Continuant amb el tema de la
pedagogia matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en
1950, està ben plasmada en el poema “Buscant nius” (pp. 228-230). Amb lleugers retocs,
diu així:
“BUSCANT NIUS
Diàleg entre Tofolet i Pebrereta.
Dedicat als xiquets,
amb súplica, perquè
respecten els arbres del camí del Cementeri.
Tofolet: -Tu, ¿vols vindre a buscar nius?
Pebrereta: -Jo me’n vaig a la Llometa.
Tofolet: -Vine; acosta’t cap a mi;
vine, escolta,
Pebrereta.
Pebrereta: -¿Què vols dir-me, Tofolet?
Tofolet: -Entre el ramatge dels pins,
refila la cadernera.
N’hi ha un niu allí
amagadet,
tressat en brins
d’herba seca.
Tres ouets tenia ahir,
picadets per la mareta.
Però, hui, ¡ai, Sant Andreu!...,
són pollets de cadernera.
Pebrereta: -Ai!: no em temptes, Tofolet;
¡no temptes a Pebrereta!
Tofolet: -Per què? No sigues tontet;
¡anem·s-en a la Llometa!
Pebrereta: -Escolta’m ara un poquet.
Atén: ¡jo sóc Pebrereta!
Tofolet: -¡Si això ja ho sap Tofolet!
¡Ma quin altra eixida, eixa!...
Pebrereta: -No t’enfades, amiguet;
escolta’m una miqueta.
¿Vols veure tu un niu preciós?
Tofolet: -Puix clar que sí! Repalleta!!
¿És u que diu Vicentet,
n’hi ha en una morera?
¡Puix no tenen mal turment
les que n’hi ha en la carretera!
¡No els faltava més
que el niu!
¡Ausades que porten
pedra!...
Pebrereta: -¿I no n’hi ha qui les cuide,
en
lliurar-les d’eixa pena?
Tofolet: -Des de que no està en lo poble
el que tingué tal idea,
els xiquets, de les
moreres,
fan xixines i ginebra.
Pebrereta: -¡Ai, si el pare Cipriano
un poc d’açò se’n sabera...,
per fer hermosa alameda[1]!...
Tofolet: -Els xiquets són els culpables
de l’estrossa tan tremenda
que tots els anys fem dels arbres
del camí al Mas de Noguera.
Pebrereta: -Diu el mestre Don Daniel
que això és
senyal de burrera;
els xiquets ben educats
respecten
tota arboleda.
Tofolet: -Però, ¿a on se n’hem anat
parlant, parlant,
Pebrereta?
Dis-me algo
d’aquell niu.
¿És també de cadernera?
Pebrereta: -No, amic, no; és de xiquets;
els
cobeja una mareta
baix son mant d’or i argent,
a on
son cor d’amor colpeja.
El
trobà el Senyor Rector
p’als Aspirants.
Tofolet: -Bona idea!
Pebrereta: -I té com cent pardalets.
Tofolet: -Xe! ¡Això és massa, repalleta!
¿Com van a cabre en
lo niu
tants xiquets, tu,
Pebrereta?
¿Com s’apanyen p’a
menjar
tots, soles d’una
mareta?
Pebrereta: -¡Verge dels Desemparats!
¡Tofolet: tu estàs babieca[2]!...
Entra
tu en els Aspirants;
allí,
sempre tenim festa.
Perquè
la mare del cel
té, com brescam, sa boqueta,
per dir-nos unes paraules...
com la mel a l’orelleta.
Tofolet: -¡Puix jo vullc ser Aspirant
d’eixa mare
tan excelsa!
Dis-me, dis-me,
¿com li diuen?
Pebrereta: -ACCIÓ CATÒLICA es diu
el
nom d’eixa mare bella.
Els xiquets som aquell niu
emparat
per la Mareta,
la Mare dels valencians,
la
que està geperudeta
de tant buscar els xiquets
que van per la mala senda.
Tofolet: -¡Jo vullc entrar d’Aspirant!
¡Jo vullc
tindre eixa Mareta!
Pebrereta: -Tofolet: dóna’m la mà.
¡VIXCA LA GEPERUDETA!
Tofolet: -¡Vixquen tots els Aspirants
i Massarrojos
en peça!”.
Com podem veure, en els primers
versos, els xiquets fan molta vida pel carrer i en plena natura. A més, el nen
(Tofolet) és qui tempta la xiqueta (Pebrereta) i ella és qui porta la
iniciativa (i prioritza escoltar), fins al punt que fa de mare.
Més avant, copsem el tema de
l’educació d’acord amb l’estil del mestre i del capellà, sobretot, de
l’instructor escolar (Don Daniel).
Tot seguit, Tofolet demana que la
xiqueta (Pebrereta) el reporte i ella ho fa: li explica el simbolisme del niu
(la casa de la mare, una mare acollidora i receptiva als fills i als xiquets).
Llavors, és quan apareix l’arquetip de la Mare de tots, potser, la Mare Terra i
la Mare maternal.
Després, eixa mareta enllaça amb
Nostra Senyora dels Desemparats, anys a venir, declarada patrona dels
valencians, qui, simbòlicament, fa d’educadora dels fills de la terra.
En els darrers versos, la dona
(la xiqueta) torna a portar la iniciativa i el xiquet li dóna la mà: podríem
dir que ella el salva.
I, finalment, captem el sentiment
de pertinença a la terra: el nom de la vila, o siga, Massarrojos.
[1] Castellanisme
en lloc del mot genuí “albereda”.
[2]
Castellanisme per “badoc”, “bajoca”, “babau”...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada