Una obra en què es reflecteix el
sentiment esmentat i que figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”,
del rector Cipriano Ibáñez Chisvert, qui havia nascut en aquest poble valencià
(en 1895) ara inserit en la ciutat de València, és “El nostre
campanar. Poema religiós-patriótic” (p. 206).
En primer lloc, abans
d’escriure’l, traduirem unes paraules del llibre: “El nostre paisà en José Senent,
veritable ànima d’artista, fou el cantaire del nostre Campanar. En Lluch, en
referència al temperament artístic d’En Senent, escriu així:
‘Sabia captar la bellesa allí on
ella es mostrava. ¡Com es delectava contemplant les meravelles de la natura en
la serra i en el pla, en els munts i en la mar; l’harmoniós conjunt d’un
monument arquitectònic; la subtilitat del detall en el dibuix, en el colorit o
en l’expressió d’una representació pictòrica; el vol poètic o les gales
literàries dels nostres grans rimadors o prosistes! Davant una obra d’art, se’l
veia gaudir i entusiasmar-se, i sabia transmetre els seus afectes i sentiments
als qui l’escoltaven i atenien” (p. 205).
Més avant, Cipriano Ibáñez
Chisvert addueix “Era
també i, com no?, un poeta de cor, però escrigué pocs versos. Sentia, com pocs,
la poesia de la vida i de l’ambient, de la forma i del color, del ritme i de la
melodia. El seu poema El nostre campanar, dedicat a la magnífica torre
parroquial que acampa en el centre del seu lloc nadiu, seria prou per a
consagrar-lo com a poeta líric d’alta volada” (p. 205).
La composició, transcrita
íntegrament pel capellà, pot evocar-nos eixos versos que estan dedicats a
determinats detalls del poble, en lloc de fer-ho a personalitats o, en el camp
religiós, a sants de línia mística. En qualsevol cas, afegirem que, com ja indicava
un llibret de falles de la ciutat de València en la segona meitat del segle
XIX, al capdavall, captem la idea “Per damunt de tot, Espanya”, la qual perviu en la
gran majoria de la poesia en llengua catalana, no sols de la primera meitat del
segle XX valencià, sinó de la resta d'indrets.
En eixe seny, posarem que, en el
segon terç del segle XVIII, polítics catalanoparlants (i la gran majoria dels
habitants) del Regne de València, de Catalunya i de les Illes Balears tenien
ben interioritzat que una cosa era Castella i, molt distint, les terres en què
la llengua catalana era la vernacla. Àdhuc, entre els partidaris dels Borbons.
Amb lleugers retocs, diu així (pp. 206-208):
“EL NOSTRE
CAMPANAR
Poema religiós -patriòtic
Bastit en pedra tosca de les
‘Pedreres Velles’,
Dispara cap al cel el feix de ses
arestes
I s’afona en la roca, d’on trauen
meravelles,
Els fills de Massarrojos
pedrapiquers i artistes.
Com un pilar firmíssim, brunyit
de plata i or,
Campege enmig del poble, com el
pare entre els fills;
I com vell sentinella, que vigila
un tresor,
Acull entorn les cases
guardant-les dels perills”.
Per tant, ens trobem davant un
símbol (el campanar) que fa un paper semblant al del sant protector d’una vila
(advocat dels fills de l’indret, com si fos un guarda, i, igualment, de les
cases) i que va associat a trets matriarcals: tot i l’ascens cap al cel (que,
sense arrelament, resultaria una característica patriarcal), afona les arrels
(simpatia per la terra) i fa que acampe en la població.
Tocant al pilar (símbol que
empiula amb la fermesa i amb la rectitud), té dos colors: l’argent (femení, com
la foscor) i el daurat (masculí, més pròxim al solar).
Aquests dos detalls enllacen amb
poemes en què la banda obaga i, com ara, la clara, en formen part.
En acabant, el poeta indica que
“La talaia del poble és armonia
pura,
Entre el cel i la terra, lo món
humà i diví.
És columna simbòlica de la nostra
cultura,
Que és romana i és grega,
cristiana en son destí.
De la clàssica Roma recorda la
grandesa
Ferma caixa de pedra, que forma
el besament,
On les cornises marquen la
proporció i bellesa
Dels finestrals, que mostren les
campanes al vent.
Al cim de l’alta cúpula, mamprén
olímpic vol,
Gentil templet hel·lènic de
sòbria majestat.
Huit columnetes dòriques obrin
pòrtics de sol,
Als coloms que allí niuen en
plena immensitat”.
Per consegüent, l’escriptor
connecta l’antigor i les arrels culturals clàssiques (la cultura romana i la
grega) amb la cristiana pervivent.
Després, afig
“I al capdamunt la Creu, sagrada
victoriosa
Que corona la pedra i es clava en
lo cel blau,
On gira la veleta[1] de la Verge Gloriosa
Que és, entre cel i terra, vincle
d’amor i pau”.
Resulta interessant que, tot i
que es tracta sobre el cel, no ho fa amb un personatge simbòlicament masculí,
ans amb u, femení i que fa de mitjancer entre lo tel·lúric i lo celestial i,
per això, toca els peus en terra: Nostra Senyora, la qual apareix com a
triomfant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada