Paraules de hui:
"Endavant", Rosó Garcia Clotet.
"Avant les atxes", Kike.
"Avant les atxes", Ramona Ibarra.
****
Hui, entre d'altres coses, he rebut comentaris en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1955 i que portaven mantellina.
Igualment, hem plasmat la major part dels mots que anit ens entraren mitjançant Júlia Aixut Torres (una catalana nata en 1933, molt senzilla, maternal acollidora i que reporta com si fos la marona que alleta el nadó i que, sobretot, el lliga amb la terra i amb el passat, amb les arrels matriarcalistes vernacles i, així, amb les dels seus ancestres):
"— De l'any 1956 endavant, any en què em vaig casar, poques dones portaven mantellina per anar a l’esglesia, però, quan vaig anar-me'n de Lleida, l'any 1950, sí.
Totes les noies i totes les dones portaven mantellina i, si no la portaves, havies de posar-te un mocador al cap…
Ara, tot això ha acabat com també el dol d'un familiar: que et posaves tota de negre i que la mare tenyia la roba d'algun familiar a la torre de la padrina…
Ara no te n'adones, de res: si és viuda o no… Jo, quan vaig restar viuda l'any 2001, la gent ja no anava de dol… i molts ja no entren ni a l’esglesia…
El marit va morir de Parkinson i em tenia escrites les seves voluntats i no volia esqueles, ni església: volia incineració i que sols ho sapigués la família més acostada (tot i això, ell era creient).
La casa de la meva filla té un gran jardí en què nosaltres plantàvem moltes coses. I un any, en anar a València [ , d'on era el meu marit], vam comprar un taronger. Crec que deu tenir més de quaranta anys i està molt ben cuidat. I, en aquest taronger, estan les cendres del meu marit, les de la meva germana i les del seu marit i també dos gossets Teckel. I, per ara, sols falten les meves. Aquest és el nostre taronger…".
Afegirem que, a la darreria d'octubre del 2018, anares al despatx d'un amic que havia viscut cinc anys en contacte amb la cultura colla en Xile, la qual és matriarcalista, i et digué que els colles tenen per costum soterrar en les seues cases els morts.
Doncs bé, en un viatge per la Catalunya rural dels anys noranta del segle passat, poguí capir una casa en què reposava un difunt, potser nascut més de cent anys arrere.
Finalment, dir-vos que, en Alaquàs, almenys, fins al 2017, encara hi havia un cas paregut al de Catalunya, un detall que empelta amb la tradició autòctona, puix que la casa, com també ho fa en la cultura basca, és en nexe amb la mare i, així, amb lo femení.
Més encara perquè els morts estan dins de la marona, en la terra, com qui hi ha retornat i, així, lligats al passat i a lo tel·lúric, al sopluig.
I tu, de bon matí, també vas a l'era, com la velleta hospitalària i receptiva que ho fa acompanyada d'un xiquet.
I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada