Paraules de hui:
"Avant les atxes", Kike.
"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.
"Avant sempre", Montserrat Cortadella.
"Avant les atxes", Tonet.
****
Hui, entre d'altres coses, ha estat d'eixos dies en què trobes un lligam amb detalls en què paraves esment quan eres xiquet i, igualment, quan eres jove i que, entremig, també han format part de la teua vida.
Sí: com un pilar dels que connecten la banda de dalt de la finca i el terreny: respondre, en temes polítics (i, per extensió, en el dia rere dia), com a capità de la teua vida, o, en altres mots, desenvolupar l'arquetip del rei, això és, no deixar-te governar emocionalment per altres persones, ni per vents ideològics, ni per modes, ni per costums, etc. que no encaixen amb el simbolisme del teu joc preferit.
Com a exemple, n'exposem un text extens (i quasi complet) que hui ha publicat en Twitter la psicòloga María José (https://x.com/majosevn/status/1986057370779230683?t=T2jvLl0QjuczA4Hvv1jSSg&s=19):
"Hi ha gent que es dirigeix a les persones grans tot dient-los: rei, reina, carinyo, guapa, guapo…
I, sovint, parlen a les persones grans com si fossin infants.
Potser ho fan amb bona intenció, però… ¿es pregunten si aquest tracte les fa sentir respectades?
El respecte també és reconèixer l’altre com un adult ple d’història, dignitat i criteri.
Tractar amb dolcesa no és infantilitzar.
Respectar és mirar amb igualtat.
És a dir, les persones grans no necessiten que les tractin com a criatures, perquè no ho són.
No, no ho són.
I necessiten que les mirin i les tractin amb el respecte que es mereixen i que les faci sentir còmodes i bé.
Pensem-hi, perquè, de vegades, ens pot semblar tendre, però moltes altres vegades no es respecta la seva dignitat, ni la seva individualitat.
Sí que és cert que depèn molt del context i del vincle real. És a dir, si hi ha confiança, afecte mutu i la persona gran se sent còmoda, estimada i bé, pot ser un tracte càlid.
Però, si aquest tracte ve d’un professional, d’un desconegut o d’algú jove que es pren aquesta llibertat per defecte, pot transmetre condescendència, com si la persona gran fos menys capaç o necessités ser 'protegida' com una criatura. I no. Això no va així sempre.
Com ho podem saber?
Potser el més conscient és preguntar-se sempre:
· Aquesta manera amb què tracto aquesta persona, ¿dignifica la persona o la redueix?
· ¿Ho faig per l’altra persona… o ho faig perquè, a mi, em fa sentir més còmode i millor?
Moltes persones grans agraeixen més que les tractin amb respecte, que se les demani pel seu nom i amb un to adult, encara que sigui tendre i amable.
Pensem-hi. Pensem en com se sent una persona gran que va molt per davant a la vida, que simplement s'ha fet gran i potser no té la força que abans tenia. Però és ella, ens conegui o no; parli o no; respongui o no. És ella, qui era, qui ha estat i qui ara és. I porta amb ella una motxilla de vida que es veu en la seva mirada.
I, potser, ella no sap ben bé on és, ni qui som. Però nosaltres sí que ho sabem. És una persona gran que ha passat per on (si tenim la sort d'envellir molt, que no tothom la té) també passarem. I que no deu ser fàcil fer-se molt gran i sentir com es van perdent les facultats físiques i cognitives. Diria que és el moment de la vida on una persona es mereix el màxim respecte o, com a mínim, el mateix respecte que es mereix la persona que els tracta.
Només això volia dir. Admiro molt la gent molt gran.
Són un tresor que potser no sempre es respecta prou.❤️".
Finalment, diré que, un dia, en casa d'un familiar acostat i de més de huitanta anys, ho comentí a una dona:
"— Per a mi, que en una residència de majors, se'ls done una bossa de treball en què posa 'Escola de iaios', és una falta de respecte cap a persones que moltíssimes vegades tenen més saviesa i un tresor de què podem aprendre molt per a anar per la vida amb més encert, per a aprofitar-la i per a gaudir-la".
I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.
I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.
Nota: He observat que, en el País Valencià, els mots "avi", "àvia" (i els seus plurals) són tabús per a moltes persones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada