Filles que donaven órdens al pare

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de filles que donaven órdens al pare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 d'agost del 2026 comentaren "... ordres, no; però 'consells' per a complir, sí" (Joan Marrugat), a qui indicàrem que "Hi ha narracions, per exemple, en què una sirena, una dona o un altre personatge, diu a un home que, si vol salvar-se, li haurà de portar les filles.

Llavors, cada una diu al pare què haurà de fer ell.

I n'hi ha exemples en què és més manifest", "Síí. Moltes", (Àngels Sanas Corcoy), "No, Lluís. No va escaure's" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No" (Lurdes Gaspar), "Potser en alguna rondalla, però no" (Rosó Garcia Clotet), "Ordres, no; més aviat, consells amb cura segons quina era l'edat dels pares, qui havien de menester una mica d'ajuda" (Antonia Verdejo), "Jo no ho sé. No recordo res d'això!!!" (Roser Canals Costa), "No" (Anna Babra), "Jo no ho tenc present" (Xec Riudavets Cavaller), "No. En ma casa, no" (Carmen Mahiques Mahiques), "Les dones tenien poca veu; algunes, gens, fins i tot, als anys cinquanta, als seixanta i als setanta del segle passat.

En la meva joventut, les amigues, companyes de treball, més grans que jo la majoria, tenien por dels seus pares.

Sa meva casa: la mare parlava de moltes coses amb el seu pare. Jo i els meus fills, amb el pare, sempre vam parlar de tot amb molta confiança i amb coherència, sense ordenar a ningú. Tot estava donar consells, opinions, etc.

Amigues meves recorden els meus pares amb estima.

Els pares i els iaios d'una amiga meva, també estava igual. Els altres, els recordo amb un líder de la seva casa, qui era el pare,...; i la resta, a callar" (Àngels Benaiges Martí), "Jo, a casa, parlava amb tots. La meva mare ens va treure la il·lusió d'anar a Austràlia. No va voler que jo hi anés a viure.

El meu pare i jo sempre coincidíem. Ell era qui em portava al cinema. Ell era acomodador, em presentava els actors i, allà, parlava amb ells.

La meva mare coneixia també un munt de gent. Quan era més gran, jo la substituïa. Feia de bitlletera i també de bitlletera al 'football'. Ella era modista i sastressa, de bona.

Els avis eren gent avançada a l'època. Tots quatre: els materns i els paterns. Jo, feliç" (Maria Dolors Sala Torras), "Mai. Les ordres, a casa, eren donades pels avis i, directament, als fills i als néts. I les seves paraules eren un fet" (Lydia Quera), "'Ordres', en el seny de 'donar ordres', no" (Joan Prió Piñol), "Em sap greu, no ho sé" (Lurdes Closa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.