El lligam mare-fill en la infància i la realitat

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Sempre endavant!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he rebut missatges de felicitacions per la tasca. Així, després d'haver enviat un missatge a Rosó Garcia Clotet, me n'ha entrat u seu:

"— Gràcies a tu, Lluís, sempre".

Afegirem que, de vesprada, hem tractat part d'una rondalla arreplegada en Tàrbena (una vila valenciana de la Marina Baixa) en què, com en altres relats, un peix diu a un pescador que no el mate.

Tot seguit, entres en un fragment en què, en poques línies, és molt plasmat que la terra, si és ben tractada, pot resultar profitosa per als humans, però que, si ens en deslliguem i hi tenim cura, aleshores, no restem afortunats.

Més avant, el peix li amolla uns mots que reflecteixen un detall paregut: els seus fills, si empelten amb l'arbre (una figura femenina i en nexe amb la mare), romandran en bon estat, però, si no, emmalaltiran.

Doncs bé: mentres escrius aquestes darreres línies, has capit que hui, de bon matí, has evocat la importància de viure com un eixart amb la marona, amb lo tel·lúric, perquè és en la superfície on hi ha la vida que ens permet ser en contacte amb la realitat i aprendre com quan érem xiquets i demanàvem a la mareta que ens contàs contarelles o que, per exemple, ens ensenyàs cançons o que ens explicàs sobre detalls de la seua infantesa i d'altres moments de la seua vida.

Finalment, mare i fill n'ixen guanyant. I tot, en unes quantes línies.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.