Una altra sardana recopilada en
la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença
a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de
pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra
és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:
“A la plaça hi ha sardanes
quines ganes de ballar!
A la plaça hi ha sardanes
digues si amb mi hi vols anar.
Sents? ja ens crida la tenora
i refila el flabiol,
au! anem-hi que ja és hora,
no m’hi deixis anar sol.
Vine, vine amb mi
i escolta les paraules que et
vull dir”.
Per tant, no sols ella li ho
acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que
evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes
cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950,
sovint, un poc abans d'anar-se'n de casa (per exemple, a visitar alguns
familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l'home què li aprova i què
no. Ho he conegut en persones acostades.
Al capdavall del poema, podem
llegir
“A la plaça hi ha sardanes
amor i vida
t’oferiré,
ballarem nostra sardana
les mans unides
i els cors també”.
Així, com en el lligam maternal
quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i
ungla.
Adduirem que, en la cançó següent
plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de
Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets
matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere
vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:
“fem-lo vessar tot aquest vespre!
(...) Nit de l’amor, formosa nit
dura molt més del que ara dures.
(...) raig de cançons que, essent
de nit,
porten la llum de nova vida”.
Un altre poema en què copsem molt
el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu
recita les sardanes més populars”, és “És la
Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i
Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de
Catalunya. Diu així:
“Té la nostra terra la muntanya
que l’enveja tot el món
que és Montserrat.
Quina terra més galana
és la terra catalana.
(...) És la Moreneta
la fe del poble català
l’estel del seu camí
l’afany dels seus amors”.
O siga, que la dona (ací, una
Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui
el salva.
Afegirem uns versos que podrien evocar el
paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la
consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire
fa més catalana
la muntanya santa del meu cor
i la Moreneta que ens escolta
ens mira i ens dóna tot l’amor”.
Aquestes paraules connecten amb
el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra
enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen
una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l'esperit comunitari. Per
això,
“Tota la muntanya
et volta donant-se les mans
sardana de l’amor
d’un poble de cristians.
(...) vetlleu Senyora pels
catalans”.
Per consegüent, així com la dona
(àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo
comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills,
pels qui hi estan empeltats.
Finalment, direm que el 8 de
gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en
què deia "Bona
tarda, Lluís,
Mare de Déu quants i quins
records m'ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la
vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era
la Festa Major del Poble i va venir l'orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la
van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva
edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d'èxit.
Després, es va fer molt famós amb
un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits
del Barça, amb la seva trompeta.
Moltes gràcies, Lluís.
Una forta abraçada!!!!".
