Àvies del segle XIX i les mares de llet

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Moltes gràcies. Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, a qui, en febrer del 2025, en relació amb el desalletament, li diguí:

"— Hui he acabat de llegir la tesi sobre maternitat. I, no sols he aprés molt, sinó el paper tan important que té la relació mare-fill en el futur de tots dos i en la vida (fins i tot, en la sexualitat i en la part afectiva)".

A més, et deia que, a vegades, una dona comentava a a una altra (qui necessitava llet):

"— Jo, al meu fill, l'he deslletat. Però, mira: em cuidaré un poquet, a veure" (sic) si podia fer de mare de llet del xiquet.

A banda, poguérem plasmar aquests mots, en nexe amb un familiar meu que, en nàixer prematur, en l'hospital on el tractaren, li hagué de menester llet i unes gotetes de llet de la de sa mare:

"— El xiquet s'agarrà i el tragueren avant. Això, en ma casa, ho contaven la mare [1910], les ties i les àvies [ del darrer quart del segle XIX]" (sic).

Doncs bé: per rondalles, per cançons i, ben mirat, per comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d'arrels catalanoparlants, hem capit que les mares de llet (les dides) eren prou comunes en aquella època. 

Agregarem que el paper de l'àvia (o padrina) no era precisament secundari, fins al punt que, com ara, en moltes cases, ella era qui presidia la taula.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.