A continuació, el poema “El nostre campanar”,
el qual figura en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano
Ibáñez Chisvert, exposa sobre el volteig de les campanes i que els seus
missatges s’escampen amb gran velocitat (brusentes) perquè siguen rebuts pels
habitants de la vila:
“III
Quatre campanes el volten,
una per cada costat;
quatre artificis d’ingeni
de corda, fusta i metall.
Quan les campanes voltegen,
enrotllen la corda al braç
com si tiraren amb fona
per llençar ben lluny el clam.
Ixen les veus tan brusentes
per l’arc dels finestrals,
que escampen per tot arreu
sempre, sempre redolant!”.
Però com si es tractàs d’un
edicte, les campanes, fins i tot, mouen els cors de bronze, en línia amb la
definició del DCVB, això és, els més insensibles a la pietat, i, per
consegüent, hi participa tot el poble:
“Pugen les veus pels aires,
baixen al poble i als camps,
fent vibrar, per sintonia,
els cors de bronze, als de carn.
Aleshores, a tres veus,
s’escapen dels cors cristians,
que s’acorden i s’enlairen
plenes d’amor i pietat.
I juntes, les unes i altres,
formen el grandiós coral
de pregàries harmonioses
que cap al cel van pujant".
Part d’aquests versos podrien
evocar aquells valencians (la gran majoria, molt religiosos i d'una
religiositat més bé matriarcalista, és a dir, en connexió amb lo terrenal) que,
com em digué ma mare, durant una entrevista en el 2020 sobre els seus pares i
els seus avantpassats, en tornar a casa (per exemple, l’avi patern de mon avi
matern, o siga, de Quico Guillem Fluixà "el paternero", nascut en 1838). Així,
mentres l'avi Quico descarregava el carro i l'animal, la muller li parlava i, a
vegades, a la tercera, el besavi de ma mare responia:
“-¡Però dona: espera un moment
que estic resant!”.
En els versos següents, l’autor
del poema enllaça les campanes amb la figura de la mare que acull els fills,
que els abraça (ací, possiblement, amb el significat simbòlic d’actes i de
festes religiosos) i que els uneix mitjançant la música (la lírica) i, no, com
ara, recorrent a lo místic:
“IV
Quatre campanes el volten,
una per cada costat.
Quatre cors lírics que formen
l’ànima del campanar.
Semblen figures humanes
sense peus i sense cap,
de forma màgica feta
per al sentiment cridar.
Per això tenen les quatre
els braços ben eixamplats,
posats en Creu, com la mare
que els seus fills vol abraçar” (p. 208).
I, més encara: tenen un cor
receptiu als altres, als sentiments (l’ànima) de les persones, àdhuc, a lo més
interior, i aconsegueixen que els missatges siguen joiosos com els sons dels
batalls:
“Per això tenen les quatre
el cos ample i modelat
per a guardar en el cor
ressons d’ànima entranyâ.
Per això són totes elles
forta vibració coral,
quatre cors forjats amb bronze
que commouen els batalls” (p. 208).
Això sí: oberts als diferents fills de la localitat i amb
una solemnitat que podríem empiular més amb el seny de fidelitat que no amb el
de formalitat davant les màximes autoritats i, per consegüent, captaríem el
paper que fa junt amb la dolçor (en nexe amb la infantesa) i amb la tristor
(que té molt a veure amb la tardor de la vida), en pro de la germanor (per
mitjà de l’amor, amb el significat cristià):
“Que canten amb veus solemnes,
plenes de dolçor i plany
per agermanar als hòmens
amb el sant amor cristià” (p. 208).
En relació amb aquest poema,
escriurem uns mots que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià per
correu electrònic el 30 de gener del 2025:
"Molt interessant 'EL NOSTRE
CAMPANAR', Lluís. M'ha recordat el del meu poble i els campaners que hi va
haver durant molts anys, d'una mateixa família. Amb el darrer (i el més
recordat de tots), en Leonardo, hi vaig pujar. Jo ja estava retirat. Per al
repicar de la Festa Major. En vaig sortir extasiat, Lluís: era un artista.
Encara sort que, havent-se de
retirar, la Casa de la Vila va decidir enregistrar els diversos tocs.
Ara les campanes toquen, i ho fan
força bé, però, sense el campaner, no fan el mateix so".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada