"El nostre campanar", esperit comunitari, la terra, la patrona i Massarrojos

 

Continuant amb el poema “El nostre campanar”, en passar al tema de les campanes, tornem a copsar el sentiment de pertinença a la terra i, igualment, apareix l’esperit comunitari junt amb molts trets matriarcalistes i, per descomptat, el paper comunicatiu que exercien les campanes, mitjançant els distints sons. Primerament, direm que, amb l’accent circumflex (^), plasmem la reducció de la -d- entre vocals (com ara, “Immaculâ” en lloc d’”Immaculada”), amb intenció de no forçar (ni de trencar) l'adaptació lingüística:

           “LES CAMPANES

                               I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

són filles del patrimoni

que el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa imatge,

que és de família exemplar;

molt unida i ben entesa,

de cor ample i front ben alt.

      Família que canta o plora,

del poble sempre al compàs; 

família que viu serena

de cara a l’eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha volgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolços i familiars.

      La més xiqueta de totes

és Maria Inmaculâ;

seguix Abdon i Senén,

que són els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té l’entrâ,

i per ser Patrona i Mare

és Assumpció la més gran”.

 

Com podem veure, per una banda, apareix el comunalisme (la vila ha creat les campanes, les ha encomanades, un tret que enllaça amb el matriarcalisme). A mes, aquest detall religiós i, alhora, històric de l’indret, evoca la dita “El cor net i el cap dret”. També es diu que els noms són molt coneguts i de la terra. Agregarem la bona sintonia entre els veïns de Massarrojos, qui han posat els noms de les campanes.

És a dir: les decisions finals han sorgit de la gent del poble, no d’autoritats externes. Després, es reflecteix el paper, important, dels Sants de la Pedra (patrons dels llauradors i protectors de les collites) i, al capdavall, el de la dona (ací, mitjançant un matriarcalisme associat a lo maternal, com a “Patrona i Mare”, això és, àdhuc, com a defensora).

Tot seguit, passa a les campanes:

       “II

 

      Quatre campanes el volten,

una per cada costat,

són tornaveus que interpreten

els grans sentiments humans.

 

     Comencen al toc d’alba,

quan ve a morir la vesprâ,

com missatgers del nou dia

que el bon Déu torna a donar.

 

     Planyen la dolçor de l’Angelus,

quan el jorn ha despertat,

convidant-nos al repòs

en el caliu familiar.

 

     Repiquen a totes hores:

quan se bateja un infant,

si algú es casa, en la Doctrina

que als xics es té que ensenyar.

 

     A vegades també doblen

a mig vol si algú ha faltat,

com uns martells que colpegen

el cor de l’home mortal.

 

     Però quan elles voltegen

en les festes populars,

solten rolls de veus dolcíssimes

que als cors de goig fan brincar”.

 

Per tant, la mort és vençuda per la vida (les festes patronals).