moviments,... perquè influeixen en el joc".

Llavors, ma mare m'ha respost:

"— Perquè, com en el cas del llaurador, molt depén de la natura".

Ara bé, mentres ets en l'escampat amb el joguet, vius i actues d'acord amb vivències anteriors i adobes el terreny a una mena d'empelt com el de la mare que alleta el nadó, que atén el xiquet i que toca els peus en terra.

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.