En connexió amb aquest escrit de
Ricard Jové Hortoneda, ma mare (nascuda en 1943), el mateix dia, per telèfon,
em digué “Abans,
la gent deia ‘El toc és d’home’, ‘El toc és de dona’, ‘El toc és de mort de
dona’ (o ‘d’albat’). O quan tocaven a mort.
Després, ‘a Glòria’; ‘a sometent’
(quan hi havia algun problema).
Aleshores, les campanes eren molt
important. Segons el toc, sabien què passava:
‘-Tu has sabut?
-Sí: perquè el toc és d’home / de
dona, un albadet...’.
Com una part més de comunicació,
de cara a la gent”.
Un albat és una criatura morta,
normalment, als pocs dies de nàixer i abans de ser batejada.
L'endemà, 31 de gener del 2025,
Ricard Jové Hortoneda ens enviava un correu electrònic: "Lluís:
coincideixo absolutament amb la teva mare. Pel toc de les campanes, sabíem de
qui (o de què) es tractava: home, dona, infant, foc, joia... Ara, ja fa anys
que l'Ajuntament activa diversos sistemes d'anunci i el boca
orella".
Tornant al poema “El nostre
campanar”, podem llegir
“V
Quatre campanes el volten,
una per cada costat.
Ulls oberts als quatre vents
que guaiten per totes parts.
Oïts que estan sempre alerta
de prop i lluny escoltant;
les corves de les finestres
fan d’orelles i parpalls”.
En aquestes dues primeres
estrofes, les campanes, com ho faria una mare en nexe amb els seus fills, estan
obertes. A més, en línia amb el matriarcalisme, es prioritza el fet d’escoltar
(i, de pas, que els fills de la vila se senten escoltats). En eixe seny, en
acabant, afig que
“Ulls i oïts són les campanes
quan elles quetes estan,
que es tornen llengües i cors
si comencen a tocar.
Tot ho escolten, tot ho saben,
amb mirâ tan penetrant
que per foradar els segles
que s’estén per tot l’espai”
i, així, el seu llenguatge aplega
a tot arreu i penetra en la gent.
A més, com que són una part
antiga en la cultura popular i en la simbologia (cal deduir el significat de
cada so), el poeta indica que
"De tanta escolta i visió
s’han plenat d’eternitat,
de veus fondes, misterioses,
que corprenen als mortals.
Les campanes són la vida
mística del campanar;
l’ànima immortal del poble
que ve dels avantpassats”.
Tocant a aquests darrers quatre
versos, enllacen amb lo matriarcalista (ho fan amb l’ànima, no amb l’ànim), fet
que perviu generació rere generació i que es transmet de temps dels ancestres
fins el moment en què l’autor els plasma.
Tot seguit, passem a frases que
ens evoquen una part de la cultura que és viva en Massarrojos (l’Horta de
València) i, igualment, acompanyada de sons agradables:
“VI
Quatre campanes el volten,
una per cada costat.
Són banderes de victòries
¡sempre invictes, sempre en alt!
Les truges semblen senyeres
que porten el pit barrat,
i en lo més alt, unes bandes
que són trossos de cel blau.
Tenen, per a ben guardar-les,
escuts en la part de baix,
escuts de bronze i argent
que no s’esmussen jamai”.
Finalment, com en altres
composicions del segle XIX i del segle XX, el sentiment de pertinença a la
terra (a diferència de com ho fa la poesia matriarcalista), posa Espanya
(forma moderna de dir Castella en el seu objectiu expansionista i
assimilacionista, principalment, per la península) per davant de lo valencià,
de lo tel·lúric.
Cal dir que, en més d’un cas, hem
captat que aquest tret no vernacle està ben reflectit, sobretot, en persones
que han estat molt vinculades 1) bé amb lo religiós, 2) bé amb la ciutat i 3),
en ambdós casos, amb l’accés a la cultura escrita en castellà i, més encara,
amb la cosmovisió castellana (la qual és mística, no naturalista).
En canvi, els qui prioritzen més
lo terrenal, no es decanten per lo castellà. De fet, ens hem trobat amb
persones que, per damunt de Castella (o del projecte Espanya),
prioritzen lo autòcton i, per consegüent, toquen els peus en terra, en lloc de
fer com els polítics que, per exemple, es proposen eixamplar la base (Esquerra
Republicana de Catalunya, a primeries dels anys vint del segle XXI) o pactar
amb el cosmopolitisme:
“Estes banderes i escuts
guien als bons valencians
que, al fer gran la Pàtria Xica,
fan més gran la Pàtria Gran.
València és un tros d’Espanya,
tan generosa i lleial,
que d’un tros de la Senyera
forma el Penó Nacional.
Quan les campanes voltegen
les banderes desplegant
¡nos crida la Pàtria Xica,
nos crida la Pàtria
Gran!”.
