Deien "obrir l'armari" (passar a ser jove)

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "obrir l'armari" (passar a ser jove)? Gràcies.

Figura en "Rondalla de Juniveldana", de l'Alguer, compilada per Pasqual Scanu, com a símbol del pas a la joventut: un xic obri un armari i n'ix na Juniveldana, qui tenia ja quinze anys.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 12 d'agost del 2026 i posteriorment ens comentaren "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "Lluís: digues-me què significa, per a tu, 'obrir l'armari' o passar a ser 'jove'... És una cosa sexual" (Júlia Aixut Torres), a qui responguérem "Pel context, és el pas d'adolescent (simbòlicament, tenir la primera regla, quan ja pot tenir fills, quan ja pot ser mare), però, com diu un passatge del relat, ho fa a quinze anys.

Aquesta edat (els quinze), en molts Pobles, és vinculada, bé amb el xic, bé amb la xica que ja han passat 'la fase intermèdia'. la següent, en un minyó, és quan té al voltant dels vint anys; però, si és una fadrina, quan té un primer fill (abans, hi havia jovenetes que eren mares cap a vint anys)", qui ens adduí "Jo m'ho havia pensat que voldria dir això. En el meu temps, a casa, no es parlava de la sexualitat. La meva germana tenia tres anys més; i, el dia que em va venir la menstruació, ho vaig dir a la meva germana (això que era bastant espavilada en moltes coses i, si no ho sabia, ho demanava).

Amb el temps, amb una amiga, anàvem a les firetes del passeig de Boters i ens trobàvem algunes vegades amb dos amics. En aquell temps, devíem tenir uns dotze anys i un dia ens van dir que, si volíem anar al cinema, havíem de deixar-nos tocar les cuixes... I jo vaig dir que sí, però que havíem d’anar a platea; i, quan vam entrar amb l'amiga, vam anar al 'galliner' i ells ens cercaven a platea. En sortir, ens esperaven i es van enfadar i ja vam deixar de trobar-nos...

Amb el meu nuviet dels setze anys, besos i abraçades. I la resta era pecat, però ens hagués agradat alguna cosa més…

A vegades, he pensat amb les ocasions que hem tingut i que no vam fer res mai… L'any 1950 vam anar a viure a Badalona… I l'any 1956 em vaig casar: sempre hi ha alguna ocasió per a fer res, però sempre em va respectar les meves decisions. Va ser l'únic home de la meva vida. El meu marit era un home que l’agradava guardar les coses i vaig trobar totes les lletres que jo li vaig escriure i, fa uns anys, vaig donar al meu fill el plec de lletres lligades amb un cordill.

El matrimoni és una loteria, Lluís. Jo hi vaig tenir molta sort: en poc temps, coneguts i casats"; "No recordo que em parlés d'això" (Rosó Garcia Clotet), "No, rei" (Maria Dolors Sala Torras), "A casa, explicava sense embuts la sexualitat... Ben feta..., sense cap risc i sí amb plaer. Molt avançada al seu temps" (Lydia Quera), "Totalment desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Mai sentit. Demanaré a un fill meu, lexicògraf.

El meu fill diu que és una al·lusió sexual, lo d''obrir l'armari'" (Lucila Grau, en dos moments), a qui plasmí "Això, pel context de la rondalla, era d'esperar".

En Xiuxiuejar, el 12 d'agost del 2026 posaren "No en tenc record" (Pilar).

Finalment, ma mare, el 12 d'agost del 2026, per telèfon, em digué "No ho havia sentit mai". 

No deixarem fora que, en línia amb informació per a l'estudi que férem sobre els Sants de la Pedra (Abdó i Senent), coincidint amb unes paraules que vaig enviar a Joan Roig i Montserrat, després d’intuir que la 'mort dels dos jóvens' fos, fins i tot, vinculada amb el pas de ser xiquets (o adolescents) a ser persones que manegen la seua vida i que es tractàs d’una espècie de ritu, observí que podia ser així. A més, em cridava l’atenció el fet de l’edat que assenyalaven alguns goigs: a setze anys (en el cas del més gran) i a quinze (en el més jove). Ben mirat, en el llibre 'La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)', de Francisco Javier Fernández Conde, en què, curiosament, se’n parla d’un ritu i, altrament, en nexe amb aquest detall, apareixen… els mateixos anys i lliga amb jóvens del gènere masculí, malgrat que referit a territoris de l’històric Regne de Lleó (nord-oest peninsular) i sense que es parle dels sants Abdó i Senent, i en relació amb un altre Poble matriarcalista: l'asturià, associat a Astúries i a l'esmentat reialme.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.