Estaven molt interessades pel paisatge, com una part més de la vida

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿estaven interessades pel paisatge, com una part més de la vida que poguessen gaudir els fills i els néts?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes i Bon Nadal i Venturós Any 2025,

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de desembre del 2025 ens escrigueren "Bon dia, Lluís,

Sí. L 'àvia, junt amb els pares, ens portaven a pasa algun dia (o algun cap de setmana) a llocs de muntanya a passar tot el dia al camp, sempre a prop d'algun riu o de fonts on es podia dinar i fer reunions de festes del lloc. Estava tot molt ben conservat. Sra aquests llocs estan molt abandonats, tret del Santuari de la Mare de Déu dels Àngels, que es un lloc preciós" (Antonia Verdejo), "No. La terra només la percebien com a font de riquesa agrícola o ramadera. El paisatge, ni se'l miraven" (Xev Riudavets Cavaller), "Bon dia dels Sants innocents,

A les meves avantpassades, els interessava i eren coneixedores de la natura. Vivien d'ella i amb ella" (Joana Cabiscol Calvès), "Oh! I tant! Quan l'àvia va anar a viure a Barcelona, l'única cosa que enyorava eren els arbres i els ocells! Em recomanava descansar els ulls i el pensament mirant l'horitzó.

Veia el pas dels anys mirant com havien crescut els arbres" (Quima Estrada Duran), a qui escriguí "Interessant el vincle entre ta àvia i el creixement dels arbres i el pas dels anys"; "No massa" (Emili Rodríguez-Bernabeu), "Sí...: la mare" (Pepi Barberà), "A casa, ens parlaven de la natura: el sol, la lluna...

Era tooot un camp per gaudir i estimar. Jo recordo, de petita, que la iaia, estant a Rupit, em deia:

'— Les flors, les estimes?'.

Jo deia:

'— SÍ'. 

I ella em responia: 

'— Doncs, deixar-les viure: si les arrenques, es moriran'.

I jo, amb lo sensible que era, crec que les saltava per no trepitjar-ne cap" (Montserrat Cortadella), "No en tinc cap idea. La meva àvia catalana no era gaire present en la nostra vida, encara que visqués a uns trenta metres de casa, i no comunicava amb els néts com ho va fer ma mare o com ho fa la meva generació" (Lucila Grau).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.