"Cada poble que té un pont, té una història darrere", germans de llengua i acollidors

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet

"Avant sempre", Montserrat Cortadella.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he recordat alguns fets curiosos i que, com m'ha dit, són més aïna propis de jóvens, com aquell qui diu, avorrits.

Ara bé, en acabar la conversa, captes que hi ha hagut un canvi de veu, de sentiment per part seua i, de pas, una veu més esperançadora i que tu també n'has eixit beneficiat.

Cal dir que no és igual un xiquet, que un adolescent, que un jove de, si fa no fa, vint anys, que un adult en la plenitud de la vida, que un home que s'estrena com a padrí, que una anciana de més de noranta anys (en parlí per telèfon amb una catalana que ja en tenia els noranta).

Sembla que, atenent a noves i a articles que he pogut llegir de fa uns tres anys ençà, els nens de pocs anys i els majors en residències fan bona lliga: els xiquets transmeten eixe somriure que, més d'una vegada, compensa la possible malenconia (o una apatia) provectes. En canvi, si segueixes amb atenció el vídeo (si hi va adjunt), trobes un al·lot tranquil i un ancià somrient-li i lleugerament juganer i com la marona que explica cosetes que, per a la seua filleta, són importants.

Per això, quan fineix la nostra telefonada, encara que no ho pensem en eixe primer moment, copsem que no som illes i que, sí que estem en nexe amb acostats i amb els qui, en altres dies, ens feren alguna favor o bé ens facilitaren una vida més amena i com la de la planteta que ja té més d'un pam i adés era més xicoteta encara, hem guanyat tots dos. Això també val per a qui, àdhuc, veiem per primera vegada, i respon de manera pareguda.

Finalment, uns mots que m'ha escrit Montserrat Cortadella, una amiga dels anys quaranta del segle passat i amb una educació matriarcal:

"— Crec que ponts i castells tenen històries, llegendes i més.

Si no, observa: cada poble que té un pont, té una història darrere".

Li he plasmat:

"— Gràcies pel teu comentari, Montserrat, i bon vespre,

Cert lo que dius. 

El pont representa l'enllaç entre dos punts i, en moltes rondalles, el pas de la infantesa a la jovenesa. Així, quan el personatge infantil o adolescent torna al lloc d'on havia partit, la comunitat on viu (els familiars, els veïns, els altres que hi habiten...) ja el considera adult, que ha passat a l'adultesa. És lo que, en els estudis sobre antropologia i altres camps, es diu 'ritu de pas'.

El castell pot ser símbol de poder, però, en aquesta narració, és com una casa on els qui hi resideixen són acollidors".

I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.