Deien "obrir l'armari" (passar a ser jove)

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien "obrir l'armari" (passar a ser jove)? Gràcies.

Figura en "Rondalla de Juniveldana", de l'Alguer, compilada per Pasqual Scanu, com a símbol del pas a la joventut: un xic obri un armari i n'ix na Juniveldana, qui tenia ja quinze anys.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 12 d'agost del 2026 i posteriorment ens comentaren "Nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "Lluís: digues-me què significa, per a tu, 'obrir l'armari' o passar a ser 'jove'... És una cosa sexual" (Júlia Aixut Torres), a qui responguérem "Pel context, és el pas d'adolescent (simbòlicament, tenir la primera regla, quan ja pot tenir fills, quan ja pot ser mare), però, com diu un passatge del relat, ho fa a quinze anys.

Aquesta edat (els quinze), en molts Pobles, és vinculada, bé amb el xic, bé amb la xica que ja han passat 'la fase intermèdia'. la següent, en un minyó, és quan té al voltant dels vint anys; però, si és una fadrina, quan té un primer fill (abans, hi havia jovenetes que eren mares cap a vint anys)", qui ens adduí "Jo m'ho havia pensat que voldria dir això. En el meu temps, a casa, no es parlava de la sexualitat. La meva germana tenia tres anys més; i, el dia que em va venir la menstruació, ho vaig dir a la meva germana (això que era bastant espavilada en moltes coses i, si no ho sabia, ho demanava).

Amb el temps, amb una amiga, anàvem a les firetes del passeig de Boters i ens trobàvem algunes vegades amb dos amics. En aquell temps, devíem tenir uns dotze anys i un dia ens van dir que, si volíem anar al cinema, havíem de deixar-nos tocar les cuixes... I jo vaig dir que sí, però que havíem d’anar a platea; i, quan vam entrar amb l'amiga, vam anar al 'galliner' i ells ens cercaven a platea. En sortir, ens esperaven i es van enfadar i ja vam deixar de trobar-nos...

Amb el meu nuviet dels setze anys, besos i abraçades. I la resta era pecat, però ens hagués agradat alguna cosa més…

A vegades, he pensat amb les ocasions que hem tingut i que no vam fer res mai… L'any 1950 vam anar a viure a Badalona… I l'any 1956 em vaig casar: sempre hi ha alguna ocasió per a fer res, però sempre em va respectar les meves decisions. Va ser l'únic home de la meva vida. El meu marit era un home que l’agradava guardar les coses i vaig trobar totes les lletres que jo li vaig escriure i, fa uns anys, vaig donar al meu fill el plec de lletres lligades amb un cordill.

El matrimoni és una loteria, Lluís. Jo hi vaig tenir molta sort: en poc temps, coneguts i casats"; "No recordo que em parlés d'això" (Rosó Garcia Clotet), "No, rei" (Maria Dolors Sala Torras), "A casa, explicava sense embuts la sexualitat... Ben feta..., sense cap risc i sí amb plaer. Molt avançada al seu temps" (Lydia Quera), "Totalment desconegut" (Xec Riudavets Cavaller), "No ho sé" (Lurdes Closa), "No" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Mai sentit. Demanaré a un fill meu, lexicògraf.

El meu fill diu que és una al·lusió sexual, lo d''obrir l'armari'" (Lucila Grau, en dos moments), a qui plasmí "Això, pel context de la rondalla, era d'esperar".

En Xiuxiuejar, el 12 d'agost del 2026 posaren "No en tenc record" (Pilar).

Finalment, ma mare, el 12 d'agost del 2026, per telèfon, em digué "No ho havia sentit mai". 

No deixarem fora que, en línia amb informació per a l'estudi que férem sobre els Sants de la Pedra (Abdó i Senent), coincidint amb unes paraules que vaig enviar a Joan Roig i Montserrat, després d’intuir que la 'mort dels dos jóvens' fos, fins i tot, vinculada amb el pas de ser xiquets (o adolescents) a ser persones que manegen la seua vida i que es tractàs d’una espècie de ritu, observí que podia ser així. A més, em cridava l’atenció el fet de l’edat que assenyalaven alguns goigs: a setze anys (en el cas del més gran) i a quinze (en el més jove). Ben mirat, en el llibre 'La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)', de Francisco Javier Fernández Conde, en què, curiosament, se’n parla d’un ritu i, altrament, en nexe amb aquest detall, apareixen… els mateixos anys i lliga amb jóvens del gènere masculí, malgrat que referit a territoris de l’històric Regne de Lleó (nord-oest peninsular) i sense que es parle dels sants Abdó i Senent, i en relació amb un altre Poble matriarcalista: l'asturià, associat a Astúries i a l'esmentat reialme.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sinceritat, creativitat i dones respectades pel marit

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Endavant ses atxes!", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare, li he llegit alguns comentaris del tema del dia i, a més, m'ha dit "bonhomiosos", un mot derivat de "bonhomia" i que no recordava haver-li'l oït abans. 

Sí que hi ha qui empra "bonesa" (i, a més, prou): per exemple, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

Ara bé, hem tingut un diàleg amb Maria Dolors Sala Torras, una catalana molt receptiva i que es crià en un ambient molt creatiu, a qui hem reportat:

"— Figura en 'Rondalla de Juniveldana', de l'Alguer, compilada per Pasqual Scanu, com a símbol del pas a la joventut: un xic obri un armari i n'ix na Juniveldana, qui tenia ja quinze anys.

— Que bo!

—En la cultura asturiana, matriarcalista, cap a quinze anys, el xic (adolescent) passa a la comunitat i, com aquell qui té dret a votar. Això, segons Francisco Javier Fernández Conde (1937), estudiós dels territoris del futur Regne de Lleó en els segles VII-X.

— Collins! Impresionant.

— És una edat, al meu coneixement, present en moltes cultures: 'quasi un xic'.

—I sembla que els estudiosos actuals no cerquen veritats. Tu, sí. Em cativa".

Llavors, li respons:

"— Hui, m'ha dit ma mare (1943): 'Tu ets sincer, tu no ets diplomàtic'.

I Maria Dolors Sala Torras, després d'accedir a aquest fragment en què es tracta aquest tema, m'ha afegit:

"— Nen. Ostres! Com ho organitzes!

Perquè, total: qui ens ha de reconèixer la feina, es deixen comprar".

Finalment, vos pose unes paraules que m'ha enviat Júlia Aixut Torres (nascuda en 1933 amb un estil maternal, creativa, de bon cor i arrelada a la terra i a la llengua catalana, qui evoca moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 que eren d'arrels catalanoparlants), en un missatge extens:

"— I l'any 1956 em vaig casar: sempre hi havia alguna ocasió per a fer res, però sempre em va respectar les meves decisions. Va ser l'únic home de la meva vida...".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Mestres, estudiants i catalans sense gorra i creatius

Paraules de hui:

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Kike.

"Molt agraïda", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb un home de més de huitanta anys (ací, Manuel) que, potser, a primeria dels anys huitanta, li proposaren afiliar-se a un partit. Però ell els digué:

"— No, perquè, si no, hauré de votar lo que diga el partit".

Poc o molt, més de quinze anys després, Pere Riutort, en sa casa, ens acostà un carnet d'afiliat a Unitat del Poble Valencià (UPV), nacionalista i amb lligams amb CiU. I li diguérem que no i li amollàrem els mots que havia tret Manuel. I l'històric mestre no insistí, sinó que continuàrem com a amics.

Uns anys després, t'ho presenta un ecologista de la teua vila. I li dius lo mateix que a Pere Riutort.

I, possiblement, en el 2003, un candidat local pel Bloc Nacionalista Valencià (BNV). I li respongueres com ja havies fet amb l'ecologista.

Adduiré que no he estat mai afiliat a cap partit polític, ni en cap llista de cap candidatura d'aquest ram.

Ben mirat, afegiré que, en haver-se celebrat les eleccions autonòmiques valencianes del 2019, Pere Riutort et demanà quina candidatura havies votat. Li ho diguí, però no li demaní què hi havia fet ell. El motiu: perquè vaig preferir no saber-ho i, així, prosseguir amb la bona avinença amb ell. Es morí en novembre del 2021 i no li havia tret mai més el tema. Això sí: entre aquests dos moments, tots dos fórem vasos comunicants, perquè cada u aprenia de l'altre.

Com a mostra, un dia li fiu una qüestió. I ell, amb un toc d'amic, em responia:

"— ¡Però si tu saps més que jo en aquests temes!".

En acabant, raonàrem en un ambient creatiu, com si fóssem un eixart. Jo, com l'alumne receptiu; ell, com el mestre disposat a informar l'estudiant com si ell fos la mareta junt amb el nin. I no cal dir que amb bon cor.

Finalment, dir-vos que, en els darrers dies, he rebut missatges de tres dones de caire maternals, creatives, bonhomioses, molt interessades per la llengua catalana i amb qui, com se sol dir, "Es pot parlar". Gràcies. M'evoquen moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants. 

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

En defensa de les rondalles, dels indígenes i de la llengua catalana

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he començat el dia amb un missatge de Júlia Aixut Torres (una dona nascuda en 1933 i amb comentaris sucosos per a la recerca).

Igualment, has parlat amb ta mare sobre el tema de lo públic, de lo privat i, a més, li dius:

"— Muhammad Yunus ('el banquer dels pobres') deia 'Del capitalisme, agafe la llibertat. Del comunisme, del socialisme, la igualtat. I pose la creativitat'.

I, així, no entra en cap guerreta entre els dos grups".

Altrament, hem capit uns mots que Pere Riutort ens digué el 10 d'agost del 2021:

"— Les rondalles reflectien la cultura popular: televisió, res; ràdio, res; premsa, pràcticament, ningú no llegia".

Igualment, has copsat un post d'una amiga catalana:

"— Registreu-us i tingueu sempre present aquesta frase d'un gran home, d'un home bo, d'un home sant (dels de debò):

'La causa indígena m’ha fet més català. Les tribus prohibides m’han ajudat a retrobar la meva sempre maltractada tribu. El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i de la identitat dels indis i m’ha ajudat a no caure en l’imperialisme cultural'.

BISBE PERE CASALDÀLIGA".

Finalment, dir-vos que, tant en Catalunya, com en el País Valencià, com en les Illes Balears, hem trobat polítics no ens responen a temes punxosos, com ara, què opinen sobre l'Edat Mitjana, tenint present que la dona era més ben considerada i més ben tractada en la Corona Catalanoaragonesa que ara.

Saben que, si hi responen, han de canviar molts punts del programa, molts prejuïns i ser més creatius, fet que comporta que no sempre estaran en possessió de la veritat, com hui he amollat a ma mare.

Com a afegitó, vos adjunte aquestes fotos (la del segle XVIII figura en un escrit de Bartomeu Mestre i Sureda).

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Escrits i diàleg amb una dona de més de noranta anys

Paraules de hui:

"Endavant les atxes", Júlia Aixut Torres.

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre endavant", Antonia Verdejo.

"Avant les atxes", Ramona Ibarra.

"Moltes gràcies", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he escrit i, després, he publicat uns mots que anit m'havia enviat Júlia Aixut Torres (una dona nascuda en Lleida en 1933, casada amb un valencià i, com he dit a ma mare, que et recorda el tarannà natural i creatiu del camp i dels llauradors, maternal, dolça i, igualment, forta, "Com qui té les dues parts de la persona", com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d'arrels catalanoparlants).

Mentres els plasmàvem, notàvem un nexe, comoditat i, ben mirat, una defensa de l'estil d'escriure i de viure exposats en el comentari. Com a mostra, vos adjunte part d'un missatge seu:

"— Lluís: tu et creus que sóc un poc llesta, però, la veritat, he començat massa tard a posar-me amb aquestes coses… i, la veritat, la meva vida sempre amunt i avall. Escric en català del dia que em van donar aquest aparell ençà…

Tinc una màquina de escriure i vaig començar a escriure les meves memòries i, en faltar el meu marit, les vaig deixar de fer; i, fa uns anys, les vaig tornar a mirar, les vaig llegir i vaig veure que no era jo la que contava la meva vida. I les vaig trencar perquè eren en castellà i perquè el meu pensament, tot, era en català...

I, des que tinc l'IPad, he procurat escriure en català. Sé que faig moltes faltes, però jo... 'Endavant les atxes', com deia sempre el pare...

Recordo que, abans, sempre hi havia un saberut que et corregia i ja ho volia deixar, i un amic em va dir: 'Tu no et preocupis: escriu, que tothom t'entèn amb faltes o sense, i tu, a poc a poc, aprendràs dels altres'...

I així ho vaig fer...

De la meva vida, se'n podria fer una història, però ja he fet tard…".

Llavors, li has respost:

"—Simplement, t'ho he proposat, de bon principi, perquè, sincerament, més d'una vegada, pense:

'— Si Júlia Aixut Torres escrigués en un blog, amb la quantitat de coses que he capit i que són útils per a conéixer millor la realitat que ha estat silenciada en les escoles, en els partits, en campanyes feministes..., podria deixar un llegat en Internet que resultaria profitós per a més d'un investigador (i per a més d'un curiós).

Té bon cap, escriu relativament bé el català i de manera estructurada, és un estil dolç, creatiu, maternal i, a vegades, d'una dona amb espenta i oberta a gent de totes les edats'.

El fet d'escriure en català et connecta amb la terra i, per això, preferies plasmar així les memòries.

Estic a punt de rematar la traducció de quasi tota una explanació que féu un amic meu (1935-2021), qui el tinguí de mestre de Magisteri. Són unes 206 pàgines i, de desembre del 2022 ençà, quasi totes les setmanes hi he dedicat menys de mitja hora quatre dies, però hi ha hagut continuïtat. 1) Primerament, la traducció; 2) la revisió i 3),  per octubre, la portaré a imprimir.

És un escrit seu sobre temes que no solien eixir o de què ell no havia informat a ningú abans".

I més.

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

Reportar-nos i dominar la situació amb bona intenció i esperançats

Paraules de hui:

"Avant les atxes", Kike.

"Endavant, sempre", Rosó Garcia Clotet.

****

Hui, entre d'altres coses, he parlat amb ma mare sobre un dia en què l'esperança, l'autocontrol i confiar en Internet i en una emissora ("Ràdio Klara") féu possible que ma mare i jo trobàssem informació que ens permeté tenir una visió més pròxima a uns fets que havien ocorregut eixe dia.

Així, tu li dius:

"— Recorde eixe dia, de vesprada, en la classe de l'escola d'adults on ens reuníem. Solíem haver-hi unes quinze persones o un poc més. La majoria, allí, mig plorant. I només tres persones podem dir que teníem la sang freda, que dominàvem la situació".

Llavors, ta mare et comenta:

"—Pensa que lo que havia passat eixe dia era fort i que hi havia gent sensible...".

Li hem respost:

"— Sí. El fet és que captí que només tres persones ens sentíem d'una manera prou diferent. A més, Paco (el mestre) em demanà '¿Creus que això se sabrà en menys de tres dies, abans de les eleccions?'. I jo li diguí 'Jo crec que, actualment, hi ha mitjans que ens poden ajudar a accedir a informació abans de tres dies'. I ell m'afegí 'Esperem que siga així'. I ho fou.

El motiu és perquè, en altres temes, havies capit que Internet, per exemple, et facilitava informació de Xile, enllaçar-la amb la d'altres llocs i... fer-te'n una idea prou completa i encertada"

Ben mirat, t'amolla:

"— Recorde que cercàvem per la ràdio, per diferents emissores i que, al final, en trobàrem una ('Ràdio Klara') que en presentava, de més lliure. I jo, quan vaig sentir 'por la democracia...', pensí que hi havia qui pretenia que no es descobriren coses claus".

Igualment, li he dit que, ahir, una amiga m'havia enviat un missatge de felicitació en què indicava que el tema de què jo havia escrit la vesprada era estructurat, lligat i que, poc o molt, el considerava sucós.

Finalment, li agregues que, com ara, en fer un estudi, la teua intenció és reportar a partir de lo que saps i de lo que has arreplegat, però sense ometre res que fos bàsic. I, si no ho fas, però, més avant, amb creativitat, hi accedeixes, adduir-la a la que ja havies compilat. I t'ho ha aprovat: "perquè ho fas amb bona intenció".

I demà, més, com l'àvia que narra rondalles a néts i a persones de totes les edats, molt oberta, de bon cor, agraïda, moderada i que afavoreix el matriarcalisme i lo maternal, com moltes persones que coneixes.

"Voler" i "estimar" i la sexualitat matriarcal catalana en el segle XV

Però ací no fineix el tema, puix que, el mateix jorn, Rosanna Cantavella (https://x.com/i/status/2085096698246725831), una valenciana que havia llegit molt sobre Ausiàs March, coincidia amb Susi i, de pas, emparava el nostre parer inicial (i ens reportava a les qüestions que li féiem), el qual jo ja intuïa d’ençà de temps arrere pel fet que es realitzaven campanyes valencianes en pro de la forma “estimar”, però no anaven acompanyades d’una exposició resultat d’una recerca sobre la cultura vernacla valenciana i en tot l’àmbit lingüístic: “Castellanisme, no. Com dic: Ausiàs March, els coetanis i el seu públic eren ben conscients del significat filosòfic de ‘voler’ com a voluntat (March ho explica sovint). El mot, aplicat a tota inclinació volitiva[1], incloïa també l’afecte amorós i sexual. Però no sols. Vegeu al ‘Concormarch’ totes les ocurrències del mot ‘voler’ / ‘voluntat’ a l’obra d’Ausiàs March: https://concormarch.iifv.net”.

A continuació, hi hagué un diàleg amb intenció de compilar més informació per a aquest punt de l’estudi. Li posí:

“-És que anit cerquí ‘voler’, ‘vull’, ‘vullc’ (no sóc versat en literatura clàssica catalana, sinó mestre d’ensenyament primari i investigador) i no trobava poemes amb què defendre l’ús que en fem els valencians en el camp sexual i en l’eròtic.

-Heu de tenir present una cosa: Ausiàs March, que emprava certa terminologia filosòfica, no serveix de mostra de l’ús general coetani, ni actual, que fa de ‘voler’ la població valenciana no il·lustrada. Passa sovint amb les dites ‘autoritats’.

-Quines paraules, en les formes d’aquella època (segle XV), em recomaneu? Gràcies.

-Ausiàs March, sovint, es refereix al desig eròtic (i a la seua realització, per metonímia[2]), com a ‘Venus’, com a ‘primer moviment’ o sols ‘moviment’; terminologia tomista[3] (la cort d’Alfons el Magnànim era il·lustrada) per a designar l’impuls del desig no racional, que també tenen els animals”.

No deixarem fora que el 6 d’agost del 2026 consultàrem la web “Concormarch” (https://concormarch.iffva.net), de nom “Concordances tematitzades de les poesies d’Ausiàs March”, i que, en entrar a “cerca de la seqüència”, hi escriguérem “Venus”.

Immediatament, veiérem que hi havia poemes (com ara, el 20, el 45, el 47, el 75 i el 87), amb detalls significatius que reflectien el matriarcalisme: 1) la dona com a sopluig de l’home, 2) com a conreadora de la vida (i com a generadora dels fruits que en sorgeixen), 3) com a persona a qui ell creu (la muller té la darrera paraula), 4) com qui fa que l’home romanga lligat a la terra (mitjançant una servitud en un acte) i 5) amb un parlar dolç (fet que hem trobat associat a Pobles de la Terra molt agrícoles i de caire matriarcalista).

Després, recorreguérem a l’entrada “Venus” en  l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, amb menys contingut que el “Diccionario de los símbolos” de Jean Chevalier junt amb Alain Gheerbrant, i hi havia comentaris sucosos per a aquest apartat i per al significat de “voler” en la poesia d’Ausiàs March i en la cultura catalana.

Així, en l’enciclopèdia esmentada, sota l’entrada “Venus”, diu que “és anomenat estel del vespre o de posta i de l’eixida del sol (...). Venus és el planeta femení -hi ha estels i esteles-; popularment, duu per nom la Donzella, la Roseta, la Marieta, la Margarideta i també la Senyora, la Dama del Cel”.

A més, si passem al diccionari dels símbols, la informació, molt més extensa, indica que, per als sumeris, “Com a deessa de la vesprada, afavoreix l’amor i la voluptuositat i, com a deessa del matí, presideix accions de guerra i les carnisseries. És filla de la Lluna i germana del Sol. (...) Per això, encara que té el Sol com a germà, té per germana la deessa dels inferns. Del seu parentiu amb el Sol -ella és la seua germana bessona- (...) se l’anomena ‘la valenta’ o ‘la dama de les batalles’. (...) Però, com a estel del vespre, predomina en ella la influència de sa mare la Lluna i es fa divinitat de l’amor i del plaer”.

Altrament, els autors del diccionari addueixen que Venus, com a deessa de l’amor i com a regina dels plaers, és coneguda com “’la que estima el goig i la joia’, el seu culte és associat a les prostitucions sagrades. El seu mite inclou un descens als inferns, fet que explica el seny iniciàtic del simbolisme venusià” i, com diu un rei de Babilònia (i enllaça amb versos d’Ausiàs March), “la que, en eixir el sol i en pondre’s, em fa bons presagis”.

Ben mirat, afegirem que el planeta Venus “encarna, en astrologia, l’atracció instintiva, el sentiment, l’amor, la simpatia, l’harmonia i la dolçor. És l’astre de l’art i de l’agudesa sensorial, del plaer (...). Se li atribueix el seny del tacte juntament amb totes les manifestacions de la feminitat”.

Després de totes aquestes línies, ens podríem demanar sobre la cultura valenciana que alenava Ausiàs March (o siga, la catalana i matriarcalista del segle XV): ¿qui podria aplegar, com aquell qui diu, a una qualitat tan alta i, al mateix temps, tant en nexe amb la terra, amb els fills, amb lo eròtic i amb la dolçor, sinó una dona que reflectís una sexualitat en què ella fes de mare (alliberaria l’home), receptiva (la part sensorial) i amb un lligam amb dolcesa i, més aïna, de caire tel·lúric, com no fos una Mare i, de pas, en un ambient acollidor del voler, de l’estimació, però no de les imposicions, ni de l’agressivitat cap a la dona (ni cap als altres éssers, ni cap a la natura), a qui es té com a Mare de tots i de la vida)?

I més: així com, més d'una vegada, llegim "niu", en al·lusió a la casa, a la mare..., ací, la deessa Venus fa eixe paper (però quant al "voler")... mitjançant un escriptor nascut en el Regne de València del segle XV.

És clar que això només podria arrelar en un Poble matriarcalista, com veurem tot seguit, i és simbolitzada i ben present en molta poesia d'Ausiàs March (1400-1459), ben allunyada de l’amor romàntica. Passa que, com fa més d’un escriptor que substitueix el mot “casa” per “niu”, ací, el poeta ho fa amb “Venus”, en compte de “dona”, de “voler”, de “mare”. Anem a pams, per mitjà de poemes. Com a aclariments, amb els abreujaments “v.” i “vv.”, ens referirem a un vers (en el primer cas) o a més d’u (en el segon dels exemples).

En l’entrada “Poema: 20”, llegim “cors gentils (...) obedients a Na Venus estela” (la dona en el punt més alt, ben considerada, vv. 31-32). En “Poema: 45”, posa que

“d’on voler creix tant com l’om s’hi delita;

mas perquè, en gran delitós l'amant puge

dins en l’hostal que Venus lo alleuja,

totes virtuts e seny de la persona

són desitjats en servitud de l’acte” (vv. 36-40)

 

i, per això, tot i que ell voldria pujar massa, ella l’acull en l’hostal (li fa de mare) i, de rebot, ell manté les virtuts, el coneixement i fa lo que la dona li diu.

En el “Poema: 47”, copsem que la dona (Venus) és qui conrea lo que seran els fruits de la terra, qui els prepara:

“Mas vostre cors per ventura es delita

usar dels fruits que Na Venus conrea” (vv. 29-30),

 

com si hi hagués una dona que, per una banda, fa la funció activa (llaurar) i, per una altra, la de ser el lloc on es colguen les llavors que un dia quallaran.

Ben mirat, en el “Poema: 75”, capim que

“Venus, del món, se trau la fina lesta;

tot home bo, en son hostal, se resta,

e val-se poc qui no hi és albergat” (vv. 42-44)

 

perquè, al cap i a la fi, si ella dona hospitalitat en sa casa a un home és senyal que ell la tracta bé; si no, el fa fora, puix que, al cap i a la fi, com es reflecteix en el mateix poema, “als peus del déu Venus, se deuen seure” (v. 51).

Però són unes relacions de caire matriarcal. Així, en aquest poema 75, hi ha que

“L’imperfet hom a Diana serveix

e tots aquells on la vida es devia,

car Venus ha tan dolça parleria

que tot voler a si lo redueix” (vv. 65-68).

 

Finalment, Venus (la dona) és l’educadora, potser, de la vida i tot, com diu el “Poema: 87”: “Los escolans de qui Venus és mestre” (v. 175). 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Relativa a la voluntat.

[2] Figura que consisteix a designar una cosa amb el nom d’una altra. En aquest cas, com veurem, introduir “Venus”, “Na Venus”... en lloc de “voler”, de “dona” i, fins i tot, de “mare”.

[3] En relació amb Sant Tomàs d’Aquino (del segle XIII).