Dones que salven l'home, que li fan de guia i que eduquen

 

Prosseguint amb el poema “Triptic”, plasmat en l’obra de Cipriano Ibáñez Chisvert, també posa

“III

 

En el descans, prop de mi,

el cantar d’una tonada

d’infantesa pastoril[1]

va rodant per la muntanya.

 

‘-Pastoret, bon pastoret,

tu que vius en la cabanya

i portes els borreguets

per les trotxes[2] d’esta Serra...

 

Dis-me, puix, bon xavalet,

¿a on podré beure l’aigua

i apagar la meua set

del cristall d’esta muntanya?”.

 

És a dir, la dona es dirigeix al pastor, per demanar-li. A més, apareixen dos personatges interessants: la dona en nexe amb la terra i el pastor (ací, capellà) que fa camí, un passatge en què ella va unida a lo matriarcal i ell ho fa a lo patriarcal.

Ara bé, en acabant, la dona li diu on podrà beure ell i, de pas, el salva:

“¿Vol beure, Pare, vosté,

de les fonts, la millor aigua

que naix, tot ensems, arreu,

en Serra de Mariola?

 

Mire: en aquell raconet

on s’arruga la muntanya,

com cristall de pur argent,

brolla fina i fresca l’aigua”.

 

 

És més: tot seguit, com captem, ella és de la terra, la coneix i el guia. Així, li fa de mare i, a banda, li diu

“Vinga: l’acompanyaré,

no siga que esvare i caiga;

anem poquet a poquet

a l’aigua tan desitjada.

 

Mire: bega del xorret[3]

que naix de la penya brava.

Bega com els borreguets

que abeuen sempre d’esta aigua.

 

¡Gràcies, gràcies, pastoret!

De la mà, ahuecant la palma[4],

als llavis, porte a glopets

l’aigua fresca, l’aigua casta”.

 

Després, la dona comenta

“El pastor se’m despedix[5];

cantant retorna a sa casa.

Els borregos i cabrits,

camí de la humil cabanya”.

 

 

A continuació, intervé el pastor, ja guarit, en senyal d’agraïment a la terra (ací, a la Serra de Mariola, qui, simbòlicament, salva l’home):

“Quan davallava el camí,

a la Verge, li cantava;

perquè em semblava lo lliri

d’aquesta aigua pura, casta.

 

¡Mariola! ¡Mariola!

Serra ampla, llarga, brava...

Enjamai oblidaré,

de tes fonts, la millor aigua”. 

 

 

 

Aquests versos, àdhuc, ens poden evocar la gratitud cap a la Mare Terra i, de pas, cap a lo tel·lúric, dos trets associats al matriarcalisme.

---

[1] Castellanisme, en lloc, com ara, de “pastoral”.

[2] Castellanisme, que vol dir “camí estret”.

[3]  Castellanisme, en lloc, per exemple, de la forma genuïna “raget”.

[4] Mot castellà que equival a “buidar”.

[5] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “se m’acomiada”.

Forjar ponts, explicar amb didàctica i suggerir música esperançadora

Paraules de hui:

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Molt encertat!", Daniel Gros.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit els comentaris del tema del dia, li he explicat sobre el part tal com figura en una llegenda (la qual li he llegit després). Llavors, m'ha dit:

"— Com en el part!".

I tu li afiges:

"— Hi ha llegendes que tracten temes, però no partint de com es faria en un estudi científic, sinó recorrent molt als símbols. Així, per exemple, diem que un home 'És un pou de saviesa (o de sabiduria)'. O veus que, en una narració o en un escrit, el pou representa l'interior de la mare, el lloc on viu el xiquet abans de nàixer".

Més avant, ens ha cantat unes composicions que aporten esperança, confiança,... i li hem dit:

"— Podries escoltar i cantar cançons d'eixe estil, que la lletra i la música siguen positives, que donen vida... M'agraden. En els llibres de Pere Riutort, n'hi ha. El cantautor Paco Muñoz en canta (algunes, mogudetes, però alegres). A més, tradicionals i populars (com ara, 'Toni va a la font')...".

A banda, li he comentat:

"— En l'estudi, he vist que ser amable, escoltar, ser pacient (com també agraït) i estar obert a comentaris que tenen relació amb el tema (i que afigen informació interessant i tot) és molt important. I que, si estàs en contacte així amb ells, millor encara. I, per descomptat, tocant els peus en terra".

Finalment, direm que adés hem vist uns ponts de Martorell, de què una amiga ens havia enviat unes fotos, i que hem pensat en la frase "forjar ponts", una altra manera d'actuar i de viure que tu aproves i que fas cada dia, no sols per a una recerca.

Agraesc els mots en nexe amb el tema de hui, alguns, sucosos i com si fossen un present (per exemple, el de Ricard Jové Hortoneda, el de Rosa Rovira i el de Júlia Aixut Torres).

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Persones gentils, que t'ho aplanen, realistes i atrevides

Paraules de hui:

"Avant", Kike.

"Endavant, sempre!", Rosó Garcia Clotet.

"Avant les atxes", Tonet.

"Avant les atxes", Lola Carbonell.

"Avant sempre", Montserrat Cortadella.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare i li he dit:

"— En setembre del 2014, mentres feien les obres de la casa, Pere [ Riutort] em digué 'El teu fort és l'optimisme'. I recorde que, en desembre del 2013, una revista posava que un 43% (possiblement, d'empresaris) pensava que el 2014 seria millor".

Més avant, li addueixes:

"— I qui portava (i encara ho fa) la immobiliària que em féu de pont per a la casa, uns anys després, em comentà que era la primera casa (o una de les primeres) que havien venut. I que l'empresa havia començat en el 2009".

Doncs bé: en una línia semblant, hui hem contactat amb dues editorials valencianes i, en la segona (Afers), ens han atés amb gentilesa i, igualment, tocant els peus en terra i proposant-nos que connectàssem amb una secció.

Llavors, tu, confiant en el tracte que has rebut, els escrius i, a banda, et marques enviar un missatge a una altra entitat, sobretot, perquè és atrevida i ha tret llibres d'investigacions fetes per persones realistes, creatives i que, com se sol dir, tenen personalitat i que diuen les coses pel seu nom. Un exemple: Jordi Bilbeny. L'editorial:  Librooks, la qual és catalana i  fou creada en el 2010.

Prosseguim.

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

El sentiment de pertinença a la terra, la dona salva l'home i la Serra de Mariola

 

Uns altres versos en què es reflecteix el matriarcalisme i, possiblement, escrits pel rector de Massarrojos, els quals figuren en la secció “Estampas personales” del llibre “Estampas de Masarrochos”, és el poema “Triptic” (pp. 289-291), amb molts trets que tenen a veure amb el naturalisme.

La primera part enllaça amb la Serra de Mariola, situada entre les comarques valencianes de l’Alcoià, del Comtat i de la Vall d’Albaida. Amb lleugers retocs, diu així:

“1r. MARIOLA

 

Des de l’Asilo[1] a on estic,

front a front, n’és Mariola,

de carrasques i de pins,

vestida, amb mantell de glòria.

 

De romer, timó i espígol,

s’ompli d’aromes la Serra;

des de la falda fins al pico,

per tot, l’estora, la sàlvia.

 

¡Mariola! ¡Mariola!

¡Qui, de nou, fins a les crestes,

poguera pujar encara,

omplir els pulmons dels aires,

 

dels aromes de la sàlvia

i recordar aquells temps

d’anys jóvens, quan jo pujava

al Pico del Montcabrer

 

a pit, des de Cocentaina,

seguint després al Mas d’Abres,

per veure[2] la fresca aigua!...

¡Fins al monestir d’Agres!...

 

L’enyorança d’aquell temps,

a mons ulls, porta una llàgrima.

¡Mariola! ¡Mariola!

Si pogués pujar encara[3]...”.

 

Com podem veure, la Serra de Mariola (ací, simbolitzant la terra, la Mare Terra i la mare que acull els fills) els protegeix i els dóna lo que necessiten i és una font de detalls que guareixen l’home.

A més, ell li fa una lloança pel paper guaridor de la natura: la sàlvia, l’aigua, el monestir, la panoràmica, etc.

Igualment, amb el contacte amb aquesta serra, l’escriptor (qui aprofita el viatge per desenvolupar la seua facilitat expressiva en forma de poemes), és salvat. I, per tant, ens trobem davant un altre exemple de sexualitat matriarcal (ací, en connexió amb lo femení, amb lo tel·lúric).

No debades, tot seguit, el poeta afig

“II

 

A l’eixir, hui, de passeig,

el cor cap a tu em portava.

¡Mariola! Vullc besar-te

i beure ta fresca aigua.

 

El dia està nuvolós,

la frescor besa ma cara

com dient-me ‘Esta frescor

mitigarà la pujada’.

 

Anem, puix, per lo camí,

al caramull de la Serra,

ja que la frescor de hui

alleugera la jornada.

 

El caminet n’és estret;

vaig pujant cap a la Serra;

els núvols, com un refresc,

plouen fines gotes d’aigua.

 

¡Ja la hi veig de molt propet!

¡Ja respire de la sàlvia,

de l’espígol, del romer,

els perfums que ans respirava!

 

¡Ja estic a mitjan costera!

¡Ja hi veig l’anyosa carrasca!

¡Ja mon cor, ple d’alegria,

retorna als temps que enyorava!

 

¡Un poquet més! Ja, lo cim,

escalant com una cabra,

m’assente, donant-li gràcies

a Déu per esta jornada”.

 

 

Per consegüent, podríem dir que, per una banda, la dona assuaveix el jorn de l’home i, al mateix temps, li aporta frescor (la qual, de rebot, empiula amb la jovenesa que permet que el poeta aplegue al cim) i que ell puga assolir l’objectiu.

Finalment, l’escriptor plasma el seu agraïment.

 

 

 

 

---

[1] Castellanisme, en lloc del mot genuí “Asil”.

[2]  En l’original, “per veure”. Hem respectat com ho escriu el poeta, tot i que podria voler dir “per beure” (aigua), en lloc de “per veure” (el paisatge, la panoràmica…).

[3] En l’original, “Si pogués”.

Contacte amb folkloristes, amb els altres i amb la realitat

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant", Kike.

"Endavant les atxes!!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he contactat amb algunes editorials i, a migdia, n'he escrit al representant en cap d'una del País Valencià, en nexe amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent:

"— Benvolgut Joan, 

A mitjan matí, he pensat en vós, en relació amb un treball que fiu i que vos adjunte, per si estiguésseu oberts a editar-lo. És d'un poc més de set-centes pàgines de cultura tradicional i folklore, en què, entre d'altres persones, participà Pere Riutort Mestre (qui féu un paper decisiu) i tracta sobre dos sants que:

1) Són una part més del matriarcalisme català i, així, del mediterrani,

2) tenen a veure amb la cultura grega (amb la deessa Demèter i amb la filla, Persèfone),

3) estan en relació amb el mitraisme (Cautes i Cautopates)

i 4) amb la cultura romana (de manera prou minoritària, amb els germans bessons Càstor i Pòl·lux),

Per descomptat, són els protectors de molts pagesos catalanoparlants i de moltes poblacions de terres catalanoparlants. La seua tradició és molt pròpia de la nostra cultura vernacla, però, a penes, de la castellana (d'on prové la figura patriarcal i mística de Sant Isidre).

Atentament,

Lluís Barberà i Guillem

Mestre, historiador i folklorista".

De vesprada, copses que t'havia respost com exposem textualment:

"Benvolgut Lluís,

Maria Santíssima quina faenassa, el treball que m'envies -i que acabe de tafanejar per damunt! Moltíssimes gràcies per la confiança que em demostres. No sé on es podria publicar, un treball tan especialitzat, tan complet i tan extens, però supose que hi ha d'haver alguna institució pública -la Institució Alfons el Magnànim, l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert o Publicacions de la Universitat de València, em venen ara al cap- que ho podrà i ho voldrà fer. Lamente molt que jo, des de fa temps, no tinc responsabilitats de gestió en cap institució pública que puga portar endavant un projecte d'edició com el que requereix un original així.

Siga com vulga -hi insistisc- t'agraïsc molt el gest d'haver-lo compartit amb mi. Una abraçada ben afectuosa,

Joan".

Finalment, agraesc la paciència, la generositat i la participació dels qui, en algun moment, em respongueren (o bé em reportaren) a aquest primer estudi. I, òbviament, als qui ho han fet i als qui encara viuen i permeten que, entre tots, puguem tocar els peus en terra i, igualment, compartir part de la realitat de la cultura vernacla en terres catalanoparlants, la qual és matriarcalista.

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.

Nota: Dues obres de ceràmica valenciana del segle XVIII en què apareixen els Sants de la Pedra.

El sentiment de pertinença a la terra, bandes de música i maternitat en Massarrojos

 

Prosseguint amb el sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, apareix en relació amb rectors que, en lloc de dedicar-se, més bé, a la vida contemplativa o a l'oració, formaven part de bandes de música amb què també tenien relació compositors de la vila (com ara, Salvador Giner, famós, entre d'altres coses, per l'obra “L’entrà de la murta”, la qual té a veure amb els Sants de la Pedra).

No debades, l’autor comenta que “Massarrojos va concórrer a aquest romiatge amb els seus estandards, amb les seues banderes i amb música. La presidia Mossén En José Bau, qui acompanyava la nombrosa representació de la nostra vila. La Banda harmonitzava càntics religiosos, entre els quals es cantava, indefectiblement, per part de totes les colles de cada poble, un himne tradicional aleshores, dels pelegrinatges i d’altres manifestacions grandioses i religioses de la pietat valenciana” (p. 273).

Adduirem que, en una nota en la mateixa pàgina, s'indica que “L’Himne dels Pelegrinatges tenia la següent lletra, de què només calia canviar el nom del poble:

Deixem-se[1] la casa i anem’s-en a peu

a veure, de Foios, la Mare de Déu.

No importa la boira, el sol, ni la pols,

la molta distància; patim un poquet

el vell, la xiqueta, els casats i els fadrins;

de l’Horta de València, tots som pelegrins.

Deixem-se la casa, etc.”.

 

Per tant, copsem la figura de la mare i persones de totes les edats en una societat pregonament religiosa (això sí, de línia vernacla, matriarcal).

En passar a la plana 274, continua el lligam entre les bandes de música, actes religiosos, capellans, el veïnat i fills del poble. Així, podem llegir que, en 1907, amb motiu d’un pelegrinatge molt concorregut a Nostra Senyora de Montcada, hi prengué part la Banda de Massarrochos i que "Mossén José Bau compongué la lletra de l’Himne que Massarrojos oferí a la nostra Mareta, cantat per tot el veïnat. La melodia fou obra musical d’en Salvador Giner, qui, a instàncies de Benjamín Ferrandis, amb unes hores de temps, posà terme a aquest treball improvisat. Entre totes les viles, que en foren moltes, Massarrojos s’emportà la palma en aquest inoblidable romiatge. La lletra deia així:

COR:

Venim de Massarrojos,

anem a visitar

a la Verge Maria,

la perla de Montcâ.

Ella és la nostra mare,

la dels Desemparats;

a tots, que mos empare;

a tots, jóvens i ancians.

 

ESTROFA:

Volgueren els impius

[ja] matar la fe cristiana

i ataquen plens de ràbia

a la Mare de Déu.

Digam nosatros:

‘Vixca la Verge sobirana!',

veïns de Massarrojos

cridant a tota veu” (p. 274).

 

Per consegüent, altra vegada, captem un fet en què figura la dona (ací, Nostra Senyora) i, més encara, com a sobirana, tret que rep l’aprovació de la gent del poble i que, àdhuc, podríem pensar que com a defensa i que, de pas, connecta amb lo tel·lúric.

---

[1] Forma prou habitual, en el llenguatge parlat, de dir “deixem-nos”. En el mateix vers, apareix “anem’s-en” (reducció en la pronúncia de la forma “anem-nos-en”.

Propostes pactistes que aproves i que agermanen

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant", Kike.

"Avant les atxes", Lola Carbonell.

"Agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare (i prou) sobre la recerca. I, quan li he dit que era molt extensa, li he demanat per una biblioteca. I m'ho ha facilitat.

Igualment, li addueixes que t'has posat en contacte amb una treballadora d'un periòdic comarcal, en relació amb un possible article que tractàs sobre lo matriarcal en la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana. I que n'havies plasmat u, per dir-ho així, de presentació del tema i de suggeriments.

Afegirem que no és es la primera vegada que hi ha una conversa d'aquesta línia. De fet, evoquem que, per setembre del 2018, un valencià de la vila Camp de Mirra (Romà Francés Berbegal) ens proposà escriure sobre els Sants de la Pedra (també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), per a les festes patronals de l'any vinent. L'acceptàrem.

Finalment, diré que, en ple vespre, he captat que el sentiment de pertinença a la terra va molt unit, en el cas de Catalunya (i, de rebot, del País Valencià) a l'actitud d'aprovació de la independència de Catalunya i, més encara, al diàleg entre partidaris del "Sí" i els polítics que manen.

En eixe seny, aquesta resposta en pro dels pactes, t'aplana molt el camí, com ara, per a futures publicacions que enllacen amb el matriarcalisme català i amb persones que l'han promogut i a altres que li donen vida.

I tu, de bon matí, també vas a l'era.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i el comunitarisme, com moltes persones que coneixes.